L'Hondures precolombina va ser poblada per una barreja complexa de pobles indígenes que representaven una àmplia varietat d'orígens culturals i lingüístics. Entre aquests grups es destaquen els maies, els quals estaven relacionats amb els maies de Iucatan i Guatemala. Els maies es van estendre a través de la vall del Riu Motagua, i centraren el seu control en el principal centre cerimonial de Copán, prop de l'actual ciutat de Santa Rosa de Copán. Durant tres segles i mig, els maies van desenvolupar la ciutat, i la convertiren en un dels principals centres de la seva cultura. Causes desconegudes fins avui, van provocar l'abandonament i la destrucció de Copán i altres ciutats maies, que en l'època de la conquesta espanyola ja no eren més que ruïnes.
Els contactes espanyols amb la població indígena d'Hondures va començar amb l'últim viatge de Cristòfor Colom. El 1502, Colom va navegar més enllà de les Illes de la Badia i poc després va seguir a Punta Caxinas (Cap d'Hondures), va desembarcar a Trujillo i va prendre possessió d'Hondures en nom dels sobirans d'Espanya. Des del seu descobriment, el territori d'Hondures es va mantenir intacte, fins al març de 1524, quan Gil González Dávila es va convertir en el primer espanyol a arribar a Hondures amb propòsits de conquesta. Posteriorment ho van fer Cristóbal de Olid, Francisco de las Casas, Hernán Cortés i Pedro de Alvarado.
L'11 d'octubre de 1822 la Diputació Provincial de Nicaragua i Costa Rica, reunida a León, va proclamar la independència absoluta d'Espanya i l'annexió a Mèxic. Quan Hondures es va declarar en 1838 independent de les Províncies Unides de l'Amèrica Central es va procedir a l'organització del nou estat hondureny. No obstant això, aquesta organització es va veure obstaculitzada per les rivalitats entre liberals i conservadors, que van produir el caos polític i retardar el desenvolupament del país. L'agitació política del país, va atreure les ambicions d'individus i de nacions centreamericanes i europees. Durant tota la resta del segle, els veïns d'Hondures interferiren constantment en la seva política interna. Després de moltíssims inconvenients, li va tocar a l'administració de Marco Aurelio Soto, organitzar el país, i posar en marxa codis moderns en matèria civil, penal, de procediments, comerç i agricultura amb el propòsit de modernitzar a Hondures i acabar amb l'arcaica legislació colonial.
L'economia d'Hondures basada en l'agricultura, va ser dominada al segle XX per empreses nord-americanes com la United Fruit Company, la Standard Fruit Company i la Cuyamel Fruit Company, les quals van establir enormes plantacions de banana al llarg de la costa nord. Aquestes companyies, van fer ràpidament de la banana, la principal exportació Hondures a canvi de grans concessions.Honduras un Estado Nacional?: Llibre. Per Juan Arancibia C. D'aquesta manera, el capital estranger, la vida a les plantacions de banana, i els conservadors, van ser factors determinants en la política d'Hondures des de finals del fins a mitjan .
Història precolombina d'Hondures
miniatura|esquerra|Estela maia de Copán Abans de la conquesta espanyola, Hondures va ser habitada per pobles que es caracteritzaven per ser de dos tipus culturals diferents: Les cultures maia i tolteca.
Aquestes cultures van aconseguir grans progressos en els diversos camps del coneixement humà, impulsats pel desenvolupament d'una variada agricultura (fesol, cacau, bitxo, etc.) I comptaven amb grans sistemes de reg. D'aquesta manera garantien una alimentació adequada per les seves nombroses poblacions. A més van aplicar tècniques de gran perfecció en els teixits i la ceràmica. Van desenvolupar un intens i variat comerç. Van aconseguir un alt desenvolupament científic en les matemàtiques i l'astronomia, a més de l'arquitectura i l'escultura, que van emprar en la construcció de grans ciutats.
A la secció nord-occidental d'Hondures, predominaven els pobles amb influència tolteca, com els náhuatl, que habitaven a la vall de Naco i Trujillo, els txorti grup mayance localitzat a Cortés, Copán i Ocotepeque i els lenca, que s'estenien pels departaments de Santa Bárbara, Lempira, Intibucá, La Paz, Comayagua, Francisco Morazán i Valle i part del que avui comprèn el territori de El Salvador.
La resta del territori hondureny estava habitat per pobles provinents del sud del continent, amb una cultura nòmada i seminòmada, regits per relacions de producció comunal primitives. Entre aquests pobles es trobaven xicaques, petx tawahka i miskito que, en conjunt, formaven la majoria de la població del país. No fou fins després de la segona meitat de 1700 que es van conformar altres grups ètnics, al llarg de la zona costanera del litoral Carib: els garifuna i els negres de parla anglesa.
La població més nombrosa la constituïen els lenca que, en el moment de l'arribada dels espanyols, era el més estès i organitzat dels grups del país ... habitaven en poblacions de considerable grandària, amb una mitjana de 350 cases i molt més de 500 pobladors. Tot i que encara hi ha polèmiques científiques sobre la descendència i origen dels lenca, d'acord amb Rodolfo Barón Castro, són les restes directes hereves dels maies, que no van seguir l'èxode que va donar fi a l'Antic Imperi. A l'arribada dels espanyols, es trobaven establerts en el territori que avui comprenen les Repúbliques del Salvador i Hondures. "
L'àrea maia comprèn el que avui dia són els països d'Hondures, Guatemala, El Salvador i Mèxic. Els maies van florir en aquests països en els primers 15 segles de l'era cristiana. Causes desconegudes fins avui, van provocar l'abandonament i la destrucció de Copán i altres ciutats maies, que en l'època de la conquesta espanyola ja no eren més que ruïnes. Fam, pestes, guerres internes s'han proposat com les causes de l'abandonament.
Descobriment d'Hondures miniatura|Representació de Cristòfor Colom en la seva arribada al continent americà Cristòfor Colom, que ja tenia 66 anys, va sortir de Cadis el 9 de maig de 1502, amb quatre caravel·les i 150 homes, portant al seu costat al seu germà Bartolo i al seu fill Fernando de 13 anys, fruit del seu segon matrimoni. El 20 de maig va tocar les Canàries, va reconèixer l'illa de Martinica el 15 de juny, va desembarcar a Dominica, va recórrer la costa meridional de Puerto Rico, passà pel sud de la Hispaniola, però no va desembarcar-hi perquè Nicolás de Ovando li va negar l'entrada al port i va sortir a Jamaica per la seva costa meridional. Va explorar de seguida les costes del Darién i va arribar a l'illa de Guanaja a la qual va anomenar Isla de los Pinos a la costa d'Hondures.
D'allí va seguir a Punta Caxinas (Cap d'Hondures), va desembarcar a Trujillo i va prendre possessió d'Hondures en nom dels sobirans d'Espanya. Descendint després cap al sud, va reconèixer tota la costa d'Amèrica Central i de Colòmbia fins al golf de Sant Blas. Va descobrir les comarques de la Mosquitia, Nicaragua i Costa Rica
Etimologia Segons l'historiador xilè Robustiano Vera (1899), el nom Hondures prové de les honduras o fons, que els primers pilots van trobar en les seves costes i perquè en abandonar-les van exclamar: ¡líbrenos Dios de estas honduras!" Durant l'època de la conquesta, el territori hondureny, també va ser conegut pels noms de Hibueras o Higueras, i alguns espanyols van arribar a anomenar-la 'Nova Extremadura'.
El 1858, l'arqueòleg nord-americà, Ephraim George Squier en el seu llibre "Els Estats d'Amèrica Central" relata que Hernán Cortés, inspirat en les notícies rebudes sobre l'existència "dels regnes vasts i poblats al sud de l'imperi de Moctezuma ... va emprendre una expedició a Hondures, que en aquest moment era anomenat Hibueras o Figueres.
D'altra banda, el geògraf francès Élisée Reclus, el 1891, assegura que el nom d'Hondures, data dels temps del descobriment. Segons Reclus, Colom el 1502 va córrer grans riscos, quan va navegar entre els caps Caxinas i Gràcies a Déu. No obstant això, el francès assegura que "el nom actual d'Hondures va ser donat a la costa no per Colom, sinó per Bartolomé de las Casas, que en el seu descobriment de les Índies Occidentals pels espanyols, parla de la terra de "Hondure", com si aquest nom era d'origen indi ".
