Pere Blai (Barcelona 1553 - 1620), arquitecte, va ser el gran representant del Renaixement italianitzant a Catalunya, amb una significació i un estil comparables als del Cronaca o els Sangallo a la Toscana.
Context Gran part dels edificis i de les esglésies parroquials construïdes o reformades a Catalunya entre el final del i el principi del esdevenen el reflex d'una situació social i laboral immobilista, fortament arrelada a la cultura gòtica local i poc propensa a acceptar canvis de l'exterior que poguessin vulnerar-la. Tot i així, a diferents punts de l'arquebisbat de Tarragona, durant l'últim terç del es va bastint un seguit d'edificacions religioses allunyades de les solucions goticistes: constitueixen un petit grup d'obres excepcionals i evidencien l'existència d'una sensibilitat minoritària, però diferent i oberta a les novetats formals que provenen de l'exterior. En general, l'arquitectura renaixentista catalana recorda obertament la de Castella o la d'Itàlia, però amb una sobrietat en la composició més suau que en l'obra de Juan de Herrera i allunyada del decorativisme del plateresc.
Una de les causes pot haver estat una estructura eclesiàstica amb interessos focalitzats en l'art i en l'arquitectura del classicisme i que dins dels seus dominis territorials estimula i corrobora els intents d'experimentació de formes altres que les medievals, vinculades a una nova cultura. Dins aquesta estructura hi ha personatges humanistes com els arquebisbes Antoni Agustí i el seu successor Joan Terès, o canonges de la catedral de Tarragona de les famílies Gili o Robuster, ardiaques com Miquel Carnicer o Rafael Llorenç, i sobretot, Jaume Amigó, rector de l'església de Tivissa i responsable de la traça i la direcció de moltes d'aquestes obres.
Tanmateix, l'interès per la cultura clàssica no se centrà exclusivament en l'arquebisbat de Tarragona sinó que, des de les darreres dècades del , a Barcelona començaren a arrelar també corrents intel·lectuals “renaixentistes”, en part promoguts per alguns membres de la Universitat de Barcelona.
Vida i obra Pere Blai va néixer a Barcelona, fill de Pere Blai, acreditat mestre de cases homònim originari de Tremp. Es formà en l'ofici familiar a partir de la pràctica constructiva tradicional, potser d'entrada a Barcelona amb son pare, però ben aviat amb l'oncle Joan Blai, instal·lat a Vallmoll.
Blai no va seguir el corrent tradicional del territori català, sinó que va saber escollir i utilitzar el corrent renaixentista que estava arribant a Catalunya, on s'anava fent lloc a poc a poc. No va rebutjar els sistemes constructius autòctons, però en trià els elements que més li convenien per a la seva nova arquitectura. Gràcies als tractats d'arquitectura i art que es publicaven, al viatge que feu a Madrid i a la figura del rector Jaume Amigó, va adquirir el coneixement del repertori formal i dels recursos compositius de l'arquitectura renaixentista avançada. La seva obra palesa un puríssim doll de proporcions ben ajustades; tant ell com els seus amics i deixebles plasmen les lleis de la raó tant en l'aspecte constructiu com en l'aspecte plàstic. Pere Blai va saber copsar i plasmar un ritme serè a base de l'arc de mig punt i del triangle isòsceles com a generadors de les formes.
Malgrat la seva influència, no va copiar els arquitectes italians, sinó que en fou un interpretador savi i n'adaptà els elements a les seves necessitats i a les del territori.
Sant Andreu de la Selva del Camp En algun cas, promotors i clients podien arribar a intervenir o a col·laborar amb el tracista en algunes decisions formals, sobretot si entre els impulsors de les obres es trobaven religiosos amb formació humanista. Probablement, aquest fou el cas de la nova església parroquial de la Selva del Camp, una de les obres cabdals de Pere Blai.
Per al seu traçat es reuniren el 1582 el mestre d'obres Pere Blai, el rector de Tivissa Jaume Amigó, el rector de Scala Dei Pere Aguiló i l'ardiaca de la catedral de Tarragona i administrador del Seminari Conciliar Rafael Joan Gili. Cal tenir present que, tant artistes com també els promotors de les obres i eclesiàstics ja esmentats varen viatjar per Europa, sobretot a Itàlia, i varen nodrir-se del pensament i de l'art renaixentista del moment. A més, molts dels intel·lectuals que residien a Catalunya posseïen manuscrits i tractats arquitectònics importants com el de Vignola.
El disseny de Sant Andreu de la Selva del Camp es limita fonamentalment a les traces de Pere Blai i de Jaume Amigó però no queda clar quin dels dos, o si els dos alhora, decideix l'estructuració formal de la nova església parroquial. En principi, la resolució d'aquest temple excepcional esdevingué un exemple paradigmàtic de composició global i d'aplicació de nous repertoris. I aquest esforç d'anar enllaçant les diferents parts amb una sola gramàtica el diferencia de la resta d'esglésies catalanes de final del cinc-cents: en elles, el constructor aplica “epidèrmicament” els ordres clàssics sobre murs interiors i portades, sense que l'estructura gòtica es modifiqui de manera substancial. Però, tot i aquesta utilització excepcional del llenguatge clàssic, si es compara aquesta obra amb la producció arquitectònica italiana, automàticament se la qualifica de secundària. La planta de Sant Andreu es pot incloure dins del tipus de planta que van anar aplicant moltes esglésies tardogòtiques, amb nau única, però també incorpora elements diferenciadors respecte de la resta de plantes de nau única de segles anteriors i del mateix . Alguns d'aquests canvis es troben en l'àmbit de la capçalera, amb l'absis rectangular i les sagristies als costats, i en la peculiar separació entre la nau i el presbiteri, amb un gran arc de triomf que actua de filtre entre les dues parts.
La proporció de la planta rectangular de l'església és semblant a la que, entre 1601-1602, Blai adoptarà per l'interior del temple de Santa Maria d'Igualada. Cal tenir en compte que el mestre Blai aplicà unes proporcions determinades que fan palès el coneixement que devia tenir dels tractats italians com el de Vitruvi, Alberti, Luca Paccioli o Palladio. La planta de Sant Andreu continua inclosa dins del tipus d'església d'una sola nau, però ha entrat en un procés de transformació en el qual l'autor –o els autors- ha utilitzat alguns mecanismes diferents a partir d'unes referències determinades o a partir de la seva pròpia inventiva. En la resolució dels alçats laterals, Blai adoptà el recurs de superposar, a les capelles allotjades entre els contraforts, tribunes superiors obertes a la nau amb el mateix criteri que les capelles laterals, és a dir, mitjançant arcs de mig punt; també feu ús d'ordres clàssics com el dòric, segurament extrets majoritàriament del tractat de Vignola, però amb alguns errors proporcionals respecte al conjunt de l'edifici que encara fan presents alguns hàbits de treball medievals. Com un últim apunt, alguns estudiosos com J. F. Ràfols i Joaquim Garriga i Riera creuen que els alçats laterals de Sant Andreu tenen molts punts en comú amb els de l'església florentina de San Salvatore al Monte. El 1594, es veurà interrompuda la construcció de la parroquial de la Selva del Camp i no serà represa fins al 1616.
Sant Jaume d'Ulldemolins miniatura|Sant Jaume d'Ulldemolins, Pere Blai i Jaume Amigó (ca. 1585) L'obra de l'església d'Ulldemolins té moltes similituds amb l'església de Sant Andreu pel que fa a la planta, l'aplicació dels ordres clàssics i la unió de les diferents parts sense discordances gramaticals entre el que entenem per “nou llenguatge” (renaixentista) i la tradició gòtica. Les similituds entre les dues esglésies no només són formals i geomètriques sinó que l'impuls també va provenir del mateix arquebisbat i els tracistes tornaren a ser Pere Blai i Jaume Amigó. No obstant, el cost de Sant Jaume va ser inferior i es va acabar en menys anys. Cal destacar la façana, atribuïda sobretot a Jaume Amigó, pels elements plenament renaixentistes que adopta, com les volutes còncaves que uneixen els dos cossos, les pilastres dobles rematades per un frontó i l'òcul que il·lumina l'interior, esquema que és adoptat per les esglésies contrareformistes de Roma, sobretot per la de Il Gesú de Vignola (1568).
