Henry St John, 1r Vescomte Bolingbroke PC FRS (16 de setembre de 1678 – 12 de desembre de 1751) va ser un polític anglès, membre del govern i filòsof polític. Va ser líder del partit Tory i donà suport polític a l'Església d'Anglaterra malgrat les seves opinions antireligioses i la seva oposició a la teologia.<ref name="intro">See e.g., Henry St. John Viscount Bolingbroke, "Letters or Essays Addressed to Alexander Pope: Introduction," The Works of Lord Bolingbroke: With a Life, Prepared Expressly for This Edition, Containing Additional Information Relative to His Personal and Public Character, (Philadelphia: Carey and Hart, 1841) Vol 3, p. 40-64. Also available on Project Gutenberg as "Letter to Alexander Pope" in Letters to Sir William Windham and Mr. Pope].</ref>D'Holbach, Baron. Good Sense paragraph 206The philosophical works of Lord Bolingbroke Volume 2, p. 287 El 1715 donà suport a l'alçament Jacobita que buscava treure del tron el nou rei Jordi I. Aconseguí fugir a França, en esdevingué ministre d'exterior del Pretendent. Va ser jutjat per traïció; però el 1723 va poder tornar a Anglaterra. És conegut principalment com el filòsof del Partit del País (el Country Party).
Biografia Henry St John segurament va néixer a Lydiard Tregoze, a Wiltshire, i batejat a Battersea.H. T. Dickinson, Bolingbroke (London: Constable, 1970), p. 2. St Jon era fill de Sir Henry St John, qui posteriorment seria fet vescomte, i de Lady Mary Rich, filla de Robert Rich, 2n comte de Warwick. Tot i que es diu que va estudiar a Eton College i a Christ Church College, Oxford, el seu nom no apareix als registres.Dickinson, p. 2-3. Possiblement va ser educat a les Acadèmies Dissidents.Dickinson, p. 3-4.
Viatjà a França, Suïssa i Itàlia entre 1698 i 1699, adquirint un excepcional coneixement del francès. St John va fer amistat amb els whigs James Stanhope i Edward Hopkins, així com amb el tory Sir William Trumball, que l'advertí: «Sembla que hi ha entre nosaltres [a Anglaterra una gran disposició vers la llibertat, però honestament no hi ha virtut per donar-li suport.»
El 1700 es casà amb Frances, filla de Sir Henry Winchcombe de Bucklebury, Berkshire.
Carrera inicial Tornà al Parlament el 1701 pel districte familiar de Wootton Bassett a Wiltshireamb els Torys. El seu escó era per la circumscripció de Lydiard Park a Lydiard Tregoze, actualment Borough of Swindon. Ell mateix s'uní a Robert Harley (posteriorment Lord Oxford), llavors el portaveu, i es distingí per la seva eloqüència al debat, eclipsant el seu company a les aules, Robert Walpole, i adquirint una gran ascendència a la Cambra dels Comuns del Regne Unit. Al maig tenia al càrrec la llei per assegurar la successió protestant; va participar en la investigació dels lords whig per la seva conducta sobre els tractats de Partició, i s'oposà al jurament de lleialtat contra el Vell Pretendent. Al maig de 1702 va ser escollit com a comissionat per portar a terme els comptes públics.
Després de l'ascens al tron de la Reina Anna, St. John donà suport a les lleis de 1702 i 1704 contra la Conformitat Ocasional per evitar que els catòlics poguessin ocupar càrrecs públics al Regne Unit, i tingué un lloc destacat a les disputes entre les dues cambres. El 1704, St John ocupà el càrrec juntament amb Harley de secretari de la guerra, la qual cosa faria que intimés amb el Duc de Marlborough, per qui va ser tractat amb favor. El 1708, abandonà el càrrec amb Harley en fracassar les intrigues d'aquest darrer, retirant-se al camp fins al 1710, quan esdevingué conseller privat i secretari d'estat al nou ministeri de Harley, representant a Berkshire al parlament. Donà suport a la llei que exigia una qualificació de propietats real per un escó al parlament. El 1711 fundà el "Brothers' Club", una societat de polítics Tories i d'homes de lletra, i el mateix any veié el fracàs de les dues expedicions a les Índies Occidentals i al Canadà promogudes per ell. El 1712 va ser l'autor de la nova llei que taxava els diaris.
La negativa dels whigs a signar la pau amb França el 1706, i de nou el 1709 quan Lluís XIV oferí rendir cada posició per la qual els Aliats afirmessin estar combatent, mostrant que la guerra ja no formava part dels interessos nacionals, i els ministeri tenia el suport de la Reina, el Parlament i la gent que volia finalitzat les hostilitats. A causa de la diversitat dels ànims entre els aliats, St John va ser induït a entrar en negociacions secretes i separades amb França per la seguretat dels interessos d'Anglaterra. Al maig de 1712 ordenà al Duc d'Ormonde, que havia succeït a Marlborough al comandament, que no entrés en cap combat. Aquestes instruccions van ser comunicades als francesos, però no als aliats, i Lluís posà Dunkerque com a garantia en possessió d'Anglaterra, i les tropes angleses abandonaren els seus enemics pràcticament al camp de batalla. Posteriorment St John rebé les felicitacions del ministre d'exteriors francès, Jean-Baptiste de Torcy, per la victòria francesa sobre el Príncep Eugeni de Savoia a Denain.
miniatura|esquerra|Bolingbroke juntament amb Robert Harley, 1r Comte d'Oxford i Comte Mortimer, amb un retrat de Francis Atterbury. Gravat darrera una pintura de Sir Godfrey Kneller L'agost de 1712 St John, que havia estat creat Vescomte Bolingbroke, va anar a França i signà un armistici entre Anglaterra i França durant quatre mesos. Finalment, al març de 1713 tots els Aliats llevat de l'Emperador signaren el Tractat d'Utrecht. La primera producció del Cató de Joseph Addison va ser feta pels Whigs en ocasió d'una gran demostració d'indignació contra la pau, i per Bolingbroke per presentar l'actor Barton Booth amb un premi de 50 guinees per defensar la causa de la llibertat contra un dictador perpetu (Marlborough).
Al juny, el tractat comercial de Bolingbroke amb França, establint el comerç lliure, va ser rebutjat. Mentrestant, l'amistat entre Bolingbroke i Harley, base de tota l'administració Tory, s'havia anat esvaint gradualment. Al març de 1711, quan el Marquès de Guiscard va atemptar contra la vida de Harley, Bolingbroke assumí temporalment el lideratge dels afers del ministeri. La seva dificultat en controlar els escons de segona fila Tories, però, només va fer que l'absència de Harley fos més notable. Al maig, Harley va rebre el comtat d'Oxford i va ser fet lord Tresorer, mentre que al juliol, St John va tenir una gran descepció en rebre només un vescomtat en lloc del comtat, i en no ser fet membre de l'orde de la Lligacama.
El setembre del 1713, Swift va anar a Londres, i intentà fer un darrer intent (en va) per reconciliar els dos amics. Però ara havia sorgit una nova causa de diferència. La salut de la Reina estava malmesa, i els ministres Tories anticipaven la seva caiguda amb l'ascensió de l'Elector de Hannover. Durant la missió diplomàtica de Bolingbroke a França va ser culpable de quedar-se a l'òpera mentre que el Pretendent estava present, i d'acord amb les transcripcions de Mackintosh va tenir diverses entrevistes amb ell de manera secreta. Posteriorment es mantindrien les comunicacions de manera regular.
Al març de 1714, Herville, l'enviat francès a Londres, envià a Torcy, ministre d'exteriors francès, el resum de dues llargues converses amb Bolingbroke en les que aquest darrer aconsellava paciència fins després de l'ascens de Jordi I, quan s'esperava que tindria lloc una gran reacció en favor del Pretendent. Al mateix temps, parlà sobre la traïció de Marlborough i de Berwick, així com d'un Altre, presumiblement Oxford, de qui es negà a donar el nom, tots els quals estaven en comunicació amb Hanover. Tant Oxford com Bolingbroke advertiren Jaume que podria tenir poques oportunitats d'èxit llevat que canviés de religió, però la negativa d'aquest no semblà que aturés les comunicacions.
Bolingbroke gradualment desbancà Oxford al lideratge. Lady Masham, la favorita de la reina, es discutí amb Oxford i s'identificà amb els interessos de Bolingbroke. L'aspre tractament de les peticions de Hanover va ser inspirat per ell, i guanyà el favor de la reina, mentre que la influència d'Oxford declinada; i pel seu suport per la Llei del Cisma al maig de 1714. una violenta mesura dels Tory prohibint tota educació pels dissidents en fer una llicència episcopal obligatòria pels mestres d'escola, probablement intentà imposar a Oxford a rendir-se. Finalment, una acusació de corrupció presentada per Oxford contra Bolingbroke i Lady Masham, en connexió amb el tractat comercial amb Espanya, fracassa, i el lord Tresorer va haver de retirar-se el 27 de juliol de 1714. La Reina va morir quatre dies més tard, després d'haver nomenat Charles Talbot, Duc de Shrewsbury, com a Lord Tresorer. miniatura|200-px|Henry St John, viscount Bolingbroke
Exili Amb l'ascens al tron de Jordi I els llums i fogueres a la casa de Lord Bolingbroke a Golden Square van ser "particularment grans i remarcables, sent immediatament despatxat del seu càrrec. El nou rei havia estat proper als Whigs però volia entendre's amb els tories. Aquests, però, es negaren a servir i ho apostaren tot en una elecció que van perdre. Els triomfants Whigs sistemàticament van rellevar els Tories de la majoria dels càrrecs nacionals i regionals.
Bolingbroke seguí un curs erràtic que desconcertà els seus contemporanis. Es retirà a Bucklebury i es diu que va escriure la resposta a la "Història Secreta de l'Estat Major Blanc" acusant-se de ser un Jacobita. Al març de 1715 intentà en va defensar el darrer ministeri al nou parlament; i amb l'anunci que Robert Walpole intentaria atacar els autors del Tractat d'Utrecht, es rendí.
Bolingbroke fugí disfressat cap a París, un gran error. En un error encara més gran s'uní al Pretendent, va ser fet comte i es va fer càrrec dels afers exteriors a la cort dels Estuard. La revolta de 1715 va ser pífia i la mort de Lluís XIV significava que el Pretendent havia perdut el seu patrocinador principal; el rei Lluís XV volia fer la pau amb Gran Bretanya i es negà a encotillar-se en altres esquemes. Al març de 1716 Bolingbroke canvià de bàndol de nou. Havia perdut els seus títols i propietats quan el Parlament votà una llei acusant-lo de traïció. Esperava recuperar les bones gràcies del rei Jordi, i intentà aconseguir-ho en pocs anys.
Va escriure les seves "Reflexions a l'Exili" i, el 1717, la seva carta a Sir William Wyndham explicant la seva posició, carta considerada com una de les seves millors composicions, però no va ser publicada fins al 1753 quan ja havia mort. El mateix any, inicià una relació amb una vídua, Marie Claire Deschamps de Marcilly, amb la que es casà el 1720, dos anys després de la mort de la seva primera esposa. Comprà una finca a La Source, prop d'Orleans, on residí, estudià filosofia, va fer una crítica a la cronologia de la Bíblia, i va ser visitat entre d'altres per Voltaire, qui expressà admiració pel seu aprenentatge i atencions.
miniatura|Henry St John, 1r Vescomte Bolingbroke. Atribuït a Charles Jervas
Perdó i retorn El 1723, gràcies a la mediació de la minyona de la reina, Ehrengard Melusine von der Schulenburg, Duquessa de Kendal i Munster, tornà a Londres. Walpole, dubtant, acceptà el seu retorn. El 1725 el Parlament li permeté mantenir el seu el Parlament li va permetre mantenir el seu estat real però sense poder per exercir-lo. Però això va ser en conseqüència d'una ordre preremtòria del rei, contra els desigs de Walpole, que havia aconseguit mantenir la seva exclusió de la Cambra dels Lords. Comprà una fica a Dawley, prop d'Uxbridge, on renovà la seva intimitat amb Pope, Swift i Voltaire, participà en les discussions literàries de Popes, i va escriure filosofia per Essay on Man.