La tàngara saiaca Rev. 20/01/2023 o tàngara sayaca (Thraupis sayaca) és una espècie d'ocell de la família dels tràupids (Thraupidae) que habita en matollars, boscos i de vegades fins i tot a zones urbanes.

Descripció La tàngara saiaca mesura 16,5 cm de longitud, i pesa 33 g de mitjana. El bec és gris blavós o gris celeste amb àpex negre a la maxil·la. Les potes són gris blavós. L'iris és marró fosc. El dors és gris amb to celeste verdós. El pit és gris clar amb suau to celeste i l'abdomen blanquinós. Les ales són marrons fosques amb les barbes externes celeste verdoses i les cobertes alares celeste verdoses. La cua és negrosa amb to celeste verdós.

Distribució i hàbitat La tàngara saiaca es distribueix àmpliament des del nord-est del Brasil (cap a l'oest fins a Mato Grosso, però està absent de la conca amazònica), cap al sud fins a Rio Grande do Sul), per gran part de Bolívia, Paraguai, Uruguai, fins al centre de l'Argentina (pot arribar fins a Neuquén, nord de Rio Negro) i nord de Buenos Aires. Alguns individus migratoris poden arribar fins al nord-oest de Bolívia i sud-est del Perú durant l'hivern austral, temporada no reproductiva.

Aquesta espècie, comuna, nombrosa i àmpliament disseminada, habita en una varietat d'àrees boscoses, semiobertes i urbanitzades: vores de selves, sabanes, parcs, plantacions de plantes exòtiques, de fruiters, arbredes, tant de regions humides com àrides, principalment per sota dels 2000 m nord-oest de l'Argentina.

Comportament La tàngara saiaca és una espècie comuna, molt activa i relativament confiada. Generalment va en parelles, però també arriba a formar grups no gaire nombrosos. S'acosta a zones habitades per humans, alimentant-se d'alguns fruits cultivats.

Alimentació miniatura|Individu alimentant-se de papaia. S'alimenta d'una àmplia varietat de fruits, llavors i fins i tot flors. També menja fulles de Morrenia odorata, Senna occidentalis i probablement altres espècies de la mateixa família; aquest comportament és conegut com a foliofàgia.

Reproducció La nidificació té lloc entre els mesos d'octubre i gener. El niu, exposat i elaborat, s'assenta o se sosté entre branques; té forma de tassa i és construït amb fibres vegetals. De vegades a la base té branquetes. Internament folrat amb algunes truges. Pon tres ous, que mesuren de mitjana 24 x 17 mm i són ovoïdals, verds clars o crema amb pintes i taques marrons, violàcies, negres i grises distribuïdes per tota la superfície, de vegades més concentrades en el pol major. Poden presentar ratlles negres curtes. El període d'incubació és de catorze dies, els colomins romanen en el niu al voltant de quinze dies i la parella els porten llavors i cucs.

Vocalització El cant és una successió de xiulets aguts, per exemple «siusilsilsith...». És un cant enèrgic però sense un patró definit, una barreja al límit de xiulets aguts, una mica dissonants, alguns perllongats, intercalats amb algunes notes més límpides. Els reclams tenen un timbre semblant.

Estat de conservació A causa de l'àmplia distribució i la densitat relativament alta de la població, la tàngara saiaca és considerada com en risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN).

En la cultura popular La tàngara saica, coneguda a Paraguai com "Ocell Choguy" és una polca paraguaiana del músic argentí Guillermo Breer, composta el 1945. La cançó fa al·lusió al celestí o chogüí i és una de les polques paraguaies més interpretades internacionalment a través de l'arpa paraguaiana i instruments andins.

Taxonomia i sistemàtica La tàngara saiaca va ser descrita formalment l'any 1766 pel naturalista suec Carl Linnaeus en la 12a edició de la seva Systema Naturae sota el nom binomial Tanagra sayaca. No va definir una localitat tipus pel que, l'any 1924, l'ornitòloga nord americana Elise Naumburg va suggerir "Brazil; Pernambuco".

El 1648, molt abans de la introducció del sistema binomial, el naturalista alemany Georg Marcgrave havia descrit la tàngara saica com Sayacu a la seva "Historia Naturalis Brasiliae".

Els amplis estudis filogenètics recents demostren que la present espècie és germana de la tàngara blavosa (T. episcopus), i el parell format per ambdues és germà de la resta de les espècies deThraupis.

El gènere actual Thraupis va ser introduït pel naturalista alemany Friedrich Boie el 1826.

Algunes classificacions com el Manual dels ocells del món (HBW), Birlife International (BLI) i el Comitè Brasiler de Registres Ornitològics (CBRO) col·loquen la present espècie en el gènere Tangara, com Tangara episcopus.

Etimologia El nom genèric Thraupis deriva del grec antic θραυπIS/thraupis que fa referència a un ocell petit no identificat, potser algun tipus de pinsà, esmentat per Aristòtil. En ornitologia, thraupis significa tàngara.

L'epítet específic sayaca prev de la llengua tupí "Saí-acú" que significa “molt animat”; s'aplicava a diverses tàngares. La paraula original es compon de «sai» que significa “petit” i «aca», “cap”... una deformació del guaraní saihobí: “vestit blau” («saí», “blau” i «hobí», “vestit”).

Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen tres subespècies:

T. s. boliviana (Bond & Meyer de Schauensee, 1941) ─ nord de Bolívia. T. s. obscura (Naumburg, 1924) ─ centre, sud de Bolívia i oest de l'Argentina. T. s. sayaca (Linnaeus, 1766) ─ est, sud del Brasil, Paraguai, nord-est de l'Argentina i Uruguai.

Referències

saiaca Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud