Els inicis de la història d'Haití comencen amb el desembarcament de Cristòfor Colom a l'illa de la Hispaniola, encara que fa milers d'anys que l'illa està poblada. El país va passar a anomenar-se Haití a partir de 1801, per la qual cosa l'ús dels termes Haití o haitià per fets anteriors a aquesta data representa, per descomptat, una perspectiva des del present.
Primers habitants d'Haití 312px|miniatura|Mapa de l'illa de 1723. Els primers pobladors d'Haití, ocupants de la part occidental de l'illa Espanyola o Hispaniola, van arribar a l'illa diversos milers d'anys abans de Crist, possiblement cap al 7000 aC. La seva procedència pot haver estat Florida o Yucatán. Es tractava de caçadors, recol·lectors i pescadors, que indubtablement eren navegants. A partir de l'any 300 es registra la presència de ceràmica i agricultura introduïdes per migracions a les Antilles procedents de l'actual Veneçuela. Després de l'arribada a l'illa de poblacions d'arawak, des de l'any 1000 es desenvolupa la cultura taïna.Rouse, Irving 1939. Prehistory in Haití. A Study in Method. Yale University. Human Relations Area Files (Juny 1964) Rouse, Irving 1993. The Tainos: Rise and Decline of the People Who Greeted Columbus. Yale University Press. A l'arribada dels europeus, l'illa estava dividida en els anomenats "cacicazgos de Quisqueya". La població total de l'illa, previ al primer contacte amb els europeus, és objecte d'estimacions molt dispars. Algunes fonts estimen la població en alguns centenars de milers, altres diversos milions. En la seva Brevíssima relació de la destrucció de les Índies, Fra Bartolomé de las Casas va estimar la població de l'illa en 3 milions, mentre que Williams Bastidas esmenta la xifra de 2 milions. Aquestes estimacions, fetes poques dècades després de la colonització, són considerades exagerades per molts, encara que també altres les consideren minses.
Conquesta espanyola i extermini dels indígenes L'arribada de Colom a l'illa es va produir durant el primer viatge del descobriment d'Amèrica el dia 5 de desembre de 1492. Part de la tripulació es queda a l'illa on s'estableix en un petit fort a la part nord de l'illa, en l'actual República Dominicana, que anomena «El Nadal». En el segon viatge, Colom comprova que els mariners han estat assassinats pels habitants de l'illa.
Colom va seguir el seu viatge i fins anys després no va tornar. Comença després la colonització de l'illa fundant diverses poblacions. La població local va ser esclavitzada per treballar en les plantacions i en les mines. Es van produir diversos intents de rebel·lió seguits de repressions brutals. La introducció de malalties europees, per les quals els indígenes no tenien defensa, sumat a fams, matances, i les terribles condicions dels indígenes esclavitzats, van conduir a un descens abrupte de la població que el 1506 no superava els 60.000, incloent als europeus, i es considera virtualment extinta a partir de 1540. La cultura indígena va ser totalment aniquilada mentre que els pocs supervivents van ser assimilats a la resta de la població.
Durant els seus primers anys la colònia va mostrar un gran auge, però amb les conquestes espanyoles al continent americà (fonamentalment les de Mèxic i el Perú), la colònia va entrar en una llarga decadència, en què la zona occidental de l'illa va ser progressivament abandonada.
Domini francès Cessió de la part occidental a França La petita illa de la Tortuga, situada a prop de la costa nord de l'illa, va ser base d'operacions de saqueig de les illes contigües pels pirates associats a la Germanor Germans de la Costa que es dividien en filibusters, que aguaitaven les preses i es llançaven a l'abordatge; bucaners, normalment francesos que es dedicaven a caçar animals o a robar de les hisendes per assecar els cuirs i fumar la carn que venien o canviaven, i els habitants, que eren els menys perillosos pel fet que es dedicaven al cultiu del camp. Dirigits per Levasseur, havien enfortit l'illa i s'havien posat sota el protectorat de Lluís XIII de França.
El 1652 els francesos van saquejar San Juan de los Remedios, a Cuba, i les autoritats de Santo Domingo els van expulsar per més que l'illa tornés el 1660 a poder dels francesos.
A partir d'allí els francesos van començar a colonitzar la zona occidental de l'illa, que havia estat abandonada pels espanyols. El 1697 el tractat de Ryswick formalitza la cessió d'aquesta zona a França. La part francesa va prendre el nom de Saint-Domingue. La primera capital va ser Cap-Français (actual Cap-Haïtien) port situat al nord del país.
Auge del sistema de plantacions L'illa aviat es va transformar en la principal colònia francesa i, possiblement la més rica colònia del món, gràcies a la proliferació de plantacions de sucre (arribant a representar la meitat del consum d'Europa), cafè, i altres productes. El sistema de plantacions va estar basat en l'ús de gran quantitat d'esclaus, que vivint i treballant en penoses condicions morien ràpidament, el que obligava a massives importacions de nous esclaus. La societat s'organitzava en diferents grups basats en la puresa racial i el poder econòmic.
Grans blancs Aquest grup estava conformat pels funcionaris del govern francès i els amos de les grans plantacions. Aquests eren la cúspide de la piràmide social de la colònia, també van ser coneguts com la burgesia colonial esclavista
Petits blancs Aquest grup estava format per blancs que no posseïen terres i que treballaven en tasques comercials i artesanals. Era un grup molt conflictiu perquè tenien forts recels dels mulats als que consideraven inferiors però que moltes vegades posseïen fortunes molt superiors.
Mulats i negres lliures Un grup molt heterogeni. Normalment pretenien emular la vida i els costums francesos. Els seus membres portaven compte precís del percentatge de sang negra que portaven en la seva sang de manera que aquells que tenien menys percentatge es trobaven en un nivell social més alt. Aquesta classificació era tan precisa que tenia 32 nivells diferents amb diferents noms per a cada nivell de color.
Esclaus El nombre d'esclaus superava al de blancs en una proporció de més de 20 a 1, al voltant del 80 per cent treballava en les plantacions. El seu origen era molt variat, ja que pertanyien a molt diverses ètnies amb costums i llenguatges molt diferents. Això contribuiria, unit al tràfic d'esclaus continu, les morts primerenques, les malalties i les fuites, al sorgiment d'un idioma producte de la barreja de diferents llengües africanes. Avui dia l'idioma del poble haitià és el crioll haitià (creole), resultat d'aquesta barreja.
Negres cimarrons
El terme negre cimarrón, que té origen en el Santo Domingo espanyol, vol dir salvatge, i s'aplica als esclaus que fugien dels seus amos i que moltes vegades es refugiaven a les muntanyes, ja sigui en forma solitària o formant petites comunitats. Tot i que el seu nombre va romandre limitat, la seva importància ha estat fonamental, ja que aquests fugitius rondaven les plantacions per proveir-se de queviures i encoratjaven als esclaus a rebel·lar-se. Entre 1751 i 1758 Mackandal, un esclau cimarró nascut a l'Àfrica, a partir d'haver perdut un braç en les tasques d'una plantació sucrera, fuig a les muntanyes des d'on ataca freqüentment les plantacions, matant blancs, moltes vegades amb l'ajuda de verins, i encoratjant als negres a revoltar-se. Finalment va ser capturat i executat, però la seva memòria, i especialment les seves tàctiques, van exercir gran influència en els fets posteriors.
El 1749 es va fundar l'actual capital haitiana (Port-au-Prince) amb el nom de L'Hôpital. Quan França va donar suport a les colònies americanes en la seva lluita d'independència contra la Gran Bretanya un fort contingent de voluntaris de Saint-Domingue va combatre al costat de les forces franceses al territori dels actuals Estats Units. Aquesta experiència va poder haver estat important en els esdeveniments posteriors. Un terratrèmol va fer tremolar l'illa el 1751 i un altre el 1770 de magnitud 7,5 en l'escala de Richter va devastar Port-au-Prince del tot. D'acord amb l'historiador francès Moreau de Saint-Méry (1750-1819), «mentre que cap edifici va patir danys a Port-au-Prince durant el terratrèmol del 18 d'octubre de 1751, la ciutat sencera es va col·lapsar durant el terratrèmol del 3 de juny de 1770».
Revolució haitiana
La Revolució Francesa de l'11 de setembre de 1789 va tenir un fort impacte sobre la societat racista i esclavista de la colònia. Inicialment la igualtat entre els homes proclamada per la revolució no s'aplicava als esclaus, però tampoc als mulats ni als negres lliures. Les lluites internes entre monàrquics, girondins, jacobins, etc. i les lluites contra altres nacions es van sumar a les ja fortes contradiccions de la societat colonial. Els fets esdevinguts a França es reflectien en la colònia. Tot amb un cert retard a causa de les comunicacions.
Primera etapa de la revolució Comença amb el conflicte dels grans propietaris i comerciants de la colònia i els funcionaris d'aquesta. Els propietaris volien independitzar i els segons seguien molt fidels a França.
Societat d'Amics dels Negres Fundada fins i tot abans de la Revolució, a 1788 va tenir un important paper en les discussions sobre l'abolició de l'esclavitud. Format per un grup bastant heterogeni moguts per ideologies i interessos diferents que pretenien portar l'esclavitud a un fi. La seva acció a França, encara que en general anant darrere dels fets, va tenir una forta influència en els esdeveniments de la colònia. La seva acció va causar temor i recel entre els propietaris d'esclaus, alhora que va encoratjar les esperances d'igualtat de mulats i negres.
Reclamacions i tensió La nit del 28 d'octubre de 1790 un grup d'uns 350 mulats liderats per Vincent Ogé, manifesta davant l'Assemblea de Port-au-Prince exigint iguals drets per mulats i negres. La manifestació és ràpida i durament reprimida amb una sèrie d'execucions. Els seus líders aconsegueixen escapar a Santo Domingo, però després de ser lliurats pels espanyols, són condemnats al suplici i execució pública. A França, horroritzats per les notícies de la colònia, decideixen atorgar la ciutadania a un nombre molt reduït de mulats molt rics, el que agreuja encara més la situació doncs no satisfà ni als blancs ni als mulats. La tensió sorgeix també entre els petits blancs, autodenominats patriotes i els grans blancs (partidaris d'una independència a l'estil dels Estats Units, que garantís la continuïtat del sistema dels esclavistes.
Rebel·lió dels esclaus Totes aquestes tensions no romanen alienes als esclaus que veuen en elles l'oportunitat d'alliberar. El 14 d'agost de 1791 s'hauria produït a Bois-Cayman una cerimònia del sacerdot vudú Boukman que és considerada per molts com el punt de partida de la Revolució Haitiana. El 22 d'agost de 1791 esclata la rebel·lió al nord. Dirigits per Boukman desenes de milers d'esclaus es revolten. No solament maten a tots els blancs (molt pocs van ser respectats) sinó que destrueixen les hisendes, que representen l'instrument de l'opressió. Boukman mor al novembre i el seu cap és exhibida a Cap-Haïtien, però molts líders continuarien la lluita i l'estat d'inseguretat romandria vigent.
Abolició de l'esclavitud