miniatura|Laos En aquest article es presenta un resum de la història de Laos, un país sense sortida al mar del sud-est asiàtic, envoltat per Birmània (o Myanmar) Tailàndia, Cambodja, el Vietnam i la Xina.
Prehistòria miniatura|Plana de les gerres Les excavacions a la regió de Luang Prabang fetes pel geòleg Fromaget, han desenterrat les restes d'homínids similars al Sinanthropus o "humà de Pequín", que testimonien que el país Lao ha tingut presència humana des de temps immemorials. També s'hi trobaren objectes del mesolític i el neolític.
Hi ha raons per a creure que el país Lao sempre ha estat un lloc de pas per a moltes persones de diversos orígens.
Fa 5.000 anys (3000 aC), les poblacions dels turons i piemonts al sud de la Xina comencen un moviment migratori cap al sud. Aquestes persones són els avantpassats dels pobles de llengües austroasiàtiques que són els mons i els seus cosins els khmers.
En temps més recents, potser al voltant de l'any 500 aC, es van construir a la zona de Xieng Khouang, megàlits en forma de gerres gegants, menhirs o cromlecs, que contenien ossos cremats, objectes de bronze i de ferro. Més tard, s'anomenà la zona Plana de les gerres. També hi ha un important jaciment megalític a Hintang, a la província de Houaphan.
Aquestes poblacions diferents són els avantpassats dels que ara són els lao-theungs i en un altre temps, kha ('salvatge', 'esclau'). Es van establir a l'est, sud-est i sud, i van ser depassats al llarg dels segles per noves migracions.
El país Lao abans del En els primers segles de l'era cristiana, el sud del país és ocupat per txams o habitants de Txampa, regne hinduista del centre del Vietnam. Els txams són llavors desplaçats pels khmers. Al voltant de l'any 900, el Regne de Yasovarman només inclou el sud de Laos, mentre que dos segles més tard, el Regne de Jayavarman VII s'estén a la zona de Vientiane. Tant els txams com els khmers estan indianitzats i en conseqüència són permeables al budisme, que s'estén a la península indoxinesa a partir del .
És a partir del que es data habitualment la irrupció dels pobles tai (o t'ai) a l'actual Laos. Organitzats en lideratges, combatius i conqueridors, probablement impulsats per l'expansió xinesa, els tai s'infiltren per Diên Biên Phu i les valls del Nam Ou i el Nam Suong. En contacte amb la civilització khmer, es converteixen gradualment al budisme i, posteriorment, imposen en les zones on s'assenten la seva llengua i cultura. Els lao representen una branca particular de la branca tai. Seran ells els que ocuparan l'actual Laos i el nord de l'actual Tailàndia. Una inscripció siamesa del 1292 dona fe de l'existència d'un regne lao al voltant de Luang Prabang.
El Regne de Lan Xang (del segle XIV al ) El primer regne lao històricament reconegut data del . El seu rei s'anomena Fa Ngum; descendeix d'un avantpassat més o menys llegendari: Khoun Bourom. El regne, que ocupa una àrea més gran que el Laos d'avui dia, es coneix com a Lan Xang, que significa 'Regne del milió d'elefants'. En els segles següents, els governants de Lan Xang estaran sovint en guerra contra els birmans i els vietnamites, dels quals hauran d'acceptar la suzerania.
Fa Ngum s'esforçà per col·locar tots els laos sota la seva autoritat. Conquerí la major part de l'altiplà Khorat, així com els territoris que ara es troben al nord-oest del Vietnam.
El 1373 Fa Ngum fou enderrocat després d'una intriga i reemplaçat pel seu fill Unheuan, conegut com el Samsenthai ('Cap dels 300.000 thais').
A principis de , el regne es va dividir en tres entitats: Regne de Luang Prabang al nord, Regne de Vientiane al voltant de la capital actual, i el Regne de Txampassak al sud, prop de Cambodja, al voltant de l'actual Paksé. El 1768, els regnes de Vientiane i Txampassak cauen sota dominació siamesa. Deu anys més tard, els siamesos saquegen Vientiane i s'enduen el Ph'ra Keo, el Buda de Maragda que encara es pot veure al temple més famós de Bangkok.
Dividit i saquejat, el país Lao entra en un declivi que continua durant tot el . Els primers relats dels viatgers occidentals daten del . És llavors l'edat d'or del Regne Lao durant el regnat del "Rei Sol", Lao Surinyavongsa. El comerciant neerlandès Van Wuystoff queda enlluernat per la magnificència de Vientiane. En el seu diari, per emfasitzar la importància del budisme i al mateix temps el seu aspecte pacífic, evoca aquests monjos "més nombrosos que els soldats de l'emperador d'Alemanya." En aquesta època, Vientiane atrau els monjos de Cambodja i Siam, que hi venen a estudiar.
És certament aquest ferm ancoratge el que permet llavors als lao conservar un sentit d'unitat de gran abast durant la fragmentació política del , la colonització i les guerres postcolonials del . De Luang Prabang a Pakse (principal ciutat de l'antic Regne de Txampassak) es parla laosià, llengua propera al tailandès, i s'utilitza l'alfabet laosià, d'origen sànscrit, també proper a l'alfabet tailandès.
