La seroteràpia és un tractament que consisteix en l'administració d'un antisèrum que conté anticossos específics contra la malaltia que es vol tractar, és a dir, consisteix en la immunització passiva del pacient. És un tractament que dona resultats ràpids, però la immunitat que aporta és de curta durada. El cavall és l'animal que més s'utilitza per produir els anticossos. Gràcies a tècniques d'enginyeria genètica també es poden fabricar sèrums a partir de microorganismes, en el genoma dels quals s'ha incorporat la informació genètica necessària per a sintetitzar, en absència del patogen, els anticossos específics contra ell. Un antisèrum és un sèrum sanguini que conté anticossos policlonals.
La seroteràpia se sol utilitzar com a tractament curatiu. Es fa servir contra infeccions, intoxicacions i enverinaments i també per intentar evitar tals complicacions.Miguel de Ron, A. Martínez, A.M. Geología y Biología, Volumen III, Biología II, Física y Química. MAD, 2003. Ha esdevingut una tècnica comuna. Dona immunitat immediata, passiva i a curt termini. Normalment, s'usen immunoglobulines purificades i altament específiques contra l'antigen. Les principals indicacions de la seroteràpia curativa són contra determinades malalties tòxiques com tètanus, diftèria i botulisme. Antany es van fer assajos amb seroteràpia però aquest va caure en desús, ja que presenta poca eficàcia i riscos elevats. Els vaccins s'han provat més eficaços contra les malalties tant a persones com a animals que es tractaven antany amb seroteràpia.
Les característiques principals de la seroteràpia són: No presenta memòria per l'antigen. No es produeixen anticossos nous contra la malaltia. És efectiva a curt termini: la protecció és induïda per la transferència d'anticossos, però el cos se'n desfà en poc temps. Es pot administrar en diverses formes: plasma sanguini humà o animal, com a immunoglobulina humana de forma intravenosa o intramuscular i en forma d'anticossos monoclonals Es fa servir principalment en malalties d'immunodeficiència, infeccions agudes o enverinaments Té un risc de reaccions d'hipersensibilitatThomas.Kift, Richard A.Goldsby, Barbara A.Osborne,Immunología de Kuby,Sexta edición,McGrawHill 2007, Mèxic
Història L'era moderna de la immunització es va iniciar a la dècada del 1880, quan Louis Pasteur va demostrar que era possible atenuar els microorganismes patògens i crear vacunes específiques al laboratori. Basant-se en el treball de Louis Pasteur i Robert Koch, Kitasato Shibasaburo, Emil von Behring i Paul Ehrilch van desenvolupar noves formes de tractament conegudes com a seroteràpia. Emil Adolf von Behring(1854-1917) va estudiar medicina al Col·legi Mèdic de l'Exèrcit. Va treballar com a ajudant de Robert Koch a l'Institut de Malalties Infeccioses. L'any 1914 va fundar el Behringwerkw per la producció de sèrums i vacunes.
Posteriorment, Shibasaburo Kitasato (1852-1931), un metge japonès que treballava a l'Institut Robert Koch, va demostrar que el bacil de la diftèria produeix una toxina que causa els símptomes de la malaltia quan s'injecta a animals d'experimentació.
miniatura|upright|Retrat de Louis Pasteur, un important científic en l'àmbit de la microbiologia
Behring i Kitasato van demostrar que, quan els animals d'experimentació rebien una sèrie d'injeccions de les toxines, produeïen antitoxines, substàncies que, en la sang, neutralitzen les toxines bacterianes. Aquestes antitoxines podrien ser usades per immunitzar altres animals i, fins i tot, per curar animals infectats.
Behring va parlar amb Paul Ehrinlg, el qual va estar treballant en mètodes d'immunització en plantes. Ehrilch sabia com augmentar la força de l'antitoxina i mesurar l'activitat dels antisèrums amb precisió i, mitjançant la producció de sèrums de gran activitat i estandarditzats, Ehrinlg va reeixir crear la seroteràpia pràctica.