Obres a Tarragona Després de la mort del mestre de la seu tarragonina, Bernat Cassany, el 1584, Pere Blai ocupà el seu lloc. És per això que, en un primer moment, la seva activitat es focalitzà i s'intensificà en les terres tarragonines.
Antoni Agustí encarregà obres a diferents artistes destacables, entre ells Pere Blai. Molt probablement, li confià les obres del nou Palau Episcopal, però l'encàrrec més important fou la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, lloc on Agustí serà enterrat. Fou una obra traçada per Jaume Amigó a finals de 1580, en la construcció de la qual intervingué Pere Blai. Aquesta capella va ser totalment resolta amb elements clàssics, en la qual, per primera vegada a Catalunya, es bastí sobre la coberta una cúpula amb tambor. Joan Terés, arquebisbe successor d'Agustí, li encarregà el 1592 les capelles bessones de Sant Joan i Sant Fructuós a la mateixa catedral, dins de les quals es trobava el que seria després el seu mausoleu. En aquest cas, com en l'anterior, existeix igualment afinitat entre client i mestre d'obres, cosa que es fa palesa amb el llegat que Joan Terés deixà en el seu testament a Pere Blai: 100 lliures en agraïment als bons serveis prestats. Un fet que posa de manifest la positiva valoració que l'il·lustre personatge fa de l'arquitecte i de la seva obra. miniatura|Pere Blai, capella dels Sants Joan i Fructuós (tomba de l'arquebisbe Joan Terés) de la Catedral de Tarragona (1592) A més, Blai portà a terme diverses visures a les parroquials de Riudoms (1588-1589), realitzà el projecte de les capelles dels Sants Cosme i Damià de la seu de Tarragona (1589) i, entre altres obres, realitzà el projecte i dirigí les obres de reforma del pont del camí de Valls a Alcover sobre el riu Francolí (1596). Altres obres que li foren encomanades van ser l'obra en guix de la volta del transagrari i les traces de Setmana Santa (ca. 1595); l'edifici del Seminari Conciliar de Tarragona, fundació empresa pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta, (ca. 1593); el convent de Sant Agustí de la Selva del Camp (1598) i l'església parroquial de Cornudella de Montsant (1598).
Obres al Palau de la Generalitat És a partir de 1596 que el seu treball se centrarà més a Barcelona, arran de l'encàrrec de l'ampliació del Palau de la Generalitat de Catalunya. L'11 d'octubre del 1596, els diputats i oïdors de la Diputació del General van decidir d'emprendre una vasta ampliació de l'edifici de la institució comprès entre el carrer de Sant Honorat i el carrer del Bisbe, tant cap al costat nord, en la direcció de l'actual carrer de Sant Sever, com a l'extrem oposat, cap a migdia, en la part encarada a l'antic conjunt de l'església i cementiri de Sant Jaume. La primera ampliació va ser construïda en quatre etapes i va ser confiada als mestres Pere Ferrer, pare i fill, i el net Pere Pau Ferrer. Pel que fa a l'altra part, els diputats van confiar l'obra a Pere Blai.
L'obra nova de la banda de Sant Jaume havia de cobrir necessitats institucionals variades, també les de simple utilitat administrativa, però d'entrada i prioritàriament tenia assignades funcions importants de representació de la Diputació del General. Primerament, havia de resoldre de manera definitiva i adequada –monumental- l'endèmica manca de capacitat de la capella de Sant Jordi. A més, havia de qualificar l'exterior de l'edifici amb una nova façana. La cara principal de la façana s'obria al carrer de les Escrivanies públiques, els actuals carrers del Call i de Llibreteria que segueixen el traçat del decumanus de la ciutat romana.