miniatura|El Cas dels Catalans, Catalunya va lliurar la guerra tant al camp de batalla com a les cancelleries europees. Els ambaixadors catalans a Londres, Viena i La Haia van tenir un paper crucial a la guerra diplomàtica. Els manifestosThe Deplorable History of the Catalans i The Case of the Catalans recordaven a Anglaterra el seu tractat d'aliança militar amb Catalunya i la traïció d'Utrecht.Albareda Salvadó, Joaquim; El Cas dels Catalans. La conducta dels aliats arran de la Guerra de Successió (1705-1742) Cas dels catalans va ser la denominació utilitzada a les cancelleries europees per referir-se al conjunt de debats i acords sobre la destinació política del Principat de Catalunya en el context de la Pau d'Utrecht (1712-1714) que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola iniciada el 1701.
Antecedents: el Pacte de Gènova de 1705
L'origen del problema es remuntava al Pacte de Gènova (20 de juny de 1705) mitjançant el qual Anglaterra s'havia compromès a garantir la conservació de les constitucions de Catalunya si aquesta se sumava a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria, en pugna pel tron espanyol, fins i tot en el cas d'una eventual victòria de Felip V.
La iniciativa va partir de la reina Anna d'Anglaterra, qui el març de 1705 va nomenar com a comissionat seu a Mitford Crowe, un comerciant d'aiguardent establert al Principat de Catalunya, «per contractar una aliança entre nosaltres i l'esmentat Principat o qualsevol altra província d'Espanya». Crowe es va posar en contacte amb un grup de propietaris i nobles de la Plana de Vic, coneguts com els vigatans, que era el primer nucli austriacista sorgit a Catalunya disposat a prendre les armes en contra de Felip. Els vigatans es van reunir el 17 de maig de 1705 a Vic i allí van acordar atorgar plens poders a dos representants seus per tal que signessin el tractat amb Anglaterra en nom dels catalans. El pacte va ser rubricat a Gènova el 20 de juny de 1705.
L'acord signat per Mitford Crowe, en nom de la reina Anna d'Anglaterra, i per Antoni Peguera i Aymerich i Domènech Perera, en nom del Principat incloïa el compromís d'Anglaterra de desembarcar a la costa catalana 8.000 soldats d'infanteria i 2.000 de cavalleria de les forces de la Gran Aliança, i lliurar 12.000 fusells amb la seva corresponent munició per armar a les forces catalanes. Per la seva banda Catalunya reconeixeria a Carles III l'Arxiduc com a legítim rei d'Espanya, i el nou rei hauria de jurar i mantenir les lleis catalanes.
En el text del tractat de Gènova s'apreciava l'ideari de l'austriacisme català -i en general de la resta d'estats de la Corona d'Aragó- que estava basat en la defensa del model pactista i "constitucionalista" de les relacions entre el sobirà i els seus súbdits, que anteposava la fidelitat a la "pàtria" -la defensa de les «llibertats, lleis i drets de la pàtria»- a la fidelitat al rei si aquest violava les lleis i institucions pròpies que la caracteritzaven i definien. Així al·ludia 17 vegades a les Constitucions catalanes i a la seva defensa, la qual cosa contrastava amb la política repressiva dels virreis nomenats per Felip de Borbó —que d'altra banda es queixaven de «el que estrenyen les seves Constitucions», referint-se al poder efectiu que tenien en el Principat de Catalunya.
El «cas dels catalans» a la Pau d'Utrecht El Tractat d'Utrecht de juliol de 1713: l'abandó britànic
L'adveniment al poder del partit tory a la Gran Bretanya el 1710, favorable a aconseguir la pau amb Lluís XIV i Felip V, va alterar la política diplomàtica anglesa. La mort el 1711 de l'emperador Josep I d'Àustria, germà del pretendent al tron espanyol l'arxiduc Carles d'Àustria, i l'elecció d'aquest com el seu successor —va ser coronat al desembre de 1711 sacre emperador romanogermànic—, va donar arguments al partit tory per iniciar les reunions secretes amb Lluís XIV per aconseguir la pau a Europa.
