miniatura|Sèrie cronològica dels arquebisbes de l'Església milanesa a l'interior del Duomo de Milà LArquebisbat de Milà (arcidiocesi di Milano en italià; Archidioecesis Mediolanensis en llatí) és una seu metropolitana de l'Església Catòlica a Itàlia, que abasta, entre d'altres, les ciutats de Milà, Monza, Lecco i Varese. Durant molt de temps ha mantingut el seu propi ritu litúrgic, el ritu ambrosià, que encara es fa servir en la majoria de l'arquebisbat. Entre els que han ocupat la seu arquebisbal hi ha sant Ambròs (374-397), sant Carles Borromeo (1560-1584),I compatroni dei milanesi dal sito ufficiale della Bisbat de Milano. ambdós patrons de la diòcesi, i el papa Pau VI (1954–1963), que abandonà la diòcesi en ser nomenat pontífex romà. El seu arquebisbe titular és el cardenal Angelo Scola. Larquebisbat de Milà és la seu metropolitana de la província eclesiàstica de Milà, que inclou les diòcesis sufragànies de Bèrgam, Brescia, Como, Crema, Cremona, Lodi, Màntua, Pavia i Vigevano.
El 2009 tenia 4.886.406 batejats d'un total de 5.296.393 habitants. La diòcesi de Milà és la més gran del món.
Territori L'arquebisbat se situa a la regió de la Llombardia, i comprèn les províncies de Milà i de Monza i Brianza, la major part de les províncies de Varese i de Lecco, algunes comunitats de les províncies de Como i de Pavia i el deganat de Treviglio, a la província de Bèrgam.Source for parishes:
La seu arquebisbal és a la ciutat de Milà, on es troba la catedral de la Santa Maria Nascente, el famós Duomo de Milà.
La província eclesiàstica de Milà comprèn les següents diòcesis sufragànies: Bisbat de Bèrgam Bisbat de Brescia Bisbat de Como Bisbat de Crema Bisbat de Cremona Bisbat de Lodi Bisbat de Màntua Bisbat de Pavia Bisbat de Vigevano, està format per 1.107 parròquies, amb un nombre d'habitants superior a 5 milions d'habitants, sent una de les majors diòcesis del món.
Les parròquies estan agrupades en 73 deganats, agrupats en 7 zones pastorals.
Donada la seva importància a tota la Itàlia septentrional com a pol de trobada per a la cristiandat, l'arquebisbat de Milà ha tingut diversos canvis entre les seves diòcesis sufragànies: Acqui ( - 1515, a l'arquebisbat de Torí) Alba ( - 1515, a l'arquebisbat de Torí) Albenga (451 - 1159, a l'arquebisbat de Gènova) Alessandria (1175 - 1817, a l'arquebisbat de Vercelli) Aosta ( - 794, a l'arquebisbat de Tarantasia) Asti ( - 1515, all'arquebisbat de Torí) Bèrgam (del ) Bolonya ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Brescia (al ) Casale Monferrato (1474 - 1817, a l'arquebisbat de Vercelli) Como (386 - 608, al patriarcat d'Aquileia; 1528 - 1751, a l'arquebisbat de Gorizia; el 1807) Crema (1579 - 1852, a l'arquebisbat de Bologna; dal 1835) Cremona (al ) Coira ( - 843, a l'arquebisbat de Magúncia) Faenza ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Ferrara ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Gènova ( - 1133, esdevingué arxicidiòcesi metropolitana) Imola ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Ivrea ( - 1515, a l'arquebisbat de Torí) Lodi (dal ) Màntua (804-1452, al patriarcat d'Aquileia; 1803-1820, al bisbat de Ferrara, des del 1820) Modena ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Mondovì (1388 - 1515, a l'arquebisbat de Torí) Novara (398 - 1817, a l'arquebisbat de Vercelli) Parma ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Pavia (al Patriarcat d'Aquileia fins al 1803) Reggio Emilia ( - , a l'arquebisbat de Ravenna) Savona ( - 1806, a l'arquebisbat de Gènova) Torí ( - 1471, esdevingué diòcesi exenta i el 1515 va ser elevada a arxidiòcesi metropolitana) Tortona ( - 1817, a l'arquebisbat de Gènova) Ventimiglia ( - 1797, a l'arquebisbat de Gènova) Vercelli ( - 1817, esdevingué arxidiòcesi metropolitana) Vigevano (el 1530)
Govern actual de l'arquebisbat miniatura|esquerra|El cardenal Angelo Scola Des del 28 de juny de 2011, el cardenal Angelo Scola és l'arquebisbe de Milà i té el títol dels Sants XII Apòstols. Anteriorment havia estat Cardenal-Patriarca de Venècia. El cardenal Scola va succeir el cardenal Dionigi Tettamanzi, que es retirà.
Bisbes auxiliars Mario Delpini, bisbe auxiliar i vicari general Erminio De Scalzi, bisbe auxiliar Luigi Stucchi, bisbe auxiliar Angelo Mascheroni, bisbe auxiliar Marco Ferrari, bisbe auxiliar
Seminaris El seminari major de l'arquebisbat és a Venegono Inferiore; mentre que el seminari menor és a Seveso.
El ritu ambrosià Un dels elements més característics de l'arquebisbat de Milà és el ritu ambrosià, adoptat en gairebé tota la diòcesi (amb les excepcions del deganats de Monza, Treviglio i part de Trezzo sull'Adda, les parròquies de Civate i Varenna de la zona pastoral de Lecco i a les esglésies parroquials regides per religiosos, a les quals s'adopta el ritu romà). Això implica, entre altres particularitats, l'adopció d'un leccionari, d'un missal i d'un calendari litúrgic diferents del del ritu romà.
Història Els orígens Alguns catàlegs romans d'Orient sobre els Deixebles del Senyor (escrits entre els segles i ) afirmen que Bernabé apòstol, després d'arribar a Roma amb Sant Pere, fundà l'Església a Milà; el mateix episodi es troba present a les obres de Pau el Diaca i a nombrosos textos milanesos (a partir del ), que l'associen a la figura de sant Anataló com a ajudant de Bernabé. La majoria dels historiadors creuen que els testimonis romans d'Orient no són fiables i que la tradició transmesa a Milà s'obtingué dilatant la durada dels primers episcopats; així, acceptant la veracitat dels noms dels primers bisbes transmesa mitjançant la tradició (a partir d'Anataló) i fins a Merocles (de qui se sap que assistí al concili del Laterà al 313), suggereixen que la diòcesi s'establí a inicis del . En qualsevol cas, la presència cristiana a Milà està arqueològicament provada des de l'època apostòlica. Durant les persecucions dels segles i , diversos cristians que patiren martiri són venerats a Milà, entre ells Gervasi i Protasi (primera persecució de Dioclecià), Víctor de Mauretània, Nabor, Fèlix, Nazari i Cels.
Ambròs miniatura|Sant Ambròs impedeix a l'emperador Teodosi I d'entrar a la catedral després de la massacre de Tessalònica (390) A partir del , després de l'ascens de Constantí com a emperador romà, les notícies i les datacions són més precises. Històricament l'església milanesa hauria estat en plena comunió amb el papat. Entre els seus bisbes s'hauria de destacar a Eustorgi i Dionís, que fermament s'oposaren a l'apostasia imposada per l'emperador Constantí II. Dionís va haver-se d'exiliar a Capadòcia (355), mentre que els romans posaren a Ausenci al tron episcopal de Milà. A la mort d'Ausenci, Aureli Ambròs va ser elegit bisbe per la gent de Milà al 374.
Malgrat que el primer a ser anomenat "arquebisbe" va ser Teodor II, no va ser fins a l'episcopat d'Aureli Ambròs que això va tenir lloc, quan aquest s'encarregà de restaurar fortament de restablir el predomini de la doctrina romana sobre l'arriana i en un moment en què adquireix un gran pes polític, en correspondència de la presència a Milà de la cort imperial i aprofitant la posició de la relativa feblesa dels emperadors d'aquells moments, Flavi Gracià i Valentinià II. Malgrat la substancial acceptació de l'imperi per part d'Ambròs, amb Teodosi I els contrastos van ser més visibles, però finalment es recompongueren. La història del bisbat de Milà quedaria profundament lligada a la figura d'Ambròs, bisbe de la ciutat entre el 374 i el 397.
