miniatura|Guàrdia nacional de 1791. miniatura|Fuseller de la Guàrdia nacional, 1790-1791 miniatura|Caçador de la Guàrdia Nacional de París miniatura|Antics monjos entrenant-se en la Guàrdia Nacional. Caricatura anònima de 1790. La Guàrdia Nacional és una milícia ciutadana creada a París el 13 de juliol de 1789, a l'inici de la Revolució francesa, el model de la qual serà adoptat de seguida per tots els municipis francesos. La Guàrdia Nacional va existir sense interrupció de 1789 a 1871. Va ser dissolta definitivament a conseqüència del seu protagonisme revolucionari durant la Comuna de París.
Creació Sota l'Antic Règim a diferents localitats urbanes de França existia una Milícia Burgesa, o Guàrdia Burgesa, la missió de la qual era protegir les persones i els seus béns. La Milícia Burgesa no era un cos permanent i els seus membres eren designats i renovats periòdicament. Es convocaven en ocasions excepcionals de desordre públic, i servien també per a la defensa de les ciutats i pobles, i per reforçar els efectius de l'exèrcit en temps de guerra.
En 1789 la població parisenca, igual que en la resta del país, sofreix una greu fam des de l'any anterior a causa de les males collites i a la pujada del preu dels cereals. El 13 de juliol de 1789, els parisencs famolencs comencen a saquejar tendes i magatzems i ataquen els llocs duaners que controlaven l'entrada de les mercaderies a la ciutat (barrières d'octroi). Des de la primavera de 1789, s'havien multiplicat les revoltes alimentàries arreu del país, i es temia que els saquejos derivessin en un aixecament popular.Florence Devenne, « La garde Nationale; création et évolution (1789-août 1792) », Annales historiques de la Révolution française. N°283, 1990. p. 50
El 13 de juliol de 1789, l'ajuntament de París va decidir llavors crear una guàrdia parisenca popular per controlar la revolta. Molts voluntaris procedents dels mitjans burgesos i artesanals es van presentar espontàniament, però les autoritats no disposaven encara d'armament per dotar als guardes i garantir la seva eficàcia. Aquesta nova guàrdia va tenir un paper important l'endemà, data de la presa de la Bastilla. El 15 de juliol, el rei Lluís XVI va nomenar al marquès de Lafayette comandant cap de la guàrdia parisenca. La Gran Por que es va apoderar del camp i de moltes ciutats franceses en els dies següents va conduir a la creació de milícies populars en tot el país segons el model de la nova guàrdia parisenca.G. Lefèbvre, La Grande Peur de 1789, Paris, 1932.
Organització interna La creació i l'organització de la Guàrdia Nacional van ser el resultat d'un llarg debat en l'Assemblea Constituent. El 27 de juliol de 1789, el comitè va proposar que les forces d'ordre públic seguissin depenent formalment del rei Lluís XVI. Però molts diputats consideraven perillós que el rei mantingués una posició de força sense que l'assemblea ho controlés. També es considerava necessari establir unes estrictes normes de funcionament per impedir que les forces d'ordre de l'Estat seguissin oprimint al poble i que l'exèrcit intervingués en la resolució dels conflictes interns del país. Finalment, l'Assemblea va adoptar el 24 d'agost de 1789 un text inspirat per l'arquebisbe de Bordeus, Jérôme Champion de Cicé.
La constitució de la Guàrdia Nacional va ser introduïda en l'article 12 de la Constitució Francesa el 5 de setembre, amb la següent declaració: Aquesta declaració no estipulava cap organització de la Guàrdia Nacional, en una època en què els municipis de tota França ja havien constituït milícies que no estaven sotmeses a cap regulació. El 7 de gener de 1790, els diputats van decidir que els guardes nacionals havien de jurar fidelitat a la Constitució, la qual cosa confirmava el seu paper de guardians de la Constitució. Al mes següent es va imposar el mateix jurament als soldats i oficials de l'exèrcit, que quedaven encarregats exclusivament de la defensa de l'Estat contra els enemics exteriors. En aquestes condicions, el rei es mantenia com a cap suprem de l'exèrcit, mentre que les guardes nacionals de tota França només podien ser requerides pels poders municipals i administratius, escapant així al comandament directe del rei.
