El tirà d'estendards Rev. 20/01/2023 (Alectrurus risora) és una espècie d'ocell passeriforme de la familia dels tirànids (Tyrannidae) nadiu de Sud-amèrica. Habita principalment el sud del Paraguai i el nord de l'Argentina, concentrant-se a les províncies de Formosa i Corrientes. En greu reculada per la destrucció del seu hàbitat, és considerat vulnerable per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i consta en l'Apèndix I de CITIS.
Descripció
El tirà d'estendards fa uns 20 cm de llargada, excloent la cua de 10 cm del mascle. Els mascles adults en plomatge nupcial tenen la cara gairebé tota negraamb lores blanques i un supercili blanc. El dors és majoritàriament negre amb escàpules blanques i el carpó gris. Les ales són negres amb puntes blanques a les cobertores i vores blanques a les plomes de vol. La cua és negra i molt llarga amb un parell de plomes externes molt modificades. Les tiges d'aquestes plomes són nues a la base i les membranes internes dels dos terços externs són molt amples; estan girades en el pla vertical i es mantenen per sota de la resta de la cua. Els mascles tenen una franja negra ampla al pit i la resta de les parts inferiors són blanques. Presenta dimorfisme sexual: els mascles reproductors tenen la gola nua de color vermell rosat o taronja rosat. Els no reproductors tenen la gola amb plomes blanques i solen tenir una cua més curta. Les femelles adultes tenen el cap, les parts superiors, les ales i la cua amb taques de color marró, mentre que els mascles són negres. El parell exterior de plomes de la cua és llarg, amb tiges majoritàriament nues i raqueta a l'extrem. La gola és blanca i les parts inferiors blanquinoses amb una franja marró al pit i sovint un to beix a la resta. Ambdós sexes tenen l'iris marró, la mandíbula color groc rosat i el maxil·lar taronja rosat, i les potes i els peus gris fosc; aquests últims tenen una urpa posterior inusualment llarga.
Distribució i hàbitat Les fonts difereixen sobre la distribució del tirà d'estendards. Segons Birds of the World del Laboratori Cornell d'Ornitologia, a partir del 2020, el tirà d'estendards només es troba des del sud del departament del Presidente Hayes al Paraguai fins al nord-est de l'Argentina fins a la província de Corrientes. Anteriorment s'estenia més al sud de l'Argentina fins a la província de Buenos Aires i cap a l'est fins al sud del Brasil i l'Uruguai. L'últim registre documentat al Brasil va ser el 1974 i l'últim a l'Uruguai va ser el 1986.
BirdLife International (BLI) descriu que es troba principalment al sud del Paraguai i al nord de l'Argentina. L'estatus de l'espècie al Brasil i l'Uruguai és incert, i es pot considerar extinta, però els registres històrics són escassos i l'estatus de l'espècie en aquests països no ha estat confirmat definitivament. També esmenta que hi ha hagut alguns registres recents al Mato Grosso do Sul i a Paraná, però podrien ser espècies errants tenint en compte la proximitat a la frontera amb el Paraguai.
El Comitè de Classificació Sud-americà de l'American Ornithological Society classifica l'espècie com a errant al Brasil i l'Uruguai. L'espècie habita principalment en una varietat de paisatges oberts, com ara sabanes, aiguamolls i prats humits, on prefereix zones d'herba alta. També es troba en zones arbustives. En altitud es troba fins als 500 m.
Comportament Moviment Les fonts difereixen sobre els moviments del tirà d'estendards. Cornell afirma que és resident durant tot l'any, però que podria ser un migrant parcial a la part sud de la distribució. El relat de BLI és de nou internament contradictori. Una part del text afirma que l'espècie és un migrant complet, és a dir, que abandona totalment l'àrea de reproducció. Tanmateix, el mapa mostra l'espècie com a resident o anteriorment resident, sense mostrar àrees de distribució només de cria o no cria.
Alimentació El tirà d'estendards s'alimenta d'insectes. Es posa de manera visible sobre herba alta, un arbust o un pal de tanca i captura preses amb sortides a l'aire i a les herbes. Els mascles aixequen i abaixen la cua en vol i de vegades mantenen les plomes llargues apuntant cap avall. Durant la temporada no reproductora forma estols on s'hi ha observat fins a 30 individus.
Reproducció La temporada de reproducció no s'ha definit completament, però abasta almenys de setembre a desembre. El niu és una copa feta d'herba folrada amb plomes i està amagada a prop o a terra. La posta és de dos a tres ous blancs. El període d'incubació és de 16 a 18 dies i els pollets són volanders de 12 a 14 dies després de descloure. La femella sola construeix el niu, incuba la posta i cria i proporciona aliment als pollets. Els mascles són polígins amb territoris que inclouen diverses femelles.
Vocalització A partir del maig de 2025, xeno-canto té tres enregistraments de vocalitzacions de tirà d'estendards; la Biblioteca Macaulay del Laboratori Cornell en té sis. L'únic crit descrit és el de les femelles quan elles i les cries són a prop l'una de l'altra; és un "xiulet suau i feble thii-uu, schii-uu" l'última nota del qual descendeix.
Estat de conservació La UICN va avaluar originalment el tirà d'estendards com a espècie amenaçada el 1994 i des del 1994 com a vulnerable. L'antiga àrea de distribució s'ha reduït molt i l'espècie es coneix localment en menys de 100 llocs dins d'ella. Es creu que la població estimada de 3.000 a 6.000 individus madurs està disminuint. "La conversió agrícola i el pasturatge excessiu de bestiar a les praderies naturals són les principals amenaces per a les poblacions restants a l'Argentina" i només es troba en un 10% de l'antiga àrea de distribució a aquell país. "A Paraguai, les principals amenaces són la pèrdua d'hàbitats de praderies per a la reforestació amb eucaliptus, la ramaderia i la introducció de gramínies invasores, i les cremes excessives." Es considera rar, poc comú o localment comú. Continua sent bastant nombrós en alguns parcs nacionals i reserves privades.
Taxonomia i sistemàtica El tirà d'estendards va ser descrit formalment el 1824 per Louis Pierre Vieillot com a Muscicapa risora, col·locant-lo erròniament a la família dels muscicàpids del Vell Món. Irònicament, el 1816 va erigir el gènere Alectrurus, al qual l'espècie va ser posteriorment traslladada. Durant un temps es va col·locar al gènere monotípic Yetapa.
Etimologia El nom genèric Alectrurus prové dels grec antic «αλεκτρυων/alektruōn, αλεκτρυονος/alektruonos» que significa “gall”; i «ουρα/oura», “cua”.
L'epìtet específic risora seria els nom en brasiler Tesoura do campo, "tisores de camp", per al tirà d'estendars. Tanmateix, Mouchard, l'any 2019, mostra que risora és una incorrecció ortogràfica (per a tisora) i que Jobling (1991 (i 2010): "falsa risora") és errònia (Alectrurus) (vegeu Yetapa).
Subespècies L'espècie és monotípica: no es reconeixen subespècies. Comparteix el gènere Alectrurus amb el tirà cua de gall (A. tricolor).
Referències
Categoria:Tirànids Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud