La història de Veneçuela es remunta a l'arribada dels primers espanyols a finals del , però la història del que avui es coneix com a Veneçuela comença en realitat amb el poblament del territori per les migracions ameríndies fa milers d'anys. Veneçuela es conforma com estat el 1777 a partir de la Capitania General de Veneçuela, colònia de l'Imperi Espanyol que havia estat fundada el 1527.
Veneçuela va ser residència per a aquests importants grups tribals, com van ser els caribs. Va ser descoberta per la civilització europea de la mà de Cristòfor Colom l'any 1498, amb el que es va donar inici a la seva colonització i el seu procés de mestissatge cultural. Veneçuela va ser el primer país d'Hispanoamèrica a proclamar la seva independència de la Corona Espanyola, procés que es va consolidar amb la Batalla de Carabobo. Després d'un llarg capítol de conflictes civils, la República va trobar la seva via cap a la modernització de la mà de governs notòriament autoritaris. A mitjan es va iniciar la lluita per un sistema democràtic, que es va afermar després de l'enderrocament del General Marcos Pérez Jiménez l'any 1958. A causa de la bonança petroliera, Veneçuela va viure un període d'alt creixement econòmic, que es va veure interromput per la crisi energètica dels anys 1980, suscitant una etapa d'inestabilitat política i social alternada amb alts i baixos financers.
Època precolombina miniatura|Churuata, antic estil d'habitatge de l'època precolombina. Grups de persones que arriben al Plistocè Tardà possiblement des del Nord i comencen a ocupar la costa septentrional del territori. Taima-Taima, Muaco i El Jobo són alguns dels llocs que presenten restes d'aquesta població. La presència d'aquests grups es remunta almenys al 13000 aC. Els humans que vivien en el que és Falcó compartien el seu hàbitat amb mega fauna com els megaterios, els gliptodontes i els toxodontes. La fauna dels anys prehistòrics i precolombins estava formada en part per tigres dents de sabre, armadillos gegants, entre d'altres. Els arqueòlegs identifiquen un període Mesoindi entre el 7.000-5.000 aC i el 1000 aC. En aquest període els grups de caçadors de mega animals passen a formar estructures tribals més organitzades.
La població indígena al moment del primer contacte amb els europeus era d'aproximadament mig milió de persones habitant del que avui és el territori veneçolà, hauria arribat, pel nord, des de la regió del Calabós, per l'oest, dels Andes, i pel nord, del Carib. Els grups indígenes més importants eren els chibchas en els Andes, els caribs, situats en gairebé tots a les costes, i els arawakos, assentats en part de les costes i més al sud, i els wayúu, o guajiros, situats en l'occident del país cap al nord, entorn del llac de Maracaibo. Els indígenes usaven fang i palla per edificar els seus habitatges i altres construccions d'utilitat pública. Altres materials eren emprats per a l'intercanvi comercial ordinari, o barat, com el cacau i animals.
Els principals pobles que van habitar el país van ser els de raça Carib i arawak. Les regions d'orient, Guaiana i centre del país així com parts de Zulia i els plans van ser habitats per tribus caribs qui van migrar provinents de la conca de l'Amazones al Brasil, encara que després a causa de guerres territorials van adquirir la costa nord de Sud-amèrica. Els arawakos provinents de l'Amazònia occidental van poblar regions del que és avui l'estat Amazones, a les planes i bona part de l'occident i centre occident del país, els waraos es trobaven en les canelles de la desembocadura del riu Orinoco, els Timotes a les muntanyes dels Andes i també yanomamis a les selves de l'Amazones.
Grups chibchas provinents de Colòmbia comencen a entrar al territori. Apareixen grups caquetíos a Paraguanà. També es produeixen petites migracions de grups independents que poblen la conca de l'Orinoco i altres reduïdes zones del país. En arribar els espanyols existien a Veneçuela nombroses ètnies que parlaven llengües caribs, arawakos, chibchas, tupí-guaranís i d'altres famílies lingüístiques. Els aborígens usaven tecnologies rudimentàries per construir habitatges, terrasses, dics, canals de reg, etc. Habitaven comunitats nòmades, agricultors sedentaris, com els sembradors de blat de moro, cultiu que necessitava complexos sistemes de reg i embassaments per controlar rius, havien caçadors de Dantas i manatíes, recol·lectors de petxines marines i pescadors, els quals utilitzaven embarcacions fabricades amb base en un tronc d'un arbre caigut per transportar, no derrocaven un palmell si no hi havia necessitat. Uns s'adequaven el terreny muntanyós per a l'agricultura construint terrasses, altres construïen murs de pedra a les valls per ordenar els sembrats. A les planures, pobles originaris van construir una extensa xarxa de calçades, les quals comunicaven als pobles, van crear els camps elevats que incrementaven la producció agrícola a les zones anegaditzes, amb la qual cosa aconseguien dominar les inundacions a les èpoques de pluges.
No solien portar materials de regions llunyanes per construir els seus habitatges o els seus instruments. Cases de pedra unifamiliars en les regions més fredes, xuruates col·lectives de fusta i palmes agrupaven al grup familiar estès, palafits de wayuus i waraos eren habitatges comuns recolzades sobre pilons a les llacunes i manglars.
La barata solia consistir en tubercles de la muntanya per fruites de terres baixes, blat de moro per ous de tortuga, peix salat per iuca, i així successivament. Els Karinya van aconseguir desenvolupar àmplies àrees d'intercanvi, conreaven cotó, auyama, arbres fruiters i tabac, els quals canviaven per canoes i hamaques. També produïen cistelleria, ceràmica, adorns corporals de plata, perles, or i carei de closques de tortuga que trobaven en zones distants del seu hàbitat. La vestimenta variava segons la regió, ja que es fabricava amb les fibres naturals que trobaven en el seu entorn, així, abillaments de llana per al fred dels Andes i guayucos per la calor.
Es sancionava fortament l'acumulació de diferents riqueses en diverses comunitats, ja que la propietat era col·lectiva, la producció era social i no individual, en la majoria d'aquestes comunitats el menjar solia preparar-se per tota la comunitat. No obstant això, pretensions territorials d'algunes poblacions agressives desembocaven en grans guerres, exèrcits de fins a 40.000 homes van combatre en la guerra entre catuches i teques.
En altres regions, els warao, fugint dels caribs van deixar el seu territori ancestral, i van trobar una nova llar dins de les canelles del delta del riu Orinoco. L'organització social variava segons la regió, havien alguns pobles que es constituïen en comunitats tribals, jerarquitzades, amb cacics i autoritats de pau, i altres amb una organització comunitària on només el xaman, remeier i guia espiritual tenia un rang superior, usaven les plantes amb finalitats medicinals.
Època colonial miniatura|Simón Bolívar El que seria amb el temps Veneçuela va ser albirada i recorreguda inicialment l'agost del 1498 per Cristòfor Colom, qui s'acosta a les boques del riu Orinoco anant des de les illes Canàries, i recorre la costa des de l'illa Trinidad fins potser a l'actual cap de la Vela, a la península de la Guajira, a l'est de Colòmbia. Sent aquesta la primera vegada que els europeus albiraven el continent, l'almirall, en observar la varietat de flora i fauna, va anomenar a la zona "Terra de Gràcia", en clara al·lusió a l'Edèn bíblic.
A Veneçuela, el 1522 es fundava un dels primers emplaçaments espanyols a l'Amèrica del Sud (el primer n'era Santa Marta, en el que avui és Colòmbia), i la major part del territori formava part del virregnat de Nova Granada. Parts del que ara és l'est de Veneçuela van esdevenir la Nova Andalusia. Després de diversos aixecaments fracassats, el país es va independitzar d'Espanya el 1811 sota el lideratge del seu fill més famós, Simón Bolívar. Veneçuela va formar part de la República de la Gran Colòmbia juntament amb Colòmbia, el Panamà i l'Equador fins al 1830, quan l'estat veneçolà se'n va separar i va esdevenir una república sobirana.
Fundació de Caracas
miniatura|Primer plànol de Caracas del Governador Juan de Carvajal, 1578. Els antecedents de la fundació de Caracas s'originen en l'hato ramader de San Francisco, que el 1560 va establir el mestís Francisco Fajardo (Palguarime, c. 1530 - Cumaná, 1564), fill de Francisco de Fajardo, Tinent de Governador de Margarita, i de la cacica guaiquerí Isabel, neta del cacic Charayma de la costa de Maya en la província de Caracas. Aquesta fundació es va fer a partir d'altra població prèvia fundada en la costa de Caracas pel mateix Fajardo, i com a conseqüència dels seus intents de poblar la vall dels Toromaimas o de San Francisco, per a donar suport i defensar l'explotació de mines d'or descobertes l'any previ en l'àrea propera dels Teques, on habitava l'indòmit cacic Guaicaipuro d'aquests indis Teques. Fajardo va partir dues vegades, en 1555 i 1558, des de Margarita, la seva illa natal, per a fundar ciutats en Terra Ferma, usant la seva familiaritat i amistat amb els indis que poblaven les costes nord-orientals i nord-centrals de Veneçuela, i aprofitant l'avantatge de dominar la llengua dels indis Caracas, els seus parents de la costa.
Quan Juan Rodríguez Suárez arribava a l'hato de San Francisco, la comarca estava en guerra contra els invasors espanyols, i diàriament era atacat amb les consegüents pèrdues de persones i animals. Amb l'objecte d'enfortir aquella instal·lació i utilitzar-la com a base estratègica per a la futura conquesta del territori, Rodríguez Suárez la converteix en Vila de San Francisco, nomena alcalde i regidors, i reparteix terres entre els soldats.
Aquesta fundació de San Francisco no va sobreviure l'atac dels indis de les ètnies Teques, Mariches, Toromaimas i altres de la província, confederats pel llegendari cacic Guaicaipuro, que poblaven les valls centrals muntanyencs i costaners, qui la cremen a mitjan octubre de 1561.
Diego de Losada, conquistador espanyol nascut en Rionegro del Pont, província de Zamora, al voltant de l'any 1511, seguint una Real Cèdula emesa en 1563 (arran del despoblament de San Francisco) que ordenava la seva reedificació, pobla el lloc el 1567 i refongui formalment la ciutat al març de 1568, amb el nom de Santiago de Lleó de Caracas, sobre la qual cosa hi ha actualment controvèrsia acadèmica, prenent el topònim de Caracas pel nom dut pels indígenes que habitaven la regió a l'arribada dels conquistadors.
Independència de Veneçuela
La independència de Veneçuela va ser el procés emancipador desenvolupat entre 1810 i 1821 per trencar els llaços colonials que hi havia entre Veneçuela i l'Imperi Espanyol. Aquest procés es va unir al que també s'estava duent a terme en altres països d'Amèrica, que finalment van assolir també la seva independència. Entre els factors més influents se sol destacar el desig de poder dels grups criolls que tenien l'estatus social i econòmic però no polític, la introducció de les idees de l'enciclopèdic, la Il·lustració i la declaració d'Independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i el regnat de Josep I Bonaparte.