De 1789 a 1791 no existeix cap llei que reguli les Guàrdies Nacionals. El 24 de juny de 1791, un decret va permetre als generals de l'exèrcit disposar puntualment de l'ajuda dels guardes nacionals dels pobles i ciutats, la qual cosa al principi contravenia la definició de les guardes nacionals l'ocupació de les quals se circumscrivia exclusivament a l'àmbit del municipi del que depenien. La Guàrdia Nacional es va convertir a partir d'aquest moment en una espècie d'exèrcit paral·lel.
Llei del 14 d'octubre de 1791 El 29 de setembre de 1791, l'Assemblea va votar la llei sobre la Guàrdia Nacional, i el Rei la va aprovar el 14 d'octubre de 1791. S'estructurava en 5 seccions:
1. Composició de les llistes de ciutadans Només els ciutadans actius -els que podien votar i que eren residents permanents de més d'un any- podien servir en la Guàrdia Nacional (I.1). Els seus fills havien d'estar inscrits en els registres a partir dels 18 anys (I.5). Els ciutadans passius que havien pertangut a la Guàrdia Nacional sense interrupció des de 1789, i el comportament de la qual era considerat "benintencionat", podien també inscriure-s'hi (I.3). El servei era un privilegi, però representava una obligació sense contrapartida financera. Un ciutadà no inscrit en els registres perdia l'exercici dels seus drets com a ciutadà (I.2). Faltar al servei es castigava amb el pagament d'una taxa equivalent a dues jornades de treball (I.15). Els que no es presentaven al servei tres vegades en un any eren suspesos del servei, del dret a votar i a ser elegit durant un any (I.15).
2. Organització dels ciutadans per al servei de la Guàrdia Nacional A les ciutats, la Guàrdia Nacional s'organitzava per districtes o per seccions electorals (I. 2). En el camp, es constituïa sobre la base del cantó o del districte, i no per municipis (II. 1). Cada cantó, secció o districte aportava efectius equivalents a un o diversos batallons de quatre companyies cadascun (II. 3-4). En els districtes, els batallons es reunien en una legió o en una reunió de legions, segons el nombre d'habitants (II. 10-11), sent la companyia l'element base. Aquestes es componien a les ciutats dels habitants d'un mateix barri, i en el camp dels habitants de les comunitats més properes (II. 13).
A partir del 14 de juliol de 1792, l'uniforme blau, blanc i vermell va ser adoptat a tot el territori nacional (II. 25-26). Cada any, els ciutadans actius inscrits en les companyies es reunien sense uniforme el segon diumenge de maig, en el cap de partit de cantó per escollir al seu capità així com als oficials i suboficials fins al rang de caporal. Una vegada escollits, aquests escollien per majoria absoluta al comandant cap del batalló i als seus adjunts (II. 19). Els oficials de les companyies es reunien llavors en el cap de partit de districte per escollir l'estat major de les legions (II. 20). Tots aquests caps eren triats només per un any (II. 23). Les insígnies de cada rang eren les mateixes que per a la tropa (infanteria) de línia (II. 24). Les banderes portaven els colors de França (blau, blanc i vermell) i el lema El poble francès, la llibertat o la mort (II. 27).
3. Funcions dels ciutadans servint en qualitat de Guàrdia Nacional La funció dels guardes nacionals era la de mantenir l'ordre i de garantir l'obediència a les lleis (III. 1). Podien dissoldre qualsevol revolta popular i agrupament sediciós, arrestar i lliurar a la justícia els culpables d'excessos i de violències, i emprar la força de les armes en el marc de la llei marcial o de la llei sobre l'acció de la força pública (III. 10). Les altres clàusules limitaven estrictament el paper dels guardes nacionals, demostrant així la desconfiança dels diputats constituents cap als ciutadans armats.
Amb excepció de les patrulles, del servei ordinari quotidià i dels exercicis d'entrenament, els caps de la Guàrdia Nacional no podien prendre cap iniciativa (III. 6). Només intervenien quan els seus serveis eren requerits oficialment, i només es podia demanar la seva intervenció quan els efectius disponibles de gendarmes, guàrdies a sou i infanteria de línia eren insuficients (III.3). Els comandants havien d'executar les ordres d'intervenció sense discussió, però podien sol·licitar que se'ls lliurés per escrit (III. 2). Sense petició legal, els oficials no podien reunir a les seves tropes, i sense ordres dels seus superiors, els ciutadans no podien prendre les armes (III. 5). Se'ls prohibia assistir amb armes a qualsevol reunió electoral o política (III. 17). Cada any, el dia 14 de juliol, es reunien en el cap de partit de districte per prestar jurament de fidelitat (III. 20).
Qualsevol organització federativa era considerada com un atemptat contra la unitat del regne i la federació constitucional de tots els francesos (III. 21). L'article 12 estipulava que en cas d'invasió del territori nacional per tropes estrangeres, el Rei requeriria el nombre de guardes nacionals que li semblés necessari. En cas d'acció militar realitzada per guardes nacionals, el seu comandant havia de ser sempre un gendarme o un oficial d'infanteria de línia (III. 11).
4. Ordre del servei i disciplina La secció quarta definia l'ordre i el rang de les companyies anomenades a servir, que eren fixades anualment per sorteig. Es demanava als oficials escollits que es comportessin com a ciutadans que manen a ciutadans (IV. 1). No es podia recórrer a la força contra els recalcitrants que es negaven a complir amb les seves obligacions. La desobediència, l'abandó del lloc, la falta de respecte i la rebel·lia es castigaven amb arrest menor o empresonament d'una durada màxima de 8 dies, sense distinció de rang (IV. 6-13). Era possible eludir la pena, però això comportava la pèrdua dels drets com a ciutadà i el pagament d'una taxa de substitució (IV. 14).
La llei del 14 d'octubre de 1791 no preveia cap organització central encarregada de coordinar, controlar i dirigir a aquests ciutadans armats. El rei només intervenia per mitjà del seu Ministre d'Interior, i corresponia a les administracions dels departaments i districtes vetllar pel compliment de la llei i denunciar les infraccions a l'Assemblea Legislativa.
Com els diputats constituents desconfiaven de la Guàrdia Nacional, els ciutadans armats es veien relegats a tasques de segon ordre i estaven sotmesos a un control molt estricte. El servei era una càrrega molt pesada pels menys adinerats que necessitaven disposar del seu temps per treballar. Aquesta desigualtat es veia agreujada pel fet que els oficials municipals i els magistrats estaven exempts del servei mitjançant el pagament d'una petita taxa. La llei sobre la Guàrdia Nacional volia canalitzar una força potencialment revolucionària i evitar així qualsevol desbordament.
La Guàrdia Nacional sota la Revolució Francesa Monarquia Constitucional (1789-1792) miniatura|La Guàrdia Nacional parisenca surt per unir-se a l'exèrcit al setembre de 1792. Oli de Léon Cogniet (1836). En la tardor de 1791, el Rei va acceptar la nova Constitució. Però a les províncies, la Guàrdia Nacional va passar per greus enfrontaments interns. Els guardes nacionals de diverses ciutats es van enfrontar per qüestions socials i religioses. A les Cevenes, la reorganització de la Guàrdia Nacional sobre la base de la llei d'octubre de 1791 va ser aprofitada pels catòlics per a eliminar els oficials protestants. A Arles, la Guàrdia Nacional local va ser atacada per 4.000 guardes nacionals de Marsella que van prendre la ciutat el 29 de març de 1792.