(1 de març de 1892 - 24 de juliol de 1927) fou un escriptor japonès. La seva obra es compon majoritàriament de contes, i és considerat el pare d'aquest gènere al Japó. Es va suïcidar a l'edat de 35 anys.Books: Misanthrope from Japon Monday , Time Magazine. Dec. 29, 1952 Després de la seva mort es va crear el premi literari Akutagawa en el seu honor.Jewel, Mark. Japanese Literary Awards 03/01/2012
La pel·lícula Rashōmon (1950) d'Akira Kurosawa està basada en els seus contes «Rashōmon» (羅生門, 1915) i «Dins el bosc» (藪の中, 1922).
Biografia Ryūnosuke Akutagawa va néixer a Irifune, Kyōbashi, ciutat de Tòquio (actual Akashi, Chūō, Tòquio), el fill gran de l'empresari Toshizō Niihara i la seva dona Fuku. La seva família era propietària d'un negoci de producció de llet.
La seva mare va embogir quan encara no tenia un any i el pare el va posar sota la tutela d'un oncle matern, pertanyent a una branca familiar d'estrictes però empobrits funcionaris. Del seu oncle matern, Michiaki Akutagawa, de qui va rebre el cognom Akutagawa. El llinatge Akutagawa formava part de la classe guerrera i servia al clan Tokugawa com a okubōzu, que gestionava la sala de te i servia te. La família adoptiva de Ryūnosuke gaudia de l'art. Es va interessar per la literatura xinesa clàssica des de ben petit, així com per les obres de Mori Ōgai i Natsume Sōseki.
Des de petit va mostrar les seves qualitats brillants per a la lectura i l'estudi. Va entrar a la Primera Escola Superior sense fer els exàmens d'accés gràcies al seu expedient acadèmic de secundària el 1910 i va desenvolupar relacions amb companys de classe com Kan Kikuchi, Masao Kume, Yūzō Yamamoto i Tsuchiya Bunmei, tots els quals més tard es convertirien en autors. Va començar a escriure després d'entrar a la Universitat Imperial de Tòquio (ara la Universitat de Tòquio) el 1913, on va estudiar literatura anglesa.El seu darrer any d'universitat va publicar el seu conte més cèlebre, Rashomon (1915). Es va doctorar el 1916 amb una tesi sobre William Morris, després d'estudiar a fons les literatures anglesa, alemanya, francesa i russa.
Quan encara era estudiant, va proposar matrimoni a una amiga de la infància, Yayoi Yoshida, però la seva família adoptiva no va aprovar la unió. El 1916 es va prometre amb Fumi Tsukamoto, amb qui es va casar el 1918. Van tenir tres fills: Hiroshi Akutagawa (1920–1981) va ser actor, Takashi Akutagawa (1922–1945) va ser assassinat com a estudiant reclutat a Birmània, i Yasushi Akutagawa (1925–1989) va ser compositor. i I va començar a treballar en un diari, el Mainichi Shimbun, que el 1921 el va enviar com a corresponsal a la Xina i Corea. No obstant això, la seva fràgil salut i els seus nervis se'n van ressentir i va començar a turmentar-se amb el fantasma de la bogeria. Després de graduar-se, Akutagawa va ensenyar breument a l'Escola d'Enginyeria Naval de Yokosuka, Kanagawa, com a instructor d'anglès, abans de decidir dedicar-se a l'escriptura a temps complet.
La seva escriptura va adquirir un to més desesperançat i irònic, encara que sense abandonar els imperatius de claredat i de lucidesa que s'havia imposat des del principi. El 1926 va patir un altre col·lapse nerviós, aquesta vegada més seriós. El 24 de juliol de 1927, després de liquidar els deutes heretats del seu oncle i sostenir un encès debat amb Junichiro Tanizaki, es va suïcidar mitjançant una sobredosi de pastilles. Havia deixat, com a explicació, un text titulat: Carta a cert vell amic.
A partir dels primers relats, Rashomon (1915) i Hana (1916), Ryunosuke Akutagawa va merèixer l'atenció de la crítica. Molts dels seus relats són d'ambientació històrica, per a això va recórrer al patrimoni de la literatura, la mitologia i la faula, no només japonesa, sinó també xinesa, hindú i fins i tot occidental, reconstruint lliurement situacions i temes i interpretant-los sota una llum adés irònica, adés dramàtica, però gairebé sempre paradoxal, explorant les infinites interpretacions possibles de les accions humanes i utilitzant una lògica rigorosa que subverteix qualsevol valor o idea preconcebuda.
Carrera literària miniatura|355x355px|Fotografia datada el 1919. El segon subjecte per l'esquerra és Akutagawa. A l'extrem esquerre hi ha Kan Kikuchi. El 1914, Akutagawa i els seus antics amics de l'institut van reviure la revista literària Shinshichō ('Nous corrents de pensament', on publicaven traduccions de William Butler Yeats i Anatole France juntament amb obres que havien escrit ells mateixos. Akutagawa va publicar el seu segon conte, Rashōmon, l'any següent a la revista literària Teikoku Bungaku (Literatura imperial), quan encara era estudiant. La història, basada en un conte del segle XII, no va ser ben rebuda pels amics d'Akutagawa, que la van criticar molt. No obstant això, Akutagawa va reunir el coratge per visitar el seu ídol, Natsume Sōseki, el desembre de 1915 per als cercles literaris setmanals de Sōseki. Al novembre, va publicar l'obra a la revista literària Teikoku Mongaku. A principis de 1916 va publicar Hana (El nas, 1916), que va rebre una carta d'elogis de Sōseki i va assegurar a Akutagawa el seu primer tast de la fama.
La seva escriptura va adquirir un to més desesperançat i irònic, encara que sense abandonar els imperatius de claredat i de lucidesa que s'havia imposat des del principi. El 1926 va patir un altre col·lapse nerviós, aquesta vegada més seriós. El 24 de juliol de 1927, després de liquidar els deutes heretats del seu oncle i sostenir un encès debat amb Junichiro Tanizaki, es va suïcidar mitjançant una sobredosi de pastilles. Havia deixat, com a explicació, un text titulat: Carta a cert vell amic.
A partir dels primers relats, Rashomon (1915) i Hana (1916), Ryunosuke Akutagawa va merèixer l'atenció de la crítica. Molts dels seus relats són d'ambientació històrica, per a això va recórrer al patrimoni de la literatura, la mitologia i la faula, no només japonesa, sinó també xinesa, hindú i fins i tot occidental, reconstruint lliurement situacions i temes i interpretant-los sota una llum adés irònica, adés dramàtica, però gairebé sempre paradoxal, explorant les infinites interpretacions possibles de les accions humanes i utilitzant una lògica rigorosa que subverteix qualsevol valor o idea preconcebuda.
Va ser també en aquesta època que Akutagawa va començar a escriure haikus sota el haigo (pseudònim). Akutagawa va continuar amb una sèrie de contes ambientats al període Heian, el període Edo o principis del període Meiji al Japó. Aquests contes reinterpretaven obres clàssiques i incidents històrics. Exemples d'aquests contes inclouen: Gesaku zanmai ('absort en lletres'), 1917) i Kareno-shō ('Espigoles d'un camp pansit', 1918), Jigokuhen ('Pantalla infernal', 1918); Hōkyōnin no Shi (La mort del deixeble'), 1918), i Butōkai ('La pilota', 1920). Akutagawa va ser un ferm oponent del naturalisme. Va publicar Mikan ('Mandarines', 1919) i Aki, 1920) que tenen una configuració més moderna.
El 1921, Akutagawa va interrompre la seva carrera d'escriptor per passar quatre mesos a la Xina, com a reporter de l’Osaka Mainichi Shimbun. El viatge va ser estressant i va patir diverses malalties, de les quals la seva salut mai es recuperaria. Poc després del seu retorn va publicar Yabu no naka ('En un bosquet', 1922). Durant el viatge, Akutagawa va visitar nombroses ciutats del sud-est de la Xina, com ara Nanquín, Xangai, Hangzhou i Suzhou. Abans del seu viatge, va escriure un conte titulat Nankin no Kirisuto ('El Crist de Nanjin'). Presenta la comunitat cristiana xinesa segons la seva pròpia visió imaginativa de Nanjing, influenciada per la literatura clàssica xinesa.
Influències Les històries d'Akutagawa estaven influenciades per la seva creença que la pràctica de la literatura havia de ser universal i podia unir les cultures occidental i japonesa. La idea es pot veure en la manera com Akutagawa va utilitzar obres existents de diverses cultures i períodes de temps i o bé reescriu la història amb sensibilitats modernes o bé crea noves històries utilitzant idees de múltiples fonts. La cultura i la formació d'una identitat cultural també són un tema important en diverses de les seves obres. En aquestes històries, explora la formació de la identitat cultural durant els períodes de la història en què el Japó estava més obert a les influències externes. Un exemple d'això és la seva història Hōkyōnin no Shi ('La mort d'un deixeble', 1918), que està ambientada al primer període missioner.
La representació de les dones a les històries d'Akutagawa va ser principalment modelada per la influència de tres dones que van actuar com a figures maternes seves. La més significativa va ser la seva mare biològica, Fuku, de qui es preocupava d'heretar la seva bogeria. Tot i que Akutagawa va ser allunyat de Fuku vuit mesos després del seu naixement, es va identificar fortament amb ella i creia que, si en algun moment podia tornar-se boig, la vida no tenia sentit. La seva tia Fuki va tenir el paper més destacat en la seva criança, controlant gran part de la vida d'Akutagawa i exigint molta de la seva atenció, sobretot a mesura que es feia gran. Les dones que apareixen a les històries d'Akutagawa, de manera semblant a les seves figures maternes, van ser descrites en la seva majoria com a dominants, agressives, enganyoses i egoistes. Per contra, els homes sovint eren representats com a víctimes d'aquestes dones.
Últims anys miniatura|Una pàgina manuscrita de Cama de cavall, 1925 La fase final de la carrera literària d'Akutagawa va estar marcada pel deteriorament de la salut física i mental. Gran part de la seva obra durant aquest període és clarament autobiogràfica, algunes amb text extret directament dels seus diaris. Entre les seves obres d'aquest període hi ha Daidōji Shinsuke no hansei ('Els primers anys de Daidōji Shinsuke|ja|大導寺信輔の半生}}', 1925) i Tenkibo ('Registre de defuncions|ja|点鬼簿}}', 1926).
En aquest moment, Akutagawa va tenir una disputa molt publicitada amb Jun'ichirō Tanizaki sobre la importància de l'estructura versus el lirisme en les històries. Akutagawa argumentava que l'estructura (com es narrava la història) era més important que el contingut o la trama de la història, mentre que Tanizaki argumentava el contrari.
Les obres finals d'Akutagawa són Kappa (1927), una sàtira basada en la criatura epònima del folklore japonès, Haguruma (孰}誻' 1927), Aru ahō no isshō ('La vida d'un tonto, 或阿呆の一生') o La vida d'un home estúpid), i Bungeiteki na, amari ni bungeiteki na (Literari, Literària, 文芸的な、余りに文芸的な'), 1927).
Cap al final de la seva vida, Akutagawa va patir al·lucinacions visuals i ansietat per la por d'haver heretat el trastorn mental de la seva mare. El 1927, va sobreviure a un intent de suïcidi, juntament amb un amic de la seva dona. Més tard va morir de suïcidi després de prendre una sobredosi de Veronal, que li havia donat Mokichi Saitō el 24 de juliol del mateix any. A la seva nota de suïcidi, adreçada al seu amic Masao Kume, va escriure que sentia una sobre el futur.
Llegat i adaptacions