Black Mirror és una sèrie de televisió antològica britànica creada per Charlie Brooker. La majoria dels episodis són de ficció especulativa, ambientades en distopies del futur proper que contenen tecnologia de ciència-ficció. La sèrie està inspirada en La Dimensió Desconeguda i utilitza els temes de la tecnologia i els mitjans de comunicació per comentar temes socials contemporanis. La majoria dels episodis estan escrits per Brooker amb la participació de la productora executiva Annabel Jones.
Hi ha 33 episodis en set temporades i un especial, a més de la pel·lícula interactiva Black Mirror: Bandersnatch (2018). Les dues primeres temporades es van emetre a la cadena britànica Channel 4 el 2011 i el 2013, igual que l'especial del 2014 "White Christmas". El programa es va traslladar a Netflix, on es van emetre cinc sèries més el 2016, 2017, 2019, 2023 i 2025. Una vuitena sèrie està en desenvolupament. Netflix va produir dues sèries webisodi relacionades, i el 2018 es va publicar un llibre complementari a les quatre primeres sèries, "Inside Black Mirror". Les bandes sonores de molts episodis s'han publicat com a àlbums.
"Black Mirror" és considerada per alguns crítics com una de les millors sèries de televisió de la dècada del 2010, mentre que alguns crítics han trobat obvis els temes morals formulistes de la sèrie o han citat una qualitat decreixent. El programa va guanyar el Premi Primetime Emmy a la millor pel·lícula de televisió tres vegades consecutives per "San Junipero", "USS Callister" i Bandersnatch. Black Mirror, juntament amb American Horror Story i Inside No. 9, ha estat acreditat amb la revitalització del format televisiu d'antologia i diversos episodis han estat considerats premonitoris pels mitjans de comunicació.
Premissa i producció Desenvolupament i guió
La sèrie va ser creada per Brooker, que anteriorment era conegut com a guionista de comèdia. Va escriure crítiques de videojocs per a PC Zone a finals dels anys noranta i va començar a escriure crítiques de televisió per a The Guardian i a treballar en televisió als anys 2000. Brooker havia completat la producció de Dead Set (2008), una sèrie dramàtica basada en zombis, i mentre treballava a Newswipe (2009–2010) i altres programes, va decidir fer una sèrie dramàtica antològica. Es va modelar a l'estil de La dimensió desconeguda (1959–1964), Tales of the Unexpected (1979–1988) i Hammer House of Horror (1980). El títol es va inspirar en la cançó del mateix nom d'Arcade Fire, i Brooker l'utilitza per referir-se a la pantalla buida d'un dispositiu electrònic un cop apagat.
Brooker va reconèixer que Rod Serling havia basat "La dimensió desconeguda" en temes contemporanis, sovint controvertits com el racisme, però els va situar en escenaris ficticis per evitar la censura televisiva de l'època. Brooker es va adonar que podia fer comentaris similars sobre temes moderns, centrant-se específicament en la tecnologia, un tema que va explorar en la producció de la sèrie "How TV Ruined Your Life" (2011). El seu objectiu era explorar "la manera com podríem viure d'aquí a 10 minuts".
Brooker volia mantenir l'enfocament antològic, utilitzant noves històries, escenaris, personatges i actors per a cada episodi, ja que considerava que aquest era un element clau per gaudir de sèries com "La dimensió desconeguda". Aquest plantejament permetria a Black Mirror contrastar amb els drames i les sèries actuals que tenien un repartiment recurrent estàndard. Segons Brooker, l'equip de producció va considerar donar a la sèrie un tema d'enllaç o un presentador, però finalment va decidir no fer-ho.
miniatura|upright|alt=Charlie Brooker|Charlie Brooker va escriure la majoria dels episodis. La majoria dels episodis s'atribueixen únicament a Brooker. Molts s'originen amb ell parlant amb la productora executiva Annabel Jones o altres sobre una "idea hipotètica", i considerant si podria ser la conseqüència d'alguna nova tecnologia.Brooker va dir que, com els seus escrits de comèdia anteriors, la premissa és un "pitjor escenari possible agreujat"; les idees sovint el fan riure. Els episodis generalment només tenen un aspecte alhora que requereix suspensió de la incredulitat, i les accions dels personatges estan dissenyades per semblar autèntiques fins i tot si les seves situacions són inusuals. Brooker va evitar reaccionar a notícies o temes d'actualitat, ja que no hi havia cap garantia que continuessin sent rellevància en la data de llançament.
A les dues primeres temporades, Brooker planificava menys i escrivia el guió sobre la marxa, cosa que va portar a més subtrames abandonades i diverses iteracions de reescriptura de "White Bear" en particular. Escrivia tenint en compte les pauses publicitàries, com a motivació per arribar a la següent pausa i per poder inserir alguna deixada en suspens per fer que el públic tornés. Després de les dues primeres temporades, Brooker va escriure un esquema complet abans de cada primer esborrany, i va descobrir que imaginar un final facilitava el procés fins i tot si el el final canviava més tard. L'esquema podia variar substancialment en longitud, de dues a vint-i-cinc pàgines.
