miniatura|Extensió geogràfica de la influència iraniana al . L'Imperi Part (en la seva major part iranians occidentals) es mostra en vermell, altres zones, dominades per la regió d'Escítia (majoritàriament iranians orientals), en taronja La història de l'Iran i el Gran Iran (al qual es refereixen també com el "Continent cultural iranià" per l'Encyclopædia Iranica) abraça la zona que va des de l'Eufrates a l'oest fins al riu Indus i el Sirdarià a l'est i des del Caucas, mar Caspi i mar d'Aral al nord al golf Pèrsic i el golf d'Oman al Sud. Inclou les modernes nacions de l'Iran, l'Azerbaidjan, Afganistan, Turkmenistan, Tadjikistan, Uzbekistan, les parts orientals de Turquia i l'Iraq i les parts del Pakistan que queden a l'oest de l'Indus. És una de les civilitzacions més antigues del món, que abasta milers d'anys, des de l'antiga civilització de l'altiplà iranià, la civilització manaeana a l'Azerbaidjan, Xahr-i Sokhta (ciutat cremada), a prop de Zabol, al Sistan i al Balutxistan, i l'antiga civilització de Jiroft a Kerman (més de 5000 aC) seguit pel Regne d'Elam (més de 3000 aC) i les dinasties medes, aquemènida, arsàcida, sassànida i els següents imperis fins a la moderna República Islàmica de l'Iran.
L'Iran va ser conegut a Occident com Pèrsia fins al 1935, derivat del nom grec Persis, que va ser usat en per a referir-se a la nació iraniana, el seu poble i els seus imperis antics. Els iranians anomenen el seu país Iran / Iranshahr des del període sassànida.
El nom «Pèrsia» prové de la regió del sud de l'Iran, anomenada Fars / Pars, derivat de Parshua, lloc d'origen de l'Imperi Persa.
Prehistòria L'Iran presenta vestigis d'ocupació humana i restes culturals pertanyents a gairebé tota l'edat de pedra. Al Balutxistan Occidental es van recol·lectar instruments de pedra pertanyents al complex tecnològic lític que s'estén des del Balutxistan pakistanès. Aquests objectes corresponen al Paleolític inferior. A la regió es va trobar una quantitat de materials de pedra que estan entre els més antics descoberts fins ara a l'Iran, amb una edat estimada de 800.000 anys. Prop de Tabriz es van trobar les restes del que seria un campament de caçadors d'aquest període.
L'escassetat de vestigis es deu a almenys dos factors: les poques excavacions arqueològiques realitzades a la regió i la reestructuració del terreny en el Plistocè superior, juntament amb altres regions muntanyoses de l'Àsia central.
S'han trobat coves ocupades durant el Paleolític mitjà, així com restes culturals mosterianes. A la conca occidental del riu Helmand es va trobar evidència d'una ocupació mosteriana i s'espera trobar més restes a la regió que s'estén fins a l'Afganistan. Aquestes restes formen part d'un continu d'indústries mosterianes i restes físiques neandertaloides que s'estén des de les Tian Shan a través de l'Àsia central i el Pròxim Orient, sud de Rússia, Europa oriental i occidental, així com el nord d'Àfrica fins a l'oceà Atlàntic.
Durant el Paleolític superior s'evidencia una creixent complexitat social, desenvolupament de les arts i utilització de noves i més sofisticades tècniques de treball de la pedra, amb producció d'eines filoses i precises.
Durant el Neolític es va desenvolupar un procés de sedentarització, producció estable d'aliments, desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia i establiment de rutes d'intercanvi de curta distància entre comunitats relativament properes entre si. La societat i les arts creixen en patrons cada vegada més complexos. L'evolució cap a una economia neolítica pot observar-se a l'Iran occidental i al nord de l'Iraq.