Posteriorment, en 1892, Behring, Ehlich i Hoechst es van disposar a treballar en contra de l'antitoxina diftèrica. La producció i comercialització del sèrum terapèutic va començar dos anys més tard. Però per raons que encara no se saben, Behrinling no va dur a terme el seu tracte. La immunitat prevista pel sèrum terapèutic de Behrling, que havia de ser la immunitat passiva, va ser de curta durada.
La diftèria es considerava generalment una malaltia lleu si es comparava amb la tuberculosis però la teràpia amb sèrum va ser aclamada com una important contribució a la medicina. Es va atorgar un premi Nobel a Behring per crear una arma victoriosa contra la malaltia. A partir d'aquell moment seria possible salvar vides amb l'ús de la immunitat passiva i activa, on la seroteràpia semblava ser una arma contra la malaltia.
Però uns anys després, els pacients van començar a experimentar efectes secundaris greus i acabaren morint. El tractament tenia molt d'èxit si s'administrava en les primeres etapes de la malaltia, però els metges no la volien utilitzar, de manera que es va deixar d'usar.
Així, des del descobriment de la seroteràpia, la diftèria ha estat una de les malalties més estudiades. Tot i que Gaston Ramon León (1886-1963) va descobrir que la toxina de la diftèria tractada amb formaldehid retindria l'especificitat serologia i la immunogenecitat, mentre que perdria la seva toxicitat. També es van trobar certs informes que parlaven d'uns “mags” a l'Àfrica central que deien als europeus que es podria protegir a les persones contra les mossegades de serp utilitzant una poció que contindria caps de serp i ous de formiga. La seroteràpia s'ha desenvolupat com un dels principals remeis per tractar picades de serp.
A principi del , se'ls aplicava el sèrum sanguini d'algun animal –normalment d'un cavall– a les persones que s'havien vacunat prèviament amb patògens de la mateixa malaltia. Així s'introduïen anticossos ja actius contra la malaltia. Però, tot i que eren efectius per combatre la malaltia, produïen reaccions al·lèrgiques
Així la inducció artificial de la immunitat passiva va servir durant més d'un segle per tractar malalties infeccioses i abans de l'arribada dels antibiòtics. La teràpia d'immunoglobulines va continuar sent una teràpia de primera línia en el tractament de malalties respiratòries severes fins als anys 1930, fins i tot després que s'introduïren els antibiòtics de sulfonamida.
Posteriorment, s'obtenien els anticossos del sèrum de persones que tenien immunitat contra la malaltia. Actualment i, com hem es fabriquen sèrums per la fermentació de microorganismes, l'ADN dels quals es va transformar genèticament, de manera que poden fabricar anticossos específics contra l'antigen causant de la malaltia o la intoxicació.
Principis de la seroteràpia La seroteràpia rau en sis principis bàsics. Aquests tenen l'objectiu d'aconseguir la major eficàcia possible: Especificitat. Els anticossos han de tenir un efecte específic contra la toxina o la infecció (o ambdues) de la qual pateix el pacient i contra la qual li cal protecció o cura. Principalment, es necessita un diagnòstic clar sobre l'espècie de microorganisme, virus o toxina o altre agent patògen. També és necessari saber quina és la soca del microorganisme contra la qual volem aplicar el tractament, ja que les diferents soques poden produir variacions de les toxines i pot ser que els anticossos per una soca no actuïn sobre una altra. Potència. El sèrum ha de tenir una concentració elevada d'anticossos. Si s'utilitza el cavall com animal per produir els anticossos, cal seleccionar els adequats, utilitzar prou antigens, en el volum correcte, temps, etc. perquè el sèrum pugui ser eficaç. Moment d'administració. Després de la diagnosi precisa de l'agent tòxic o infecciós, cal administrar el sèrum el més aviat millor abans que la malaltia o intoxicació hagi avançat massa per augmentar la probabitat de guarir. Mètode d'administració. El sèrum ha d'arribar a la sang que el transporta a les zones infectades