La llengua de signes britànica, australiana i neozelandesa (en anglès BANZSL, British Australian and New Zealand Sign Language) és la llengua de signes que inclou la llengua de signes britànica (en anglès BSL), llengua de signes australiana (auslan) i llengua de signes neozelandesa (en anglès NZSL). En realitat, aquestes llengües es consideren dialectes d'una llengua comuna, perquè utilitzen la mateixa gramàtica i el mateix alfabet manual, i perquè presenten un elevat grau de coincidències lèxiques.
Entre l'auslan, la BSL i la NZSL, hi ha un 82% de signes idèntics (segons la llista Swadesh). Si es consideren tant els signes idèntics com els similars o relacionats, el nombre puja fins al 98% de signes cognats entre tots tres dialectes. En canvi, la Llengua de signes americana (en anglès, American Sign Language o ASL) i la BANZSL no estan pràcticament relacionades i presenten molts menys signes comuns. La ASL i la BANZSL només comparteixen un 31% de signes idèntics, o un 44% de cognats.McKee, D. & G. Kennedy. (2000). "Lexical Comparison of Signs from American, Australian, British, and New Zealand Sign Languages". Dins K. Emmorey i H. Lane (eds), The signs of language revisited: an anthology to honor Ursula Bellugi and Edward Klima. Lawrence Erlbaum Associates, Inc
Malgrat això, hi ha coincidències significatives, segurament provocades pels manlleus lèxics recents de l'ASL que en fan els signants dels tres dialectes de la BANZSL. Molts signants joves d'aquesta llengua no són conscients de quins signes són manlleus recents.
El terme BANZSL és obra dels lingüistes Trevor Johnston i Adam Schembri. Aquest terme no pretén reemplaçar els termes BSL, auslan o NZSL. Cada dialecte manté la seva individualitat, però s'hi pot fer referència globalment com a BANZSL.Johnston, T. (2002). "BSL, Auslan and NZSL: Three signed languages or one?". Dins A. Baker, B. van den Bogaerde & O. Crasborn (eds), Cross-linguistic perspectives in sign language research: Selected papers from TISLR Hamburg: Signum Verlag, p. 47–69
Tant la BSL, com l'auslan o la NZSL tenen el seu origen en una llengua de signes que s'utilitzava a la Gran Bretanya durant el .
Segons Henri Wittmann,Wittmann, Henri. (1991). "Classification linguistique des langues signées non vocalement". Revue québécoise de linguistique théorique et appliquée 10:1, p. 215-88 la llengua de signes sueca també prové de la BSL. I de la llengua de signes sueca van sorgir la llengua de signes portuguesa i la finesa, tot i que aquesta darrera presenta elements propis. Els signants de la llengua de signes danesa i la sueca s'entenen entre si, tot i que Wittmann classifica la danesa dins la família de la llengua de signes francesa. Altres fonts http://www.ethnologue.com/show_language afirmen que la llengua de signes sueca no té cap predecessor conegut.
Llengües BSL (la primera font coneguda data del 1644) LS australiana (1860. Té influències de la llengua de signes americana i la llengua de signes irlandesa) LS neozelandesa (1800) LS d'Irlanda del Nord (segle XIX; amb influències de la llengua de signes americana i la llengua de signes irlandesa) LS sud-africana (data sense precisar, entre el 1846 i el 1881) LS de les províncies marítimes del Canadà (sense datar) Família de la llengua de signes sueca (1800) LS portuguesa (1823) LS finesa (1850, amb elements propis)
Vegeu també SubRip Teletext Televisor Closed Caption
Referències
Bibliografia Bulwer, J. (1974) Chirologia: or the Natural language of the Hand and Chironomia: Or the art of manual rhetoric. Carbondale, Southern Illinois University Press
Vegeu també Llengua de signes catalana
Categoria:Llengües de signes