La gran guerra (original en italià La grande guerra) és una pel·lícula del 1959 dirigida per Mario Monicelli, produïda per Dino De Laurentiis i interpretada per Alberto Sordi i Vittorio Gassman. Ha estat doblada al català.La gran guerra a esadir.cat

És considerada una de les millors pel·lícules italianes sobre la guerra i una de les obres mestres de la història del cinema.Eletto nel 1999 dai critici della rivista Ciak fra i 100 migliori film della storia Vencedora del Lleó d'Or al Festival del Cinema de Venècia ex-aequo amb Il generale Della Rovere de Roberto Rossellini i nomenada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera, es va adjudicar a més tres David de Donatello i dos Nastri d'argento. Va obtenir un enorme èxit també a l'estranger, sobretot a França.

El setembre de 2009 la pel·lícula ha estat seleccionada per la pre-obertura de la #66ena edició del Festival del Cinema de Venècia. El gener de 2011, com a homenatge a Monicelli, desaparegut feia poc, la Cinemateca de Bolonya va organitzar una retrospectiva en record seu, projectant en el cinema Lumière La grande guerra i altres treballs del realitzador. Ha estat successivament inclosa en la llista de les 100 pel·lícules italianes a preservar, "pel·lícules que han canviat la memòria col·lectiva del País entre el 1942 i el 1978".Cento film e un'Italia da non dimenticareEcco i cento film italiani da salvare Corriere della Sera

Argument L'acció se situa l'any 1916, durant la primera guerra mundial. El romà Oreste Jacovacci i el milanès Giovanni Busacca es troben en una oficina reclutament a causa de la mobilització. El primer promet de fer donar de baixa l'altre a canvi de diners. Els dos es troben novament durant el seu transport cap al front: després de la ira inicial de Giovanni, acaben per simpatitzar i esdevenir amics. Encara que de caràcter completament divergent els uneix la mancança de cap mena d'ideal i la voluntat d'evitar qualsevol perill per tal de sortir indemnes de la guerra. Després de nombroses peripècies durant la fase d'instrucció, els posteriors combats i els escassos dies de permís, a conseqüència de la derrota de Caporetto són destinats als serveis d'enllaç, destí molt perillós que els és confiat en ser considerats "els més incompetents".

Un vespre, després d'haver dut a terme la seva missió, es refugien en l'estable d'un casalot, punt avançat prop de la primera línia de foc, que mentre dormen és ocupat pels austríacs i fa que en despertar-se es trobin en territori enemic. Intenten fugir disfressats amb uns capots de l'exèrcit ocupant, són capturats, acusats d'espionatge i amenaçats d'afusellament. Esverats, admeten de tenir informacions crucials sobre el contraatac italià sobre el Piave, i per tal de salvar-se decideixen confessar-les a l'enemic. Però l'arrogància de l'oficial austríac i una frase de menyspreu que els adreça ("fetge? aquests només el coneixen a la veneciana, amb ceba") esperona la dignitat del milanès, que refusa de confessar res, insultant amb fatxenderia l'oficial enemic i l'altre que, després de l'afusellament del company, fingeix de no saber-ne res de les informacions que li demanen, també és afusellat poc després del seu amic.

La batalla conclou poc temps després amb la victòria de l'exèrcit italià i la reconquesta de la posició que havia caigut en mà dels austríacs, ignorant el sacrifici noble de Busacca i Jacovacci, considerats pels seus com a desertors, quan de fet han optat per l'afusellament per tal de no trair-los.