Una vegada iniciades les negociacions a Utrecht el gener de 1712 la reina d'Anglaterra va fer gestions a través del seu ambaixador a la cort de Madrid —quan encara no s'havia signat cap tractat a Utrecht—, perquè Felip V concedís una amnistia general als austriacistes espanyols, i singularment als catalans, que a més havien de conservar les seves Constitucions. Però la resposta de Felip va ser negativa, i quan l'ambaixador Lexington, seguint les instruccions de la reina Anna —qui "per motius d'honor i de consciència, se sentia obligada a reclamar tots els drets que gaudien els catalans quan els van incitar a posar-se sota el domini de la Casa d'Àustria"— va tornar a insistir sobre el «cas dels catalans», Felip V i la seva esposa li van contestar:
Per la seva banda l'ambaixador de Lluís XIV a Madrid, que va donar suport a la petició de l'ambaixador britànic, va informar al seu secretari d'estat «que ni en cas d'extrema necessitat el rei d'Espanya accediria al que Anglaterra vol exigir d'ell a favor dels catalans». Aquesta oposició frontal a fer cap concessió es va reflectir en la postura que va mantenir el marquès de Monteleón, ambaixador de Felip V en les negociacions del tractat que s'anava a signar a Utrecht amb la Gran Bretanya, quan va rebutjar la redacció de l'article 9 —«La Província de Catalunya gaudirà dels seus antics privilegis»— afirmant que la intenció de Felip V era limitar-se a concedir l'amnistia, «perquè tocant als privilegis que els reis, per pura bondat, van atorgar als catalans, s'han fet indignes d'ells per la seva mala conducta»
L'arxiduc Carles d'Àustria, recentment coronat emperador com Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, va enviar al seu ambaixador Juan Hoffman primer a Londres i després a Utrecht amb la proposta que la Corona d'Aragó quedés sota el domini de la Casa d'Àustria —bé del mateix emperador o d'una de les arxiduquesses— sent segregada de la resta d'Espanya, que quedaria en mans de Felip V, i si aquesta proposta no era acceptada, que fos reconeguda la República Catalana —que inclouria no només el Principat, sinó també Mallorca i Eivissa— sota la protecció dels aliats o de l'emperador, solució que va ser rebutjada pel secretari d'Estat britànic Henry St John, 1r vescomte de Bolingbroke. Finalment l'emperador Carles VI es va autoexcloure del Tractat d'Utrecht, arribant-se a una pau per separat entre França, Anglaterra, Holanda i Felip V.
Felip V es va comprometre a decretar un perdó i amnistia general a tots els catalans pel succeït durant l'anterior guerra, però es va negar al manteniment de l'ordenament constitucional català. Es va declarar un armistici i mitjançant el conveni de l'Hospitalet (22 de juny de 1713) es va establir un tractat d'evacuació de les últimes tropes aliades a Catalunya. Pel 30 de juny de 1713 es va convocar una Junta General de Braços que havia de dirimir si Catalunya se sotmetia incondicionalment a Felip V o continuava la guerra en solitari. L'emperador va ordenar al mariscal Guido von Starhemberg que intercedís pels catalans i retardés l'evacuació.
Finalment el secretari d'estat britànic vescomte de Bolingbroke, desitjós d'acabar amb la guerra, va claudicar davant l'obstinació de Felip V i va renunciar al fet que aquest es comprometés a mantenir les "llibertats" catalanes. Quan l'ambaixador dels Tres Comuns de Catalunya a Londres Pau Ignasi de Dalmases i Ros va tenir coneixement d'aquest canvi d'actitud del govern britànic va presentar una súplica davant el Parlament britànic en la qual demanava que
Gràcies a aquesta súplica Dalmases va aconseguir que la reina Anna el rebés a títol individual el 28 de juny de 1713, encara que en aquell moment l'acord entre Bolingbroke i els representants de Felip V ja estava tancat. La reina segons va explicar Dalmases després d'escoltar la seva súplica li va respondre que «havia fet el que havia pogut per Catalunya».