Segons Reclus, "vint anys més tard, a la coneguda expedició feta per Hernán Cortés a través de Iucatán, el territori hondureny, era conegut pels espanyols amb el nom de Hibueras o Higueras, i també havia estat anomenat "Nueva Extremadura".
Conquesta Des del seu descobriment, el territori d'Hondures es va mantenir intacte, fins al març de 1524, quan Gil González Dávila es va convertir en el primer espanyol a arribar a Hondures amb propòsits de conquesta. Aquest va fundar la vila de San Gil de Buena Vista i es va internar en territori hondureny, va pacificar els indis i va lluitar contra els espanyols que li disputaven el territori. Tenia també l'esperança de trobar el desguàs del llac de Nicaragua. Després, Hernán Cortés, mogut pels informes que havia rebut sobre la gran riquesa del país, va enviar dues expedicions, una per terra i una altra per mar. Va encarregar la primera a Pedro de Alvarado i la segona a Cristóbal de Olid. Però aquest últim, el va trair. Per aquest motiu, Cortés va sortir de Mèxic, al capdavant d'una expedició que va durar prop de dos anys i va acabar, després de milers de perills i privacions, a Trujillo.
miniatura|upright=.8|Hernán Cortés va ser un dels conqueridors d'Hondures
En arribar a Hondures, Cortés va introduir el bestiar i va fundar la ciutat de Natividad de Nuestra Señora, prop de Puerto Caballos. El 25 d'abril de 1526, abans de tornar a Mèxic, Cortés, va nomenar Hernando de Saavedra, governador d'Hondures i va deixar instruccions de donar-los bon tracte als indígenas. El 26 octubre 1526, Diego López de Salcedo, va ser nomenat per l'emperador com a governador d'Hondures, en substitució de Saavedra. La següent dècada va estar marcada per les ambicions personals dels governants i els conqueridors que interferien amb l'organització governamental. Els colons espanyols es van rebel·lar en contra dels seus líders, i els indis es van rebel·lar contra els seus patrons, i contra els maltractaments.
Salcedo, per procurar enriquir-se, va tenir seriosos enfrontaments amb Pedrarias, governador de Castella de l'Or, qui per la seva banda, desitjava Hondures com a part dels seus dominis. En 1528, Pedrarias va arrestar Salcedo i el va obligar a cedir part del territori hondureny, però l'emperador va rebutjar l'acord. Després de la mort de Salcedo el 1530, els colons es van convertir en àrbitres del poder. Posaven i treien governadors. Davant aquesta situació, els colons van sol·licitar a Pedro de Alvarado que posés fi a l'anarquia. Amb l'arribada d'Alvarado en 1536, el caos va disminuir, i la regió va quedar sota autoritat.
El 1537, Francisco de Montejo va ser nomenat governador. En arribar a Hondures, va anul·lar els repartiments de terres fetes per Alvarado. El seu capità, Alonso de Cáceres, va ser el responsable de sufocar la revolta índia de 1537 i 1538, dirigit pel cacic Lempira. El 1539 Montejo i Alvarado van tenir seriosos desacords sobre la regió, la qual cosa, va cridar l'atenció del Consell d'Índies. Montejo se'n va anar a Chiapas, i Alvarado es va convertir en governador d'Hondures.
Període colonial miniatura|Fort de San Cristóbal a Gracias, Lempira Inici de l'activitat econòmica
La derrota de Lempira, l'establiment del bisbat, per primera vegada a Trujillo i després a Comayagua, així com la fi de la lluita entre les faccions rivals espanyoles, van contribuir a la colonització i l'augment de l'activitat econòmica d'Hondures, en la dècada del 1540. Es van desenvolupar al país una varietat d'activitats agrícoles, incloent-hi la cria de bestiar i, per un temps, la recol·lecció de grans quantitats d'arítjol. Però l'activitat econòmica més important d'Hondures del va ser l'exportació d'or i plata.