A l'Iran nord-occidental la transició cap a una economia de producció va començar durant el Mesolític (X mil·lenni aC) i es creu que va existir un centre amb aquestes característiques a la regió de la mar Càspia. A Ghar-i Karmarband es van trobar restes que podrien haver estat utilitzades per a la fabricació de javelines. S'hi van trobar restes de gaseles perses, toros salvatges i rens. S'hi va trobar també un enterrament d'una nena amb el cos pintat amb ocre vermell, així com arracades de pedra polida, ossos i cons d'argila, que podrien evidenciar els primers intents de treballar aquest material, que donaria després origen a la terrisseria. Durant aquest període comencen els primers intents de domesticació de cabres i ovelles. Aquest procés, començat durant el Mesolític, s'hauria completat en el neolític.
L'entrada en el neolític es data a l'Iran entre el VII mil·lenni aC i el VI mil·lenni aC a Turang Tappeh (també pot trobar-se com Turang Tepe). "Tappeh" és el nom en persa de tell, que significa 'turó' o 'monticle', que és una classe de jaciment arqueològic en forma de monticle de terra resultat de l'acumulació i subsegüent erosió de material dipositat al llarg de segles d'ocupació humana. Tepe és la paraula equivalent turca, encara que també s'hi utilitza Höyük. Constitueixen evidència que en el VI mil·lenni la regió de la vall del Gorga contenia assentaments agrícoles, habitatges de maó i dos tipus de residències: unes amb una llar elevada i parets cremades pel fum, i altres sense espai per a foc, més petites, amb el sòl molt allisat. En algunes d'aquestes últimes es van trobar figuretes d'argila estilitzades. Es van trobar adorns d'os i fulles d'obsidiana. Aquestes cultures haurien tingut contacte amb les seves veïnes Yarim Tepe, Jeitun (sud del Turkmenistan) i Sialk II (centre de l'Iran), al llarg de la vall del Gorga.
Protohistòria L'edat del coure, caracteritzada per l'aparició d'elements de coure i ceràmica pintada a Susa (sud-oest de l'Iran) i a Sialk (centreoest), s'estén a l'Iran al llarg del IV mil·lenni aC, i s'han trobat restes arqueològiques, entre les quals hi ha ceràmica amb formes animals o abstractes de gran qualitat, alguna en tenia aparentment un ús ritual. Les rutes comercials guanyen en extensió i comencen a sorgir assentaments urbans, en un procés que es desenvolupa entre Anatòlia, Mesopotàmia, Bactriana i la cultura de la vall de l'Indus.
Antiguitat Al començament del III mil·lenni aC apareix a Susa una forma d'escriptura, possiblement derivada del sistema sumeri per representar la llengua elamita, i l'Imperi elamita sorgeix com a nou poder al sud-oest de l'Iran, en competència amb els imperis veïns de Babilònia i Assíria. L'economia elamita es basava principalment en el comerç, i la seva llarga tradició administrativa està evidenciada per la quantitat de tauletes i registres conservats.
A partir del 2000 aC els medes i els perses, pobles aris o indoeuropeus, van començar a desplaçar-se des de les planes del sud de Rússia i de l'Àsia central cap a Europa i Àsia. Durant el II mil·lenni aC van envair l'altiplà de l'Iran, entre la mar Càspia i el golf Pèrsic, i s'establiren en les escasses valls on es conreava blat i arbres fruiters. Aquests pobles parlaven una varietat de dialectes del persa antic, una de les llengües irànies pertanyent a la família de llengües indoeuropees, emparentades amb l'avèstic (irani antic oriental) i el sànscrit vèdic.
A mitjan , grups de tribus irànies identificades com medes, establerts al nord i al nord-oest de l'Iran, es lliuren del jou assiri, i estenen el seu poder sobre la regió. Gràcies a Ciàxares i Astíages s'elimina el poder assiri: prenen Nínive el 612 aC i funden el primer Imperi irani. D'aquest mateix període són les fonts que esmenten Cir I, rei d'Anshan.
Imperi mede (700 aC-549 aC)
miniatura|esquerra|L'Imperi mede en la seva màxima expansió L'Imperi mede va ser fundat vers l'any 700 aC per Deioces de Mèdia i enderrocat per la dinastia aquemènida encapçalada pel net del llavors rei Astíages de Mèdia, Cir II el Gran l'any 550 aC.