Ja al setembre del 600, el papa Gregori Magne parlà del bisbe electe de Milà, Deodat de Milà, no tant com a successor, sinó més aviat com a "vicari de Sant Ambròs". Al 881, el papa Joan VIII es referí per primer cop a la diòcesi "ambrosiana", terme que encara avui identifica la diòcesi.
El llegat d'Ambròs es resumeix principalment en la seva activitat pastoral: la predicació de la Paraula de Déu, conjuntament amb la doctrina de l'Església catòlica, l'atenció dels problemes de justícia social, l'acollida cap a les persones nouvingudes, la denúncia dels errors a la vida civil i política.
La caiguda de l'imperi i l'exili genovès Després d'Ambrós, al període final entre l'antiguitat tardana i fins al regne dels gots de Teodoric el Gran (entre el i la primera meitat del VI), amb el trasllat de la cort imperial de Milà a Ravenna primer, i, amb la caiguda de l'Imperi després, l'arquebisbe assumí un rol civil "suplent" a les institucions imperials en decadència, arribant a assumir l'administració de justícia.
Durant el període de la guerra gòtica, el bisbe Daci (530-532) va viure pràcticament sempre a l'exili de Constantinoble.
La situació canvià radicalment amb l'arribada dels longobards a Itàlia, menys tolerants que els gots (tot i que arrians com ells) respectaren les institucions existents als seus dominis. Amb la mort d'Alboí i l'ocupació del 568, l'arquebisbe del moment, Onorat Castiglioni, abandonà Milà traslladant-se amb tot el seu seguici a Gènova, on la cúria diocesana va estar-se durant 80 anys, de manera que el govern de la diòcesi s'afeblí i favorí indirectament l'èxit a Milà del cisma dels Tres Capítols, que garantí l'autonomia de l'església milanesa durant 38 anys, car els longobars eren enemics dels romans d'Orient. Amb la conquesta de la Ligúria per part de Rotari, el llavors arquebisbe Forte fugí a Roma deixant el càrrec a Giovanni Bono, qui al 649 retornà la seu a Milà.
El període carolingi La segona meitat del va veure el retorn del paper de l'arquebisbe a l'àmbit purament espiritual, la qual cosa va permetre una coexistència pacífica amb les autoritats civils longobardes. Amb l'arribada a Itàlia de Carlemany i la consegüent derrota dels longobards per part dels francs, i la situació patí un nou canvi. Com que la política carolingia tenia grans connotacions religioses, la nova vlasse dirigent preferí donar cabuda a la designació de figures lleials, el primer dels quals va ser Pietro I Oldrati. Hi continuaren una sèrie d'arquebisbes cada cop més dins de l'esfera política fins a arribar a participar en la lluita de la successió pel Regne d'Itàlia després de Lluís I el Pietós i Berenguer I d'Itàlia, on Anselm I es posà del costat d'aquest darrer.
Aquest episodi portà a la facció guanyadora (la de Lluís) a afavorir l'elecció dels arquebisbes successors d'orígens francs: Angilbert I i Angilbert II. Aquest darrer, en particular, assumí un paper polític preeminent que el portà a fer d'intermediari al conflicte que sorgí entre Lotari (alhora rei d'Itàlia) i l'emperador Lluís II. L'èxit d'aquesta mediació significà que Angilbert adquirí un gran prestigi polític, a més de nombroses donacions feudals a la zona d'influència de Pavia i del cantó de Ticino.
Angilbert va ser una figura preeminent durant l'imperi de Lluís II i deixà als successors una situació de gran prestigi. Va ser Ansperto Confalonieri, que també era home de confiança de Lluís II, qui consolidà el poder polític de l'arquebisbat.
Anspert entrà al fons en la qüestió de la successió de l'emperador que, en no tenir fills, s'havia nomenat al seu oncle Lluís o un dels fills d'aquest darrer. Al contrair que el papa Joan VIII, qui recolzava la candidatura de Carles II el Calb, que pertanyia a la branca francesa de la família. Anspert, l'opinió del qual resultà determinant amb el papa i Carles va ser coronat. És evident que el suport d'Anspert va ser recompensat amb noves donacions imperials que, tant en termes de riquesa com de força militar, van portar Milà a la preeminència al nord d'Itàlia.
Del a l'època dels Comuns