miniatura|Mapa britànic de 1896 de la colònia de la Costa d'Or. La història de Ghana es registra des del mil·lenni IX en els vestigis arqueològics. La població actual prové de les migracions del d'aquesta era, a conseqüència de la desintegració dels regnes de l'Àfrica occidental, entre ells, l'anomenat regne de Ghana. El seu nom provenia del que se li donava al seu governant, ghana, i era un dels estats més rics de la regió Sudànica, ja que es dedicava especialment al tràfic d'or.
En l'actual territori de Ghana, al llarg de les rutes que portaven als jaciments aurífers, es van desenvolupar estats d'origen akan, sent els més importants els regnes d'Akan i de Twifu, a la vall del riu Ofin. Al nord es van crear els regnes de Dagomba, Mamprusi, Gonja, Yatenga i Ouagadougou, on es va adoptar la llengua mola-dagbane. Si bé aquests regnes del nord van mantenir majoritàriament les seves creences locals, van tenir una forta influència musulmana a causa dels intercanvis comercials. La unitat política més important va ser la Confederació Aixanti, d'origen akan, que es va anar expandint durant el i va obligar els estats veïns a sotmetre's a l'autoritat de l'anomenat asantehene.
Història antiga miniatura|esquerra|Un Terracotta Àkan dels segles -, Metropolitan Museum of Art, Nova York miniatura|Una insignia militar del regne de Dagomba, conegut localment com a gbagno A finals del , la majoria dels grups ètnics que constituïen la població moderna ghanesa s'havien establert als seus llocs actuals. Les restes arqueològiques trobades a la zona costanera indiquen que la zona havia estat habitada des de l'Edat del Bronze (ca. 2000 aC), però aquestes societats, basades en la pesca, van deixar pocs rastres. Els treballs arqueològics també suggereixen que el centre de Ghana, al nord de la zona forestal, estava habitada entre 3.000 i 4.000 anys enrere.McLaughlin & Owusu-Ansah, "The Pre-Colonial Period" a Ghana: a country study. LaVerle Berry 1995, p. 5.
Aquestes migracions van resultar en part de la formació i la desintegració d'una sèrie de grans estats al Sudan occidental (la regió al nord de l'actual Ghana drenada pel riu Níger). En sentit estricte, Ghana era el títol del rei, però els àrabs, que van deixar registres del regne, van aplicar el terme al rei, la capital i l'estat. L'historiador i geògraf berber Al Yaqubi del va descriure l'antiga Ghana com un dels tres estats més organitzats de la regió.
Els seus governants eren famosos per la seva riquesa en or, l'opulència de les seves corts i les seves habilitats com a guerrers i caçadors. També eren mestres del comerç d'or, que va atraure els comerciants nord-africans al Sudan occidental. Els assoliments militars d'aquests i els posteriors governants del Sudan occidental, i el seu control sobre les mines d'or de la regió, van constituir el nexe de les seves relacions històriques amb els comerciants i governants del nord d'Àfrica i el Mediterrani.
miniatura|Palau del rei Aixanti Kwaku Dua de Kumasi, Kumasi, 1887 Ghana va sucumbir als atacs dels seus veïns al , però el seu nom i la seva reputació van perdurar. Encara que cap dels estats del Sudan occidental controlava territoris a l'àrea que és l'actual Ghana, diversos regnes que es van desenvolupar més tard com Bonoman, estaven governats per nobles que es creia que havien immigrat d'aquesta regió. El comerç transsaharà que va contribuir a l'expansió dels regnes a l'oest del Sudan també va provocar el desenvolupament de contactes amb regions del nord de Ghana moderna, i del bosc al sud.
El creixement del comerç va estimular el desenvolupament dels primers estats akan situats a la ruta comercial dels jaciments d'or, a la zona forestal del sud. El bosc en si estava poc poblat, però els pobles de parla akan van començar a traslladar-s'hi cap a finals del , amb l'arribada de conreus del sud-est asiàtic i el Nou Món que es podia adaptar a les condicions del bosc. Aquests nous cultius incloïen sorgo, bananes i iuca. A principis del , fonts europees van assenyalar l'existència dels estats rics en or d'Akan i Twifu a la vall del riu Ofin.
Els regnes Mole-Dagbon són els primers regnes polítics de la Ghana moderna. Trobat per Naa Gbewaa, van sorgir nombrosos regnes com els regnes de Dagomba, Mamprusi, Nanumba i altres. Aquests regnes estan repartits per la Regió Superior Oriental, la Regió Superior Occidental, la Regió Superior Oriental i la Regió Septentrional de Ghana. El Regne de Dagomba va resistir ferotgement l'esclavitud i la colonització, preferint el comerç de mercaderies que el d'humans. Com a resultat, el Regne ha estat significativament influenciat per l'Islam a causa del comerç amb regnes veïns. La influència europea i colonial va ser més gran al sud i al centre de Ghana.
Primers assentaments europeus Quan els primers colonitzadors europeus van arribar a finals del , molts habitants de la zona de la Costa d'Or portuguesa s'esforçaven per consolidar els seus territoris recentment adquirits i per establir-se en un entorn segur i permanent. Inicialment, la Costa d'Or no participava en el comerç d'esclaus d'exportació, més aviat tal com va assenyalar Ivor Wilks, un important historiador colonial de Ghana, els akans van comprar esclaus a comerciants portuguesos que operaven des d'altres parts d'Àfrica, inclosos el Congo i Benin per tal de per augmentar la mà d'obra necessària per a la formació de l'estat que era característic d'aquest període.McLaughlin & Owusu-Ansah (1994), "Early European Contact and the Slave Trade".
El 1471, atrets pels relats que relacionaven la regió amb els jaciments aurífers, els portuguesos van arribar a la zona de l'actual Ghana, que va passar a ser coneguda com a Costa d'Or.Hallett, Africa to 1875, p. 164. anomenada així perquè era una font important d'or. L'interès portuguès en el comerç d'or, ivori i pebre va augmentar tant que el 1482 els portuguesos van construir el seu primer lloc comercial permanent a la costa occidental de l'actual Ghana. Aquesta fortalesa, Sant Jordi de la Mina (després anomenada Castell d'Elmina), va ser construïda per protegir el comerç portuguès dels competidors europeus, i després de freqüents reconstruccions i modificacions, encara es manté en peu.
La posició portuguesa a la Costa d'Or es va mantenir segura durant més d'un segle. Durant aquest temps, Lisboa va intentar monopolitzar tot el comerç de la regió en mans reials, mitjançant oficials designats a São Jorge, i va utilitzar la força per impedir els esforços anglesos, francesos i flamencs per comerciar a la costa. El 1598, les Províncies Unides (que acabarien donant pas als actuals Països Baixos) van començar a comerciar a la Costa Daurada.Hallett, Africa to 1875, p. 219. Els holandesos van construir forts a Komenda i Kormantsi el 1612. El 1637 van capturar el castell d'Elmina dels portuguesos i Axim el 1642 (Fort Sant Antoni). Altres comerciants europeus es van unir a mitjans del , en gran part anglesos, danesos i suecs. La costa estava esquitxada per més de 30 forts i castells construïts per comerciants holandesos, britànics i danesos principalment per protegir els seus interessos d'altres europeus i pirates. La Costa d'Or es va convertir en la concentració més alta d'arquitectura militar europea fora d'Europa. De vegades també es van veure abocats a conflictes amb els habitants locals a mesura que els europeus desenvolupaven aliances comercials amb les autoritats polítiques locals. Aquestes aliances, sovint complicades, implicaven tant europeus que intentaven reclutar o persuadir els seus aliats més propers perquè ataquessin els ports europeus rivals i els seus aliats africans, o per contra, diverses potències africanes que buscaven reclutar Europeus com a mercenaris en les seves guerres interestatals, o com a diplomàtics per resoldre conflictes.
miniatura|Un mapa de la Costa d'Or Sueca Els forts van ser construïts, abandonats, atacats, capturats, venuts i intercanviats, i molts llocs van ser seleccionats en un moment o altre per a posicions fortificades per les nacions europees rivals.
La Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals va funcionar durant la major part del . La Companyia de Mercaders Comerciant a l'Àfrica britànica, fundada el 1750, va ser la successora de diverses organitzacions anteriors d'aquest tipus. Aquestes empreses construïen i gestionaven noves instal·lacions mentre les empreses desenvolupaven les seves activitats comercials i defensaven les seves respectives jurisdiccions amb diferents graus de suport governamental. Les empreses sueca i prussiana van tenir una vida curta. Aquests estats nació van mantenir diferents aliances amb les potències colonials i entre elles, la qual cosa va donar lloc a la Guerra aixanti-fanti (1806-1807), així com una lluita en curs de l'Imperi Aixanti contra els britànics, les quatre Guerres anglo-aixanti.
A finals del , els canvis socials dins de les polítiques de la Costa d'Or van portar a transformacions en la guerra, i al canvi de ser una economia exportadora d'or i importadora d'esclaus a ser una important economia local exportadora d'esclaus.Walter Rodney, "From Gold to Slaves on the Gold Coast", a Transactions of the Historical Society of Ghana.
Els danesos van romandre fins al 1850, quan es van retirar de la Costa Daurada. Els britànics van prendre possessió de tots els forts costaners holandesos a l'últim quart del , convertint-los així en la potència europea dominant a la Costa d'Or.
L'Imperi aixanti
miniatura|Un mapa de l'imperi aixanti. Sota el govern del cap Oti Akenten (c. 1630–60), una sèrie d'operacions militars reeixides contra els estats veïns d'Akan van portar un territori circumdant més gran a l'aliança amb Ashanti. A finals del , Osei Tutu es va convertir en Asantehene (rei d'Aixanti). Sota el govern d'Osei Tutu, la confederació dels estats aixanti es va transformar en un imperi amb la seva capital a Kumasi. Es va produir una consolidació política i militar, que va donar lloc a una autoritat centralitzada fermament establerta.Robin Hallett, Africa to 1875 (University of Michigan Press: Ann Arbor, 1970) p. 69.
Osei Tutu va permetre als territoris recentment conquerits que es van unir a la confederació conservar els seus propis costums i caps, als quals se'ls va donar seients al consell estatal Aixanti. El gest d'en Tutu va fer que el procés fos relativament fàcil i no pertorbador, perquè la majoria de les conquestes anteriors havien sotmès a altres pobles akans. Dins de les parts Aixanti de la confederació, cada estat menor continuava exercint l'autogovern intern, i el seu cap guardava gelosament les prerrogatives de l'estat contra la invasió de l'autoritat central. No obstant això, es va desenvolupar una forta unitat a mesura que les diverses comunitats van subordinar els seus interessos individuals a l'autoritat central en qüestions d'interès nacional.
Els regnes africans es van involucrar en el tràfic d'esclaus a través de guerres de captura contra altres pobles per proveir als europeus. Tal va ser el cas de l'imperi aixanti, que es va transformar en un dels principals proveïdors. El 1807 els britànics van declarar il·legal el comerç d'esclaus i, a partir de llavors, van començar a patrullar les costes,Hallett, Africa to 1875, p. 188. atacant als vaixells que pretenien vendre esclaus per a les plantacions a Amèrica. Tanmateix, els que van aconseguir evadir aquests controls van continuar venent esclaus fins i tot durant la segona meitat del segle.
L'imperi aixanti va buscar conservar el seu poder en el territori, per la qual cosa, a partir de 1807 va llançar atacs sobre les costes, on estaven situats els forts europeus, reclamant drets sobre aquesta zona. Els aixanti es van traslladar de nou cap al sud el 1811 i el 1814. El 1817, els europeus van signar un tractat amb els aixantis pel qual reconeixien la seva sobirania sobre gran part de la costa i les seves poblacions.McLaughlin & Owusu-Ansah (1994), "Britain and the Gold Coast: the Early Years".
El domini britànic