La Florida espanyola (en castellà Provincia de La Florida) fou una colònia espanyola a la península del mateix nom, que es correspon aproximadament amb l'actual estat estatunidenc de Florida. Els espanyols arribaren a la península de Florida el 1513 i s'hi van estar durant més de dos-cents cinquanta anys, separats per un petit període de dinou anys de pertinença a l'Imperi Britànic, entre 1763 i 1784. La colònia fou cedida als Estats Units mitjançant el Tractat d'Adams-Onís. El territori depenia de la Capitania General de Cuba.
Espanya va fer una gran nombre d'expedicions a l'interior del país durant el , però mai va exercir un control total sobre la Florida fora de l'àrea del que avui és l'Estat de la Florida, el sud de Geòrgia, el sud d'Alabama, el sud-est de Louisiana i altres zones al llarg de la costa nord del Golf de Mèxic.
Descobriment i exploració primerenca El 1512 Juan Ponce de León, antic governador de Puerto Rico, va rebre l'encàrrec reial de buscar terra al nord de Cuba. Salpà el 3 de març de 1513 des de Punta Aguada, Puerto Rico, amb tres naus i una tripulació de prop de 200 persones. A finals de març va albirar una illa, gairebé amb tota seguretat una de les Bahames, però no es va aturar. No serà fins a primers d'abril quan Ponce de León desembarcà a la costa nord-est de la península de Florida, en el que ell va suposar una gran illa. Va reclamar l'"illa" per Espanya i la va anomenar "Florida" per haver-se descobert durant la Pasqua Florida.Weddle, pàg. 40-41. Posteriorment va seguir explorant la costa cap al sud, donant la volta al Keys de Florida cap al nord per la costa oest de la península, abans de tornar a Puerto Rico.
La llegenda popular diu que Ponce de León anava a la recerca de la font de l'eterna joventut quan va descobrir la Florida. Amb tot, Ponce de León no esmenta la recerca d'aquest indret fins més de vint anys després del seu viatge de descoberta, i el primer que el situa a la Florida no ho fa fins 30 anys després. El més probable és que Ponce de León, igual com altres conqueridors d'Amèrica, busqués bàsicament or, indis per esclavitzar i terra per governar sota la corona espanyola.
Ponce de León probablement no fou el primer espanyol en arstribar a la Florida, tot i que sí que fou el primer a fer-ho amb el permís de la corona espanyola. És probable que vaixells espanyols procedents del Carib ja haguessin arribat secretament a Florida per capturar esclaus indis. Els indis que es va trobar Ponce de León a la costa est i sud-oest de Florida foren hostils des del primer moment i a més en trobà un que sabia algunes paraules de castellà.Milanich 1995. 106-10
Ben aviat es van produir nous viatges espanyols a Florida. En el període comprés entre 1514 i 1516 Pedro de Salazar esclavitzà algunes vegades fins a 500 indis al llarg de la costa sud-est atlàntica dels actuals Estats Units. Diego Miruelo visità probablement la badia de Tampa el 1516, Francisco Hernández de Córdoba va arribar al sud-oest de Florida el 1517 i Alonso Álvarez de Pineda va navegar i cartografiar tota la costa del golf de Mèxic el 1519. El 1521 Ponce de León va navegar en dos vaixells per establir una colònia a la costa sud-oest de la península de Florida. Els indis calusa van expulsar els colons i Ponce de León va morir posteriorment a l'Havana de resultes d'una ferida durant l'atac.
El 1521 Pedro de Quejo i Francisco Gordillo esclavitzaren 60 indis a la badia Winyah, Carolina del Sud. Quejo, amb el suport de Lucas Vázquez de Ayllón, va tornar a la regió el 1525, detenint-se en diversos indrets entre l'Illa d'Amelia i la badia de Chesapeake. El 1526 De Ayllón va dirigir una expedició d'unes 600 persones a la costa de Carolina del Sud. Després de buscar possibles localitzacions fins al sud del Ponce de Leon Inlet, a Florida, es va establir l'assentament de San Miguel de Gualdape, en les proximitats de l'illa Sapelo, Geòrgia. Malalties, fam, fred i atacs indis van portar a l'abandonament de San Miguel després de només dos mesos. Uns 150 supervivents van tornar als assentaments espanyols.Milanich 1995. 111-115 Els pares dominics Antonio de Montesinos i Anthony de Cervantes estaven entre els colons, sent seves les primeres misses catòliques celebrades en el que avui és Estats Units, tot i que la data i el lloc noés clar.
Expedició de Narváez
El 1527 Pánfilo de Narváez va sortir d'Espanya amb cinc naus i unes 600 persones en una missió per explorar i establir assentaments a la costa del golf de Mèxic entre els assentaments existents espanyols a Mèxic i Florida. Després de diversos mesos de viatge van fer terra prop de l'actual badia de Tampa el 15 d'abril de 1528.
Com els navegants no estaven segurs a l'indret on van fer terra Álvar Núñez Cabeza de Vaca va considerar prudent mantenir les forces terrestres i marítimes unides. Narváez i els altres oficials, excitats pels rumors de l'existència d'or, el van desautoritzar i van iniciar una marxa a peu a través de la Florida, perdent-se ben aviat. Després de diversos mesos de lluita contra els indígenes a través de zones desèrtiques i pantanoses, el grup va arribar fins a la badia Apalachee amb 242 homes. Creien que estaven prop d'altres espanyols a Mèxic, però en realitat els separaven 1.500 milles de costa. Famolencs, ferits, malalts, i perduts per un terreny pantanós, els homes van idear un pla per escapar per l'aigua.
Van sacrificar i menjar-se els cavalls i van fondre els estreps, esperons, ferradures i altres elements de metall per forjar eines i claus. Van construir cinc embarcacions rudimentàries que volien emprar per anar fins a Mèxic. Cabeza de Vaca comandà una d'aquestes embarcacions, cadascuna de les quals havia de transportar una cinquantena d'homes. Mancats de menjar i aigua, el grup va seguir la costa cap a l'oest fins a arribar a la desembocadura del riu Mississipi. Els corrents els va arrossegar cap al Golf, veient-se afectats posteriorment per un huracà que provocà la pèrdua de la major part dels expedicionaris, entre ells Narváez.
Dues embarcacions, amb uns 40 supervivents, entre ells Cabeza de Vaca, van sobreviure en naufragar prop de l'illa Galveston (ara part de Texas). Els exploradors la van anomenar Malhado ("Desgràcia"), o l'Illa de la Perdició. Van intentar reparar les embarcacions emprant la roba per tapar els forats, però una gran onada les va acabar destruint. Ràpidament el nombre de supervivents es va anar reduint, sent esclavitzats durant alguns anys per diverses tribus de la costa nord del Golf, com ara els Hans, els Capoques, els Karankawes i els Coahuiltecs. Només quatre homes, Cabeza de Vaca, Andrés Dorantes de Carranza, Alonso del Castillo Maldonado i un esclau amazic anomenat Estebanico van sobreviure i escapar per arribar a la ciutat de Mèxic.
Expedició d'Hernando de Soto
Hernando de Soto havia estat un dels principals lloctinents de Francisco Pizarro en la conquesta espanyola de l'Imperi inca, havent tornat a Espanya com un home molt ric. Va ser nomenat adelantado de la Florida i governador de Cuba, i va reunir una gran expedició per conquerir la Florida. El 30 de maig de 1539 De Soto i els seus companys van desembarcar a la badia de Tampa, on van trobar a Juan Ortiz que havia estat capturat pels indis deu anys abans, quan va ser enviat a terra des d'un vaixell a la recerca de Narváez. Ortiz va passar els informes de les riqueses dels indis, incloent l'or, i de Soto va partir amb 550 soldats, 200 cavalls i uns pocs sacerdots i frares. L'expedició de De Soto va seguir una ruta més cap a l'interior que l'expedició de Narváez, però els indis recordaven els mals causats pels espanyols, i es van mostrar cautelosos si no francament hostils. De Soto es va apoderar d'indis per fer de guies i portadors, i d'índies per servir com a consorts dels seus homes.
L'expedició va arribar a territori dels apalachee a l'octubre, i es va instal·lar a la principal població apalachee, Anhaica, per passar l'hivern. Allà es van trobar grans quantitats d'aliments emmagatzemats, però poc or o altres riqueses. En arribar la primavera De Soto va proposar anar cap al nord-est, travessant el que avui és Geòrgia i Carolina del Sud per tornar cap a l'oest, tot creuant les Great Smoky Mountains, a Tennessee, i després cap al sud, a Geòrgia. Tornant de nou cap a l'oest, l'expedició va creuar Alabama. Van perdre tot l'equipatge en una lluita contra els indis prop de Choctaw Bluff, al riu Alabama, i va passar l'hivern a Mississipi. El maig de 1541 l'expedició va travessar el riu Mississipi i va vagar pels actuals estats d'Arkansas, Missouri i possiblement Kansas abans de passar l'hivern a Oklahoma. El 1542 l'expedició es va dirigir de nou al riu Mississipi, on De Soto va morir. Tres-cents deu supervivents van tornar de l'expedició el 1543.
Ochuse i Santa Elena Tot i que els espanyols havien perdut l'esperança de trobar or i riqueses a la Florida, el territori va ser vist com a vital per a la defensa de les seves colònies i territoris de Mèxic i el Carib. El 1559 Tristán de Luna y Arellano va sortir de Mèxic amb 500 soldats i 1.000 civils en una missió per establir colònies a Ochuse (badia de Pensacola) i Santa Elena (Port Royal Sound). El pla era que tothom desembarqués a Ochuse, i que la majoria dels colons anessin per terra fins a Santa Elena. Una tempesta tropical va afectar Ochuse un mes després de l'arribada de la flota, enfonsant moltes de les naus junt amb els subministraments que encara no havien estat descarregats. Els expedicionaris no van aconseguir trobar un subministrament adequat d'aliments. La major part dels colons es va traslladar cap a Nanicapana, a l'interior, on s'havia trobat una mica de menjar, però no podia donar suport a tothom i els espanyols van tornar a la badia de Pensacola. En resposta a una ordre real per ocupar immediatament Santa Elena, Luna va enviar tres vaixells petits, però van ser danyats per una tempesta i va tornar a Mèxic. Ángel de Villafañe va substituir el desacreditat Luna el 1561, amb l'ordre de retirar la major part dels colons d'Ochuse i ocupar Santa Elena. Villafañe va portar 75 homes a Santa Elena, però una nova tempesta tropical va danyar les seves naus abans que pogués aterrar, cosa que va obligar a l'expedició a tornar a Mèxic.
Desafiament francès Els francesos van començar a interessar-se en la zona, cosa que porta els espanyols a accelerar els seus plans de colonització. El capità francès Jean Ribault va dirigir una expedició a la Florida, establint-se a Charlesfort, on avui hi ha Parris Island, Carolina del Sud, el 1562. Amb tot, les guerres de religió impediren a Ribault tornar-hi per reabastir el fort, sent abandonat pels colons. Dos anys més tard René Goulaine de Laudonnière, tinent de Ribault en l'anterior viatge, va intentar trobar un refugi a la Florida pels protestants hugonots. Allà va fundar Fort Caroline, on avui es troba Jacksonville, el juliol de 1564. Un cop més però, la missió de reabastiment no va poder arribar, amenaçant la colònia. Alguns amotinats van fugir de Fort Caroline per participar en la pirateria contra les colònies espanyoles, causant alarma entre el govern espanyol. Laudonnière gairebé va abandonar la colònia el 1565, però Jean Ribault finalment va arribar amb els subministraments i nous colons a l'agost.