Característiques generals Reeixida combinació de tragèdia i comèdia, l'obra és un fresc coral, irònic, emotiu i commovedor (en algunes escenes), de la vida a les trinxeres durant la primera guerra mundial. Les vicissituds d'un grup de companys d'armes en el front italià durant el 1916 són narrades amb un llenguatge alhora neorealista i romàntic, que combina les maneres típiques de la comèdia a la italiana”Il film realizza la fusione, per certi versi insuperata, tra la critica di costume della commedia e una prospettiva di critica storica capace di affrontare il passato con la stessa lucidità e con lo stesso anticonformismo con il quale il cinema seguiva l'evoluzione della società italiana contemporanea.” Recensione di Mario Sesti http://www.filmfilm.it/film.asp?idfilm=9121”La commedia italiana stava prendendo confidenza col grande cinema e questo doveva necessariamente passare attraverso un diretto contatto con la realtà sociale e un grande lavoro di definizione psicologica dei caratteri.” Recensione di Gianni Furlanetto http://www.cineclub.it/cineclubnews/cn0205-c.htm amb una acurada atenció cap als fets històrics. Les notables escenes col·lectives s'alternen amb agudes caracteritzacions dels nombrosos personatges, antiherois humans, espantats, resignats i alhora solidaris, agermanats per la participació forçada en una catàstrofe aclaparadora.

Monicelli i els guionistes Age & Scarpelli i Vincenzoni assoleixen l'àpex artístic de la seva carrera combinant, amb una fluïdesa narrativa extraordinària, comicitat i accents dramàtics, obrint un camí nou en la manera de traduir l'experiència bèl·lica al llenguatge cinematogràfic.Monicelli laureato ad honorem il 30-05-2005 dall'Università di Udine “Per aver fornito uno straordinario contributo alla conoscenza della storia d'Italia con le sue opere cinematografiche, in particolare con il film La Grande Guerra. Maestro della cinematografia e della storia certo, ma anche...quel tipo di maestro... che ci ha insegnato le cose che ricorderemo per tutta la vita." Università degli studi di Udine http://qui.uniud.it/notizieEventi/ateneo/documento.2005-05-30.2893292822 És memorable el pla seqüència final en el qual els dos porucs protagonistes es redimeixen amb un gest valent, sacrificant-se l'un a la manera de l'“heroi fatxenda” i l'altre com a “heroi pusil·lànime”. Aquesta darrera figura ha estat concebuda de manera molt original i ha estat molt ben interpretada per un inspirat Alberto Sordi (guanyador del Nastro d'argento com a millor actor protagonista).“Alla fine il riscatto sarà tutto per loro, quando la codardia saprà diventare onore e lo spirito d'appartenenza avrà la meglio sull'egoismo, in un finale trionfalmente e ottimisticamente patriottico che però rifugge dal pericolo di scadere nella retorica spicciola, proprio perché suggella, anche solo per una volta, il trionfo della viltà sull'ardore. Forse la loro non fu codardia, ma semplicemente amore per la vita.” Recensione di Giuseppe Faraci

Vessants històrics La reconstrucció bèl·lica de l'obra és, des d'un punt de vista històric, una de les millors contribucions del cinema italià a l'estudi de la primera guerra mundial.

Per primera vegada la seva representació va ser depurada de la propaganda retòrica divulgada durant el feixisme i la postguerra, en què persistia el mite d'una guerra lluitada de manera heroica per Itàlia, i per això la pel·lícula va tenir problemes de censura des del moment de l'estrena en les sales cinematogràfiques italianes, i va ser prohibida als menors de 16 anys."Il suo carattere antiretorico non mancò di suscitare reazioni sulla stampa sin dalla fase delle riprese, ma il suo successo di pubblico contribuì più di qualsiasi saggio alla demitizzazione della storiografia patriottica e romantica che aveva da sempre occultato il massacro della prima guerra mondiale sotto l'oratoria dell'ardimento e del sacrificio." Recensione di Mario Sesti, Fins aquell moment efectivament els soldats italians havien estat contínuament retratats com homes valerosos disposats a immolar-se per la pàtria.Grande guerra Resulta emblemàtica i inoblidable en aquest sentit l'escena de la celebració festiva en el poble (de seguida transformada en silenciós dolor) i de la retòrica ostentada per les autoritats i els intel·lectuals a la tornada de les tropes immediatament abans de la derrota de Caporetto.

La pel·lícula va denunciar a més l'absurditat i la violència del conflicte, les condicions de vida miserables de la gent i dels soldats, però també els forts lligams d'amistat trenats malgrat les diferències d'extracció cultural i origen geogràfic. La convivència obligada d'aquestes diverses identitats regionals, rarament en contacte d'un mode tan perllongat, va contribuir a formar un esperit nacional fins aleshores gairebé inexistent, en fort contrast amb els comandaments i les institucions, percebudes com les principals responsables d'aquella massacre.1 Cap. "L'Italia nella Grande Guerra", di Giovanna Procacci da La Storia d'Italia, vol. IV – a cura di Vittorio Vidotto, Giovanni Sabbatucci – Laterza Editore http://www.laterza.it/scheda_libro.asp?isbn=9788842051770# En alguns diàlegs de la pel·lícula són usades per primera vegada en el cinema italià algunes paraules "vulgars" que van poder superar la censura de l'època. Molts soldats llicenciats que van anar als cinemes per veure la pel·lícula, en van sortir-ne plorant sense poder acabar de veure-la perquè, segons ells, algunes escenes representaven massa fidelment allò que havien viscut durant la guerra.Paese Sera del 25 febbraio 1959, p. 8

En el decurs de la pel·lícula hi ha diverses referències puntuals a la cultura italiana de la fi del i de l'inici del . Un dels soldats en l'escamot dels protagonistes està enamorat de Francesca Bertini, cèlebre diva del cinema mut de l'època. Poc abans de la famosa escena en què tant la trinxera italiana com l'austríaca es disputen una gallina, Alberto Sordi cita, com a inversemblant cuiner del regiment, a Pellegrino Artusi, el manual de cuina del qual era conegudíssim entre finals del Vuit-cents i principi del Nou-cents. En l'escena en què els soldats reposen en el poble després d'un violent atac enemic, una noia recita Saluto italico, una poesia patriòtica de Giosuè Carducci recollida en les Odi barbare.

Producció La gran guerra va néixer d'una idea de Luciano Vincenzoni, suggerida pel conte Dos amics de Guy de Maupassant. Quan Monicelli va explicar el tema a Dino De Laurentiis, el productor va mostrar de seguida un gran interès i va acceptar la idea de posar junts Vittorio Gassman (que acabava de tenir un gran èxit amb I soliti ignoti) i Alberto Sordi. Però va haver de superar les seves reticències respecte a encarregar el guió a Age & Scarpelli, que el productor considerava massa encasellats com a guionistes de les comedies de Totò i, per tant, poc idonis per a la pel·lícula.

En el guió s'hi integraven figures i situacions procedents de dos llibres famosos: Un anno sull'Altiplano, d'Emilio Lussu, i Con me e con gli alpini, de Piero Jahier.Lo stesso regista racconta in un'intervista: «… Lussu e Jahier sono da considerare come due sceneggiatori del film. In particolare mi rivolsi a Lussu dicendogli dei prestiti presi dal suo libro, che aveva diritto ad essere ricompensato, ma essendo forse anche lui convinto che la commedia all'italiana fosse spazzatura, mi disse di non volerci avere nulla a che fare e potevamo realizzare il film come ci pareva». http://www.ilcorto.it/iCorti_AV/1guerramondiale.htm Entre aquestes situacions, l'episodi de la gallina, tret del llibre de Lussu, va ser descartat originalment pel realitzador, tot i que el va rescatar en un posterior muntatge (1964).Nulla-osta del film , p. 10, 12

El periodista i escriptor Carlo Salsa, que havia combatut realment en els indrets que es mostren en el film, va assessorar en la redacció final del guió, enriquint la trama i els diàlegs amb detalls de gran vivacitat.