El Monestir d'Avinganya, o de de la Mare de Déu dels Àngels d'Avinganya és un monument al municipi de Seròs (el Segrià) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i catalogat com a BCIL des del 29 de juliol de 2015. La seva importància recau en esdevenir el primer monestir de l'Orde Trinitari de la península Ibèrica, posteriorment es convertí en el panteó de la família dels Montcada i actuà en el segle XVIII com a Hostatgeria pel camí de Sant Jaume. El conjunt d'Avinganya (o Vinganya) està situat a 2 km al sud de la vila de Seròs, a la dreta del Segre, molt proper a la carretera que porta a la Granja d'Escarp. Actualment, les restes pertanyen a la Diputació de Lleida i s'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques en el seu entorn.
El conjunt monàstic d'Avinganya té dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. Per un costat, hi ha l'àrea religiosa, formada pel temple i el campanar. La seva cronologia va des dels inicis del convent, al , fins a la darrera etapa, segles -, passant per la part més monumental del , que és del més pur estil gòtic. Per l'altre, tenim l'àrea residencial de la comunitat religiosa, formada pel claustre i les edificacions que l'envolten per l'est, el sud i l'oest; amb una cronologia dels segles -, a excepció de la zona oriental del claustre, on hi ha encara en peu un parament gòtic i probablement les restes de la primera torre islàmica.
Situació geogràfica El monestir d'Avinganya està situat en l'extrem més meridional del Segre, en un territori que es coneix amb el nom de Baix Segre. És una zona deprimida que dona a una vall que s'inicia a partir d'Alcarràs, en un moment en què succeeix l'aprimament del riu Segre fins a arribar a la seva unió amb el riu Cinca, conegut com l'aiguabarreig de la Granja d'Escarp. La llargària d'aquest recorregut és d'uns 8 km (des d'Alcarràs fins al Cinca). S'observa com, en el seu perímetre, s'obre una topografia mitjanament abrupta de petites serres i tossals amb una quantitat de vegetació considerable propiciada per l'aigua, que fa fèrtil les terres. A més a més, s'arribaria fins a l'Ebre a prop Mequinensa i entre Alcarràs i Torres de Segre es fa evident la connexió des de l'Ebre cap als Pirineus. miniatura|332x332px|Accés cap a Avinganya per la carretera que uneix Seròs amb la Granja d'Escarp Concretament, el monestir s'ubica entremig dels pobles de Serós i La Granja d'Escarp, a uns 2,5 km al sud-oest del primer i 5,1 km del segon, així doncs, pertany al terme municipal de Seròs. El temple es col·loca en la banda dreta del riu Segre, on hi ha el canal d'Aragó-Catalunya que proporciona l'ús del conreu en regadiu, juntament amb les séquies. Per la contra, en la zona esquerra del riu (lLes Garrigues), l'agricultura s'enfoca en el secà i en grans extensions de terra improductiva.
Avui en dia es troba a la vora de la carretera LP-7041 que connecta Serós amb la Granja, envolta’t de camps fruiters i petites construccions agrícoles. Aquesta situació geogràfica es pot visualitzar des del pic més alt de la comarca, en les altures del Turó del Montmeneu, d'uns 494 metres, al sud-est d'Avinganya.
Història Moment de creació del monument Els orígens històrics d'Avinganya es remunten a l'època àrab. Les referències historiogràfiques ens parlen d'una torre d'explotació agrícola en una finca de terra fèrtil. Aquesta hauria estat propietat de Yahya Ibn Ganiya, un rei àrab senyor de València i Múrcia, guanyador de la Batalla de Fraga (1134) contra Alfons I d'Aragó, de l'època anterior a la conquesta cristiana en el segle XII. Del nom del seu amo -l'ètim ibn Gâniya- arribaria el topònim d'Avinganya (Turull i Rubinat, 2012: 262).
La conquesta de les terres àrabs per part dels cristians en la zona de Lleida, l'any 1149, fa que la propietat andalusina passi a pertànyer a Ramon Berenguer IV, que posteriorment, la concedeix a Pere de Bellvís, un cavaller cristià rellevant en la conquesta de la península ibèrica durant la segona meitat del segle XII. A final del segle, Pere de Bellvís va ser capturat pels musulmans de València, cosa que el motivà a regalar la propietat d'Avinganya als trinitaris com a forma d'agraïment (Medina Morales, 2011: 2). Per tant, Pere de Bellvís atorgà la torre d'Avinganya -junt amb les seves terres, pertinences, aigües i pastures- a Joan de Mata el 30 de novembre del 1201. Fou consagrada el següent any (González i Xandri, 2015: 4). Aquest ja havia fundat l’Orde religiós dels Trinitaris el 1194 a Cerfroid -nord de França-, i construeix la seva primera casa Trinitària en la península Ibèrica a Avinganya, amb la creació d'un primer temple a la vora de l'antiga torre àrab, on s'instal·la la primera comunitat de cinc persones, aproximadament (González i Xandri, 1986-1988: 11). D'arquitectura de característiques romàniques cap a un incipient gòtic, amb pintures mudèjars en l'absis principal, era senzilla, d'una sola nau, capçalera plana, coberta de doble vessant, volta apuntada en el presbiteri i tres arcs de diafragma. Encarada a l'est amb l'entrada en l'oest. L'edifici servia per a donar refugi als cristians captius a mans d'àrabs, com també, per a fomentar la vida comunitària i adorar a la Santíssima Trinitat. Joan de Mata propulsava comunitats petites de monjos que - segons la Regla - oferien hospitalitat a pobres, malalts, orfes, realitzant labors d'infermeria, cures i d'allotjament, normalment en un lloc annex a l'església i amb el seu propi cementiri (Aliaga, 2012: 137). Tot i que, segons González i Xandri, no hi ha constància ferma que a Avinganya s'hi afegís un hospital, com sí que n’hi havia a Lleida o Anglesola. Igualment, sí que hi passava un tram del camí de Sant Jaume, demostrat per una mènsula amb sis petxines tallades en la pedra, situades en la façana del (González i Xandri, 2015: 4).
L'arribada de l’Orde a Catalunya amb el primer establiment a Avinganya, és un període pròsper. La Cort de Pere el Catòlic l'havia acceptat bé i el monarca donà suport personalment a les primeres redempcions al regne del Marroc (Bertrán i Escolà, 1987: 147). En els seus inicis es reben a la Casa diverses subvencions econòmiques; tanmateix, quan arriba a la Corona d'Aragó l'Orde de la Mercè, Avinganya i els Trinitaris perden protagonisme. Les tasques de redempció, que compartien amb els de la Mercè, caigueren exponencialment. En el 1223 es comptabilitza l'última redempció a Avinganya, que havia estat de milers en la seva època brillant. A més, s'havia fundat l'altra Orde a Lleida poc després. Per aquests motius, la Casa d'Avinganya queda en un estat crític de crisi econòmica. Així doncs, la primera fase d'establiment en la zona d'Avinganya, va des del segle XI fins al XIII.
Les diverses fases constructives La greu situació se soluciona amb l'entrada dels Montcada en l’Orde. El 1236 es posa en venda Avinganya. L'adquireix Constança de Montcada, filla de Pere el Catòlic, vídua de Guillem Ramon de Montcada i senyora de la Baronia d'Aitona. Segons Bertrán i Escolà, adquirint el monestir, Constança augmentava les propietats en el Baix Segre, cosa que afavoria al seu senyoriu i li proporcionava un lloc on refugiar-se. L'intercanvi de valors amb el ministre general fra Nicolàs IV, fomentà que s'instaurés l'única comunitat femenina de l'Orde Trinitària amb unes dotze monges procedents de famílies nobiliàries, les quals compartien relacions amb els Montcada. El 1251, és quan s'instal·là definitivament Constança que estigué els seus últims dies, morí el desembre el 1252 (Bertrán i Escolà, 1987: 149). En aquesta fase s'impulsa l'engrandiment de la construcció i s'ubicà el panteó familiar dels Montcada on ella s'enterrà. Es conserva en el Museu de Lleida el sepulcre d'ella i del seu espòs Guillem. El seu lloc d'emplaçament original, se situava en una nova capella que es fa construir per ella durant la segona meitat del , ubicada a la banda nord de la nau central, consta d'una volta apuntada i amb decoració -per primer cop- de l'heràldica dels Montcada.
Avinganya es converteix en un lloc emblemàtic de la família dels Montcada, on molts d'ells s'enterraran. Després de la mort de Constança, diversos personatges del llinatge protegeixen la Casa, un dels primers va estar el seu fill Pere (Senyor de Seròs) (Bertrán i Escolà, 1987: 149). Aquest fet crida l'atenció de la resta de monarques com Jaume el Just, home d'Elisenda de Montcada, que protegeix fermament Avinganya. La filla d'Elisenda i besneta de Constança, anomenada com a Berenguera de Montcada serà l'encarregada de protegir i d'impulsar la Casa en la primera meitat del , el que es defineix com l'època de més esplendor. Berenguera era l'última del llinatge que comptava amb el senyoriu de Seròs i, amb l'ajuda de la prioressa Sibil·la de Montcada -germana d'Elisenda-, activa una transformació ambiciosa de l'estat original del temple. L'arquitectura canvia de fisonomia notablement cap al gòtic, s'afegeix un cos al nord de la nau central: la que es batejarà a posteriori com a Capella del Remei. Aquesta gaudeix d'unes dimensions desproporcionades de la resta de l'edifici, es podria dir que és un edifici dins del mateix edifici. Davant seu, en la banda dreta -sud-, s'hi inclou una altra capella més petita que s'anomenà després com la Capella del Sant Crist. La part central de la nau substitueix l'anterior arc triomfal per una volta de creueria en pedra, com també se’n situa una en la capella del Remei, ambdues amb claus de volta policromades de qualitat considerables tallades en baix relleu i amb imatges sobre: l'Agnus Dei i el Crist en Majestat, en la zona del presbiteri, i la Coronació de la Mare de Déu, en la capella. La nova capella gòtica contenia en els costats quatre arcosolis -dos per banda- on dins s'acollien els sarcòfags on es dipositaven les tombes dels membres familiars, damunt s'observen l'escut dels Montcada i el símbol Trinitari de la creu.
El sepulcre de Berenguera se situà en la capella del sud junt amb les restes del seu marit Bernat Jordà d'Illa, posterior per l'estil cronològicament a la del Remei, on estava al seu pare Guillem de Montcada. És de planta quadrada presidida per un arc apuntat amb decoració vegetal profusa, una volta de creueria en el sostre amb una clau amb l'heràldica dels Montcada (els sis cercles vermells sobre un fons groc). Conté de més mènsules en el fons on es recolzen els nervis de la volta, es representen en l'esquerra un personatge part no humana part humà que toca la flauta i en la dreta, una persona tocant la viola. D'acord amb Bertrán i Escolà, la capella estava ricament policromada. A més a més, Berenguera hauria promogut d'altres capelles com la petita del sud-oest, al cantó de la dels esposos, anomenada com la Capella del famós Sant d'Avinganya, on està la recepció d'ara.
El seu testament fou molt solidari, ja que no tingué fills amb cap dels seus dos marits i suposarem que, gràcies a aquest allarga protecció anterior i posterior, la Casa arribà a comptar d'una comunitat de trenta monges (cosa estranya considerant que el fundador Joan de Mata preferia comunitats de sis). S'entén, doncs, que el temple volia adquirir una estètica gòtica total, però que no va poder-se dur a terme, ja que l'últim terç del segle XV s'entra de nou en una altra forta crisi. L'any 1500, una forta pesta culmina a les monges fent que sobrevisquin només dues d'elles. miniatura|424x424px|Imatge exterior de la porta d'estil Barroc