Les muralles de Barcelona són, en essència, dos conjunts emmurallats diferenciats corresponents a èpoques històriques diferents. El primer, del , es va reforçar cap al . En l'altre, iniciat el , s'hi distingeixen dues parts que acabaren formant un tot, el segon i el tercer recinte —o les segones i les terceres muralles—, abastant l'actual districte de Ciutat Vella.
Visió general En el moment de la seva fundació com a Bàrcino sota l'imperi d'August, Barcelona va ser dotada d'un primer recinte emmurallat que envoltava completament el reduït espai urbà. Cap al segle dC, aquesta muralla va ser reforçada per una segona cortina, adossada a la primera, que en duplicava el grossor i la proveïa de nombroses torres. Aquest traçat correspon al que normalment s'anomena muralla romana de Barcelona. En els segles a es van anar construint les muralles medievals de Barcelona, un nou i ampliat recinte emmurallat que incloïa dins del seu traçat els burgs, nom que reben els barris exterior a una vila emmurallada de l'edat mitjana, que havien anat creixent fora dels murs de Barcelona, especialment a partir del . Al , l'arribada de les armes de foc i els conflictes de l'època van propiciar una onada de reformes i millores de la muralla, si bé la fortificació que acabarà constituint les muralles modernes de Barcelona no va substituir la muralla medieval sinó que es va superposar als murs ja existents, tot i completant el tancament de la línia marítima de murallat, de manera que el traçat de la ciutat no es va veure alterat. Es va augmentar el gruix dels murs, se'n va disminuir l'alçada i un dels elements característics de reforç van ser els baluards, elements defensius amb forma poligonal, que se situaven als cantons dels murs. Aquest acoblament, i el fet que la construcció del conjunt s'estengués des del fins al , porta a la denominació, usada freqüentment, de muralla medieval i moderna de Barcelona.
En la conformació del recinte de Barcino s'hi distingeixen clarament una fase alt-imperial, també anomenada "fundacional", i una fase baix-imperial. L'única variació del traçat de la muralla baix-imperial respecte al del primer recinte consistí en una ampliació del sector SE per tal d'incloure en el perímetre urbà un edifici públic d'època Flàvia proper a la línia de costa del moment.
Pel que fa les muralles de l'època medieval, una primera fase de construcció es podria haver dut a terme en època de Jaume I, passaria al llarg de la rambla i tindria cinc portals, per la qual cosa se la coneix com a Muralla de Jaume I o Muralla de la Rambla. Estudis més recents indiquen que l'existència d'aquests portals no implica necessàriament que hi hagués un recinte murat que els connectés. Durant bastant temps s'havia mantingut el model proposat per Francesc Carreras Candi de tres recintes: la muralla romana, les muralles «dites de Jaume I» i les muralles «"dites de Pere III». De fet, el segon d'aquests recintes, que envoltava la ciutat per l'interior des de les Rambles fins al que seria la Ciutadella, tot i haver-se associat amb Jaume I, qui va morir el 1276,es va construir per ordre urgent de per Pere II el Gran, el 1285, de construir una fortificació de Barcelona. Coincidint amb la compleció d'aquella obra, quan l'any 1357 Pere III va recórrer al Consell de Cent per tal que millorés la defensa de la ciutat, també es va tirar endavant el projecte del "tercer recinte" que, partint del punt superior de les Rambles, envoltava el Raval fins a incloure les Drassanes, amb un punt significat en el Portal de Sant Antoni.
Els segles i , ja en l'època moderna, van veure com es completava el front marí i s'adaptaven les muralles a temps d'armes de foc: Se'n va modificar les dimensions i s'hi van construir alguns baluards.
A final del , les muralles de la Rambla es començaren a enderrocar per urbanitzar definitivament el carrer i crear-hi el passeig que donarà lloc a l'actual Rambla. L'any 1854, sota la consigna Abajo las murallas!!!, es va acabar d'enderrocar la resta del recinte emmurallat.
La muralla romana
Quan al es va fundar la Colonia Iulia Augusta Faventia Barcino en el nou imperi d'August, va ser emplaçada, responent a criteris d'estratègia geopolítica, en una situació particularment favorable, projectada cap a la línia de costa i emmarcada, pels costats laterals, en l'espai comprés entre dues rieres naturals. El perímetre de les muralles va ser fixat amb forma de polígon octogonal, una forma regular facilitada pel fet de tractar-se de la fundació d'una ciutat ex novo. L'emplaçament de la ciutat s'estenia al llarg de la lleu pendent formada per dos petits turons, el major conegut en època medieval com a mons Taber. La línia de la costa era, en aquella època, a poca distància del seu límit meridional i els historiadors consideren la possible presència d'un port natural en el sector.
La muralla original, diferenciada com a "fundacional" o "alt-imperial", va ser reforçada, al voltant de l'últim terç del segle dC, per una segona cortina adossada a la primera, que en duplicava el grossor i la proveïa de nombroses torres, compartint gairebé íntegrament el mateix traçat. Aquesta és la fase "baix-imperial", o "tardana", de la muralla, a la qual corresponen la major part de les restes.
Del segle al Entre el i mitjan la muralla romana de Barcelona es reaprofita, i en els darrers moments d'aquest període hi degué haver un reforçament del caràcter de plaça forta de la ciutat, amb la refortificació de tres de les portes d'accés a la ciutat (el Castell Vell, el Castell Nou i el castell de Regomir). L'encara magnífic aspecte i les bones prestacions poliorcètiques i defensives d'aquesta fortificació, fa que Barcelona sigui escollida com a seu regia de la cort visigoda, que esdevingui plaça forta andalusina, i que s'estableixi com seu comtal del regne franc.
També en aquest darrer moment molts trams de la muralla baix-imperial varen reaprofitar-se per adossar noves edificacions privades, a més de l'eliminació d'alguns passos de vianants de les portes d'entrada, només deixant oberta l'arcada principal. Extramurs, es produí un creixement urbanístic considerable amb l'aparició de diversos burgs o ravals a redós de les esglésies, just als afores de les portes d'entrada a la ciutat. Però fou sobretot durant els segles i quan Barcelona entra en una etapa de gran creixement urbanístic, amb l'expansió planificada dels burgs (vilanoves dels Còdols, de Sant Pere, del Sant Sepulcre, de la Mar, del carrer Montcada…), gràcies a la iniciativa de la Corona, o bé en relació amb la fundació de nous convents sota la cobertura dels ordes mendicants de franciscans i dominics. Tot aquest creixement urbanístic calgué integrar-ho dins de la trama urbana de la ciutat, sobretot a nivell defensiu, i fou per aquest motiu que s'habilitaren nous portals (Pont d'en Campderà, de la Boqueria, del Pou d'en Moranta, de la Drassana, del Born, de la Portaferrissa, de Santa Anna i Jonqueres) a les vies d'entrada fora del nucli murat, configurant-se uns nous límits que van marcar el futur nou traçat del llenç medieval. Malauradament no s'ha localitzat cap prova arqueològica de cap d'aquests portals, però els indicis apunten que tenien una configuració que aprofitava els accidents geogràfics (llits de rieres i torrents), les obres públiques (clavegueres o el Rec Comtal), o una combinació d'ambdues.
Muralles medievals de Barcelona
La primera muralla medieval del L'any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordenà fortificar urgentment Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta, com es constata a la Crònica de Bernat Desclot, i on pretenia tancar tota la ciutat excepte per la part de mar. Un cop el conflicte bèl·lic decaigué, les tasques de fortificar degudament Barcelona recaigueren en el Consell de Cent, convertint-se en la gran primera obra pública de la qual es feia càrrec. El nou llenç defensiu inclogué alguns portals ja construïts (Boqueria, Portaferrissa o Jonqueres), i n'afegí de nous com el del Portal Nou l'any 1295. Únicament la documentació escrita de principis del permet constatar aquest nou perímetre: La Rambla, carrer Fontanella, plaça Urquinaona, carrer de Trafalgar, Arc de Triomf i Parc de la Ciutadella.
Campanyes de fortificació de la segona meitat del miniatura|upright=2|Barcelona en una vista pels voltants del 1535. A Civitates Orbis Terrarum de Georg Braun i Frans Hogenberg A causa d'un conflicte bèl·lic amb Castella, l'any 1357 el Consell de Cent decidí refermar i millorar les muralles de final del , i amb aquest objectiu adquirí tres pedreres a la muntanya de Montjuïc. Els treballs van començar als dos extrems del front marítim, Sant Daniel i Sant Francesc, i a tocar del monestir de Santa Clara. Tot i això els treballs de la darreria del no van resoldre la defensa d'aquests punts, i feia menester, d'urgència, una fortificació.
Pel costat de La Rambla es va tancar definitivament del clos, potser aprofitant el tancament de final del , i que va permetre fixar el perímetre de la Ciutat Vella, exceptuant el Raval. Els treballs constructius a la Rambla foren especialment complexos, com que incloïen el trasllat de la riera.
Respecte a l'espai ocupat pel front marítim, atesa l'habilitació d'aquesta zona de la ciutat per nous usos comercials i mercantils, comportà la construcció d'edificis específics com la Llotja. Això determinà que no es tanqués aquest front de la ciutat, tot prioritzant la principal porta d'accés de la ciutat: el mar.
Diferents intervencions arqueològiques han permès trobar diversos trams d'aquest llenç (passeig Picasso-parc de la Ciutadella, la Rambla, monument de Colom-torre de les Puces), i constaten que la muralla es bastí amb un doble full de parament, omplint l'espai intermedi amb la terra extreta del vall o fossat defensiu extern, com el localitzat en el sector de la Rambla. Les torres tindrien una planta semiheptagonal o semioctagonal, o heptagonal en el cas de la Torre de les Puces. Les restes arqueològiques documentades a la Torre de les Puces o torre cantonera de la muralla marítima i de la Rambla, permeten constatar que la part inferior del mur és compacte, amb un gruix de 3 metres, i uns paraments externs fets amb carreuó regular lligat amb morter de calç. El parament extern presenta una pàtina de color ataronjat (òxid de ferro), de funció estètica. Aquest element defensiu fou enderrocat a mitjan .
miniatura|Restes de les dues torres poligonals del Portal de Sant Daniel (S.XIV)
Els treballs arqueològics realitzats al Portal de Sant Daniel (Parc de la Ciutadella) van permetre documentar la muralla, el portal i el pont del mateix nom, el qual permetia l'accés a la ciutat pel costat oriental.GEA, M. 2008. "El portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MHCB, Barcelona, p. 116-136 Aquest portal estava flanquejat per dues torres poligonals, i mitjançant el pont de pedra de Sant Daniel es travessava el fossat defensiu que protegia aquest punt.
La intervenció realitzada a l'avinguda dels Til·lers del Parc de la Ciutadella identificà els segments de muralla compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues torres, una de poligonal i una segona quadrangular, separades uns 30 metres. El pany de muralla presentava una alçada conservada de 2 metres i un gruix de 3 metres, i estava feta amb filades horitzontals de carreus regulars i amb un doble full de paredat, farcit amb pedres i morter.