Sirmione (Sirmiù en llombard) és un municipi italià de la província de Brescia, a la regió de Llombardia, situat en una estreta península que s'endinsa al sector meridional del llac de Garda.
La localitat és coneguda pel seu patrimoni arqueològic i monumental. A l'extrem de la península es conserven les Grotte di Catullo, restes d'una gran vil·la romana construïda entre el final del segle I aC i el començament del segle I, mentre que l'accés al nucli històric està dominat pel castell Scaligero, una fortificació lacustre edificada a la segona meitat del segle XIV per la família Della Scala.
Sirmione és també un centre termal i turístic destacat del llac de Garda, afavorit per les seves aigües termals, el patrimoni històric i el paisatge de la península.
Geografia miniatura|300px|esquerra|La península de Sirmione i el llac de Garda vistos des del castell Scaligero
Sirmione ocupa una estreta península que s'endinsa al sector meridional del llac de Garda, entre les zones de Desenzano del Garda i Peschiera del Garda. El nucli històric ocupa la part septentrional de la península, mentre que l'accés terrestre es fa pel sud.
El terme municipal inclou també els nuclis de Colombare i Lugana. Colombare es desenvolupà principalment durant la segona meitat del segle XX, sobre una zona anteriorment agrícola, mentre que Lugana se situa més a l'est, entre el llac i l'interior.
L'interior meridional del municipi forma part de la zona agrícola vinculada a la producció del vi Lugana, característica del sector meridional del llac de Garda.
Sirmione limita per terra amb Desenzano del Garda a l'oest i Peschiera del Garda a l'est.
Història La presència humana a la zona de Sirmione està documentada almenys des de l'edat del bronze, durant el segon mil·lenni aC. Al baix Garda s'han localitzat diversos assentaments palafítics submergits, entre els quals un a la zona de Porto Galeazzi, dins del terme de Sirmione.
Durant l'època romana, Sirmione es convertí en un lloc residencial freqüentat per famílies benestants de la zona de Verona. El poeta Catul, nascut a Verona al segle I aC, posseïa propietats a Sirmione i dedicà a la localitat un dels seus poemes.
A l'extrem septentrional de la península es construí, entre el final del segle I aC i el començament del segle I dC, una gran vil·la residencial, les ruïnes de la qual són conegudes des del Renaixement com les Grotte di Catullo. Malgrat el nom tradicional, la construcció és posterior a la mort de Catul i no pot identificar-se amb una residència seva.
Durant el domini dels longobards, Sirmione adquirí una importància especial i es convertí en capital de la judiciaria Sermionensis, una circumscripció territorial vinculada a la regió del Garda.
La reina Ansa, esposa del rei Desideri, fundà a Sirmione un monestir i l'església de San Salvatore, de la qual es conserven restes.
A partir de 1197, Sirmione quedà sota l'autoritat del municipi de Verona i posteriorment passà al domini dels Scaligeri. La seva posició estratègica motivà el reforçament de les defenses i, durant la segona meitat del segle XIV, la família Della Scala construí el castell Scaligero.
El 1405 Sirmione passà a formar part dels dominis de la República de Venècia, situació que es mantingué fins a la fi del segle XVIII. Durant l'època veneciana fou principalment una comunitat de pescadors i agricultors.
La dominació veneciana acabà arran de les campanyes napoleòniques de 1796 i 1797, i el territori passà posteriorment per administracions franceses i austríaques.
Després de la Segona Guerra d'Independència italiana, el 1859, la frontera entre el Regne de Sardenya i l'Imperi Austríac afectà temporalment el territori de Sirmione. La unitat territorial del municipi es restablí el 1866, després de la incorporació del Vèneto al Regne d'Itàlia.
Patrimoni Grotte di Catullo miniatura|300px|Restes de la vil·la romana coneguda com les Grotte di Catullo
Les Grotte di Catullo ocupen l'extrem septentrional de la península de Sirmione i constitueixen les restes d'una gran vil·la romana d'època augustea, construïda entre el final del segle I aC i el començament del segle I.
La vil·la tenia una planta rectangular i ocupava una superfície aproximada de dues hectàrees. El conjunt s'adaptava al pendent del terreny mitjançant grans estructures de suport i es desenvolupava en diversos nivells, amb terrasses, pòrtics, un jardí central, una gran cisterna i un sector termal.
El nom tradicional de Grotte di Catullo es documenta des del Renaixement. El terme grotte fa referència a l'aspecte de les ruïnes, mentre que l'associació amb Catul deriva de la relació del poeta amb Sirmione.
Dins de l'àrea arqueològica hi ha també el Museu Arqueològic de Sirmione, que conserva materials procedents de la península i del territori del llac de Garda.
Castell Scaligero miniatura|300px|Castell Scaligero i port fortificat
El castell Scaligero és una fortificació lacustre construïda a la segona meitat del segle XIV per la família Della Scala, que governà Verona i una part important del territori circumdant durant els segles XIII i XIV.
Situat a l'entrada del nucli històric, el castell controlava l'accés terrestre a la península. Conserva muralles, torres i una característica dàrsena fortificada que tanca encara avui una petita porció del llac.
La dàrsena és un dels elements més singulars del conjunt i constitueix un exemple notable de fortificació portuària medieval.
El castell Scaligero forma part, juntament amb les Grotte di Catullo i la vil·la romana de Desenzano, del conjunt de museus estatals del Garda gestionats pel Ministeri de Cultura italià.
Patrimoni religiós miniatura|300px|Església de San Pietro in Mavino
L'església de San Pietro in Mavino és considerada la més antiga de Sirmione. Fou construïda durant l'alta edat mitjana i posteriorment reformada en diverses fases. L'edifici actual conserva elements medievals i un conjunt de frescos d'èpoques diferents.
miniatura|300px|Església de Santa Maria Maggiore
Santa Maria Maggiore, coneguda també com a Santa Maria della Neve, és l'església parroquial del nucli històric. Fou construïda al segle XV i conserva frescos i una imatge de fusta de la Mare de Déu del mateix període.
Del període longobard es conserven també les restes de l'antiga església de San Salvatore. Formava part d'un monestir fundat entre els anys 766 i 774 per la reina Ansa, esposa de Desideri.
Termalisme Sirmione és coneguda per les seves aigües termals, vinculades a la font Boiola, una surgència d'aigua sulfurosa situada al fons del llac de Garda, davant de la riba oriental de la península. La font era coneguda almenys des del Renaixement, però l'explotació moderna no es consolidà fins a finals del segle XIX.
L'any 1896 es va aconseguir canalitzar l'aigua termal des de la font fins a terra mantenint-ne la temperatura. Aquest fet permeté desenvolupar de manera estable els primers establiments termals.
Durant el segle XX l'activitat termal es convertí en un dels principals components de l'economia local. Després de les interrupcions provocades per les guerres mundials, el sector experimentà una forta expansió durant la postguerra.
Actualment les aigües termals continuen utilitzant-se en establiments situats tant al nucli històric com a Colombare.
Turisme miniatura|300px|Castell Scaligero de nit
El turisme és una de les principals activitats de Sirmione. El patrimoni arqueològic i monumental, les aigües termals i el paisatge del llac de Garda constitueixen els principals atractius del municipi.
L'activitat turística es concentra especialment al nucli històric, on es troba el castell Scaligero, i a l'extrem septentrional de la península, ocupat per les Grotte di Catullo i diversos espais naturals i de bany.
Colombare i Lugana concentren una part important dels allotjaments i serveis vinculats al turisme.
Referències
Enllaços externs
Visit Sirmione Grotte di Catullo e Museo Archeologico di Sirmione al Ministeri de Cultura italià Castello Scaligero di Sirmione al Ministeri de Cultura italià
Categoria:Municipis de Brescia