Kraftwerk és un grup musical alemany, pioner de la música electrònica, fundat el 1970 pel pianista Ralf Hütter (1946), i el flautista Florian Schneider Esleben (1947-2020). Ambdós són músics de formació clàssica que abandonaren progressivament els instruments tradicionals per investigar la creació de sons, la interpretació i composició per mitjans electrònics.
Kraftwerk («central elèctrica» en alemany), és considerada com una de les formacions més influents i revolucionàries de les darreres dècades. La seva petja s'ha estès més enllà de la música electrònica pura (on hi ha gèneres que mostren clarament la seva influència, com per exemple el techno, l'electro, el tecnopop, etc.), i han arribat a influir molts músics d'estils aparentment tan allunyats del seu com el rock, el jazz o el New Age, i fins i tot artistes d'àmbits extra musicals com pintors, coreògrafs, directors de cinema o escriptors. També ha set un intent seriós per crear una música popular amb un so, idiosincràsia i llenguatge purament centreeuropeu però amb vocació internacional, com a resposta, sovint irònica, al monopoli cultural i comercial de la música anglosaxona. Segons Guillem Vidal, Autobahn (1974), Trans-Europe Express (1977), The man machine (1978) i Computer world (1981) són discos sense els quals seria difícil entendre part de la música d'avui.
Alguns dels músics o artistes que han demostrat devoció per Kraftwerk van ser David Bowie, Rainer Werner Fassbinder, Afrika Bambaatah, Aleksandr Balanescu quartet, U2, Depeche Mode, Orchestral Manoeuvres in the Dark, John Foxx, R.E.M., Divine Comedy, Moby, Talking Heads, The Human League, New Order, Gary Numan, Pet Shop Boys, Madonna, Simple Minds, Jeff Mills, Michael Jackson, Yellow Magic Orchestra o Michel Houellebecq, entre molts d'altres.
Història Organisation Ralf Hütter i Florian Schneider-Esleben es conegueren a unes classes d'improvisació el 1968 al Conservatori de Düsseldorf. Amics des del primer moment, decidiren de formar una societat indissoluble que ha durat una mica més de quaranta anys. Tots dos provenien d'un ambient molt similar: famílies benestants, d'un alt nivell cultural, sotmesos a una enorme pressió per a adquirir la millor educació possible; compartint tant una extensa formació acadèmica en altres matèries a part de la música (arquitectura, belles arts, idiomes, etc.), com tot un seguit de punts de vista força provocadors per a aquell temps.
Crearen el grup obert d'improvisació, Organisation, amb què enregistraren un disc, Tone Float, el 1970, amb el productor Conny Plank on, a part de Ralf Hütter a l'orgue i Florian Schneider a la flauta i el violí, hi apareixien altres músics. El nul èxit del disc, sumat a la incomoditat que els dos fundadors patiren amb el virtuosisme exhibicionista dels seus col·legues, els portà a crear un nou duet on, amb el nom de Kraftwerk. Inspirats per les experiències electròniques de Karlheinz Stockhausen o d'Edgar Varèse, començaren a experimentar amb les possibilitats de creació sonora amb elements electrònics, que en aquell temps encara eren molt rudimentaris.
Neix un nou concepte Tot i que els sons del nou grup encara eren generats per instrumentació convencional -manipulada electrònicament-, la música, filosofia i sonoritat final de tot plegat suposaren un trencament total amb la resta de formacions alemanyes més avançades del moment. Mentre grups com Tangerine Dream, Popol Vuh o Ash-Ra Tempel (amb noms anglosaxons o amb ressonàncies místiques) utilitzaven l'electrònica com a mitjà d'evasió d'inspiració còsmica, ideal per a les experiències lisèrgiques d'alguns, i d'altres com Can o Amon Düül (també amb noms anglosaxons o místics), improvisaven amb la instrumentació roquera habitual, Kraftwerk es presentaven com a únics defensors d'una identitat absolutament germànica, basada en el so electrònic implacable, amb una temàtica inspirada en la vida quotidiana. Ferms militants en contra de les drogues, les consideraven com a adormidores del cervell. La seva música tendiria cada cop més cap a una estructuració més rígida, una rítmica precisa, freda i contundent, i unes melodies i harmonies que no defugien ser taral·larejables.
