La doctrina de l'Església catòlica o, simplement, la doctrina catòlica és el conjunt de totes les veritats de la fe professades per l'Església catòlica. Segons el catecisme de Sant Pius X, la doctrina catòlica va ser ensenyada per Jesucrist per mostrar als homes el camí de la salvació i de la vida eterna. Les seves parts més importants i necessàries són quatre: el Credo o Professió de fe, el Pare nostre, els Deu manaments i els Set Sagraments.
Aquesta església cristiana creu que la seva doctrina va ser gradualment revelada per Déu a través dels temps, arribant a la seva plenitud i perfecció en Jesús, el Crist, que és considerat pels catòlics com el Fill de Déu, el Messies i el Salvador del món i de la humanitat.Ibidem, n. 87Ibidem, n. 82 Però la definició i comprensió d'aquesta doctrina, que és progressiva, necessita per això de l'estudi constant i de la reflexió teològica, però sempre fidel a la revelació divina i orientada per l'Església.
Pels catòlics, la seva fe consisteix en el seu oferiment lliure tot sencer a Déu, fent "plena submissió d'enteniment i de voluntat a Déu que es revela". Aquesta revelació és transmesa per l'Església sobre la forma de la Tradició. La fe en Déu només actua per amor, per això la vida de santificació d'un catòlic l'obliga, a més de participar en els sagraments, a obeir la fe divina,Ibidem, n. 386 que ha d'efectuar-se mitjançant de, per exemple, la pràctica de les ensenyances revelades (que es resumeixen en els manaments d'amor ensenyats per Jesús), de les bones obres i també de les regles de vida proposades per l'cos místic de Jesucrist. Ibidem; n. 388 Aquest lliurament a Déu té com a darrera finalitat i esperança la pròpia salvació Ibidem, n. 428 i la implementació del Regne de Déu. En aquest regne etern, el mal serà inexistent i els homes salvis i justos, després de la resurrecció dels morts i el fi del món, passaran a la vida eterna en Déu, amb Déu i al costat de Déu.Ibidem; n. 216
Les veritats principals de la fe de l'Església catòlica es troben expressades i resumides al Credo de Nicea i en variadissims documents de l'Església, com per exemple el Catecisme de l'Església Catòlica (CIC) i al Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica (CCIC).
Revelació divina i tradició
miniatura|Déu es revela a Abram, el major patriarca de l'Antic Testament i "pare dels creients". Segons la fe catòlica, Déu es revelà a l'home, mitjançant paraules i fets, perquè l'home pogués conèixer el seu designi de benevolència. Aquest designi «consisteix a fer participar mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant, a tots els homes en la vida divina, com els seus fills adoptius en el seu únic fill», que és Jesucrist.Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica, N. 6 Aquesta infal·lible revelació divina, manifestada durant els segles que corresponen a l'Antic Testament, és realitzada plenament i completada en Jesucrist. A partir de la Resurrecció de Jesús, no es revelarà res més als homes fins a la Parusia. Però, malgrat que la Revelació ja està completa, encara no està plenament especificada. I està reservat a la fe cristiana aprendre gradualment tot el seu abast enllà dels segles.
A partir d'ací, amb l'assistència sobrenatural de l'Esperit Sant, la Revelació immutable (o el "dipòsit de la fe") és transmesa sense interrupció i íntegrament per l'Església mitjançant una doble tradició (que en llatí significa "lliurament en l'acte de confiar") indisociable, que pot ser oral o escrita: La tradició oral o, simplement, tradició, que conserva els ensenyaments de Crist als apòstols. Alhora, ells transmeten íntegrament aquests ensenyaments als seus successors (els bisbes, units amb el papa, perquè ells puguin conservar-los i difondre'ls. La tradició escrita o la Bíblia, que és el producte del registre escrit de la tradició oral pels escriptors sagrats, sempre inspirats per l'Esperit Sant. Pels catòlics, la Bíblica està constituïda per 73 llibres, organitzats en l'Antic i el Nou Testament.
