El Partit Liberal del Canadà (en anglès: Liberal Party of Canada; en francès: Parti libéral du Canada) és un partit federal al Canadà. Ha estat en el poder gran part del temps en el passat segle.

Història Pierre Elliott Trudeau El primer ministre Lester Bowles Pearson va anunciar el desembre de 1967 que es retiraria a principis de l'any següent, convocant noves eleccions de lideratge per a l'abril següent per decidir un successor. El febrer de 1968, però, el govern de Pearson gairebé va caure abans que les eleccions de lideratge poguessin tenir lloc, quan va ser derrotat inesperadament en un projecte de llei d'impostos. Pierre Elliott Trudeau va convertir-se en el líder del partit a la convenció de lideratge liberal de 1968, i primer ministre del Canadà, convocant immediatament noves eleccions aconseguint la victòria amb el 45,5% dels vots.

El context econòmic difícil va provocar la caiguda dels liberals fins al 38,5% a les eleccions federals de Canadà de 1972 amb una victòria només dos escons per davant dels Conservadors Progressistes de Robert Stanfield i amb un 3,5% del vot popular. Amb 31 i 15 diputats respectivament, el Nou Partit Democràtic (NDP) de David Lewis i el Partit del Crèdit Social de Réal Caouette tenien a les seves mans el destí del següent govern. Durant els dos anys següents, el Partit Liberal hauria de confiar en els vots dels diputats del NDP per obtenir la majoria a la Cambra dels Comuns fins a les eleccions federals de Canadà de 1974.

Després d'onze anys com a Primer Ministre, el Partit Liberal de Trudeau va perdre les eleccions federals del Canadà de 1979 del 22 de maig en mans del conservador progressista Joe Clark. El 21 de novembre, Trudeau va anunciar que deixava el lideratge del Partit Liberal amb la intenció de retirar-se de la política però quan el govern de Clark va perdre una moció de censura pels pressupostos, es van convocar eleccions anticipades i el partit va convèncer Trudeau perquè tornés a ser el candidat, fet que el portaria a guanyar de nou les eleccions federals del Canadà de 1980.

John Turner La dimissió de Pierre Elliott Trudeau el 1984 després de la caiguda en expectatives de vot, amb un 13% d'atur i un important dèficit fiscal, va portar al liderat del partit John Turner, qui no era diputat ni senador, i va prendre possessió com a primer ministre, ocupant el càrrec durant només 79 dies ja que va aconsellar al governador general que dissolgués anticipadament el Parlament poc després de prendre possessió. Va perdre les eleccions federals de Canadà de 1988 per una victòria aclaparadora contra els Conservadors Progressistes de Brian Mulroney en la segona pitjor derrota en escons fins llavors per a un partit governant. Turner va romandre com a líder Liberal i va liderar l'oposició durant els següents sis anys.

El NPD va aconseguir un rècord de 43 diputats a les eleccions federals de Canadà de 1988 però el Partit Liberal del Canadà va recollir la majoria dels beneficis d'oposar-se al Tractat de Lliure Comerç del Canadà i els Estats Units i emergir com l'alternativa al govern. La pluja d'atacs dels conservadors contra els liberals, així com la divisió de vots entre el Nou Partit Democràtic (NDP) i els liberals, els va ajudar a guanyar una segona majoria consecutiva.

Jean Chrétien En 1990 Jean Chrétien va convertir-se en el líder del partit, i nomenat primer ministre després de les eleccions federals del Canadà de 1993, quan derrotà amb el 49% del vot popular la conservadora Kim Campbell, i revalidà el càrrec per majoria absoluta als comicis de 1997 i el 2000. Durant el seu mandat es va constituir la nova província de Nunavut (1999), primera amb majoria de població indígena, i se celebrà un segon referèndum al Quebec (1995), que guanyaren els contraris al sobiranisme per un escàs marge de vots.

Paul Martin Paul Martin va succeir el 14 de novembre de 2003 a Jean Chrétien com a líder del Partit Liberal i esdevingué en primer ministre el 12 de desembre d'aquell mateix any.

L'escàndol de les subvencions afecta greument els liberals i després de les eleccions federals del Canadà de 2004, Martin va mantenir el poder tot i que passà a liderar un govern en minoria amb el suport extern del Nou Partit Democràtic (NPD) de Jack Layton. Sota el lideratge de Martin, el govern federal va arribar a l'Acord de Kelowna de 2006, un consens amb els pobles indígenes, nacions métis i líders inuits del Canadà per eliminar els dèficits de les Primeres Nacions en finançament, salut, educació i habitatge.

Forçat per una moció de confiança de Partit Conservador del Canadà (PCC), Bloc Québécois i NPD el 28 de novembre de 2005, convocà eleccions anticipades el 2006, que van ser guanyades amb un estret marge pels conservadors de Stephen Harper, que formà govern en minoria. Els mals resultats a les eleccions van provocar que Martin refusés convertir-se en líder opositor, continuant com a líder del partit liberal fins una nova convenció del partit lliurant les seves funcions parlamentàries al líder provisional Bill Graham. i el 18 de març de 2006 dimití com a líder del partit, deixant el càrrec en mans de Graham.

Michael Ignatieff es va proposar per a líder del Partit Liberal, sent vençut per Stéphane Dion, però va renunciar pels mals resultats a les eleccions federals de Canadà de 2008.

Ignatieff va ser líder interí des de novembre fins que finalment va ser elegit líder el maig de 2009, però també va dimitir pels mals resultats a les eleccions federals del Canadà de 2011, en què va el partit va quedar tercer i l'oposició va quedar en mans del Nou Partit Democràtic (NDP). Bob Rae va agafar el relleu de manera provisional

Justin Trudeau L'abril de 2013 Justin Trudeau va ser escollit nou líder amb el 80,1% dels 104.000 vots emesos competint amb cinc altres candidatures, Martin Cauchon, Deborah Coyne, Martha Hall Findlay, Joyce Murray i Karen McCrimmon.

El partit va guanyar amb majoria absoluta a les eleccions federals del Canadà de 2015 i Justin Trudeau va convertir-se en primer ministre. Tant a les eleccions federals del Canadà de 2019 com en les del 2021, el partit va ser reelegit fent un govern en minoria encapçalat per Trudeau.

Una inflació persistent, l'alt cost de la vida i una crisi d'accés a l'habitatge van afeblir el suport popular dels liberals.Erosió electoral: Les enquestes mostraven un avantatge clar per als conservadors de Pierre Poilievre, fet que va pressionar les files liberals a demanar una renovació profunda per evitar una derrota històrica. El desgast del seu model es va fer evident quan el nou govern va començar a revertir mesures clau, com l'abolició de l'impost a les emissions contaminants des dels primers dies del canvi de lideratge. A principis de setembre de 2024 el Nou Partit Democràtic (NDP) li va retirar el suport, i tot això va superar una moció de confiança del partit conservador el 25 de setembre, però finalment el 6 de gener de 2025 va dimitir com a primer ministre i com a líder del partit liberal.

Mark Carney Trudeau fou rellevat per Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d'Anglaterra i que es va imposar a l'exviceprimera ministra de Finances Chrystia Freeland. Carney va guanyar les eleccions federals de Canadà de 2025 obtenint 169 dels 343 escons i 8.595.488 vots vàlids, instal·lant un nou govern liberal en minoria.

Cinc diputats de l'oposició (quatre conservadors i un del Nou Partit Democràtic) van passar a les files liberals, i en abril de 2026 els liberals van aconseguir la majoria absoluta es va assegurar en guanyar tres eleccions parcials clau a Ontario i el Quebec, assolint els liberals finalment un bloc sòlid de 174 escons.

Resultats electorals House of Commons Electcció Líder Vots % Escons +/– Posició Govern 1867 George Brown 60,818 22.70 62 2n 1872 Edward Blake 110,556 34.70 33 2n 1874 Alexander Mackenzie 128,455 39.50 34 1r 1878 180,074 33.10 66 2n 1882 Edward Blake 160,547 31.10 10 2n 1887 312,736 43.10 7 2n 1891 Wilfrid Laurier 350,512 45.20 10 2n 1896 401,425 41.40 27 1r 1900 477,758 50.30 11 1r 1904 521,041 50.90 9 1r 1908 570,311 48.90 4 1r 1911 596,871 45.82 48 2n 1917 729,756 38.80 3 2n 1921 Mackenzie King 1,285,998 41.15 36 1r 1925 1,252,684 39.74 18 2n 1926 1,397,031 42.90 16 1r 1930 1,716,798 45.50 27 2n 1935 1,967,839 44.68 84 1r 1940 2,365,979 51.32 6 1r 1945 2,086,545 39.78 61 1r 1949 Louis St. Laurent 2,874,813 49.15 73 1r 1953 2,731,633 48.43 22 1r 1957 2,702,573 40.50 64 2n 1958 Lester Pearson 2,432,953 33.40 57 2n 1962 2,846,589 36.97 51 2n 1963 3,276,996 41.48 29 1r 1965 3,099,521 40.18 3 1r 1968 Pierre Trudeau 3,686,801 45.37 23 1r 1972 3,717,804 38.42 45 1r 1974 4,102,853 43.15 32 1r 1979 4,595,319 40.11 27 2n 1980 4,855,425 44.34 33 1r 1984 John Turner 3,516,486 28.02 107 2n 1988 4,205,072 31.92 43 2n 1993 Jean Chrétien 5,647,952 41.24 94 1r 1997 4,994,277 38.46 22 1r 2000 5,252,031 40.85 17 1r 2004 Paul Martin 4,982,220 36.73 37 1r 2006 4,479,415 30.23 32 2n 2008 Stéphane Dion 3,633,185 26.26 26 2n 2011 Michael Ignatieff 2,783,175 18.91 43 3rd 2015 Justin Trudeau 6,928,055 39.47 150 1r 2019 6,018,728 33.12 27 1r 2021 5,556,629 32.62 3 1r 2025Mark Carney8,595,50643.76 9 1r

Membres destacats François Bourassa Pierre Elliott Trudeau Jean Chrétien Paul Martin Ahmed Hussen Justin Trudeau

Notes

Referències