El menjagrà olivaci Rev. 20/10/2022 (Tiaris olivaceus) és una petita espècie d'ocell pertanyent a la família Thraupidae de l'ordre Passeriformes i única espècie del gènere Tiaris (Swainson, 1827). És natiu de Mèxic, Centreamèrica, nord de Sud-amèrica, Antilles Majors, i les Illes Caiman.

Descripció És un ocell petit amb el bec cònic, més afilat que el dels granívors relacionats. Fa entre 10 i 10,7 cm de llarg i pesa uns 8-10 g, depenent de la subespècie. El mascle adult té l'esquena de color verd oliva, i la cara i el pit són negres, tret d'una gola groga brillant, supercili i una taca a la parpella inferior. La resta de les parts inferiors són de color oliva grisenc. El bec i els ulls són foscos, mentre que les potes, grises.

De mitjana, la femella adulta és lleugerament més petita que el mascle. És de color verd oliva apagat per sobre i gris més pàl·lid per sota, i pot tenir algunes taques fosques al pit. El patró groc de la cara és molt més feble i apagat, i pot ser gairebé invisible. La part inferior del bec és de color camussa fosc (gris clar). Els ocells joves són de color essencialment com la femella adulta, però més apagat i gris. Els mascles joves comencen a adquirir el plomatge adult complet durant el seu primer any.

Vocalització El menjagrà olivaci té un crit feble, brunzint i trinat de "ttttt-tee". El cant és una sèrie variable de trinats alts, aguts i ràpids. Emès durant un temps prolongat, és melodiós, però apagat, i sovint només se sent des de curta distància.

Distribució i hàbitat Es troba des del centre de Mèxic fins al nord de l'Equador i el nord-oest de Veneçuela, i també a les Grans Antilles i illes properes. No és un ocell migratori, però es mou fora de la temporada de cria; s'ha registrat vagants al sud de Texas i Florida. S'ha introduït a Hawaii.

El menjagrà olivaci és un resident comú o abundant a les planes i els turons fins a 2.300 m d'altitud en zones semiobertes com ara vores de carreteres, pastures, camps de males herbes i matolls baixos. Evita els prats secs i altres tipus de creixement molt baix, però utilitza fàcilment jardins descuidats on la gespa ha crescut molt. És un ocell força sociable, que de vegades forma estols solts amb altres tàngares i emberízids que comparteixen estil de vida. De vegades, els mascles adults s'ajunten per posar-se en un arbust i cantar.

Dieta Aquesta espècie s'alimenta principalment de llavors de gramínia, però també ho pot fer d'altres llavors, baies i alguns insectes. Normalment, l'aliment l'extreu directament de les inflorescències o del terra. Les preses animals l caça entre el fullatge d'una manera semblant als parúlids.

Reproducció La principal temporada de reproducció és als mesos d'estiu, però excepte de febrer a abril, els ocells poden niar en altres èpoques de l'any. Aquesta espècie de vegades forma colònies de nidificació soltes. Durant el festeig, el mascle fa vibrar les ales mentre fa canta, assegut a només 2,5-5,1 cm de distància perquè la femella el pugui sentir correctament. El niu aproximadament globular, construït per la femella, està fet d'herba i tiges de males herbes compactades en una massa gruixuda i folrat amb trossos d'inflorescències d'herba i fibra del líber. Té una entrada lateral i es col·loca normalment a menys de 30 cm del terra, sovint entre herba o males herbes en un terraplè de carretera o riu. Ocasionalment, l'espècie nia en arbustos de fins a 1,5 m del terra. La posta és de dos o tres, rarament quatre, ous blancs amb taques marrons. Són incubats per la femella sola durant 12-14 dies fins a l'eclosió.

Conservació Aquest ocell no és rar i està àmpliament distribuït; per tant, està classificat com a espècie de risc mínim per la UICN. Sembla que es beneficia de la desforestació, augmentant en nombre i ampliant l'àrea de distribució; per exemple, només és des del 1997 que es coneix al vessant andí oriental del departament del Meta a Colòmbia.

Taxonomia i etimologia El 1760, el zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson va incloure una descripció del menjagrà olivaci a la seva Ornithologie basada en un exemplar recollit a Saint-Domingue (actual Haití). Va utilitzar el nom francès Le bruant de S. Domingue i el nom llatí Emberiza dominicensis. Tot i que Brisson va encunyar noms llatins, aquests no s'ajusten al sistema binomial i no són reconeguts per la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica. Quan el 1766 el naturalista suec Carl Linnaeus va actualitzar el seu Systema Naturae per a la dotzena edició, va afegir 240 espècies que havien estat descrites anteriorment per Brisson. Una d'aquestes va ser el menjagrà olivaci. Linnaeus va incloure una descripció concisa, va encunyar el nom binomial Emberiza olivacea i va citar l'obra de Brisson. El nom específic olivaceus és neollatí per a “verd oliva”. Aquesta és ara l'única espècie inclosa en el gènere Tiaris, introduït pel naturalista anglès William Swainson el 1827. El gènere anteriorment contenia espècies addicionals. Un estudi filogenètic molecular publicat el 2014 va trobar que el gènere no era monofilètic i, en la posterior reorganització, quatre espècies es van traslladar a altres gèneres.

El menjagrà olivaci es classificava tradicionalment amb els emberiza i els passerèl·lids en la família Emberizidae, però estudis filogenètics moleculars han demostrat que és un membre de la família de les tàngares Thraupidae i pertany a la subfamília Coerebinae, que també conté els pinsans de Darwin.

Es reconeixen cinc subespècies:

T. o. pusillus (Swainson, 1827) – de l'est de Mèxic fins a l'Equador i Veneçuela. T. o. intermedius (Ridgway, 1885) – illa de Cozumel (Mèxic). T. o. ravidus (Wetmore, 1957) – illa de Coiba (Panamà). T. o. olivaceus (Linnaeus, 1766) – Cuba (inclosa l'illa de la Juventud), les Illes Caiman, Jamaica i Hispaniola (la República Dominicana i Haití). T. o. bryanti (Ridgway, 1898) – Puerto Rico i illes properes.

Referències

Categoria:Tràupids Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud