miniatura|North View of Gibraltar from Spanish Lines (Vista nord de Gibraltar des de les línies espanyoles) per John Mace (1782). miniatura|alt=Locator map of Gibraltar's location in Europe|Ubicació de Gibraltar, en l'extrem sud de la península Ibèrica. La història de Gibraltar, una petita península a la costa meridional de la península Ibèrica prop de l'entrada del Mar Mediterrani, s'estén per més de 2.900 anys. La península ha passat de ser un lloc de reverència en l'antiguitat per ser «un dels llocs més densament fortificats i disputats a Europa»,Rose, Edward P.F. (2001). "Military Engineering on the Rock of Gibraltar and its Geoenvironmental Legacy". In Ehlen, Judy; Harmon, Russell S. The environmental legacy of military operations. Boulder, CO: Geological Society of America. com un historiador ha dit. La ubicació de Gibraltar li ha donat una importància descomunal en la història d'Europa i la seva ciutat fortificada, establerta en lèpoca medieval, ha rebut guarnicions que van patir nombrosos setges i batalles a través dels segles. Va ser habitada fa més de 50.000 anys pels neandertals i pot haver estat un dels seus últims llocs d'habitació abans que es van extingir fa uns 24.000 anys. La història de Gibraltar va començar amb els fenicis al voltant de l'any 950 aC; els cartaginesos i els romans més tard han venerat Hèrcules en santuaris que es diu van ser construïts sobre el Penyal de Gibraltar, que anomenaven Mons Calpe, la «Muntanya Buida», i que consideraven com un dels pilars bessons d'Hèrcules.
Gibraltar es va convertir en part del regne visigot d'Hispània després de la caiguda de l'Imperi Romà i va quedar sota domini àrab musulmà l'any 711 AD. Va ser poblat definitivament per primera vegada pels moros amb el nom de Jebel al-Tariq - la «Muntanya de Tàriq», posteriorment corromput a Gibraltar. El regne cristià de Castella es va annexar aquest territori el 1309, perdent-lo de nou per als moros el 1333 i finalment el va recuperar el 1462. Gibraltar es va convertir en part del regne unificat d'Espanya i va romandre sota domini espanyol fins a 1704. Va ser capturat durant la Guerra de Successió espanyola per una flota anglo-holandesa en el nom de Carles VI d'Àustria, pretendent dels Habsburg al tron espanyol. Al final de la guerra, Espanya va cedir el territori a la Gran Bretanya en els termes del Tractat d'Utrecht de 1713.
Espanya va intentar recuperar el control de Gibraltar, que la Gran Bretanya havia declarat com a colònia de la Corona, a través de pressió militar, diplomàtica i econòmica. Gibraltar va ser assetjat i bombardejat pesadament durant tres guerres entre Gran Bretanya i Espanya, però els atacs van ser rebutjats en cada ocasió. Al final de l'últim setge, a finals del , Gibraltar s'havia enfrontat a catorze setges en 500 anys. La colònia va créixer ràpidament durant els segles XIX i XX, convertint-se en una de les possessions més importants de la Gran Bretanya a la mar Mediterrània. Era un punt de parada clau per als vaixells en ruta cap a l'Índia a través del Canal de Suez. Una gran base naval britànica va ser construïda allà per alt cost al final del i s'ha convertit en la columna vertebral de l'economia de Gibraltar.
El control britànic de Gibraltar va permetre als Aliats controlar l'entrada de la Mediterrània durant la Segona Guerra Mundial. Va ser atacat en diverses ocasions pels alemanys, italians i les forces franceses de Vichy, tot i que no li van causar gaires danys. El dictador espanyol Francisco Franco es va negar a unir-se a un pla nazi per ocupar Gibraltar però va reviure la reclamació d'Espanya al territori després de la guerra. Com que es va intensificar la disputa territorial, Espanya va tancar la seva frontera amb Gibraltar entre 1969 i 1985 i els enllaços de comunicació van ser tallats. La posició d'Espanya va rebre el suport dels països de l'Amèrica Llatina, però va ser rebutjada per Gran Bretanya i els mateixos gibraltarenys, que van afirmar enèrgicament el seu dret a la lliure determinació. Les discussions sobre l'estatus de Gibraltar han continuat entre Gran Bretanya i Espanya, però no han arribat a cap conclusió. Des de 1985, Gibraltar ha sofert grans canvis a conseqüència de la reducció dels compromisos de defensa d'ultramar de la Gran Bretanya. La majoria de les forces britàniques han abandonat el territori, que ja no es veu com un lloc de gran importància militar. La seva economia de serveis es basa ara en el turisme, serveis financers, transport marítim i les apostes per internet. Gibraltar és en gran manera autogovernat, amb el seu propi parlament i govern, tot i que el Regne Unit manté la responsabilitat de la defensa i la política exterior. El seu èxit econòmic l'ha convertit en una de les zones més riques de la Unió Europea.
Prehistòria Existeixen evidències sobre el poblament del penyal per l'home de Neandertal. Es va trobar un crani pertanyent a aquesta espècie en la pedrera de Forbes el 1848, de fet abans del descobriment "original" a la vall de Neander. El 1926, es va trobar el crani d'un nen neandertal a la Torre del Diable.
Edat antiga Els fenicis van visitar la zona en una època tan primerenca com el 950 aC. Gibraltar i Abila (antiga ciutat i promontori en l'actual Ceuta) formaven les anomenades Columnes d'Hèrcules, que els mariners fenicis van marcar amb unes columnes de plata per assenyalar als pobles mediterranis els límits segurs de navegació.
Encara que és possible que els primers a navegar pel penyal fossin els fenicis, els antics grecs creien que l'heroi mític Hèrcules va obrir l'estret d'un sol cop per poder unir el mar Mediterrani amb l'oceà Atlàntic per així seguir la recerca del bestiar de Gerion, rei del poble indígena Tartessos a Andalusia, que segons expliquen les llegendes hel·lèniques, era un gegant deformat.
Edat mitjana
Poc es va construir durant els quatre primers segles de control musulmà. No va ser fins al 1160 que el califa almohade Abd-al-Mumin va ordenar la construcció del primer establiment permanent, inclosa una fortificació. La torre principal d'aquest castell segueix en peus en l'actualitat.
Posteriorment va passar al regne nassarí de Granada. El 1309 va ser conquerida per Alonso de Guzmán al servei de la Corona de Castella i amb ajuda de la Corona d'Aragó. Poc després, el 1333 és presa pels merins (coneguts tradicionalment com a benimerins), que havien envaït l'Espanya musulmana. El 1374 cau en mans dels nassarites del Regne nassarí de Granada. El 26 d'agost de 1407 una esquadra castellana va derrotar una flota conjunta de Granada, Tunísia i Tlemcen. El 1411 els nassarites han de reconquerir la plaça, en rebel·lar-se els seus habitants i passar-se als benimerins.
Després d'un infructuós intent de conquesta el 1436, Gibraltar va passar definitivament a mans cristianes el 1462, quan és conquerida per Alonso de Arcos, al servei del duc de Medina Sidonia, sota el senyoriu del qual va quedar la plaça, que poc després va ser reclamada com a domini per la Corona de Castella. Aprofitant les turbulències del regnat d'Enric IV, els Medina-Sidonia van prendre Gibraltar per força el 1467, recolzant-se en una donació del pretendent "Alfons XII".
A la mort d'Enric IV, el 1474, la seva germana i hereva Isabel va recaptar suports per fonamentar la seva posició en la Guerra de Successió que l'enfrontava amb Juana la Beltraneja. Els Medina-Sidonia van ser així gratificats amb el Marquesat de Gibraltar (30 de setembre de 1478). La ciutat va romandre sota domini asidonenc fins que els Reis Catòlics van suprimir el títol el 1501 i van reincorporar el territori als dominis de la Corona de Castella. No obstant això, el Duc de Medina-Sidonia va intentar de nou fer valer els seus drets assetjant la plaça el 1506.
De Gibraltar era Gonzalo Piña Ludueña, qui va fundar la ciutat de Gibraltar a Veneçuela el 1592, a la vora del Llac de Maracaibo.
Segles i
miniatura|Príncep de Darmstadt, Governador Austriacista de Gibraltar. miniatura|L'almirall anglès George Rooke. Anglaterra i Països Baixos eren contràries a l'aspiració de Felip d'Anjou al tron d'Espanya, la qual cosa reforçaria el tron francès. Al juliol de 1702, durant la Guerra de Successió Espanyola, van arribar a Cadis i van desembarcar a Rota i El Puerto de Santa María, però van fracassar a l'hora de prendre les places. A la seva tornada a la Gran Bretanya van destruir la flota d'Índies en el port de Vigo, encara que el tresor que aquesta contenia es va poder salvar.
L'agost de 1704, una altra esquadra angloholandesa, al comandament de l'almirall Rooke i del Príncep de Hesse-Darmstadt, es va dirigir a Gibraltar. Van exigir el lliurament incondicional de la plaça i un jurament de fidelitat a l'Arxiduc Carles. El governador de Gibraltar va rebutjar l'ultimàtum l'1 d'agost. Durant la nit del 3 al 4 d'agost, el castell i la mateixa ciutat va sofrir intensos bombardejos. Només 80 soldats i 300 milicians, amb escassa o nul·la instrucció militar, dotats amb 120 canons (dels quals un terç estaven inservibles) la defensaven, enfront d'una flota anglo-holandesa que totalitzava 10.000 homes i 1.500 canons, recolzada per un batalló de 350 soldats catalans partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria (que van desembarcar en una platja coneguda des de llavors com Badia dels Catalans). Després de cinc hores de bombardejos la plaça es va rendir, però no a Anglaterra, sinó a Carles III d'Espanya, com s'autoproclamava l'Arxiduc, en el nom del qual va ser ocupada pel Príncep de Hesse-Darmstadt, a qui el governador va lliurar la ciutat. La rendició va ser feta sota la condició que, en haver jurat els assetjats lleialtat a l'Arxiduc Carles, els nous governants permetrien als habitants exercir les seves llibertats i drets habituals; no obstant això la condició no va ser respectada per les tropes anglo-holandeses, els qui van saquejar i van profanar totes les esglésies catòliques de la ciutat atacant així la llibertat de culte dels vilatans. Davant d'aquesta situació, la població es va rebel·lar contra els ocupants tractant de matar als militars estrangers. Les autoritats van aconseguir restablir l'ordre, però per a la major part de la població del Penyal ja era massa tard: renovant la seva lleialtat a Felip V d'Espanya, va fugir de la localitat i es va refugiar en diversos llocs; la majoria es va traslladar a l'ermita de San Roque, donant lloc a la creació del municipi de San Roque, el qual encara avui té la denominació oficial de «Molt Noble i Més Lleial Ciutat de San Roque, on resideix la de Gibraltar». Allí es conserven objectes importants de la història espanyola de Gibraltar, com una imatge de la Verge Coronada, o els documents històrics signats pels Reis Catòlics el 1502, concedint el seu escut d'armes a la ciutat. Un dels protagonistes d'aquests esdeveniments és el cèlebre duc de Marlborough (anomenat Mambrú pels espanyols).
Passats vint dies de la rendició de Gibraltar, el 24 d'agost d'aquest mateix any, una flota franco-espanyola va intentar reconquerir la plaça, però l'almirall Rooke va aconseguir sortir a la seva trobada i frenar-la en la Batalla de Vélez-Màlaga. Durant la resta d'aquest any i gairebé tot el següent, Espanya va tornar a intentar-ho en més ocasions, sense èxit. Davant els successius atacs, a l'octubre de 1705 la reina Anna de la Gran Bretanya va decidir prendre el control de la plaça: aprofitant l'absència i mort del governador austriacista de Gibraltar, el Príncep de Hesse, va donar l'ordre d'expulsar d'allí a la poca població que quedava i a les autoritats civils, reclamant la vila com a fortalesa militar britànica. El 1706 la reina nomenaria al seu propi governador de Gibraltar, el general anglès Roger Elliott; i finalment, el 1711, va expulsar a totes les tropes estrangeres, quedant tan sols els britànics a càrrec de Gibraltar.