El primer disc que editaren sota aquest ideari fou Kraftwerk, encara molt abstracte però que significà un pas endavant respecte a l'anterior. Amb temes molt més estructurats, l'àlbum pretenia obrir una via totalment oposada al moviment hippy del moment, però amb una voluntat de l'elegància aristocràtica, defugint la grolleria o l'insult. Tant el grup com el disc apareixien, davant les modes i ideologies de llavors, com la cosa més antipàtica que hom pogués inventar-se. Tot i això, Kraftwerk va tenir un inesperat succés de vendes a Alemanya.
La primera transició i el naixement dels Kling Klang Studios Als seus directes, on exhibien una actitud distant i reservada, més pròpia d'un duet de música clàssica que els excessos corporals d'una estrella del rock, comptaren amb la col·laboració de Klaus Dinger a la bateria i Michael Rother a la guitarra. Aquests darrers van abandonar el grup per crear Neu! l'any 1971, un duet que, en clau molt més roquera, esdevingué també molt influent en el so de moltes bandes futures.
Després d'aquests darrers canvis, farts de les discussions, Ralf i Florian decidiren prescindir de bateries, que, segons ells, sempre acaparaven protagonisme. Per a Ralf i Florian els solos que els percussionistes reclamaven pel seu lluiment eren extemporanis, trencaven el minimalisme rítmic, base consubstancial del seu concepte. La solució momentània fou, ras i curt, substituir l'instrumentista per una màquina: la caixa de ritmes de l'orgue de Ralf Hütter, que llavors només podia oferir ritmes preprogramats tipus bossanova, txa-txa-txa, samba, etc.
Amb aquesta base rítmica gravaren el seu segon disc, anomenat simplement Kraftwerk 2. L'àlbum fou un pas enrere cap a la divagació improvisada, tot i que amb un so més estilitzat. Comparat amb el seu debut, aquest nou àlbum, vist en conjunt, era molt més fluix i, de fet, tampoc no obtingué tan bones vendes. Una altra possible raó fou que la portada dels dos discos era molt similar, i molts possibles compradors assumiren que era només una reedició del primer LP. Poc després compraren el local on assajaven i el batejaren el nom d'un dels temes de Kraftwerk 2, «Kling Klang», joc de paraules al voltant del Ying Yang i de la paraula alemanya Klang que vol dir ‘so’.
Aquell mateix any, adquiriren el primer sintetitzador (un Minimoog), alhora que continuaven amb la construcció del seu propi instrumental electrònic a mida. Amb aquest nou material llençaren el 1973 el tercer disc, Ralf und Florian, on els dos homes encara s'encarregaven de tocar un bon grapat d'instruments "normals", però amb més èmfasi en els sons de gènesi electrònica pura, gràcies a la perícia que ràpidament adquiriren en la manipulació dels sintetitzadors. El disc té una paleta sonora molt més variada que els anteriors: tot i que encara treballaven amb la vella caixa de ritmes preprogramats, aconseguiren efectes rítmics que avançarien algunes de les estratègies que esdevindrien rutinàries a la música dance dels anys noranta. Les melodies eren també cada cop més clares, enganxoses i cristal·lines i predeien el que seria el so Kraftwerk del futur immediat. A més, Ralf cantava per primera vegada, tot i que sense text, a la cançó "Tanzmusik". L'última gran novetat fou la utilització per primera vegada del Vocoder, aparell emprat per les emisores de ràdio, per a generar les veus robòtiques. Aquest tipus de veus, que acabarien esdevenint una part fonamental en el so típic de Kraftwerk, aquí es podien escoltar breument al tema "Ananas Symphonie".
La crítica, tot i que encara despistada perquè no sabia com classificar la música que feia aquell grup, lloà el disc. No seria, però, fins al següent que no es produí el trasbals internacional.
Autopistes, ràdios i trens Encara amb la col·laboració del productor Conny Plank, Ralf i Florian feren una petita gira per presentar el seu darrer treball. A aquelles alçades, però, ja estaven farts dels ritmes sud-americans preprogramats de la seva caixa de ritmes i de treballar tan aïllats del món. Decidiren, llavors, reclutar un percussionista, Wolfgang Flür, un modest bateria d'un grup beat local, sense massa ego i disposat a fer el que calgués. Inventaren un nou instrument, que anomenarien percussió electrònica, consistent en un petit taulell subjectat per un trípode, on hi haurien instal·lat uns cercles metàl·lics que, en ser colpejats per dues varetes de ferro, produirien una connexió elèctrica que generaria un so percussiu metàl·lic. L'invent fou una veritable troballa per al concepte de grup que Kraftwerk cercava: la bateria tradicional era un instrument massa tosc i primitiu per a un grup que pretenia presentar-se a si mateix com futurista i, d'altra banda, una caixa de ritmes impossible de programar era una limitació excessiva. Amb el nou instrument, Kraftwerk va reeixir trencar per primera vegada amb la imatge salvatge del bateria de jazz o rock, i va donar a l'intèrpret del nou instrument un aspecte molt més científic.
Després de la petita gira, en la qual el nou aparell acaparava tota l'atenció, reclutaren el violinista Klaus Roeder. Amb aquesta formació de quartet gravaren el seu primer gran clàssic Autobahn (1974), una oda èpica i aparentment innocent dedicada a les autopistes alemanyes, que va ser n un inesperat i immens èxit a ambdues bandes de l'Atlàntic. Il·lustrava en llenguatge musical, «el Wirtschaftswunder (‘el miracle econòmic’), orgull de l'identitat d'un poble d'enginyers» d'aquesta època.
Aquest seria llur disc més revolucionari: era la primera vegada que algú feia autèntiques cançons electròniques, sense guitarres, ni baix, ni bateria; concebudes d'una manera minimalista; emprant efectes de so abstractes (en aquest cas, imitacions sintètiques d'automòbils i clàxons), no com una exploració divagatòria, sinó com a autèntica necessitat narrativa, amb la voluntat de fer-ne ús perfectament justificat dins del context general de l'obra, en un format inhabituals: més de 22 minuts (una faç completa d'una elapé).
Malgrat que a Autobahn encara hi ha petits fragments de guitarra, flauta i piano el disc té una actitud decididament electrònica. També, per primera vegada, s'atrevien a utilitzar les seves pròpies veus per a cantar textos recognoscibles, barrejades amb les robòtiques del Vocoder. En el seu moment, l'obra fou descrita per alguns com una barreja entre Stockhausen i els Beach Boys. Val a dir que «Autobahn» circulava per a una perillosa línia, suspesa entre la frivolitat lúdica americana més desimbolta i la intel·lectualitat centreeuropea més culturalitzada.
El disc reeixí la fita inèdita d'arribar a les llistes dels deu més venuts als Estats Units. El que més va sorprendre a tothom és que als llocs on tingué més èxit fou als barris on la comunitat negra dominant. D'aquesta manera, és l'únic grup blanc que es podria vantar d'haver influït de debò en la música negra.
Poc abans de la gira americana, Klaus Roeder deixà el grup. Karl Bartos, jove músic de formació clàssica, fou el substitut que es faria càrrec d'una altra segona unitat de percussió electrònica. Amb aquest quartet quedaria establerta la que seria la formació clàssica de Kraftwerk per excel·lència, al llarg dels següents 16 anys: Ralf Hütter, sintetitzadors i veus sense tractament electrònic; Florian Schneider, sintetitzadors, seqüenciadors i veus electròniques; Karl Bartos, percussió electrònica i Wolfgang Flür, percussió electrònica.