El periquito turquesa (Neophema pulchella) és una espècie d'ocell de la família dels psitàcids (psittacidae) que habita boscos poc densos, matolls i horts de l'est d'Austràlia, al sud-est de Queensland, est de NovaGal·les del Sud i nord de Victòria (Austràlia).
Descripció Amb una longitud d'entre 20 i 22 cm i una envergadura de 32 cm, el periquito turquesa és un lloro petit i de constitució lleugera que pesa uns 40 g. Ambdós sexes tenen les parts superiors predominantment verdes i les parts inferiors grogues. És una espècie amb un evident dimorfisme sexual. El mascle té la cara de color blau turquesa brillant, que és més fosca a la corona i lleugerament més pàl·lida als lores, les galtes i les cobertores de les orelles. El coll i les parts superiors són de color verd herba, i la cua és de color verd herba amb vores grogues. Les ales són de color blau brillant amb una vora davantera més fosca quan està plegada i una franja vermella a l'espatlla. Les parts inferiors són de color groc brillant, lleugerament verdoses al pit i al coll. Alguns mascles tenen taques taronges al ventre, que poden estendre's fins al pit. Quan està estesa, l'ala és de color blau fosc amb vermell a la vora posterior de la superfície superior i negra amb cobertores davanteres de color blau fosc a sota. La mandíbula superior del bec és negra i pot esvair-se o no a gris a la base, mentre que la mandíbula inferior és de color crema amb una vora grisa a la boca. El cere i l'anell ocular orbital són grisos i l'iris és de color marró fosc. Les potes i els peus són grisos.
Generalment, més apagat i pàl·lid, la femella té una cara blava més uniforme i pàl·lida, amb una pell nua de color crema molt contrastada al voltant de l'ull. No té la banda vermella de l'espatlla, i les marques blaves de l'espatlla són més fosques i menys distintives. La gola i el pit són de color verd pàl·lid i el ventre és groc. La mandíbula superior és de color marró grisenc més pàl·lid amb una punta més fosca, i negra mentre niava. La mandíbula inferior és de color gris pàl·lid a gairebé blanc. Quan vola, la femella té una ampla barra blanca visible a la part inferior de l'ala.
Els ocells joves d'ambdós sexes tenen un blau menys extens a la cara, la coloració no s'estén més enllà de l'ull. Les parts superiors s'assemblen a les de la femella adulta. Ambdós sexes tenen la franja blanca a l'ala, que desapareix amb la maduresa en els mascles. El mascle immadur té una taca vermella a l'ala i també pot tenir una taca taronja al ventre.
Distribució i hàbitat miniatura|267x267px|Mascle adult, Zoo de Twycross. El periquito turquesa es troba als peus de la Gran Serralada Divisòria i les zones circumdants. El límit nord de l'àrea de distribució és de 26° sud al sud-est de Queensland, al voltant de Cooloola, Blackbutt i Chinchilla, que s'estén cap a l'oest fins als voltants de St George. Abans de 1945, s'havia registrat fins al nord del riu Suttor i Mackay. A Nova Gal·les del Sud, es troba en una àmplia banda a través de les parts central i oriental de l'estat, amb límits occidentals delimitats per Moree, Quambone, Hillston, Narrandera i Deniliquin. Hi ha hagut albiraments no confirmats a l'extrem oest de l'estat. A Victòria es troba als voltants de Wangaratta, així com a East Gippsland i al voltant de Mallacoota. És probable que els albiraments al sud d'Austràlia hagin estat del periquito esplèndid (N. splendida), l'aspecte similar de les femelles ha portat a confusió i identificació errònia.
El periquito turquesa habita boscos oberts i boscos de sabana compostos per xiprers autòctons (espècies de Callitris) o eucaliptus, en particular Eucalyptus albens, E. melliodora, E. blakelyi, E. polyanthemos, E. macrorhyncha, E. populnea o E. sideroxylon, i menys comunament Angophora prop de Sydney, bosc de E. sieberi a la Reserva Natural de Nadgee, i poblats d'eucalyptus camaldulensis, E. camphora o E. microcarpa en zones més planes i obertes. Dins d'aquest hàbitat, prefereix crestes rocoses o barrancs, o zones de transició entre diferents hàbitats, com ara entre boscos i praderies o camps en zones de conreu.
El periquito turquesa es considera sedentari i no migra, tot i que els desplaçaments no són ben coneguts. Els ocells són presents en algunes zones durant tot l'any, tot i que al nord de Victòria es creu que es traslladen a zones més obertes fora de la temporada de cria. Algunes poblacions poden ser localment nòmades, depenent de la disponibilitat d'aigua.
Comportament Els lloros turquesa es troben en parelles o grups petits formats per progenitors i diverses cries, tot i que poden congregar-se en estols més grans de fins a 75 ocells predominantment juvenils fora de la temporada de cria. A mesura que s'acosta la temporada de cria, les parelles se separen d'aquests estols. Els lloros turquesa descansen junts en comunitat a la tardor i a l'hivern. A la nit descansen entre el fullatge d'arbres com ara eucaliptus o acàcies, entre 1 i 8 m sobre el terra. Es retiren als arbres propers que són la zona d'alimentació durant el dia. Els crits del periquito turquesa s'han estudiat poc; els ocells fan un crit de contacte suau i agut quan s'alimenten o en vol, mentre que el crit d'alarma s'ha descrit com un crit de xiuxiueig agut. Els lloros turquesa també xerren quan són als ajocadors per dormir al vespre.
Reproducció El periquito turquesa és monògam. El mascle es posa dret sobre un tronc d'arbre i estén les ales per mostrar les marques vermelles i blaves quan festeja una femella. Un cop aparellats, tots dos sexes busquen un lloc de nidificació, que finalment és escollit per la femella. S'ha informat de cria des del Parc Nacional de Girraween, a la frontera entre Nova Gal·les del Sud i Queensland, al nord, fins a Wangaratta i Mallacoota, a Victòria. Els ocells utilitzen forats verticals o gairebé verticals d'arbres vius i morts, generalment eucaliptus, com a llocs de nidificació. Ocasionalment ha usat pals de tanca vells. El periquito turquesa competeix amb (i pot ser expulsat per) la cotorra multicolor (Platycercus eximius), el cotorra de carpó roig (Psephotus haematonotus) i el pel-soques bru (Climacteris picumnus) per llocs de cria adequats. L'arbre que conté el forat sovint es troba en un bosc obert, i el forat en si mateix generalment es troba almenys a 1 m del terra. El treball de camp al nord de Victòria va donar unes dimensions mitjanes de 10 per 6 cm per a l'entrada del forat i una profunditat d'uns 50 cm. En altres llocs, la profunditat mitjana és d'uns 76 cm.
La cria té lloc durant els mesos més càlids amb la posta d'ous d'agost a gener. La posta es posa sobre un llit de pols de fusta o fulles i consisteix en dos a cinc (o rarament fins a vuit) ous blancs brillants rodons o ovalats, cadascun dels quals generalment fa de 21 a 22 mm de llarg per 18 mm d'ample. Les postes solen tenir més ous en postes primerenques que tardanes, i en nius situats més lluny de terres desbrossades. Els ous es ponen a intervals de dos a tres dies. La incubació dura de 18 a 21 dies. La femella incuba els ous i cova les cries, i les alimenta durant els primers dies abans que el mascle comenci a ajudar. Surt a alimentar-se i beure dues vegades al dia, una al matí i una altra a la tarda. Tots dos pares participen en l'alimentació de les cries, amb una dieta predominantment de llavors amb alguna fruita. Els pollets són altricials i nidícols; és a dir, neixen indefensos i cecs i romanen al niu durant un període prolongat. Coberts de plomissol blanc platejat, tenen la pell rosa i la pell blau grisenca més fosca al voltant de l'ull. Al cap de set dies obren els ulls i estan ben coberts de plomissol gris amb plomes fines que surten de les ales el sisè dia. Estan gairebé coberts de plomes el dia 21 i surten del niu al voltant dels vint-i-tres dies d'edat en estat salvatge i fins als trenta dies d'edat en captivitat.