o enverinades perquè actuï in situ. S'ha d'evitar que els anticossos es neutralitzin abans d'arribar a la zona crítica o que no hi arribin per la mateixa resistència dels teixits (ex: barrera hematoencefàlica). D'aquesta manera, generalment se l'administra per via intravenosa; amb excepció d'algunes malalties, com la meningitis, quan cal administrar-lo a través del líquid cefalorraquidi, ja que per la sang, no pot passar la barrera hematoencefàlica. Dosi adequada. Com més temps ha passat des que ha començat el problema, com més la dosi serà elevada. El que cal és que hi hagi una concentració elevada d'anticossos circulants fins que la infecció o la toxèmia sigui vençuda. Tractament accessori. De vegades, la seroteràpia no és tan efectiva com es desitja i, alguns cops, es necessiten tractaments complementaris per acabar amb la infecció o la toxèmia, especialment si s'ha administrat el sèrum de manera tardana o en dosis escasses.C. E. DOLMAN, M.B., B.S., M.R.C.P., D.P.H., PH.D.(LOND.),Serum Therapy, The Canadian Medical Asociation Journal, 1936
Mecanisme d'acció de la seroteràpia: els anticossos La seroteràpia consisteix a administrar anticossos específics d'un individu, que els produeix, a un altre, que ha estat exposat a un determinat antigen; això dona al segon una protecció immediata, tot i que de curta durada, contra aquest antigen. Els anticossos o immunoglobulines són molècules que reconeixen específicament l'antigen. Les seves funcions bàsiques són l'opsonització, l'activació del sistema de complement, citotoxicitat cel·lular induïda per anticossos i activació dels mastòcits i altres tipus cel·lular. Amb tots aquests processos poden neutralitzar i destruir l'antigen que causa la malaltia.
Opsonització L'opsonització consisteix a recobrir part d'un patogen amb anticossos, el que fa que aquest sigui més fàcil de detectar per les cèl·lules fagocítiques, de manera que així es fagocita i es destrueix més fàcilment que si no ha hagués sigut opsonitzat.
Activació del sistema del complement
Els anticossos tenen la capacitat d'activar el sistema del complement, aquest és un sistema de proteïnes sèriques inactives que, a l'activar-se, comencen una reacció en cascada. Generen a cada pas enzims amb activitat proteolítica. Les immunoglobulines unides al patogen activen la via clàssica del complement, després de tota la cascada enzimàtica s'aconsegueix l'alliberació de mediadors inflamatoris i quimiotàctics, opsonització (gràcies a C3b) i lisi del patogen.
Citotoxicitat cel·lular induïda per anticossos La interacció dels anticossos units a cèl·lules diana amb els receptors Fc expressats en diferents tipus cel·lulars, particularment en cèl·lules NK, poden induir la seva capacitat citotòxica efectora sobre la cèl·lula diana. És a dir, l'anticòs s'uneix a la cèl·lula infectada, és reconegut per les cèl·lules citotòxiques, que s'activen i lisen la cèl·lula infectada.
Activació de mastòcits Els anticossos també són capaços d'activar els mastòcits, aquests són unes cèl·lules grans amb un citoplasma ric en grànuls secretors. La interacció creuada de les immunoglobulines, unides a la membrana del mastòcit amb l'antigen, provoca la degranulació, lliurant-se mediadors inflamatoris al teixit circumdant, que provocaran una inflamació local, que recluta cèl·lules i proteïnes requerides per eliminar el focus d'infecció.
Usos Actualment, s'utilitzen les immunoglobulines processades per tractar sobretot les següents malalties:David Baxter, Active and passive immunity, vaccine types, excipients and licensing, Occupational Medicine 2007
Heptatitis B humana: els sèrums que es preparen per a aquesta malaltia contenen entre 10 i 100 mg/mL de proteïnes humanes, de les quals com a mínim el 95% són immunoglobulines. Cada mil·lilitre conté com a mínim 100 IU d'anticòs contra l'hepatitis B. Aquest sèrum es produeix a partir del plasma aportat per donants i es fa servir sobretot per donar una protecció immediata a persones no immunes que s'han vist exposades al virus de l'hepatitis B.