Ambdues estan intercomunicades, car «Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre». A més de la Revelació immutable, existeixen també les revelacions privades (com, per exemple, les aparicions marianes), que no pertanyen a la Revelació ni poden contradir-les. Per això, els catòlics no estan obligats a creure-se-les, tot i que algunes han estat declarades com autèntiques per l'Església (com les succeïdes a Fàtima). El seu paper és només ajudar els fidels a viure millor la Revelació divina en un moment determinat de la història.
El Magisteri de l'Església i el desenvolupament de la doctrina
miniatura|esquerra|El cardenal Newman, un dels principals pensadors sobre el desenvolupament de la doctrina. La Tradició, bé sigui oral o escrita, és interpretada i aprofundida progressivament pel Magisteri de l'Església, que ha de ser obeïda i seguida pels catòlics. Això és així perquè la funció del Magisteri és la de guardar, interpretar, transmetre i ensenyar la Tradició que és pròpia de l'autoritat de l'Església, però més concretament del papa i dels bisbes units al papa. Va ser sobre la base de la seva interpretació que l'Església escollí els llibres que conformen el cànon bíblic. Ella creu que les veritats de fe no estan només contingudes a la Bíblia, significant això que les tradicions orals i escrites s'han de rebre i venerar amb un mateix esperit de pietat.
L'Església catòlica creu que, malgrat que la Revelació ja està completa, encara no està plenament explicitada. I està reservat a la fe cristiana aprendre gradualment tot el que està al seu abast, en el transcurs dels segles. Per això, l'Església admet el desenvolupament progressiu de la doctrina, bé com els costums i l'expressió de la fe dels seus fidels durant els segles. Aquest desenvolupament doctrinal, que segons creu està orientat per la gràcia de l'Esperit Sant, és resultat de la interpretació gradual de la Revelació divina (o creixement i intel·ligència de la fe), que no es pot confondre amb la matèria de la mateixa revelació, que és inalterable. En altres paraules, el Magisteri de l'Església, en meditar i estudiar la Revelació immutable, advertiria gradualment certes realitats que abans no comprenia explicita i totalment.
El procés de desenvolupament de la doctrina, que ha de ser sempre continuat i fidel a la Tradició, implica la definició gradual de dogmes que, un cop proclamats solemnement, són immutables i eterns. Però, això no significa que aquestes veritats hagin estat revelades més tard, sinó que es tornen més clares i útils per a l'Església en la seva progressió en la fe.
Dogmes, veritats de fe i hipòtesis
Existeix una jerarquia que divideix i classifica les diverses veritats de fe professades per l'Església catòlica, per raó de llur diferent nexe amb el fonament de la fe cristiana.
Així existeixen els dogmes, que són les veritats infal·libles i immutables que constitueixen la base de la doctrina catòlica. Els dogmes són proclamats solemnement pel Magisteri Suprem (el papa o el Concili Ecumènic conjuntament amb el papa) esdevenint veritats definitives, perquè aquestes estan contingudes a la Revelació divina o tenen amb ella un nexe necessari. Un cop ha estat solemnement proclamat, cap dogma pot ser alterat o negat, a no ser pel papa o per decisió conciliar; per això, el catòlic està obligat a adherir, acceptar i creure en els dogmes de manera irrevocable.
A més dels dogmes, existeixen encara moltes definicions doctrinàries que, no estant expressament definides a la Bíblia o a la Tradició oral, plantegen encara dubtes i no es troben encara totalment desenvolupades. Aquestes definicions, que posteriorment es podrien tornar dogmes, es divideixen en:
veritats de fe, que són objecte de creença per a tots els catòlics, encara que no siguin dogmes i poden ser objecte d'algun desenvolupament doctrinal posterior; veritats properes a la fe, a les que els falta poc per convertir-se en veritats de fe; hipòtesis, que poden ser cregudes pels catòlics i que resten només com a temes de reflexió per part de teòlegs degudament acreditats per la Santa Seu.