Durant el , és a Luang Prabang, millor protegida per les muntanyes, on els descendents de la dinastia Bourom Khoun segueixen mantenint la monarquia Lao. Molt més febles que els seus veïns, els regnes Lao ha d'usar totes les subtileses de la diplomàcia per no desaparèixer del tot. Però al final de , la història d'aquest país se segueix desenvolupant en un context purament regional. Les potències europees es van repartint el món, i al sud-est asiàtic, especialment, els francesos i els britànics es lliuren a una intensa competició. Expulsats de l'Índia pels britànics al , els francesos posen peu al Vietnam el 1858, sota el pretext de protegir-ne els catòlics.
Colonització francesa (1893-1954) La instauració del protectorat francès Finalment, a la península d'Indoxina, només el Regne de Siam aconseguí preservar la seva independència, mentre que els britànics van estendre el seu domini sobre Birmània i els francesos al Vietnam, Cambodja i Laos, que són agrupats progressivament en la Indoxina francesa. Es produeix un enfrontament amb els siamesos per les pretensions d'aquests últims a Laos. Els vaixells de guerra francès bloquegen Bangkok per obligar els siamesos a signar el 1893 un tractat pel qual reconeixen el protectorat que els francesos han establert a Laos. Fins al 1946, a diferència de protectorat cambodjà Laos no és un estat centralitzat, sinó un conjunt de territoris, dels quals el protectorat francès és la unitat. Hi ha una monarquia amb seu a Luang Prabang, però no té sobirania sobre tot el territori de Laos.
Després d'Acords de Ginebra de 1954, els francesos atorguen als Lao la plena sobirania del seu país. Si afegim als seixanta anys del protectorat els següents vint anys, i on la presència cultural a França continua sent molt forta, tenim un total de vuitanta anys de lligams relativament forts entre França i Laos.
Una presència francesa poc contestada Fins al 1940, l'aristocràcia Lao accepta de bon grat la presència francesa, cosa que va impedir l'absorció del país per Siam. Els colonitzadors mai no posaren en dubte la presència del rei al seu palau de Luang Prabang. Per contra, es van produir alguns moviments rebels d'algunes minories de la muntanya. Els francesos, de fet, van endegar a principis del la construcció d'una xarxa de carreteres de servei per tota Indoxina, amb la intenció, igualment, d'involucrar la població local. De fet, aquesta contribució en forma de "tasca" sovint es basa en els Lao-Theungs, en un estat de semiesclavitud vis a vis amb els senyors feudals Lao, amb qui s'endeuten. La revolta més greu va tenir lloc entre 1900 i 1910, a l'altiplà de Bolaven, al sud. La tasca és abolida pel Front Popular francès el 1936.
El 1940, Laos té pau, però encara es troba molt poc desenvolupat. El 95% de la població és analfabeta. 12.000 nens assisteixen a les escoles primàries, on s'imparteix la instrucció en francès. Són les pagodes les que transmeten l'ús de l'escriptura Lao. Mentre que al sud alguns colons francesos obtenen concessions agrícoles, la presència francesa és principalment administrativa. El desenvolupament d'Indoxina es concentra en l'actual Vietnam. Laos està escassament poblat, i els francesos animen els vietnamites a anar-hi per ocupar llocs en el govern o com a treballadors en la mineria. A banda de Luang Prabang, les ciutats d'alguna importància, com Vientiane, Pakse, Savannakhet o Thakhek, apleguen una gran colònia vietnamita.
El baix nivell d'educació pot explicar el retard del despertar nacionalista Lao, que no s'expressa fins al 1945,Martin Stuart-Fox, A History of Laos, Cambridge University Press, 1997, , p. 52. mentre que al veí Vietnam, des de principis de segle els intel·lectuals s'organitzen per resistir la colonització, i donen pas el 1920 a una sèrie de moviments nacionalistes com el Partit Comunista d'Indoxina, dirigit per Nguyen Ai Quoc, més tard conegut amb el nom de Ho Chi Minh.
La Segona Guerra mundial i el despertar nacionalista La Segona Guerra mundial sacseja la potència colonial: França es veu obligada a cedir a Tailàndia, aliada de l'Imperi del Japó, les províncies situades sobre el marge occidental del Mekong (província de Sayaboury i una part de la província de Champassak). Per compensar les pèrdues dels territoris, Jean Decoux, governador general d'Indoxina, reorganitza l'administració laosiana; concedeix al govern reial de Luang Prabang una autonomia lleugerament augmentada, i estén la seva sobirania a tres noves províncies, les de Mekong, Xieng Khouang i Vientiane. El príncep Phetsarath Rattanavongsa és integrat al consell del rei i dirigeix una mena de govern.Martin Stuart-Fox, A History of Laos, Cambridge University Press, 1997, pàgines 54-56.
Hi ha una anècdota prou reveladora del desenvolupament del nacionalisme lao en aquesta època: enfront de les amenaces japonesa i tailandesa, les autoritats colonials s'adreçaren a recolzar-se més sobre les elits lao. El director d'instrucció pública de Vientiane encoratja els joves lao cultivats a retrobar les fonts de la seva identitat cultural: literatura, música, història… L'any 1944, quan el mateix funcionari francès tracta de desenvolupar l'ús de l'alfabet llatí per escriure el laosià, xoca amb una vigorosa resistència del príncep Phetsarath, primer ministre a la cort de Luang Prabang. El príncep opina que l'escriptura és un element essencial de la cultura lao, igual que la llengua i el budisme. Però, d'altra banda, Phetsarath encoratja els seus joves germanastres a seguir estudis d'enginyeria a França; Souvanna Phouma i Souphanouvong, primers enginyers de Laos, encarnen fins al 1975 els dos elements rivals del nacionalisme lao, l'un prooccidental i l'altre procomunista.
La Primera i la Segona Guerra d'Indoxina