Lelènia crestablanca (Elaenia albiceps) és una espècie d'ocell de la família dels tirànids. Té diverses subespècies que crien en les parts sud i oest de Sud-amèrica. Les més meridionals migren al nord durant l'hivern. A més d'insectívora, és menjadora de gran varietat d'aliments com herba, fruites, llavors i nèctar.
L'hàbitat natural està en els boscos temperats, boscos humits de muntanya tropical o subtropical, matoll d'alta muntanya tropical o subtropical, i els boscos anteriors altament degradats.
Descripció L'elènia crestablanca fa de 13,5 a 15 cm de llarg i pesa de 12,5 a 24,2 g. És una elènia de mida petita a mitjana amb una petita cresta espessa. Els sexes tenen el mateix plomatge. Els adults de la subespècie nominal E. a. albiceps tenen el cap majoritàriament de color oliva a gris oliva apagat amb una franja blanca o blanca crema parcialment amagada al mig de la cresta. Les lores i anells oculars són blanquinosos. Les parts superiors són de color oliva apagat a gris oliva. Les ales són fosques amb puntes blanques o blanquinoses a les cobertores que es mostren com dues barres alars. Les plomes de vol tenen vores estretes blanquinoses o groguenques amb bases fosques als parells interiors. La cua és fosca amb vores estretes oliva a les plomes. La gola és gris clar o gris blanquinós, el pit gris clar o marró grisenc, i el ventre i cobertores inferiors de la cua són blanquinosos.
Ambdós sexes de totes les subespècies tenen l'iris marró fosc, el bec negre o gris fosc amb una base pàl·lida a la mandíbula i potes i peus negres o gris fosc.
Distribució i hàbitat És resident permanent a la regió costanera i andina central i sud-occidental de Sud-amèrica, a l'Equador, Perú, Bolívia, i l'extrem nord de Xile, també és resident no permanent (emigrant a l'hivern) a la major part d'Argentina fonamentalment a l'orient, al centre i sud de Xile, i a Terra del Foc.
És present com a hivernant, però no cria, cap al nord i est de Sud-amèrica, al nord-est del Brasil, a la conca de l'Amazones, a les regions andinoamazoniques de l'orient de Colòmbia, Equador, Perú, i nord de Bolívia, al sud-est del Brasil, a l'est d'Argentina i a Uruguai. En dos terços de tota l'àrea de distribució a Sud-amèrica l'espècie apareix com a hivernant migratòria, on no cria. És divagant a les Illes Falkland i també en 2008 va ser vist un espècimen a Texas, primera vegada per a Estats Units i Amèrica del Nord, albirament certificat pel Texas Bird Records Comitee (TBRC) i l'any 2012 a la costat oest de Chicago, Illinois.
Aquesta espècie és localment força comú a la part del nord del seu rang, en hàbitats tals com creixements secundaris i arbustos montans, i a la part del sud és un reproductor molt comú en diversos ambients boscosos on els nius arriben a ser tan nombrosos com els nius de totes els altres ocells sumats. No obstant això i malgrat tan abundants a la temporada reproductiva, són rarament vistos durant la migració, en part pel fet que es dispersen per una àrea molt vasta i en part perquè són molt difícils d'identificar en aquesta temporada, ja que vocalitzen molt poc. Habiten des del nivell del mar fins als 3200 m d'altitud.
Les elànies catalogades com crestablanca pel SACC s'han registrat com a errants a les Illes Falkland, però sense identificació de subespècie, de manera que podrien haver estat el que el COI, però no el SACC, reconeix com a elènia de Xile (E. chilensis). L'elènia de Xile és altament migratòria.
S'ha de tenir en compte que el mapa de distribució utilitza la taxonomia HBW i, per tant, inclou l'extensa distribució de l'elènia de Xile, que arriba a l'extrem est de la distribució de l'elènia crestablanca.
L'hàbitat de l'elènia crestablanca s'ha estudiat per a totes les subespècies excepte E. a. modesta, i se suposa que té requisits similars als altres. Habiten a les vores dels boscos subtropicals i temperats, a l'interior de boscos més oberts i boscos secundaris i als matollars. En moltes zones, l'espècie prefereix les valls intermontanes que són més seques que els vessants superiors. En altitud, arriba fins als 3.200 m a Colòmbia, entre 1.500 i 2.800 m a l'Equador, i entre 800 i 3.500 m al vessant oest i entre 1.000 i 3.300 m al vessant est al Perú.
Comportament Moviment Subespècie E. a. modesta cria a l'oest de la cresta andina i es trasllada al costat est de la serralada durant l'hivern austral. S'ha registrat estols de fins a 100 individus durant la migració, però com és el cas dels ocells divagants a les illes Falklands, podrien haver estat elènies de Xile, altament migratòries. Les altres subespècies són residents durant tot l'any.
Alimentació La dieta de l'elènia crestablanca no s'ha detallat, però se sap que inclou insectes i fruits. Normalment busca aliment sol. De vegades s'uneix a estols d'espècies mixtes, i sovint s'alimenta d'arbres fruiters amb individus de la mateixa espècie i d'altres. Captura preses i agafa fruits mentre està posada o mentre vola breument.
Reproducció La subespècie E. a. modesta aparentment es reprodueix principalment entre desembre i febrer; no es coneixen les temporades de reproducció de les altres subespècies. No se sap res més sobre la biologia reproductora de l'espècie.
Altres L'elènia crestablanca més antiga coneguda a partir d'estudis d'anellament tenia vuit anys i dos mesos, tot i que no se sap si això representa la màxima longevitat potencial de l'espècie.
Vocalització Les vocalitzacions de l'elènia crestablanca aparentment difereixen una mica entre les subespècies, tot i que no totes s'han estudiat en detall. El cant de l'alba d'E. a. griseigularis és "una sèrie de notes djeewee profundes, aspres, descendents i ascendents intercalades amb notes ocasionals" i els reclams són "un djur baix, ric i modulat i un djiwir descendent més llarg". El cant de l'alba d'E. a. albiceps és "una sèrie de notes de djww'awee aspres, ascendents i descendents intercalades amb un trr'chiwii pur ocasional". El reclam és "un whi'bur aspre i esternut i un wheer descendent i aspre". El cant d'E. a. modesta no s'ha descrit; el reclam és "un peeur pur i descendent".
Estat de conservació La UICN segueix la taxonomia HBW i, per tant, ha inclòs l'elènia de Xile (E. chilensis) en l'avaluació de l'elènia crestablanca. Les espècies juntes s'avaluen com en risc mínim, amb una mida de població desconeguda que es creu estable. No s'ha identificat amenaces immediates. "Una espècie que ocupa la vora del bosc i el segon creixement, és probable que aquesta espècie sigui relativament tolerant a les pertorbacions de l'hàbitat."
Taxonomia i sistemàtica L'elènia crestablanca va ser descrita per primera vegada pels naturalistes francesos Alcide d'Orbigny i Frédéric de Lafresnaye el 1837 sota el nom científic Muscipeta albiceps i la localitat tipus és: «Yungas, Bolívia».
El nom genèric Elaenia deriva del grec antic «ελαινεος/elaineus» que significa “d'oli d'oliva”, “oleaginosa”; i el nom de l'espècie albiceps, es compon de les paraules del llatí «albus» que significa “blanc”, i «ceps» que significa “de cap”.
El Congrés Ornitològic Internacional (COI) reconeix aquestes cinc subespècies d'elènia crestablanca:
E. a. griseigularis (Sclater, 1859) - Andes del sud-oest de Colòmbia (Nariño) fins a l'Equador i el nord-oest del Perú. E. a. diversa (Zimmer, 1941) - Andes centrals del Perú (Cajamarca a Huánuco). E. a. urubambae (Zimmer, JT, 1941) - subtropical sud-oriental del Perú (Cusco). E. a. albiceps (D'Orbigny & Lafresnaye, 1837) - extrem sud-est del Perú (Puno) i el nord-oest de Bolívia. E. a. modesta (Tschudi, 1844) - des de l'oest tropical àrid del Perú (La Libertad) fins al nord-oest de Xile.
El Comitè de Classificació Sud-americà de la Societat Ornitològica Americana (SACC), la taxonomia de Clements i el Manual dels Ocells del Món (HBW) de BirdLife International reconeixen una sisena subespècie, E. a. chilensis (Hellmayr, 1927), que el COI tracta com l'elènia de Xile (E. chilensis). El SACC cerca una proposta per reconèixer-la com a espècie.
La subespècie E. a. modesta es va descriure originalment com una espècie i posteriorment es va reclassificar com subespècie de l'elènia crestablanca. L'evidència significativa ara suggereix que s'hauria de tractar de nou com una espècie completa.
Aquest article segueix el model de cinc subespècies.
Referències
crestablanca Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud