miniatura|Un vehicle aeri no tripulat Northrop Grumman RQ-4 Global Hawk, de més de 13 metres de llarg, fa mesures de la composició química de la troposfera per la NASA.
Un vehicle aeri no tripulat (per les seves sigles VANT o, en anglès UAV) o dron, és un tipus d'aeronau, reutilitzable i sense persones a bord, dissenyat per a complir tasques de caràcter civil o militar controlat per un humà a distància o amb un cert grau d'autonomia. N'hi ha molts tipus, formes i tenen un gran ventall d'aplicacions, però tradicionalment s'han usat en tasques repetitives, de transport o de treball en entorns bruts o perillosos on els humans no podrien fer la feina amb seguretat.
Els UAV són la versió aèria dels vehicles terrestres no tripulats o UGV's, (unmanned ground vehicle), i dels vehicles marins o submarins no tripulats, USV's (unmanned surface vehicle) i UUV's (unmanned underwater vehicle), respectivament.
miniatura|Els petits drons domèstics es van popularitzar a partir del 2010. Amb unes dimensions petites i un baix cost, sovint permeten fer fotografies i vídeos des de l'aire.
L'any 2011 les despeses globals en UAV's eren de 5.900 M$ l'any, xifra que creix a bon ritme. Segons l'estudi de l'empresa consultora Teal Group s'espera que aquesta xifra es dobli durant aquesta dècada.
Terminologia La ràpida popularització dels vehicles aeris no tripulats ha provocat que les paraules: dron, vehicle aeri no tripulat, UAV, drone... s'emprin com a sinònims. Tot i això, en dominis d'especialitat, cada denominació es refereix a un tipus específic de vehicle aeri no tripulat:
Vehicle aeri no tripulat i UAV, de l'anglès Unmanned Aerial Vehicle, són dues de les tres formes normalitzades pel Consell Supervisor del TERMCAT. El nom defineix, tècnicament, aeronaus que poden volar de forma autònoma o controlada per un pilot. És el terme que engloba tot el conjunt. Dron, manlleu de l'anglès drone (abellot), és l'altra forma normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT. El 2015 va ser escollit com a neologisme de l'any. El nom, tècnicament, només es refereix a les aeronaus sense pilot controlades autònomament d'acord amb un programa de vol. Aeronau pilotada remotament, o RPA de l'anglès Remotely Piloted Aircraft, no és una forma normalitzada però tècnicament es refereix a aeronaus que volen gràcies a un pilot que és a terra, fent servir algun tipus de telecomunicació.
Generalment, des del món acadèmic, la línia entre una aeronau controlada remotament i un dron se situa en l'ús d'aquest darrer de sistemes de posicionament global (GPS), unitats de mesura inercial (IMU) o algun tipus d'autopilot per volar. Per altra banda, vehicle aeri no tripulat o UAV, els engloba a tots dos. Acadèmica i militarment el terme UAV és el predominant, i des de la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica s'intenta minimitzar el terme drone com a denominador dels UAV's militars perquè dona una percepció de que són vehicles completament autònoms, quan realment són controlats per humans.
Història Restringint els UAV's a vehicles que volen per aerodinàmica i alguna mena de control, el primer vehicle aeri no tripulat el va dissenyar l'anglès Douglas Archibald l'any 1883. Archibald va muntar un anemòmetre a un estel per mesurar la velocitat del vent a alçades de fins a 360 m. L'any 1887 va incorporar càmeres als estels, desenvolupant el primer UAV de reconeixement.
miniatura|Un dels primers vehicles aeris no tripulats, el Kettering Bug, l'any 1918.
El 1898, a la Guerra de Cuba, el periodista i fotògraf William Abner Eddy va fer centenars de fotografies de les flotes i tropes amb estels, que hauria estat un dels primers usos militars dels vehicles aeris no tripulats.
Però no va ser fins a la Primera Guerra Mundial que els vehicles aeris no tripulats van esdevenir sistemes reconeguts. Charles F. Kettering, inventor i enginyer elèctric estatunidenc, va desenvolupar un biplà pel Cos de Senyals de l'Exèrcit. Va tardar 3 anys a desenvolupar-lo i va rebre el nom Kettering Aerial Torpedo, més conegut com a Kettering Bug o avió Bug. Aquest giny, mitjançant un giroscopi, mantenia el rumb i, gràcies a uns tècnics que calculaven el llançament, l'avió volava fins a l'objectiu triat on s'encastava explotant. Aquest primer vehicle aeri no tripulat podia volar vora 120 km, a 80 km/h, i carregar 80 kg d'explosius. Aquest UAV, tot i ser produït en massa, va arribar tard per participar en la Gran Guerra i només es va provar els mesos següents.
L'any 1917, Elmer Ambrose Sperry, amb la col·laboració de Glenn Curtis, va desenvolupar un UAV per la Marina dels EUA, semblant al Kettering Bug però inferior en la majoria d'aspectes, que es va anomenar Sperry-Curtis Aerial Torpedo. Tot i realitzar alguns vols reeixits, l'invent mai va ser produït a gran escala.
miniatura|Un blanc aeri no tripulat Curtiss N2C-2 NAF, de la Marina dels EUA, de l'any 1938-39. A la fotografia s'hi pot veure el tren d'aterratge de tres rodes, dissenyat per poder aterrar sense pilot.
Durant el període d'entreguerres la influència de les aeronaus en el camp de batalla terrestre i naval va ser objecte de discussió. En aquesta situació els vehicles aeris no tripulats van trobar un altre rol, el de blancs. Per estudiar l'efectivitat de l'armament i entrenar els artillers i pilots es va reconduir i focalitzar l'ús dels UAV's al de servir d'objectius dels soldats. Per exemple, en el cas naval, la British Royal Air Force i la Royal Navy estudiaven la capacitat d'un avió d'enfonsar un vaixell de guerra. Alguns creien que no seria possible enfonsar un vaixell armat amb peces antiaèries. L'any 1933 el Regne Unit va fer un experiment per esbrinar-ho; per sorpresa de tothom, però, un blanc aeri no tripulat va sobrevolar 40 cops un vaixell de guerra armat amb els canons antiaeris més moderns sense rebre cap dany. Aquesta informació, descoberta paral·lelament al Regne Unit, els Estats Units d'Amèrica i el Japó, va resultar crucial per formular una doctrina de guerra aèria moderna. També va resultar fonamental aquest coneixement per la producció dels portaavions, que van preveure que serien els vaixells clau dels futurs conflictes.
Entre 1918 i 1939 pràcticament les principals potències van intentar desenvolupar algun tipus de vehicle aeri no tripulat, però gairebé totes les iniciatives van estar encaminades a l'ús dels UAV's com a blancs.
En el camp civil, el 1937, Ross Hull i Clinton DeSoto van fer la primera demostració d'un avió de radiocontrol com a joguina. Per fer-lo Hull va dissenyar l'antena de tub que farien servir posteriorment altres avions a radiocontrol. Aquell mateix any van completar més de 100 vols a Hartford, Connecticut, amb un model de 4 metres d'envergadura.
Durant la Segona Guerra Mundial els vehicles aeris no tripulats de bombardeig van tornar a aparèixer com a part dels arsenals dels Estats Units i de l'Alemanya nazi. Els primers van desenvolupar l'assault drone o TDN-1, aquest UAV incorporava una càmera de televisió per a ser guiat, via ràdio, amb més precisió des de l'avió tripulat que el controlava. Uns 140 models d'aquest UAV van ser enviats a la Guerra del Pacífic on van tenir un raonable èxit contra els japonesos. Els EUA també van manipular diferents bombarders normals per convertir-los en no tripulats i fer-los servir com a bomba tant al front occidental com l'oriental de la guerra.
Per la banda alemanya, es va desenvolupar la famosa bomba volant V-1, un vehicle aeri no tripulat dissenyat per castigar la rereguarda aliada. A més a més de les bombes V-1, Alemanya va intentar dissenyar vehicles que combinessin la precisió dels avions tripulats amb la seguretat dels UAV's. Per fer-ho es van produir diversos models de vehicle aeri no tripulat que anaven enganxats a un avió convencional, com el Junkers Ju 88 o el Messerschmitt Bf 108, i que, arribat al punt de llançament, es desacoblaven i atacaven sols. Aquests dissenys no van ser gaire reeixits, no per culpa de la tecnologia sinó de la dificultat de les operacions encomanades.
miniatura|Fotografia de l'any 1967 d'un dels primers UAV's de rotor, el QH-50 DASH, a bord del destructor USS Allen M. Sumner (DD-692).
