miniatura|Aquesta propietatha estat inclosa en elRegistre Nacionalde Llocs Històricspel Departament de l'Interiordels Estats UnitsPlaca que es posa als objectes protegits. El Registre Nacional de Llocs Històrics dels Estats Units («National Register of Historic Places», NRHP) és un registre oficial que elabora les llistes de les propietats —districtes, llocs, edificis, estructures i objectes— que es consideren que mereixen ser preservades per llurs valors històrics. El Registre Nacional va ser establert en la llei de Preservació Històrica Nacional de 1966 («National Historic Preservation Act», NHPA), que va determinar també el procés per incloure-hi propietats. El Registre ha estat administrat des de la seva creació, i gairebé exclusivament, pel National Park Service (NPS), dependent del Departament de l'Interior.
El seu objectiu és ajudar els propietaris i a associacions —com el National Trust for Historic Preservation— a coordinar, definir i protegir els llocs històrics dels Estats Units. Encara que la inscripció en les llistes del Registre Nacional sigui en si mateixa sobretot simbòlica, ja que no garanteix cap protecció de la propietat, permet que els propietaris puguin accedir a subvencions federals i també que els sigui aplicable freqüentment certes lleis municipals favorables que depenen d'aquest estatus.
El Registre categoritza els llistats generals en un de cinc tipus de propietats: construccions, estructures, llocs, objectes i districtes històrics (que consisteixen en propietats contribuïdores i no-contribuïdores). En alguns casos s'inclouen en el Registre certs llocs històrics localitzats fora del país, però associats amb els Estats Units (com l'Ambaixada dels Estats Units a Tànger). Els béns del registre poden ser nomenats en una varietat de formes, incloent propietats individuals, districtes històrics i admissió de propietats múltiple («multiple property submissions», MPS). Durant el procés de nominació, la propietat s'avalua atenent als quatre criteris fixats en la llei, l'aplicació de la qual ha estat objecte de crítiques per acadèmics de la història i experts en preservació, així com pel públic, i els mateixos polítics.
Les propietats que passen a dependre del Servei de Parcs Nacionals —com els monuments històrics nacionals («National Historic Landmarks», NHL), llocs històrics nacionals («National Historic Sites», NHS), parcs històrics nacionals («National Historical Parks», NHP), parcs militars i camps de batalla nacionals («National Military Parks», NMP i «National Battlefields», NB), monuments commemoratius nacionals («National Memorials», NMEM) i alguns dels monuments nacionals («National Monuments», NM)— s'afegeixen automàticament al Registre Nacional.
Del més d'un milió de propietats incloses al Registre Nacional, 80.000 estan enumerades individualment. La resta són membres contribuïdors dins de districtes històrics. Cada any s'agreguen al Registre Nacional aproximadament 30.000 noves propietats, tant de forma individual com formant part de districtes històrics.
Història Primers anys miniatura|George B. Hartzog, Jr., Director dels Serveis de Parcs Nacionals des del 8 de gener de 1964 fins al 31 de desembre de 1972.«National Park Service Directors and Directorate» , Historic Listing of National Park Service Officials, National Park Service L'abril del 1966, sis mesos abans que es creés el Registre Nacional de Llocs Històrics, els programes de recerca històrica del Servei de Parcs Nacionals van ser centralitzats en l'oficina de Robert M. Utley, historiador i president del Servei Nacional de Parcs a Washington, D.C. com a part d'un pla general denominat «MISSION 66». El 15 d'octubre de 1966, la llei de Preservació Històrica Nacional va crear el Registre Nacional de Llocs Històrics i la corresponent Oficina Estatal de Preservació Històrica («State Historic Preservation Offices», SHPO).«National Historic Preservation Act of 1966» , Public Law 102-575, National Register of Historic Places, web oficial. Consultado el 21 de març de 2007 Inicialment, el Registre estava integrat pels monuments històrics nacionals («National Historic Landmarks») designats abans de la creació del Registre i per tots els llocs històrics que pertanyien al Sistema de Parcs Nacionals («National Park System»).Mackintosh, Barry. «L'enquesta de llocs històrics i el programa de monuments històrics nacionals: una Història» , , National Historic Landmarks Program, Sitio Oficial. L'aprovació d'aquesta llei, que va ser esmenada en 1980, va representar que per primera vegada els Estats Units disposaven d'una política àmplia per a la preservació dels llocs històrics. Si bé el Registre Nacional no preveia una protecció específica per a les propietats que s'hi incloguessin, si requeria que les agències federals avaluessin l'impacte de les seves activitats als edificis i propietats enllistades i/o elegibles per a la seva inclusió en el Registre. La llei de 1966 requeria que aquestes agències treballessin en conjunció amb el SHPO i una agència federal independent, el Consell Assessor en la Preservació Històrica («Advisory Council on Historic Preservation», ACHP)Pot consultar-se el web oficial a: Advisory Council on Historic Preservation per enfrontar els efectes adversos que les actuacions federals poguessin ocasionar en la preservació històrica.
Una altra agència depenent del Departament de l'Interior, el Servei de Parcs Nacionals, tenia ja l'experiència d'haver supervisat l'Enquesta d'Edificis Històrics dels Estats Units («Historic American Buildings Survey», 1933) i l'Enquesta de Llocs Històrics («Historic Sites Survey», autoritzada en 1935). A causa d'això, i al fet que el Servei de Parcs ja gestionava nombroses propietats històriques considerades com a parc nacional, el Sistema Nacional de Parcs era l'opció més lògica per gestionar el nou programa de preservació històrica. Per incorporar el recentment creat Registre Nacional de Llocs Històrics, el Servei de Parcs Nacionals, sota la direcció de George B. Hartzog, Jr, va crear una nova divisió administrativa denominada Oficina d'Arqueologia i Conservació Històrica («Office of Archeology and Historic Preservation», OAHP).Scarpino, Philip V. «Planning for Preservation: A Look at the Federal-State Historic Preservation Program, 1966-1986 (in The Intergovernmental Politics of Preservation)», (JSTOR) The Public Historian, Vol. 14, No. 2. (Spring, 1992), p. 49-66 La divisió devia supervisar els diferents programes de recursos culturals existents, incloent l'Enquesta de Llocs Històrics, la divisió d'història sota la direcció d'Utley i l'Enquesta d'Edificis Històrics, igual que el nou Registre Nacional de Llocs Històrics i el Fons de Preservació Històrica («Historic Preservation Fund»). Ernest Connally va ser nomenat primer director de l'oficina i ell va ser qui va observar que la preservació històrica dels Estats Units hauria de ser duta a terme «amb l'informe d'assessorament i l'assistència dels professionals i organitzacions acadèmiques de les disciplines més directament relacionades amb l'esforç, com història, arquitectura i arqueologia». "with the informed advice and assistance of the professional and scholarly organizations of the disciplines most directly related to the endeavor; namely history, architecture, and archeology. Dins de l'OAHP es crearen noves divisions per a ocupar-se del nou Registre Nacional.Bearss, Edwin C. «The National Park Service and Its History Program: 1864-1986: An Overview (al Servei de Parcs Nacionals i Preservació Històrica)», (JSTOR), The Public Historian, Vol. 9, No. 2, The National Park Service and Historic Preservation. (Spring, 1987), p. 10-18 El primer Guardià oficial del Registre va ser William J. Murtagh, un historiador de l'arquitectura.
En els primers anys del registre, finals dels anys 1960 i 1970, l'organització era molt laxa i l'Oficina Estatal de Preservació Històrica era molt petita, tant en personal com en fons. De fet, el pressupost era molt ajustat però el Fondo de Conservació Històrica proporcionava els fons per facilitar ajudes als propietaris, en primer lloc en cases museu i edificis institucionals i després també en les estructures comercials. Durant aquest primer període, la SHPO tenia poc temps per desenvolupar una planificació seriosa, malgrat buscar-ho, ja que les exigències de salvar les propietats històriques i la creació d'organitzacions des de zero va fer que es consumissin la major part dels recursos de l'oficina estatal. Com a resultat, ni les Oficines de Conservació Històrica Estatals («State Historic Preservation Offices») ni l'OAHP van poder realitzar una veritable planificació. En 1969 Connally li va dir a Charles Lee, un alt funcionari de la Conservació Històrica de Carolina del Sud, «escriu un paràgraf o dos sobre cadascun d'aquests encapçalaments. Anomena'l 'Pla Preliminar de Conservació Històrica de Carolina del Sud'. Si té algun sentit, l'aprovaré, i ja pots presentar projectes reals».
Reorganització de 1973 En 1973, els programes d'història del NPS associats tant al Sistema de Parcs Nacionals i al Registre Nacional van ser formalment dividits en dues direccions adjuntes: la Direcció Adjunta d'Arqueologia i Conservació Històrica («Assistant Directorate for Archeology and Historic Preservation», ADAHP) i la Direcció Adjunta per a la Conservació de Parcs Històrics («Assistant Directorate for Park Historic Preservation», ADPHP).
La Direcció Adjunta d'Arqueologia i Conservació Històrica es devia ocupar dels recursos culturals són externs al sistema de Parcs Nacionals i incloïa divisions de Subvencions («Grants»), Registre Nacional («National Register»), Enquestes Històriques i Arquitectòniques («Historical and Architectural Surveys») i les Divisions Interagències del Servei de Parcs («Interagency Services Divisions of the Park Service»). La Direcció Adjunta per a la Conservació de Parcs Històrics, d'altra banda, es devia ocupar principalment dels recursos interns relacionats amb el *NPS i incloïa les divisions d'Història, Arqueologia i Arquitectura Històrica.
Programa d'incentius Fins a 1976 els incentius fiscals eren pràcticament inexistents per als edificis inclosos en el Registre Nacional. Abans de 1976, el codi d'impostos federals afavoria la nova construcció sobre la reutilització de les estructures existents, de vegades històriques.Fisher, Charles E. "Promoting the Preservation of Historic Buildings: Historic Preservation Policy in the United States," (JSTOR), APT Bulletin, Vol. 29, No. 3/4, Thirtieth-Anniversary Issue. (1998), p. 7–11 Després de 1976, el codi tributari es va modificar per oferir incentius fiscals que promoguessin la preservació dels ingressos que produeixen els béns històrics. La responsabilitat de garantir que només les rehabilitacions que conservessin el caràcter històric dels edificis es beneficiessin dels incentius fiscals va recaure en el Servei de Parcs Nacionals. Les propietats i llocs que apareixen en el Registre, així com els que es consideren propietats contribuïdores d'un districte històric «aprovat pel Servei de Parcs», es van convertir en elegibles per als beneficis d'impostos federals.