Her Majesty's Theatre (‘Teatre de sa Majestat’) és un teatre del West End, a Haymarket, Ciutat de Westminster, Londres.
L'actual edifici fou dissenyat de Charles J. Phipps i es va construir el 1897 per l'actor-mànager Herbert Beerbohm Tree, el qual va establir la Royal Academy of Dramatic Art al teatre. En les primeres dècades del , Tree va produir espectaculars produccions de Shakespeare i altres obres clàssiques, i el teatre va albergar estrenes de grans dramaturgs com George Bernard Shaw, J. M. Synge, Noël Coward i J. B. Priestley. Des de la Primera Guerra Mundial, l'ampli escenari l'ha fet un teatre adequat per a produccions musicals a gran escala, i el teatre s'ha especialitzat en musicals. Al teatre s'hi han fet enregistraments, especialment la sensació de la Primera Guerra Mundial Chu Chin ChowLarkin, Colin (ed). Guinness Who's Who of Stage Musicals (Guinness Publishing, 1994) i l'actual producció, El fantasma de l'òpera d'Andrew Lloyd Webber, que hi ha sigut interpretada de manera continuada des de 1986.
El teatre va ser inaugurat per l'arquitecte i dramaturg John Vanbrugh, el 1705, com el Queen's Theatre (‘Teatre de la Reina’). El teatre autèntic, no acompanyat per música, va ser prohibit per llei en tots els teatres de Londres excepte en dos autoritzats, de manera que ràpidament aquest teatre es va convertir en teatre d'òpera.theatrical monopoly en Banham, Martin The Cambridge guide to theatre p. 1105 (Cambridge University Press, 1995) Entre 1711 i 1739, s'hi van estrenar més de vint-i-cinc òperes de Georg Friedrich Händel.Handel's Compositions GFHandel.org, acceso el 21 de diciembre de 2007 A principi del , el teatre va albergar la companyia d'òpera que el 1847 es traslladaria al Theatre Royal de Covent Garden, i va presentar les primeres representacions londinenques de La clemenza di Tito, Così fan tutte i Don Giovanni de Mozart. També va albergar el Ballet of her Majesty's Theatre a mitjan , abans de tornar a albergar els estrenes londinencs d'òperes famoses com Carmen de Bizet i L'anell del Nibelung de Wagner.
El nom del teatre canvia segons el sexe del monarca. Primer va ser el King's Theatre (‘Teatre del Rei’), el 1714, amb l'ascens al tron de Jordi I. Va ser rebatejat Her Majesty's Theatre (‘Teatre de la seva Majestat’) el 1837. Més recentment, el teatre va ser conegut com a His Majesty's Theatre des de 1901 fins a 1952, i va esdevenir Her Majesty's amb l'ascens al tron d'Isabel II. Té una capacitat de 1.216 seients, i l'edifici va ser protegit en Grau II per l'English Heritage el gener de 1970. Really Useful Group Theatres n'és el propietari des de l'any 2000. El solar té un arrendament a llarg termini del patrimoni de la Corona.
Història El final del va ser un període d'intensa rivalitat entre els actors de Londres. El 1695 es va produir una divisió en la United Company, que tenia el monopoli de les representacions de teatre en els seus dos teatres. El dramaturg i arquitecte John Vanbrugh hi va veure una oportunitat per trencar el duopoli dels teatres amb patents, i el 1703 va adquirir un antic pati d'un estable, a un cost de 2000 lliures, per a la construcció d'un nou teatre al Haymarket. En la nova empresa, esperava millorar la part dels beneficis que anirien a dramaturgs i actors. Va obtenir els diners per subscripció, probablement entre els membres del Kit-Cat Club.Downes, Kerry. Sir John Vanbrugh: A Biography (London: Sidgwick and Jackson 1987)
A l'empresa s'hi va unir el soci director i gerent de William Congreve i una cooperativa d'actors dirigida per Thomas Betterton. El teatre va oferir la primera alternativa al Theatre Royal del carrer Drury Lane, construït el 1663, i el Lincoln's Inn, fundat el 1660 que va ser el precursor del Theatre Royal a Covent Garden, construït el 1728. El teatre és el segon més antic de Londres que es manté en ús. Aquestes tres sales van definir la forma i l'ús dels teatres moderns.Earl, John and Michael Sell. Guide to British Theatres 1750–1950, p. 117 (Theatres Trust, 2000) . Sadler's Wells Theatre was founded as a music room in 1683, and a theatre was built on the site in 1765.
El teatre de Vanbrugh: 1705-1789 miniatura|John Vanbrugh pintat per Godfrey Kneller El teatre es va edificar en uns terrenys que estaven arrendats de forma renovable des del 1740 i eren propietat en última instància, com ho és avui, de la Crown Estate. La construcció es va retardar per la necessitat de l'adquisició de la façana del carrer, i una entrada de tres arcs que portava a una volta de maó de 39,6 m de llarg i 18,3 m d'ample.
John Vanbrugh i Congreve van rebre l'autoritatzació de la reina Anna per formar una companyia de comediants el 14 de desembre de 1704, i el teatre es van obrir com a The Queen's Theatre el 9 abril 1705 amb cantants italians importats a Gli Amori d'Ergasto, una òpera de Jakob Greber, amb un epíleg de Congreve. Aquesta va ser la primera òpera italiana realitzada a Londres.Gordon-Powell, Robin. Ivanhoe, full score, Introduction, vol. I, p. VII, 2008, The Amber Ring L'operació va fracassar, i la temporada va avançar fins al maig amb reposicions d'obres de teatre i òperes.Her Majesty's Theatre Arthur Lloyd La primera nova obra realitzada va ser The Conquest of Spain de Mary Pix.Williamson, Marilyn L. Raising Their Voices: British Women Writers, 1650–1750, p. 109–10 (Wayne State University Press, 1990) El teatre va resultar ser massa gran perquè les veus dels actors arribessin a tot l'auditori, i la primera temporada va ser un fracàs.
Congreve va partir i Vanbrugh va comprar als seus altres socis, i els actors van reobrir el teatre del Lincoln Inn Fields a l'estiu. Encara que les primeres produccions combinaven el diàleg parlat amb música incidental, la noblesa estimava més l'òpera italiana, completament cantada, i el teatre va seguir la moda i dedicar-se únicament a l'òpera. Molt implicat en la construcció del palau de Blenheim, Vanbrugh va negligir la gestió del teatre i va mostrar «nombrosos signes de confusió, ineficiència, oportunitats perdudes i mal judici». El 7 de maig de 1707, el teatre experimentava creixents pèrdues per les despeses de funcionament, i Vanbrugh es va veure obligat a vendre les seves accions en el teatre durant catorze anys a Owen Swiny amb una pèrdua considerable. El desembre del mateix any, l'Oficina de Lord Chamberlain va ordenar que «totes les òperes s'havien de representar en el futur únicament al Her Majesty's Theatre del HayMarket» i va prohibir la realització d'obres no musicals al mateix teatre. miniatura|esquerra|Queen's Theatre, Haymarket, al , predecessor del theatre. Per William Capon (Victoria and Albert Museum) Després de 1709, el teatre es va dedicar a l'òpera italiana i, de vegades es coneixia informalment com The Haymarket Opera House.Allingham, Philip V. (Faculty of Education, Lakehead University (Canada)) Theatres in Victorian London. 9 May 2007 Victorian Web, accessed 1 June 2007 El jove Georg Friedrich Händel hi va fer el seu debut anglès amb Rinaldo, de 24 de febrer 1711, amb els dos principals castrati de l'època, Nicolo Grimaldi i Valentino Urbani. Aquesta va ser la primera òpera italiana composta específicament per a l'escenari de Londres. L'obra va ser ben rebuda,Hicks, Anthony. Handel's Rinaldo , January 1999 feature article (Academy of Ancient Music Society), accessed 11 February 2008 i Händel va ser nomenat compositor resident. Però les pèrdues van continuar, i Swiney va fugir a l'estranger per escapar dels seus creditors. John James Heidegger es va fer càrrec de la gestió del teatre i, a partir de 1719, va començar a ampliar l'escenari a través d'arcs a les cases del sud del teatre. La Royal Academy of Music es va formar per la subscripció dels patrocinadors rics, entre ells el Príncep de Gal·les, per donar suport a produccions de Händel.Gibson, Elizabeth. The Royal Academy of Music (1719–28) and its Directors, Chapt. 