Després de la guerra, les aplicacions dels UAV's es van diversificar. La millora de les càmeres fotogràfiques i dels sistemes de navegació, que durant la Segona Guerra Mundial no podien competir contra un pilot experimentat, va permetre l'aparició dels vehicles aeris no tripulats de reconeixement. Un dels primers UAV's de postguerra amb aquest rol fou l'anomenat Radioplane Q-1, que equipat amb un turboreactor podia operar durant 60 minuts.
Una altra aplicació pels vehicles aeris no tripulats va ser la d'esquer de radar. Durant la Guerra del Vietnam una de les principals amenaces per l'aviació estatunidenca eren els míssils terra-aire que eren dirigits mitjançant radars. Una solució al perill que representaven fou la creació d'uns "esquers" que imitaven el senyal dels avions i feien gastar els míssils inútilment. Un exemple d'aquest tipus d'UAV és el McDonnell ADM-20 Quail. A principis de la dècada dels 60, amb la popularització dels helicòpters també van aparèixer els vehicles aeris no tripulats de rotor. Un exemple d'aquest tipus d'UAV és el QH-50 DASH, un vehicle aeri no tripulat antisubmarí que es va usar entre els anys 60/70 i del qual se'n van produir 810 unitats.
Gradualment, aquesta diversificació dels UAV's es va anar ampliant fins a la gran varietat de vehicles aeris no tripulats actuals. En els darrers anys també s'ha de destacar l'aparició de vehicles aeris no tripulats per aplicacions civils.
Classificació Generalment els UAV's són categoritzats segons la capacitat de càrrega o la mida de l'aeronau. Tot i així, es poden classificar de moltes maneres i les definicions canvien constantment a mesura que la tecnologia avança. Una de les divisions més generalitzada, de llarga autonomia a poca, és la següent: Designació CaracterístiquesHALE Sigles de l'anglès High altitude long endurance, gran alçada i llarga autonomia, poden volar a més de 15.000 m d'alçada durant més de 24 hores. Solen ser UAV's militars operats des de bases terrestres molt llunyanes.MALESigles de l'anglès Medium altitude long endurance, alçada mitjana i llarga autonomia, volen entre els 5.000 i els 15.000 metres d'alçada amb una autonomia de, més o menys, 24 hores.TUAVSigles de l'anglès Medium Range or Tactical UAV, es categoritzen segons el seu abast màxim, que oscil·la entre els 100 i 300 km. Aquests vehicles aeris no tripulats ja són més petits i solen funcionar amb sistemes més senzills.Close-Range UAVSón vehicles aeris no tripulats petits i fàcils de transportar. Tenen un abast inferior o igual als 100 km i, probablement, són dels més usats en qualsevol tipus d'aplicació.MUAV o Mini UAVSón UAV's classificats a partir d'una certa massa, encara no definida, però segurament inferior als 20 kg. Capaços de ser llançats per una persona i operats a distàncies menors als 30 km, també són vehicles aeris no tripulats molt usats tant per aplicacions civils com militars.MAV o Micro UAVEls MAV's es van definir, originalment, com a UAV's amb una envergadura inferior als 150 mm. Són vehicles aeris no tripulats pensats per operar a entorns urbans, particularment a prop d'edificis, i han de volar lentament. Generalment són llançats per una persona.NAV o Nano Air VehiclesSón vehicles aeris no tripulats teòrics i que haurien de fer-se servir en conjunt valent-se de la intel·ligència d'eixam. miniatura|Un dron de classe III General Atomics MQ-1 Predator dispara un míssil Hellfire.
Una classificació alternativa, emprada especialment per a UAV militars, és la proposada per JCGUAV (Joint Capability Group on Unmanned Aerial Vehicles) de l'OTAN: Classe I: de menys de 150 kg i curt abast, operat per un o un grup reduït de persones i per emprat per a missions de reconeixement. Es divideix en 3 subcategories de drons segons el seu pes: micro (< 2 kg), mini (2-20 kg) i petit (> 20 kg).