"San Junipero" va ser el primer episodi escrit per a Netflix i va sorgir d'una decisió conscient d'experimentar amb el to d'un episodi de "Black Mirror". Després d'això, els episodis es van tornar més diversos tonalment. Brooker enviava un breu tractament a Netflix i rebia comentaris abans de començar el primer esborrany. Escrivia part del material mentre estava dret, ja que la lleugera incomoditat desanimava la pèrdua de temps; Va dir que el primer esborrany, l'"esborrany del vòmit", sempre erar terrible, però s'havia d'escriure. Intentava imaginar-se l'episodi acabat mentre escrivia i de vegades corria mentre escoltava música com a font d'inspiració. Brooker va dir que els discursos emotius eren més fàcils d'escriure, mentre que les seqüències amb moltes parts eren més difícils. Els comentaris que provenien de Jones i d'un director o membre del repartiment podien tenir una gran influència en el guió. A més, Brooker i Jones participaven en tots els aspectes del procés de producció, observant el rodatge i participant a la sala d'edició sempre que era possible. Assenyalaven les inconsistències lògiques i van treballar en els detalls de les interfícies d'usuari tecnològiques. Brooker va dir que l'edició final podria permetre corregir aspectes que no funcionaven o introduir idees passades per alt.
L'episodi "The Entire History of You" va ser escrit per Jesse Armstrong. William Bridges apareix als crèdits de "Shut Up and Dance" i "USS Callister", i la dona de Brooker, Konnie Huq, va rebre un crèdit a "Fifteen Million Merits". Per aquests episodis, Brooker no va escriure a la mateixa sala que els seus col·legues. Una persona escrivia el primer esborrany i després alternava entre els comentaris i la reescriptura. A "Nosedive", Michael Schur va escriure la primera meitat del guió i Rashida Jones va escriure la segona meitat, basant-se en idees i un esquema argumental de Brooker. "Demon 79" va ser coescrit per Brooker i Bisha K. Ali.
Gènere i temes Com que Black Mirror és una sèrie antològica, cada episodi és independent i es pot veure en qualsevol ordre, tot i que alguns episodis poden contenir referències i ous de pasqua a episodis anteriors. El programa és un exemple de ficció especulativa dins de la ciència-ficció: la majoria dels episodis estan ambientats en distòpia, futurs propers, amb noves tecnologies que exageren un tret de la cultura contemporània, sovint Internet. Un exemple és "Crocodile", on el dispositiu Recaller utilitzat per veure els records d'una persona és la principal diferència respecte al món modern. Moltes d'aquestes tecnologies impliquen l'alteració del cos humà o la consciència, amb poca preocupació dins de l'univers per la moralitat d'aquestes accions. Proporcionen comoditat o llibertat a l'usuari, però exacerben els trets de personalitat problemàtics. Adrian Martin de Screen va escriure que molts episodis representen "emocions i desitjos humans bàsics" que "s'intersecten amb, i són distorsionats per, un sistema tecnològic que invariablement es descontrola i es converteix en catàstrofe". Els dissenys retrofuturistes destaquen el tema de cada episodi, sovint mostrant una manca de comoditat, connexió emocional o personalització. Els temes recurrents al llarg de Black Mirror inclouen la privacitat de dades i la vigilància, la realitat virtual, l'individualisme i el consumisme. Molts episodis tenen girs argumentals.
Nogensmenys, els episodis individuals exploren diversos gèneres. Els episodis de ficció criminal inclouen els procedimentals policials "Hated in the Nation" i "Smithereens" i el Nordic Noir "Crocodile". El terror i el terror psicològic són característics de "Black Museum" i "Playtest", respectivament. El primer episodi, "The National Anthem", conté comèdia negra i sàtira política. Alguns episodis utilitzen característiques de gèneres més lleugers, com ara el romanç a "San Junipero" i "Striking Vipers", comèdia romàntica a "Hang the DJ", o òpera espacial a "USS Callister". Altres gèneres utilitzats són el drama ("Fifteen Million Merits"), thriller psicològic (Black Mirror: Bandersnatch), ficció postapocalíptica ("Metalhead"), i cinema bèl·lic ("Men Against Fire").
Black Mirror es pot veure com una demostració negativa de la recerca incessant de l'avanç científic i tecnològic. Juliana Lopes de Via Panorâmica argumentava que els escenaris distòpics s'assemblen al concepte del marxista francès Guy Debord de l'espectacle, en què els mitjans de comunicació creen l'alienació i una utopia inassolible que els individus persegueixen. Per exemple, a "Nosedive", la protagonista Lacie lluita per una vida utòpica a través de la superficialitat i la performativitat, en una societat on l'èxit a les xarxes socials contribueix a un estatus socioeconòmic alt. Acadèmics que escriuen a Quarterly Review of Film and Video van trobar que els episodis de Black Mirror pertanyen a un gènere de "pel·lícules de jocs mentals", en què els protagonistes estan desorientats i les narratives no són lineals o fragmentades. Les pel·lícules d'aquest gènere inclouen Origen (2010) i Oblida't de mi (2004), i aquestes obres sovint mostren la falta de fiabilitat de la estat, la tecnologia o la família.
Alguns crítics creien que els episodis produïts per Channel 4 tenien un to més britànic o qualitats estètiques compartides que no es trobaven en sèries posteriors. En canvi, els episodis de Netflix com ara "Nosedive", "San Junipero", "USS Callister" i "Hang the DJ" evidencien una estètica pastel, ús de la nostàlgia dels anys vuitanta o noranta i tons més lleugers que els episodis de Channel 4. La freqüència de finals feliços i usos positius de la tecnologia augmenta en temporades posteriors. Amb l'ús d'un home llop a "Mazey Day" i un dimoni a "Demon 79", la sisena temporada va introduir elements de terror sobrenatural a Black Mirror i va reduir el paper de la tecnologia.
Connexions entre episodis miniatura|upright|alt=Irma Thomas|La cançó d'Irma Thomas de 1964 "Anyone Who Knows What Love Is (Will Understand)" es repeteix al llarg de Black Mirror