Jean Alfred Villain-Marais, anomenat Jean Marais (Cherbourg, 11 de desembre de 1913 – Canes, 8 de novembre de 1998) va ser un actor, director escènic, escriptor, pintor, escultor i especialista francès. El 1993, Jean Marais va rebre un César honorífic en reconeixement de la seva trajectòria.
Biografia Infantesa Quan Jean Marais tenia quatre anys, la seva mare, alsaciana, va decidir marxar a París amb els seus dos fills. Vivien fins aleshores a Cherbourg amb el seu germà i el seu pare, veterinari, de qui la seva mare va decidir separar-se'n. Era sovint absent. El petit Jean li escrivia cartes però la seva tia posava l'adreça en el sobre. Comprendrà més tard que això era perquè la seva mare, cleptòmana, estava sovint a la presó. Va ser alumne al liceu Condorcet. Jean Marais no tornarà a veure el seu pare fins prop de 40 anys més tard.
Inici Comença com a figurant el 1933 en les pel·lícules de Marcel L'Herbier que no li va donar mai una oportunitat. El 1937, fracassa en les proves d'entrada al Conservatori i estudia a casa de Charles Dullin, al Teatre de l'Atelier. Hi descobreix peces clàssiques, on té papers de figurant que li permeten finançar els seus cursos.
Jean Cocteau La seva trobada amb Jean Cocteau l'any 1937, en una audició per la posada en escena de la seva reescriptura d'Èdip Rei, va marcar l'autèntic llançament de la seva carrera. El cineasta i dramaturg es va enamorar del jove actor, que va ser el seu amant, després el seu amic fins a la seva mort l'any 1963. Cocteau va donar a Jean Marais un paper mut a Èdip Rei: Jean Marais hi va interpretar el paper del Cor. En aquesta peça Marais apareixia vestit amb bandes estretes, disfressa creada per Coco Chanel, amiga de Cocteau. El seu paper era mut perquè Marais no dominava pas encara prou la seva veu pel teatre, fumar cigarretes el va ajudar a transformar-la. Cocteau li va escriure ràpidament una obra a mida: Els pares terribles (1938), que li va donar el reconeixement de la professió.
1942 el viu al costat de Viviane Romance en l'adaptació per Christian-Jaque de Carmen.
El 1943, va interpretar un Tristan modern en L'Etern Retorn de Jean Delannoy. Hi va haver un viu altercat amb el crític artístic Alain Laubreaux, del periòdic col·laboracionista Je suis partout , que l'havia qualificat de "L'home de Cocteau entre les dents" (aquesta polèmica va estar represa a Le Dernier métro de François Truffaut) i afirmava que la seva salut ho era per les relacions de Cocteau. Va esdevenir l'ídol de la seva generació.
El 1944, va muntar Renaud i Armide, però la peça va ser víctima d'una conspiració, sembla feta pels col·laboracionistes, i es va aturar ràpidament. Marais va guanyar encara en popularitat i va esdevenir un símbol de resistència a l'ocupant.
Després de l'alliberament de París, l'agost de 1944, Jean Marais es va allistar en l'exèrcit francès i es va unir a la 2a DB del general Leclerc.
Al final de la Segona Guerra Mundial, Cocteau va escriure per ell La Bella i la Bèstia , una pel·lícula molt difícil de rodar, i en la qual ningú no hi creia. Marais va entrar llavors en la llegenda. El 1946, va interpretar en l'obra L'Aigle a deux têtes de Cocteau, a continuació el 1949, en una de les més cèlebres pel·lícules de Jean Cocteau, Orphée .
Al final dels anys 1940, va entrar a la Comédie Française. Hi va estar a la vegada com a actor, escenògraf i decorador. Aquest va ser la primera vegada que aquesta funció havia estat donada a un jove actor (de menys de 40 anys). Marais va abandonar la Comèdia Francesa després d'una baralla amb el director.
Va rodar amb grans estrelles femenines: Les Chouans amb Madeleine Robinson, Ruy Blas amb Danielle Darrieux, Aux yeux du souvenir on va retrobar Jean Delannoy amb Michèle Morgan.
Canvi de registre En els anys 1950, es va allunyar de Cocteau.
Va rodar per a grans cineastes, entre els quals Luchino Visconti, Jean Renoir, Sacha Guitry.
1954 va ser l'any del seu èxit més gran en sales, Le Comte de Monte Cristo segona adaptació per Robert Vernay de la novel·la d'Alexandre Dumas.
Va compartir el 1956 amb Ingrid Bergman el protagonisme dElena et les Hommes de Jean Renoir.
Luchino Visconti el va contractar el 1957 per Nuits blanches.
El 1959, va rodar una última vegada amb Jean Cocteau, El Testament d'Orphée on va interpretar Èdip. Marais va abandonar Cocteau per un ballarí. Jean Cocteau va morir el 1963.
El 1959, André Hunebelle li va proposar de rodar Le Bossu amb Bourvil. Aquest va ser el començament d'una nova carrera. Era ja popular, aquestes pel·lícules menys intel·lectuals que els precedents li van portar un nou públic. Va rodar Le Capitain sempre amb Bourvil i André Hunebelle i a continuació una sèrie de pel·lícules de capa i espasa com Le Capitain Fracasse de Pierre Gaspard-Huit l'any 1961 o Le Masque de fer de Henri Decoin l'any 1962.
Va conèixer un nou èxit amb la sèrie de Fantômas (1964-1966) en la qual va interpretar el doble paper del periodista Fandor i de Fantômas. Hi va fer d'especialista. Però encara que el públic afluís a les sales i que el nombre d'entrades es disparés, Marais va estimar que aquestes pel·lícules no tenien el prestige de les precedents. A més, després d'haver-hi hagut de compartir el protagonisme amb Bourvil, d'aleshores endavant gairebé queda relegat al rang de primer segon paper per Louis de Funès, que interpretava el paper del comissari Juve. Va decidir llavors que el cinema havia acabat per ell i es va retirar al teatre. El 1970, Jacques Demy li va donar el seu últim gran paper a Peau d'Âne en el qual donava la rèplica a Catherine Deneuve.
Final de carrera miniatura|Jean Marais el 1993, a la 18a cerimònia dels César El 1973, va retrobar l'èxit per la seva última col·laboració amb André Hunebelle a Joseph Balsamo. En resum va rodar vuit vegades sota la direcció d'André Hunebelle.
Jean Marais es va retirar als Alpes-Marítims, en principi a Cabris on va passar una quinzena d'anys (un boulevard del municipi prop de la casa on va viure porta el seu nom) a continuació a Vallauris on va practicar ceràmica, escultura i teatre. Hi va obrir un magatzem i fins i tot una galeria d'art gràcies a una parella d'amics ceramistes.
Cap a 1980, va muntar l'espectacle Cocteau Marais i va esdevenir el guardià de l'obra de Cocteau, sense tenir-ne legalment els drets.
El 1988, grava la cançó On n'oublie rien, de François Valéry i Gilbert Sinoué, a Franceval. Al llarg dels anys 1980, va interpretar al teatre (Don Diègue a El Cid , El Rei Lear , Els Monstres sagrats ) i alguns papers al cinema (a Parking de Jacques Demy i a Els miserables de Claude Lelouch). va interpretar el seu últim paper al cinema a Bellesa robada de Bernardo Bertolucci l'any 1995, i al teatre l'any 1997, el del pastor Balthazar a L'Arlésienne , als Folies Bergère.
En una entrevista donada a Bernard Pivot, Jean Marais va precisar no haver fet mai de figurant a Drôle de drame i haver-hi va estar reemplaçat a l'últim minut.
Va escriure alguns llibres, entre els quals les seves memòries, L'Inconcevable Jean Cocteau, contes i poemes.
Com escultor, va realitzar, entre d'altres, una evocació del Passa-muralles que va ser instal·lat a Montmartre davant la casa on vivia Marcel Aymé, autora de la novel·la homònima.
Jean Marais va morir a Canes el 8 de novembre de 1998. Va ser enterrat en el petit cementiri de Vallauris, la ciutat dels ceramistes, on hi havia passat els últims anys de la seva vida.
Posteritat A Montmartre, prop de Basílica del Sacré Cœur, una placa Jean-Marais va ser inaugurada el 26 d'abril de 2008. Al carrer Norvins a Montmartre es troba una escultura de Jean Marais en homenatge al Passa-muralla de Marcel Aymé.
Jean Marais és un dels escassos actors que no va mai amagar la seva homosexualitat. En les seves pel·lícules, és també un dels escassos, amb Jean-Paul Belmondo, a fer sempre els seus propis doblatges.
Filmografia completa 1933 - 1937 1933: Dans les rues de Victor Trivas 1933: Étienne de Jean Tarride 1933: L'Épervier de Marcel L'Herbier 1934: L'Aventurier de Marcel L'Herbier – Un jove obrer 1934: Le Scandale de Marcel L'Herbier – 1934: Le Bonheur de Marcel L'Herbier – Un periodista 1936: Les Hommes nouveaux de Marcel L'Herbier – El secretari 1936: Nuits de feu de Marcel L'Herbier 1937: Abus de confiance d'Henri Decoin 1937: Remontons les Champs-Élysées film de Sacha Guitry – L'abat-preceptor 1937: Le Patriote de Maurice Tourneur
1941 - 1949 1941: Le pavillon brûle de Jacques de Baroncelli – Daniel 1942: Le Lit a colonnes de Roland Tual – Rémi Bonvent, compositor 1943: L'Éternel Retour de Jean Delannoy guió i dialogues de Jean Cocteau – Patrice 1943: Voyage sans espoir de Christian-Jaque – Alain Ginestier, El jove afortunat 1945: Carmen de Christian-Jaque – Don José 1946: La Belle et la Bête de Jean Cocteau – Avenant, la bèstia i el príncep 1947: Les Chouans d'Henri Calef adaptació de Honoré de Balzac – El Marqués de Montauran 1947: L'Aigle a deux têtes de Jean Cocteau – Stanislas 1948: Ruy Blas de Pierre Billon – Ruy Blas i Don Cesar de Bazan 1948: Aux yeux du souvenir de Jean Delannoy – Jacques Forestier 1948: Le Secret de Mayerling de Jean Delannoy – L'archiduc Rodolphe 1948: Les Parents terribles de Jean Cocteau – Michel 1948: Ceux du Tchad o Leclerc curt de Georges Régnier i Marcel Achard – Un jove tinent 1949: Orphée de Jean Cocteau – Orphée 1949: Vedettes en liberté curt de Jean Guillon – El seu propi paper
1950 - 1959 1950: Coriolan mig-metratge, inèdit de Jean Cocteau 1950: Le Château de verre de René Clément – René Marsay, l'amant d'Evelyne 1950: L'amante di una notte versió italiana del film anterior de René Clément – René Marsay 1950: Les miracles n'ont lieu qu'une fois d'Yves Allégret – Jérôme 1951: Nez de cuir d'Yves Allégret – Roger de Tainchebraye 1951: L'Amour, Madame de Gilles Grangier – el seu propi paper 1951: Le rendez-vous de Cannes curt d'Eddie Pétrossian – el seu propi paper 1952: La voce del silenzio" de Georg Wilhelm Pabst 1952: L'Appel du destin de Georges Lacombe – Lorenzo Lombardi, pare de Roberto 1953: Dortoir des grandes d'Henri Decoin – L'inspector Désiré Marco 1953: La Conciencia acusa 1953: Julietta de Marc Allégret – André Landrecourt, advocat 1953: Les Amants de minuit de Roger Richebé – Marcel Dulac, faussaire 1953: Etoiles au soleil curt de Jacques Guillon – el seu propi paper 1953: Boum sur Paris de Maurice de Canonge – J.Marais és una vedette invitée 1953: Le Guérisseur d'Yves Ciampi – Pierre Lachaux-Laurent, ancien médecin 1954: Le Comte de Monte-Cristo primera època: La trahison i segona època: La vengeance, de Robert Vernay – Edmond Dantes 1954: Si Versalles s'expliqués (Si Versailles m'était conté) de Sacha Guitry – Lluís XV de França 1955: Futures Vedettes de Marc Allégret – Eric Walter, tenor i Professor 1955: Goubbiah mon amour de Robert Darène – Goubbiah 1955: Napoléon de Sacha Guitry – El comte de Montholon 1955: Toute la ville accuse de Claude Boissol – François Nérac 1956: Elena et les Homes de Jean Renoir – El general François Rollan 1956: Si Paris nous était conté de Sacha Guitry – Francesc I de França 1957: Amour de poche de Pierre Kast – El Professor Jérôme Nordmann 1957: La Tour, prends garde ! de Georges Lampin – Henri La Tour 1957: La Vie a deux de Clément Duhour – Teddy Brooks, l'il·lusionista 1957: Le notti bianche de Luchino Visconti – Tenant 1957: S.O.S. Noronha de Georges Rouquier – Frédéric Coulibaud 1957: Typhon sur Nagasaki d'Yves Ciampi – Pierre Marsac 1958: Chaque jour a son secret de Claude Boissol – Xavier Lezcano 1959: El testament d'Orfeu (Le Testament d'Orphée) de Jean Cocteau – Edip 1960 - 1970