Els dominis de l'imperi s'ampliaren fins a assolir els territoris de l'Orient Mitjà antic, agrupant els principals centres culturals de l'antiguitat. En l'època de màxima esplendor, vers l'any 450 aC, englobà Grècia, Mesopotàmia, Canaan, Àsia Menor, Egipte, Armènia i les ribes dels riu Indus i l'Oxus (hui Amudarià).
Imperi persa (550 aC-330 aC)
miniatura|L'Imperi aquemènida en temps de Darios I el Gran La dinastia aquemènida va ser la primera dinastia persa que governà l'imperi. Fou fundada suposadament per Aquemenes i els membres de la dinastia van ser els reis dels perses, primer sota l'Imperi mede i després com a Imperi persa. El seu fill (segons Heròdot) era Teispes, el qual tingué dos fills: Ariaramnes i Cir. A la seva mort, Ariaramnes va rebre el títol de rei de tots els perses i Cir el de rei d'Anshan, i fundaren així dues línies dinàstiques diferents. El primer membre de la dinastia que assolí el tron va ser Cir II el Gran (de la línia de Cir), el qual, després d'enderrocar l'Imperi mede estengué els seus territoris per tot l'Iran i bona part de Mesopotàmia. Fou succeït (530 aC) pel seu fill Cambises II de Pèrsia. Cambises conquerí Egipte cap al 525 aC. Els perses aconseguiren l'aliança amb els beduïns i aquests els donaren pas a les tropes. Segons Heròdot, un cop mort el faraó (Amasis II) els mercenaris grecs contractats pel difunt sobirà van trair-los i així els perses van aconseguir la victòria. Mentrestant el germà de Cambises, Smerdis, accedeix al tron (és molt probable que en realitat no fos ell sinó un imitador (el mag Gaumata), ja que Cambises ordenà abans d'anar a Egipte que el matessin per por que aquest li prengués el tron). Quan Cambises se n'assabentà, tornà a Pèrsia per expulsar l'usurpador, però veient que no podria acabar amb la revolta es va suïcidar. Gaumata va continuar governant en nom de Smerdis fins que l'any 521 aC Darios I el Gran el va assassinar i es va proclamar rei, fent així que la línia de Cir fos substituïda en el govern per la d'Ariaramnes.
Darios I va ser, probablement, el rei persa (521-486 aC) més important de la dinastia aquemènida. Quan va pujar al tron es van produir diverses rebel·lions per part dels nobles que volien arrabassar-li el títol de rei de Pèrsia, però van ser sufocades en poc més d'un any. Un cop refermada la seva posició, va emprendre una sèrie de reformes administratives, la més destacable és probablement l'organització de l'imperi en 20 satrapies i la construcció d'una nova capital, Persèpolis, substituint a Pasàrgada, l'antiga capital. També va conquerir Tràcia oriental (514 aC), i assolí així la màxima expansió de l'imperi sota el govern aquemènida. Tot i això aquesta no va ser una conquesta completa, ja que no pogué derrotar totalment els escites. Després de la Revolta Jònica Darios I va decidir revenjar-se de les polis gregues i així l'any 492 aC va enviar un exèrcit comandat per Mardoni, iniciant així la primera de les guerres mèdiques que acabaria amb una desastrosa derrota persa en mans dels hoplites grecs. Darios I va morir a l'edat de 54 anys, quan es preparava per encapçalar una expedició contra les ciutats gregues.
Va ser succeït per Xerxes I. Després de reprimir les revoltes que hi va haver a la mort de Darios, Xerxes va iniciar la Segona Guerra mèdica volent recuperar l'honor perdut en la primera. La Segona Guerra mèdica va acabar amb la derrota persa, primer en la batalla de les Termòpiles, després en la de Salamina i finalment, quan Xerxes tornà a Pèrsia i derrotà l'usurpador Samoserba a Babilònia va assabentar-se que l'exèrcit persa havia estat derrotat definitivament en la batalla de Platea.