L'abandó dels catalans per la Gran Bretanya va quedar plasmat dues setmanes després en l'article 13 del tractat de pau entre la Gran Bretanya i Espanya signat el 13 de juliol de 1713. En ell Felip V garantia vides i béns als catalans, però quant a les seves lleis i institucions pròpies només es comprometia al fet que tinguessin «tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles». Bolinbroke va intentar justificar que amb aquest article la reina Anna ja havia complert honorablement amb les seves obligacions emanades del Pacte de Gènova al·legant que «els privilegis de Castella són molt més valuosos per a aquells que tracten de viure en la deguda subjecció a l'autoritat» i que a més asseguraven als catalans el gaudi del comerç americà i poder obtenir càrrecs en la monarquia.
El comte de la Corzana, un dels ambaixadors de Carles VI a Utrecht, va considerar l'acord plasmat en l'article 13 com el fruit «de la violència i mala fe del ministeri anglès» i tan «indecorós que el temps no esborrarà el sacrifici que el ministeri anglès fa de l'Espanya i singularment de la Corona d'Aragó, i més en particular de la Catalunya, als qui l'Anglaterra ha donat tantes seguretats de sostenir-los i emparar-los... deixant a discreció de la família dels Borbó la terra més aliada i distingida per la causa comuna». Tot això a canvi de l'«opi del Perú i Potosí que present ha adormit al ministeri anglès per sacrificar els interessos dels seus aliats».
El tractat de Rastatt de març de 1714: la retirada imperial
miniatura|Retrat del Mariscal Claude Louis Hector de Villars. Obra de Hyacinthe Rigaud. En les negociacions dutes a terme a la ciutat alemanya de Rastatt per segellar la pau entre Lluís XIV, representat pel Mariscal de Villars, i l'emperador Carles VI, representat pel príncep Eugeni de Savoia, el «cas dels catalans» aviat es va convertir en la qüestió més difícil a resoldre. Com li va comunicar Eugeni de Savoia al secretari d'Estat de Carles VI, el català marquès de Rialb, «no cesso de treballar quant m'és possible a favor i en benefici de la constant nació catalana, i bé puc dir amb ingenuïtat a V.I. que és un pont molt difícil d'arreglar». Per la seva banda el mariscal Villars comunicava al rei de França que el príncep Eugeni de Savoia estava disposat a aconseguir un acord, «però està molt apesarat sobre els articles dels catalans, i és possible que un sentiment similar hagi fet mossa en el cor de l'Arxiduc i l'Arxiduquessa… la qual, per tenir la llibertat de sortir [de Barcelona], haurà promès a aquests rebels tot allò que li hauran demanat». Igual que els britànics en les negociacions del tractat d'Utrecht, la qual cosa el representant imperial pretenia, seguint les indicacions de Carles VI, era que Felip V es comprometés a promulgar una amnistia per als seus "vassalls rebels" tant catalans com mallorquins i a no derogar les lleis i institucions pròpies del Principat de Catalunya —ni del Regne de Mallorca també del costat austriacista— si l'emperadriu i les tropes imperials l'abandonaven. Però Felip V se seguia negant desitjós d'aplicar a Catalunya i a Mallorca la "Nova Planta" que havia promulgat el 1707 per als "regnes rebels" de València i d'Aragó i que havia suposat la seva desaparició com a Estats. Però l'ambaixador Villars va acceptar la proposta d'Eugeni de Savoia sent desautoritzat pel secretari d'Estat de Lluís XIV, el marquès de Torcy, per la qual cosa va haver d'abandonar la negociació. Al mateix temps Lluís XIV enviava a Catalunya un exèrcit al comandament del duc de Berwick perquè recolzés al seu net Felip V i aquest acabés d'una vegada amb la resistència de Barcelona.
El 6 de març de 1714 es va signar el tractat pel qual l'Imperi Austríac es va incorporar a la pau d'Utrecht, sense aconseguir el compromís de Felip V sobre el manteniment de les lleis i institucions pròpies del Principat de Catalunya i del Regne de Mallorca que seguien sense ser sotmesos a la seva autoritat. La negativa a fer cap mena de concessió l'argumentava així Felip V en una carta remesa al seu avi Lluís XIV:
El viratge britànic: agost-setembre de 1714