La Guerra de Kosovo o conflicte de Kosovo és freqüentment utilitzat per descriure dos conflictes que van tenir lloc un seguit de l'altre amb un cert solapament (una guerra civil seguida d'una guerra internacional), al sud de la província sèrbia anomenada Kosovo (oficialment Kosovo i Metohija), part de l'antiga Iugoslàvia. Els dos conflictes van ser:
1996-99: Conflicte de guerrilla entre els separatistes albanesos i les forces de seguretat sèrbies i iugoslaves, on els albanesos s'autodenominaven moviment separatista mentre que les forces sèrbies els deien terroristes. 1999: Guerra entre Iugoslàvia i les forces de l'OTAN entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, període durant el qual les forces de l'OTAN van realitzar bombardeigs continus contra objectius iugoslaus. Els combatents albanesos van continuar atacant les forces sèrbies i els civils serbis de Kosovo, mentre que les forces sèrbies i iugoslaves van continuar atacant els rebels i produint desplaçaments massius de població, en mires a millorar la seva situació a l'hora d'un cessament del foc.
Orígens del conflicte Vegeu també: Guerres de Iugoslàvia
Kosovo a la Iugoslàvia de Tito (1945-1986) Tant els serbis com els albanesos han considerat a Kosovo com a espai històricament propi. Per als serbis, va ser el centre cultural, així com el lloc de la batalla de Kosovo, perduda contra els invasors otomans en 1389 (es recorda com el tribut serbi a la defensa del cristianisme).
Les tensions entre les dues comunitats han estat presents durant tot el i han produït freqüents fets de violència, particularment durant la primera guerra balcànica, la primera i la Segona Guerra Mundial. El govern comunista de Josip Broz Tito va respondre amb repressió a totes les manifestacions nacionalistes a tot Iugoslàvia, això per tal de mantenir un balanç entre les diferents repúbliques i més particularment, evitar la predominança de Sèrbia sobre les altres. El 1945 la població de Kosovo era majoritàriament d'origen albanès, però ja a final de segle, els assentaments serbis havien passat a ser majoria a la regió. Des de la darreria dels anys 1960, el nacionalisme albanès havia començat ja a prendre forma, malgrat el caràcter repressiu del règim.
El 1974, es va establir un nou estatut per a Kosovo, donant-li major autonomia, un lloc en el consell de la presidència i la seva pròpia Assemblea, força policial i banca, sempre sota el control del partit comunista de la regió.
Després de la mort de Tito el 1980 van créixer les demandes dels albanesos per constituir-se en la setena república iugoslava, fet inacceptable per a serbis i macedonis. Alguns veien això com un preludi de la creació d'una gran república dominant dins de la federació. La resposta a aquestes demandes va ser la repressió i la purga de simpatitzants amb el nacionalisme dins del partit comunista de Kosovo.
Els conflictes entre la població van augmentar i amb ells el sentiment en les comunitats que l'objectiu de cada una era el fer desaparèixer la presència de l'altra comunitat de Kosovo. Mentre que la població sèrbia es va mantenir numèricament a Kosovo durant el govern de Tito, la població albanesa va créixer a un ritme accelerat, arribant a ser més del 80% el 1991. L'altre factor de pressió a la regió va ser l'empitjorament de la situació econòmica i l'absència de treball.
Arribada al poder de Slobodan Milošević (1986-1990) El retrocés polític ocorregut a Iugoslàvia després de la mort de Tito va tenir diferents orígens. A més dels conflictes ètnics hi va haver divisions polítiques, d'ordre constitucional i fins i tot personals entre els líders del país. A Kosovo, tanmateix, tots aquests problemes es van traduir en creixents nivells de tensió entre serbis i albanesos, el que va crear un clima en el qual qualsevol incident era exacerbat.
El Memoràndum de l'Acadèmia Sèrbia de les Ciències i les Arts (conegut com a informe SANU), parlava, el 1986, de l'existència d'un genocidi físic, polític, legal i cultural sofert pels serbis a Kosovo, comparant l'estatut de Kosovo a la derrota contra l'Imperi Otomà o l'ocupació nazi. En la conclusió de l'informe sol·licitava l'aplicació de remeis per recuperar la presència sèrbia a Kosovo. L'informe va produir rebuig en la població albanesa de Kosovo (de fet, en la majoria de població no-sèrbia de Iugoslàvia, incloent-hi croats, bosníacs o eslovens) i en alguns medis intel·lectuals de Sèrbia.
L'abril de 1987 Slobodan Milošević, que ja en aquell moment presidia el comitè central de la lliga comunista de Sèrbia, va viatjar a Kosovo i va declarar el seu suport a les reivindicacions de la població sèrbia, obtenint instantàniament el suport de la població sèrbia de tot Iugoslàvia, aplanant el camí cap a la presidència de Sèrbia. Però per accedir a la presidència de Iugoslàvia, Milošević necessitava el suport de la representació de Kosovo. El 1988, els líders albanesos del partit comunista de Kosovo van ser arrestats i es va llançar l'anomenada revolució antiburocràtica eliminant la poca autonomia de Kosovo i imposant l'estat d'emergència. Els canvis a la constitució van ser justificats com l'única solució que permetia protegir la minoria sèrbia dels abusos de la majoria albanesa de Kosovo.
Kosovo sota el govern serbi (1990-1996) En abolir l'estatut autònom de Kosovo (igual com el de la província de Voivodina), no es van eliminar els seus llocs en el Consell de la presidència federada i Sèrbia va rebre tres de vuit vots (més el suport gairebé permanent de Montenegro, propera a Sèrbia). L'única manera d'establir un contrapès era amb una fràgil aliança entre Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Macedònia.
Els canvis introduïts van ser ratificats en una votació on van participar sol els habitants de Sèrbia (majoria) i Kosovo i van significar el canvi de 115.000 llocs de treball d'albanesos a serbis a Kosovo, l'eliminació de diaris, radio i televisió de parla albanesa i l'expulsió de 800 professors i 22.500 dels 23.000 estudiants de la Universitat de Pristina, segons fonts albaneses.
Sota la direcció d'Ibrahim Rugova, de la Lliga democràtica per Kosovo es va organitzar la resistència pacifista, es va cridar a la desobediència civil i tributària, al boicot de la presència sèrbia i iugoslava a la província i a la no participació en eleccions, la creació d'escoles, clíniques i hospitals paral·lels. El govern en l'ombra així format, va organitzar un referèndum sobre la independència de Kosovo, que segons els organitzadors va reunir prop d'un milió de vots aprovant la creació de la República independent de Kosovo i més endavant elegint Rugova com a president. El govern va declarar il·legals ambdós referèndums i nuls els seus resultats.
El camí cap a la guerra (1996-1998) La política de resistència pacífica de Rugova va tenir per efecte de mantenir Kosovo en pau durant les cruentes guerres en Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina al principi de la dècada de 1990. Però aquesta política va fer créixer el sentiment de frustració en la població de Kosovo. Als Acords de Dayton del 1996 no es va tractar específicament el cas de Kosovo, i les sol·licituds de Rugova de la tramesa d'una força de l'ONU per al manteniment de la pau a Kosovo no van ser escoltades. Milošević, en aquell moment, ja era president del que quedava de Iugoslàvia: Sèrbia i Montenegro.
Els canvis de política introduïts a Kosovo van produir la radicalització de molts albanesos que van adoptar com a solució la lluita armada. El 22 d'abril del 1996, quatre atacs simultanis contra objectius civils en diferents parts de Kosovo van marcar l'inici de les hostilitats. L'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (ELK) organització fins a aquell moment desconeguda, es va atribuir la responsabilitat. L'estratègia d'aquest grup es va mantenir constant des del principi: provocar a les forces sèrbies de manera que la resposta, cada vegada més desproporcionada, produís rebuig i, amb això, major suport a la causa albanesa.
L'ELK va ser vist com una força legítima de resistència davant de l'opressor pels albanesos de Kosovo, i com una organització terrorista pels serbis. Internacionalment, la posició sobre aquesta organització va ser ambigua. Se la va anomenar organització terrorista, però no es va imposar ni bloqueig de fons ni d'armes.
El 1997, la crisi de poder a Albània va ocasionar un caos que va permetre que grans quantitats de material bèl·lic de l'exèrcit albanès acabessin a les mans de l'ELK a la província de Kosovo. El conflicte va prendre les característiques d'una guerra de guerrilles entre les forces del govern central més algunes unitats secretes en contra de l'ELK.
Cap a la fi de l'any 1998, es comptaven centenars de morts i prop de 300.000 desplaçats, segons fonts albaneses, i 25.000 segons les fonts consultades per la BBC. Els refugiats albanokosovars es van desplaçar majoritàriament cap a l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, amenaçant la fràgil unitat establerta en aquest país. Una guerra civil a l'Antiga República Iugoslava de Macedònia posaria sobre el tapet les reclamacions territorials dels seus veïns Sèrbia, Albània, Grècia i Bulgària, amb grans possibilitats de desestabilització a tota la regió. És en aquest context quan l'OTAN i la Unió Europea decideixen actuar.
El pla de pau per a Kosovo incloïa un alto el foc, la renúncia a les aspiracions d'independència de l'ELK i el desplegament de forces de pau a Kosovo. Tanmateix, la treva va durar molt poc temps, entre octubre i desembre del 1998.
Racak i la Conferència de Rambouillet (gener-març de 1999) Els atacs de l'ELK i les respostes sèrbies van continuar i van tenir el seu punt culminant amb l'atac conjunt de la policia sèrbia i l'exèrcit iugoslau al poble de Racak on van morir 45 albanesos. L'incident va ser considerat com una matança a occident i pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, convertint-se en la base d'un dels càrrecs per crims de guerra contra Milošević i els seus alts oficials. Segons fonts sèrbies els albanesos van morir en combat, tanmateix, el Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia va documentar diversos casos d'assassinats a Racak (el judici a Milošević no ha pogut concloure a causa de la mort d'aquest l'11 de març de 2006).
El 30 de gener de 1999, l'OTAN va decidir introduir a Kosovo una força d'interposició. Al seu anunci addicionalment va agregar:
L'OTAN informa estar preparada per llançar atacs aeris a objectius iugoslaus a fi de forçar un arranjament polític del conflicte. Clarament s'anunciaven bombardeigs si el govern de Milošević no arribava a un acord de pau amb l'ELK, però també estava l'amenaça velada a l'ELK de deixar-los sols, en cas de no arribar a un acord. El grup de Contacte format va proposar una sèrie de principis no negociables, que incloïen la tornada a l'estatut d'autonomia de Kosovo anterior a 1990 i la introducció d'institucions democràtiques transparents amb supervisió internacional. Igualment es va convocar a una conferència de pau que es va dur a terme en el Castell de Rambouillet, als afores de París.
La conferència de pau de Rambouillet va tenir lloc entre febrer i març de 1999. A l'informe final, les parts es comprometien en els punts següents:
Establir un estatut d'autonomia per a Kosovo que inclogués eleccions lliures i transparents, protecció als drets humans i un règim judicial independent. Les regles per a la presència internacional a la regió serien establertes en una conferència immediatament posterior a la primera. L'establiment d'una cessació al foc, evitant les parts provocar i respondre a provocacions que poguessin posar en perill l'acord obtingut.
Al final, l'acord no va ser firmat per sèrbia, la delegació de la qual va proposar més endavant una versió corregida que eliminava principalment l'accés a les forces de l'OTAN al territori de Iugoslàvia.