Ferran III, emperador romanogermànic (Graz, 13 de juliol de 1608 - Viena, 2 d'abril de 1657) fou Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, arxiduc d'Àustria, rei d'Hongria i rei de Bohèmia.

Família Nascut a la ciutat de Graz, capital històrica del Ducat d'Estíria, el 1608. Fill de l'emperador Ferran II, emperador romanogermànic i de la princesa Maria Anna de Baviera. Net per via paterna de l'arxiduc Carles II d'Habsburg i de la princesa Maria Anna de Baviera i per via materna del duc-elector Guillem V de Baviera i de la princesa Renata de Lorena.

El dia 20 de febrer de l'any 1631 contragué matrimoni amb la infanta Maria Anna d'Espanya, filla del rei Felip III d'Espanya i de l'arxiduquessa Margarida d'Àustria. La parella tingué sis fills: SM el rei Ferran IV d'Hongria, nat el 1633 a Viena i mort el 1654 a la mateixa capital austríaca. SAIR l'arxiduquessa Marianna d'Àustria, nada a Viena el 1634 i morta a Madrid el 1696. Es casà amb el rei Felip IV d'Espanya. SAIR l'arxiduc Felip August d'Àustria, nat el 1637 a Viena i mort el 1639 a Viena. SAIR l'arxiduc Maximilià Tomàs d'Àustria, nat el 1638 a Viena i mort l'any 1639. SM l'emperador Leopold I, emperador romanogermànic, nat a Viena el 1640 i mort el 1705. Es casà primer amb la infanta Margarida d'Espanya, i després amb Elionor del Palatinat-Neuburg. SAIR l'arxiduquessa Maria d'Àustria, nada el 1646 a Viena i morta pocs dies després.

L'any 1648, l'emperador tornà a contraure matrimoni, aquesta vegada amb l'arxiduquessa Maria Leopoldina d'Àustria-Tirol, filla de l'arxiduc Leopold V d'Àustria i de la princesa Clàudia de Mèdici. La parella tingué un únic fill: SAIR l'arxiduc Carles Josep d'Àustria, nat el 1649 a Viena i mort el 1664. Fou Gran Mestre de l'Orde Teutònic.

Tres anys després del seu segon matrimoni, l'emperador contragué matrimoni amb la princesa Elionor de Màntua, filla del duc Carles IV de Màntua i de Maria Gonzaga de Màntua. La parella tingué quatre fills: SAIR l'arxiduquessa Teresa d'Àustria, nascuda a Viena el 1652 i morta el 1653. SAIR l'arxiduquessa Elionor d'Àustria, nascuda a Ratisbona el 1653 i morta el 1697 a Viena. Es casà en primeres núpcies amb el rei Miquel I de Polònia i en segones núpcies amb el duc Carles V de Lorena. SAIR l'arxiduquessa Maria Anna d'Àustria, nascuda el 1654 a Viena i morta el 1689 a Düsseldorf. Es casà amb l'elector palatí Joan Guillem del Palatinat.

SAIR l'arxiduc Ferran Josep d'Àustria, nat el 1657 a Viena i mort l'any següent.

Joventut Educat pels jesuïtes, es va convertir en rei d'Hongria el 1625, en rei de Bohèmia el 1627 i arxiduc d'Àustria (però només de la Baixa Àustria i l'Àustria Interior) el 1623 (l'Alta Àustria fou donada pel seu pare a un germà seu, Leopold V d'Habsburg).

El 1627 Ferran va reforçar la seva autoritat i va establir un important precedent legal i militar mitjançant l'emissió d'una Ordenança de Terres revisat que va privar als estats bohemis del seu dret a mobilitzar soldats, reservant aquesta facultat exclusivament al monarca.

Després de la mort d'Albrecht von Wallenstein el 1634, va ser nomenat cap titular de l'exèrcit imperial a la Guerra dels Trenta Anys, i aquest mateix any es va unir al seu cosí, el cardenal-Infant Ferran, sent el nominal responsable de la captura de Donauwörth i Regensburg, i de la derrota dels suecs a la batalla de Nördlingen. Líder del partit de la pau a la cort, va ajudar a negociar la Pau de Praga (1635) amb els estats protestants, especialment a Saxònia.

Accés a l'Imperi Després d'haver estat elegit rei dels Romans l'any 1636, va succeir al seu pare com a emperador del Sacre Imperi el 1637. Tenia l'esperança de ser capaç de fer la pau amb el Regne de França i Suècia, però la guerra es va perllongar durant altres onze anys, arribant per fi al final amb la pau de Westfàlia (Tractat de Münster amb França, tractat d'Osnabrück amb Suècia) el 1648, ambdós negociats pel seu enviat Maximilian von und zu Trauttmansdorff, un diplomàtic que havia estat nomenat comte el 1623 pel seu pare, Ferran II.

Guerra dels Trenta Anys

Ferran s'enfrontava a una posició militar deteriorada en la Guerra dels Trenta Anys. Encara que Matthias Gallas i el principal exèrcit imperial havien forçat Johan Banér a tornar al Bàltic, el març de 1638, Bernard de Saxònia-Weimar va destruir un exèrcit imperial a la batalla de Rheinfelden, i la captura de Breisach al desembre va assegurar el control francès d'Alsàcia i tallant el camí dels espanyols, obligant Gallas a desviar-hi recursos. Encara que Melchior von Hatzfeldt va derrotar una força combinada sueco-alemanya a la batalla de Vlotho a l'octubre, la manca de subministraments va obligar Gallas a retirar-se del Bàltic. L'abril de 1639, Banér va derrotar els saxons a la batalla de Chemnitz i va entrar a Bohèmia al maig i Ferran va haver de retirar l'exèrcit de Ottavio Piccolomini després d'alliberar Thionville, posant fi a la cooperació militar directa entre Àustria i Espanya, i la pressió per fer la pau va augmentar sobre Olivares sobretot després que les victòries franceses i sueques tallessin el camí dels espanyols, obligant a Madrid a abastir els exèrcits de Flandes per mar i la flota holandesa sota el comandament de Maarten Harpertszoon Tromp va obtenir una victòria important a la batalla de les Dunes l'octubre de 1639.

La victòria francesa a la batalla de Kempen el gener de 1642 va ser seguida per la una nova victòria a Breitenfeld a l'octubre de 1642, en la que el mariscal suec Lennart Torstensson va causar gairebé 10.000 baixes a un exèrcit imperial liderat per l'arxiduc Leopold Guillem d'Àustria. La captura de Leipzig al desembre va donar als suecs una nova base important a Alemanya, i malgrat el seu fracàs per capturar Freiberg, el 1643 l'exèrcit saxó s'havia reduït a unes quantes guarnicions aïllades. Tot i que Ferran va acceptar que una solució militar ja no era possible, lluitava continuava amb l'esperança d'evitar que els Estats Imperials negociessin la pau amb França i Suècia, preservant així la seva autoritat permetent-li representar l'Imperi en el seu conjunt, i això va semblar possible quan Richelieu va morir el desembre de 1642 i Lluís XIII el maig de 1643, deixant com a rei el seu fill Lluís, de cinc anys. Tanmateix, la política francesa es va mantenir sense canvis sota el seu successor, el cardenal Mazzarino, i els guanys a Alsàcia van permetre als francesos centrar-se en la guerra contra Espanya. El 1643, l'exèrcit de Flandes va envair el nord de França amb l'esperança d'alleujar la pressió sobre els seus exèrcits en altres fronts, però va ser derrotat decisivament per Lluís II de Borbó-Condé a la batalla de Rocroi el 19 de maig acabant amb qualsevol perspectiva de reobrir el camí dels espanyols, i Madrid finalment va acceptar que la guerra contra els holandesos no es podia guanyar. Tanmateix, Condé no va poder aprofitar plenament la seva victòria per les dificultats de provisionament i per la derrota de Josias von Rantzau a mans d'una força imperial-bavaresa liderada per Franz von Mercy a la batalla de Tuttlingen al novembre i que va provocar la pèrdua dels territoris guanyats en cinc anys.