8, p. 138ff in Handel Tercentenary Collection, Stanley Sadie, Anthony Hicks (Boydell & Brewer, 1987) En virtut d'aquest patrocini, Händel va crear una sèrie de més de vint-i-cinc òperes originals fins al1739. Händel va ser també un soci en la gestió de Heidegger (1729-1734), i va contribuir a la música incidental per a teatre, fins i tot per a una reestrena de The Alchemist de Ben Jonson, el 14 de gener 1710.Handel: A Documentary Biography, Otto Erich Deutsch (Black, 1955)
Quan Jordi I va pujar al tron el 1714, el teatre va ser rebatejat King's Theatre (‘Teatre del Rei’) i va mantenir aquest nom durant el regne de tots els monarques masculins que li van succeir. En aquest moment només es van permetre als dos teatres la patent per fer teatre seriós a Londres, i com que no tenia la carta patent, el teatre es va mantenir associat a l'òpera.Royal Patents (The Theatre Museum). Victoria and Albert museum, PeoplePlayUK, accessed 11 February 2008 El 1762, Johann Christian Bach va viatjar a Londres per estrenar-hi tres òperes, incloent Orione el 19 de febrer 1763. Aquest va establir la seva reputació a Anglaterra, i va esdevenir mestre de música de la reina Carlota.Scholes, Percy A. Johann Christian Bach (Biographical entry, p. 64) in The Oxford Companion to Music (Oxford University Press, 1992) miniatura|L'actor-mànager Richard Brinsley Sheridan, pintat per Joshua Reynolds L'any 1778, el contracte d'arrendament per al teatre va ser traslladat de James Brook a Thomas Harris, director d'escena del Theatre Royal a Covent Garden, i el dramaturg Richard Brinsley Sheridan, per 22.000 lliures esterlines. Van pagar la remodelació de l'interior de Robert Adam en el mateix any. El cost de les millores no es correspon amb els ingressos, i l'associació es va dissoldre. Sheridan va comprar la participació del seu soci amb una hipoteca sobre el teatre de 12.000 lliures, obtinguda del banquer Henry Hoare.
Un dels membres de la companyia, Giovanni Gallini, havia fet el seu debut al teatre el 1753 i va arribar a ser-hi mestre de ball el que el va fer guanyar una reputació internacional. Gallini havia tractat de comprar la part de Harris, però havia estat rebutjat. Ara va comprar la hipoteca. Sheridan va entrar ràpidament en fallida després de col·locar els assumptes financers del teatre en mans de William Taylor, un advocat. Els anys vinents van veure una lluita pel control del teatre i Taylor va comprar la part de Sheridan el 1781. L'any següent el teatre va ser remodelat per Michael Novosielski, un antic pintor d'escena del teatre. Al maig de 1783, Taylor va ser denunciat pels seus creditors, i es va produir una venda forçada en la qual Harris va comprar el contracte d'arrendament i bona part dels efectes. Altres accions legals varen transferir les participacions a un consell d'administració, incloent Novosielski. Els custodis van actuar amb un flagrant menyspreu per les necessitats del teatre o altres creditors, només van cercar l'enriquiment personal, i a l'agost 1785 Lord Chamberlain es va fer càrrec de la gestió de l'empresa, en interès dels creditors. Gallini, per la seva banda, s'havia convertit en gerent i va intentar mantenir el teatre en marxa, però es va veure obligat a contractar actors aficionats. En algunes ocasions, Gallini fins i tot va haver de defensar-se contra un públic insatisfet que pujava a l'escenari i destruïa tot el que trobava, i tota la tropa d'actors va haver de correr cames ajudeu'm per esquivar la rabia.Bondeson, Jan. The London Monster: A Sanguinary Tale (University of Pennsylvania Press, 2000)