La Casa Vella és una masia de Vila-sana (Pla d'Urgell), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció Consta de planta baixa i dos pisos amb coberta a dues vessants. Les dues primeres plantes són construïdes amb pedra i morter i l'última amb tàpia, i les cantonades són de pedra. A la planta baixa hi ha la porta principal i una finestra a cada banda. A la primera planta la finestra central és més gran que les dues laterals. Antigament al pis superior hi havia tan sols la finestra central i una lateral, però amb la rehabilitació de 1983-1985, la finestra central fou substituïda per un rellotge de sol i es va afegir una finestra lateral per donar simetria al conjunt, de línies simples. Al rellotge hi ha la inscripció: «Ni tu ni jo tindríem corda si no fos Déu que se'n recorda».

La casa conserva un gran celler enrajolat i amb volta de canó, una part del qual és molt antic. Actualment s'hi exposen estris de treball, la majoria provinents de la mateixa casa (remolatxera, sembradora de panís, etc.). Adossada a l'edifici principal hi ha la casa dels masovers i dins el mateix recinte es troba la capella de la Mare de Déu de la Cabeça, així com altres dependències, que si bé en un primer moment tenien usos de caràcter agrícola, avui en dia han estat habilitades per a altres menesters (magatzems, cellers, etc.).

Història El 1695, Francesc de Llar i Pasqual de Cadell, comte de Llar i procurador de Félix Fernández de Córdoba, duc de Sessa i baró de Bellpuig, va establir en emfiteusi al candeler Pere Gomar i Tarroja els corrals, estables, femers i coberts que el duc posseïa al terme rònec d'Utxafava (actualment Vila-sana), a més de quatre peces de terra i el dret a construir-hi una casa, era i corral. El 1699 ja era acabada la casa, de la qual va ser acusat anys més tard d'haver usat les teules dels coberts, i també una capella. El 1701, el duc de Sessa el va anomenar procurador general de les seves rendes a Catalunya, que comprenien les baronies de Bellpuig, Llinyola, Calonge, el comtat de Palamós i unes cases als carrers Ample i de la Mercè de Barcelona, càrrec que mantindria fins al 1729.

El 1707, durant la Guerra de Successió, Gomar va ser empresonat a Barcelona, acusat de col·laborar amb el bàndol borbònic, però l'any següent aconseguí fugir de la presó i va marxar a Lleida, des del 1707 en mans dels filipistes, per a posar-se al servei de Felip V. Va ser nomenat capità de cavalleria i feia servir les seves tropes per a exigir el pagament de les rendes del duc de Sessa, en competència amb Josep Calvís, de Preixana, segrestador de la baronia pel bàndol austriacista. Les tropes de l'arxiduc van cremar la casa de Gomar a Bellpuig i també la casa i els coberts d'Utxafava, que un cop acabat el conflicte van ser reconstruïts amb fusta de Térmens i teules comprades a Bellpuig. El 1716, Gomar fou nomenat cavaller i va fer arrencar l'escut d'armes del duc de Sessa a la capella de la Mare de Déu de la Cabeça, on es va tornar a posar la imatge, substituïnt-lo per les seves, el que va motivar les protestes d'aquell.

El seu fill Jacint de Gomar i Eixalà es va casar amb Raimunda de Navés i Comalada, i l'hereu Ramon de Gomar i de Navés es va casar en primeres noces amb Marianna de Ferrer, amb qui va tenir dos fills: Raimunda i Marià Ramon de Gomar i de Ferrer, i en segones amb la seva cosina Maria Teresa de Gomar, amb qui va tenir Maria Teresa de Gomar i de Gomar.AHPB, notari Miquel Martí i Sagristà, manual 1.359/21, f. 455-465v, 20-03-1872. Venda de la casa del carrer de Montcada, 23 per Maria del Carme de Dalmases i d'Olivart a Josep Vidal i Torrents. El 26 d'octubre de 1791, aquesta es va casar amb Marià Joaquim de Dalmases i Sanç, senyor de Pierola, i posteriorment, l'escut va ser substituït pel dels Dalmases-Gomar.

Maria Teresa de Gomar i de Gomar va morir el 1806 i es va produir un litigi per l'herència entre la seva mare i el seu marit, per una banda, i Raimunda Valls i de Gomar, filla de Raimunda de Gomar i de Ferrer i de Lluís Valls, per una altra, i finalment, la finca seria heretada pel seu fill Josep Maria de Dalmases i de Gomar. Aquest es va casar amb Maria Josepa d'Olivart i Solans, amb qui va tenir Francesc Xavier de Dalmases i d'Olivart, que es va casar amb Maria Dolors d'Olivart i de Pinzano. Josep Maria de Dalmases va morir el 25 d'abril del 1858,AHPB, notari Francesc Bellsolell i Mas, 29-04-1858. Protocolització del testament de Josep Maria de Dalmases i de Gomar. i l'any següent es va efectuar la repartició de l'herència entre els seus hereus i els del seu germà Faust, els germans de Dalmases i Riba, a qui els va correspondre la Casa Vella.AHPB, notari Josep Antoni de Paz, manual 1.319/6, f. 99v-130, 09-05-1859. Divisió de bens entre els hereus de Josep Maria i Faust de Dalmases i de Gomar.

Durant la Guerra Civil, la casa va ser confiscada als seus propietaris i usada per als refugiats de Lleida. El 1972, la família Dalmases se la va vendre.

Referències

Vegeu també Casa de la Vila (Belianes) Casa Navés Palau Finestres

Bibliografia

Casa Vella Categoria:Patrimoni monumental de Vila-sana