Poc després de la seva derrota a Rocroi, Ferran va convidar Suècia i França a assistir a les converses de pau a les ciutats de Münster i Osnabrück a Westfàlia, però aquestes negociacions es van retardar quan Cristià IV de Dinamarca va bloquejar Hamburg i va augmentar els pagaments dels drets del Sund al Bàltic afectant greument les economies holandesa i sueca, provocant que el desembre de 1643 esclatés la Guerra de Torstenson quan els suecs van envair Jutlàndia amb suport naval holandès. Ferran va reunir un exèrcit imperial comandat per Matthias Gallas per atacar els suecs per la rereguarda, però Torstensson va deixar Carl Gustaf Wrangel per acabar la guerra a Dinamarca i va marxar contra l'Imperi el maig de 1644 sense que Gallas pogués aturar-lo, mentre que els danesos van demanar la pau després de la seva derrota a la batalla de Fehmarn l'octubre de 1644. Durant l'últim període de la guerra, el 1644, Ferran III va donar a tots els governants dels estats alemanys el dret de dur a terme la seva pròpia política exterior (ius belli ac pacis). D'aquesta manera l'emperador estava tractant de guanyar més aliats en les negociacions amb França i Suècia. Aquest edicte va contribuir molt a l'erosió gradual de l'autoritat imperial al Sacre Imperi Romanogermànic. L'agost de 1644, els exèrcits francesos i bavaresos es van trobar en la batalla de Freiburg en la qual ambdós bàndols van patir nombroses baixes. Convençut que la guerra ja no es podia guanyar, Maximilià I de Baviera va pressionar Ferran perquè acabés amb el conflicte. Poc després que les converses de pau es reiniciessin al novembre, l'exèrcit imperial de Gallas es va desintegrar i les restes es van retirar a Bohèmia, on van ser dispersats per Torstensson a la batalla de Jankov, prop de Praga el març de 1645. Al maig, una força bavaresa comandada per von Mercy va destruir un destacament francès a la batalla de Herbsthausen, abans de ser derrotat i mort per l'exèrcit de Lluís II de Borbó-Condé va derrotar l'exèrcit en la batalla de Nördlingen. Privat del suport imperial, Joan Jordi I de Saxònia va signar una treva de sis mesos amb Suècia al setembre, i al març de 1646 el tractat d'Eulenberg pel que va acordar mantenir-se neutral fins al final de la guerra.

Els francesos a Renània comandats per Henri de la Tour d'Auvergne i el suecs comandats per Wrangel, que havia substituït Torstensson, van envair Baviera per separat l'estiu de 1646, i Maximilià es va desesperar per posar fi a una guerra que va ser el principal responsable d'iniciar. Els espanyols van donar a conèixer l'oferta secreta de Mazzarino d'intercanviar la Catalunya ocupada pels francesos pels Països Baixos espanyols, i els holandesos, enfadats per aquesta duplicitat, van acordar una treva amb Espanya el gener de 1647 negociant els seus propis termes de pau. En no haver aconseguit adquirir els Països Baixos a través de la diplomàcia, Mazzarino va decidir fer-ho per la força i alliberar recursos, i el 14 de març de 1647 amb la tractat d'Ulm signada amb entre França, Suècia, Baviera va renunciar a la seva aliança amb l'Imperi. A la pau de Linz de desembre de 1645, l'emperador va posar al seu costat el príncep Jordi Rákóczi I de Transsilvània, antic aliat de França i Suècia, a canvi de garantir als estaments hongaresos el dret de representació imperial i la llibertat de religió per als protestants, fet que va impedir la Contrareforma i el futur domini absolutista a Hongria.