Ortodòxia, heterodòxia i heretgia
miniatura|Martí Luter, fundador del Protestantisme. A més de la doctrina oficial o ortodoxa proposada pel Magisteri de l'Església ordinàriament mitjançant el munus docendi (el deure d'ensenyar) dels bisbes en comunió amb el papa i extraordinàriament mitjançant els Concilis Ecumènics i definicions pontifícies solemnes, durant la història han aparegut d'altres versions teològiques heterodoxes. Aquestes desviacions de l'ensenyament normatiu de l'Església poden ser tolerades, combatudes mitjançant la catequesi i discussions, o condemnades solemnement per l'Església. Un dels exemples més paradigmàtics de versió teològica heterodoxa és la teologia de l'alliberament, amb una forta inspiració marxista, que va ser corregida per la instrucció Libertatis Nuntius.Libertatis Nuntius
Les heretgies són doctrines heterodoxes desenvolupades per batejats cristians que neguen i dubten explícitament d'un dogma o d'una veritat fonamental catòlica. Qualsevol heretge, llevat dels nascuts i batejats en comunitats no catòliques o aquells que van caure en l'heretgia o cisma abans dels 16 anys, és condemnat amb l'excomunió latae sententiae i amb altres penes canòniques, com a demisió de l'estat clerical, en cas que l'heretge sigui un clergue. Algunes de les principals heretgies condemnades per l'Església en el transcurs de la història són el gnosticisme (), el maniqueisme (), l'arrianisme (), el pelagianisme (), la iconoclàstia (), el catarisme (segles XII-XIII), el protestantisme (), l'anglicanisme (), el jansenisme () i el modernisme (). Actualment, l'Església considera el relativisme moral i doctrinal com la gran heretgia actual.
Supressió de l'heretgia: la Inquisició
La Inquisició es refereix a diverses institucions creades per combatre i suprimir l'heretgia en el si de l'Església catòlica. La Inquisició medieval va ser instituïda jurídicament el 1231. La instal·lació d'aquests tribunals eclesiàstics era habitual a Europa a petició dels poders reials, especialment a Castella (1478) i Portugal (1531/1536), on ambdues van dependre molt del poder civil.
El condemnat era en moltes ocasions responsabilitzat d'una "crisi de fe", de pestes, terratrèmols i misèria social, sent lliurat a les autoritats seculars perquè fos castigat. Les penes variaven des del dejuni, multes petites, penitències, presó, confiscació de béns, pèrdua de llibertat, tortura i fins a la pena de mort aplicada pel poder civil; la modalitat més famosa era mitjançant la foguera.M.L.T. Carneiro, El Fuego y los Rituales de Purificación. La Teoría del Maleficio, Rescate. Revista de Cultura, Nº 3, Campinas: Papirus, 1991, pp.27-32. Malgrat tot, activistes i estudiosos catòlics argumenten que la inquisició papal va ser instituïda principalment per impedir i evitar les supersticions judicials i els abusos de població o de governants civils,Prof. Aquino, Felipe. Para entender la Inquisición. Editora Cleofas. 2009. Pág.: 11-13, 98. com Frederic II, que executava heretges per qüestions polítiques.
Durant els segles XV i XVI, influïts per la Reforma protestant, la Inquisició va ser reorganitzada: el 1542 el papa Pau III instituí la Sagrada Congregació de la Inquisició Universal. Durant el , els tribunals de la Inquisició van ser suprimits pels estats europeus, però encara van ser mantinguts per l'Estat Pontifici. El 1908, durant el pontificat de Pius X, la institució passà a anomenar-se Sacra Congregació del Sant Ofici. El 1965, amb motiu del Concili Vaticà II, durant el pontificat de Pau VI, assumí el seu nom actual de Congregació per a la Doctrina de la Fe.