Al voltant del 56% dels ous arriben a eclosionar, i el treball de camp al nord-est de Victòria va reflectir una mitjana de 2,77 cries que abandonen el niu. El varà encintat (Varanus varius) i la guineu roja (Vulpes vulpes) són depredadors de nius. Els ocells petits poden morir per sobreescalfament en temps molt calorós o per ofegar-se als clots després de fortes pluges.
Alimentació El periquito turquesa és un menjador de llavors predominantment terrestre, que busca aliment en clarianes en boscos oberts, marges forestals i prop d'arbres en zones més obertes com ara pastures. Ocasionalment, s'alimenta al llarg de les vores de les carreteres i rarament s'aventura a llocs de gespa. Els ocells s'alimenten en parelles o en petits grups de fins a trenta o fins i tot cinquanta individus. Les observacions a Chiltern, Victòria, van indicar una variació estacional en la mida dels estols, amb lloros turquesa que s'alimenten en grups de 5 a 30 a l'hivern i de 6 a 8 a la primavera i l'estiu. La recerca d'aliment té lloc des de primera hora del matí fins al vespre, amb una pausa entre el migdia i mitja tarda. miniatura|Buscant aliment entre herbes. Les llavors de gramínies formen una part important de la dieta. Els ocells prefereixen alimentar-se en zones ombrívoles, on es camuflen millor a l'herba.
Les llavors d'herba i arbustos constitueixen la major part de la dieta, i també mengen fulles, flors, fruits i cotxinilles. S'ha comprovat que el periquito turquesa s'alimenta de llavors de diverses espècies de plantes; els aliments més consumits inclouen el fruit de Calytrix tetragona, llavors i fruits de la flor de Hibbertia riparia, Brachyloma daphnoides, llavors de Gonocarpus tetragynus, espècies de gerani, Dianella revoluta i espècies d'herba com Briza maxima i la Briza minor introduïdes i membres del gènere Danthonia, membres del gènere de pèsols Dillwynia i Leucopogon microphyllus. També s'alimenta de llavors de morro de canari (Stellaria media) i Arctotheca calendula introduïdes. També s'ha comprovat que s'alimenta de nèctar de Grevillea alpina, i espores de molsa.
Es va observar una femella col·locant fulles de l'arbre Leptospermum trinervium sota les plomes, cosa que va fer que els observadors es preguntessin si s'utilitzaven per dissuadir o matar insectes.
Patògens El 1966, del cervell d'un periquito turquesa als Països Baixos es va aïllar un paramixovirus amb certa similitud antigènica amb la malaltia virulenta de Newcastle (VND en anglès). Aquell any, moltes espècies d'aviaris, incloses diverses espècies de lloros australians i membres del gènere Neophema, havien presentat símptomes neurològics que recordaven la malaltia de Newcastle. Com altres membres del gènere, el periquito turquesa és molt sensible a la infecció per paramixovirus aviar. És una de les moltes espècies de lloros que poden allotjar el nematode Ascaridia platyceri.
Estat de conservació Al voltant del 90% de la població de lloros turquesa resideix a Nova Gal·les del Sud. L'espècie no està catalogada com a "amenaçada" a la Llei de protecció del medi ambient i conservació de la biodiversitat de la Commonwealth de 1999, tot i que Stephen Garnett i Gabriel Crowley van proposar un estatus de quasi amenaçada en la seva obra del 2000 The Action Plan for Australian Birds a causa de la reducció significativa de la distribució. La població i àrea de distribució han variat enormement; fins a la dècada de 1880 estava àmpliament distribuïda per l'est d'Austràlia des de Mackay fins a Melbourne, va desaparèixer de gran part de l'àrea de distribució fins al punt que el 1915 es va presumir extinta. No es va registrar a Queensland entre 1923 i 1950, i a Victòria entre mitjans de la dècada de 1880 i 1949. Tanmateix, el nombre a Nova Gal·les del Sud va començar a augmentar a la dècada de 1930 i l'espècie havia repoblat East Gippsland a la dècada de 1960. Estimada provisionalment en 20.000 individus reproductors l'any 2000, es creu que la població encara està augmentant.
Nova Gal·les del Sud