Antoni Esplugas i Puig (Barcelona, 26 d'abril de 1852Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, 1852, número de registre 1600. - 25 de març de 1929) va ser un fotògraf català, pioner d'aquesta activitat professional a Barcelona. A finals del conrea la fotografia de nu. La seva producció en aquesta matèria serà molt abundant i d'importància capital per a la història de la Fotografia a Catalunya.
Biografia Antoni Maria Teòfil Pere Esplugas i Puig neix el 26 d'abril de 1852 en un pis de la rambla de Sant Josep de Barcelona i és el quart dels set fills del matrimoni Esplugas-Puig. El seu pare, Antoni Esplugas i Gual, era pintor retratista i un reconegut professor de dibuix i pintura que tenia una acadèmia a la rambla de la Boqueria. La seva mare fou Mariana Puig i Batlle. Antoni rep les influències d'aquell ambient artístic i també es fa pintor de professió.
Es casa amb la vídua Rosa Generes als 23 anys i van a viure al número 89 del carrer de l'Hospital. Al llarg del trobem una competició entre pintura i fotografia sobretot en l'àmbit de la miniatura feta a mà pel pintor. Molts pintors es comencen a associar en la fotografia per retocar retrats a la dècada del 1860 i és així com ambdues activitats acaben convivint plegades. Antoni Esplugas va ser un exemple més dels que se sentiren atrets per aquest nou procediment científic, que pocs gosaven reconèixer com a art.
En plena efervescència dels gabinets de retratista Esplugas desperta el seu interès per la fotografia. Amb 24 anys, al desembre de 1876, obre el seu primer taller fotogràfic a la plaça del Teatre núm. 7, sobre la Fonda del Falcón,La Vanguardia, 13 de novembre de 1882, pàg. 5. i simultàniament exposa a les parets de la mateixa fonda una col·lecció de retrats que li serveix de presentació de l'estudi acabat d'inaugurar. Esplugas i la seva dona viuen allà i tindran dos fills: l'Antoni que serà fotògraf i la Rosa que es casarà amb un fill del pintor Modest Urgell. Josep, el germà d'Esplugas comença a treballar amb ell com a fotògraf, però ben aviat obrirà un estudi propi al carrer Escudellers, el qual fou fotògraf retratista i es dedicà a l'educació. El 20 de desembre de 1889 Antoni inaugura la seva primera sucursal a la plaça del Teatre núm. 2, davant del gabinet anterior, a la casa contigua al Teatre Principal (Barcelona), on hi havia l'Ateneu Barcelonès. El seu negoci prospera i a l'octubre de 1893 trasllada la seva sucursal al número 25 del passeig de Gràcia de Barcelona. En concordança amb la seva categoria professional, introduí en l'establiment maquinària nova, amplis espais, llums elèctrics regulables i sales d'exposició i de laboratori.La Vanguardia, 26 d'octubre de 1893, pàg. 2. La residència professional d'Esplugas al passeig de Gràcia es perllongaria fins al final de la seva carrera.
El 1923, a l'edat avançada de 71 anys, contracta el jove fotògraf Manuel Torres Gascó, que destaca en el treball de retoc de negatius de vidre. Malgrat l'oposició d'alguns familiars, Esplugas diposita en ell la continuació del seu negoci fotogràfic.
Als 77 anys, malalt d'una infecció gripal i ja vidu la seva filla Rosa el traslladà a casa seva al carrer Ballester núm. 63 de Barcelona, on el dia 25 de març de 1929 moria envoltat de la seva família.
Tècnica miniatura|Retrat del músic Enric Granados fet a la dècada del 1890, amb placa de vidre i negatiu de gelatina de plata. Antoni Esplugas comença a retratar amb el procés del col·lodió humit sobre cristall, que va alterar el procediment fotogràfic i que va permetre exposicions en un temps 15 vegades inferior al del daguerreotip. Més endavant s'introduïren les plaques extra-ràpides, en paral·lel a la publicació d'estudis d'investigació sobre l'emulsió del bromur d'argent, més sensible i ràpid que el col·lodió humit. Esplugas adopta el nou procediment el 1881. La fotografia resultant deixava de ser una peça única, i era per tant possible multiplicar la imatge i abaratir-ne el cost. Això dispara el negoci de la indústria fotogràfica.
En la dècada dels vuitanta ja manté relacions amb ciutats com París i Viena, que li permeten adquirir una càmera fotogràfica única a Barcelona i adoptar nous procediments. Així reforma els seus tallers i situa l'establiment a l'altura dels més distingits de l'estranger.
El 1889 Esplugas aprofita la coincidència de les exposicions de París i Londres per viatjar-hi i adquirir nous aparells fotogràfics, que situaran el seu gabinet a l'altura dels últims avenços en tècnica fotogràfica. De l'exposició de París retorna a Barcelona amb una càmera que li permetia treure retrats en grans formats sense necessitat d'ampliar. Com que treballarà amb grans formats utilitzà la tècnica de la còpia a l'albúmina. Tècnica que permetia una excel·lent definició cosa que faria que l'utilitzés fins ben entrat el , quan adoptaria el procediment de la gelatina de plata en la qual la imatge s'obté posant en contacte el negatiu amb un paper (impregnat de clara d'ou amb sal) i utilitzant com a font de llum el sol que permet l'enfosquiment directe i així fer còpies.
Obra miniatura|Escena costumista, fotografia presa per Antoni Esplugas. El retrat fou l'especialitat fotogràfica d'Antoni Esplugas i la que li donaria un lloc merescut entre els millors retratistes de finals del . Al costat d'ell destaquen els noms de Pau Audouard, els fotògrafs Napoleon i Rafael Arenas. Retrata un gran nombre de particulars. Pel seu estudi passarien els membres més distingits de la burgesia catalana, personatges relacionats amb el món de les ciències, les arts i l'espectacle, amb els quals estava vinculat personalment i professional.
És d'esperit viatger i aviat coneix ciutats i poblacions on fotografia vistes i gent dels pobles.
No és solament la burgesia la interessada en la seva producció. Des dels seus inicis rep encàrrecs d'altres sectors socials. Ja el 1877, un sastre li encarrega reproduccions que aplicarà com a publicitat dels seus models de temporada, i el 1878 reprodueix l'obra de l'escultor Venanci Vallmitjana que després es publicaria. El 1882 rep una comanda institucional: la Casa Provincial de Caritat li sol·licita que fotografiï els seus cotxes fúnebres. També hi ha notícia de la seva primerenca col·laboració amb la Creu Roja (va rebre una placa de distinció) i de la que mantingué amb l'Ajuntament de Barcelona. Fruit d'aquesta última relació, es comença a anunciar com a Fotógrafo del excelentísimo Ayuntamiento.
Una part important de la seva producció revela el seu interès pel patrimoni arquitectònic i arqueològic, molt de moda en la dècada del 1880 quan es formen entitats com l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques que incorpora fotògrafs o l'aparició de les revistes La Fotografía i La Revista Fotográfica.
Fa uns registres, recollits en quaderns, que ell anomenava àlbums i que utilitza per a la comercialització. En el primer, dedicat a les belles arts, trobem 369 imatges: reproduccions de pintura, escultura i ceràmica, monuments, objectes religiosos i armes. En el segon, hi ha la relació de les vistes, amb 1.129 registres, que inclouen paisatges, panoràmiques generals, edificis civils i religiosos i a més es troba la seva fotografia més propera al reportatge. El tercer registre, que té 6.786 entrades, enumera personatges masculins: grups d'artistes, reis, catedràtics, personatges relacionats amb les arts, l'esport i l'espectacle. El quart i darrer registre, que conté més de les dues terceres parts de la seva producció, és dedicat a les dones artistes (inclou actrius famoses a l'època). En aquest últim àlbum, a més de fer constar el nom de la dona, especifica el tipus d'imatge: "pie" per indicar el cos sencer; "americana" corresponent als tres quarts del cos, amb la imatge tallada a l'altura dels genolls; "busto" i "escote" per ressaltar la figura per sota de les espatlles. Anota a vegades els complements utilitzats així com el gènere artístic al qual pertanyen les models i el seu origen. En els retrats de nu fa constar si es tracta de "nu", "lliure" o "lliure nu". Es desconeix el significat d'aquestes precisions que podrien fer referència a la intervenció del fotògraf respecte de la model a l'hora de retratar-la. Tot aquest conjunt d'anotacions respon principalment a una intenció de negoci. De cada imatge ressalta l'element que més li interessa per identificar la fotografia, recuperar-la i utilitzar-la comercialment.
A finals del la seva producció s'estimava en 40.000-50.000 peces per any, i els seus tallers ocupaven 13 obrers, una veritable indústria fotogràfica. miniatura|Ful d'albúmina amb els contactes que Antoni Esplugas feia servir per a comercialitzar les seves fotografies, en aquest cas, eròtiques.
El nu femení Esplugas és un home interessat pel retrat alhora que per la figura femenina. Aquesta fascinació, juntament amb les excel·lents possibilitats comercials que representava, dona com a resultat una col·lecció d'aproximadament un miler de nus eròtics. El nu havia estat exclusiu de pintors i escultors. Les dones feia temps que posaven als seus tallers i en les acadèmies d'art a canvi d'un sou. Davant la càmera fotogràfica el nu continuaria amb un estil acadèmic que exigia la nuesa total i es caracteritzava per l'idealisme del cos de la dona creant distancia entre la model i el receptor de la imatge. La fotografia de nu trobaria el terreny per cultivar un altre vessant del nu, l'erotisme. Les dones de l'art escènic que acudien a posar nues al gabinet d'Esplugas, podien guanyar un sobresou, obtenir major popularitat i rebre un impuls en la seva carrera artística. La fotografia de nu, al mateix temps que era molt perseguida per les autoritats, era molt ben rebuda per un sector de la societat relacionat amb el món del teatre i de la cultura. Esplugas crearia la intimitat que havia d'establir-se entre la model i l'espectador. La model posava al seu taller amb els ulls tancats, la mirada perduda o pudorosa, de cara, de perfil o d'esquena, amb les mans al pit o darrere el cap, dreta o asseguda, o en actitud d'abandonament. En les seves primeres produccions Esplugas fa fotografies de nu de manera directa, sense accessoris. La dona arribava a l'estudi i era suficient que es tragués el cosset o insinués el seu cos, perquè ell la fotografiés. Amb el temps va introduint accessoris: plomes, vels, ventalls, miralls, mampares, banyeres o tocadors, que reforcen la seva intencionalitat eròtica. Hi ha cert simbolisme en els objectes usats: el mirall permetia mostrar alhora dues cares de la bellesa, el tocador era el símbol dels secrets de la dona en l'art de l'amor i els vels es converteixen en màscares per les dones que volien quedar en l'anonimat. Totes les imatges resultants revelen una visió no idealitzada de la dona i responen a una demanda de realisme i suggestió que espera al receptor de la imatge. Existeix el comerç clandestí de la fotografia de nu. A més de la venda de particular a particular, funcionaven també els anuncis. La premsa diària recull anuncis disfressats sota els epígrafs de fotos interesantes o fotografías galantes muy curiosas, que en moltes ocasions era material importat, sobretot de París. La producció nacional era força voluminosa, perquè va provocar les queixes de governs estrangers. Les revistes satíriques o festives, plenes d'humor eròtic, són les que comercialitzen aquest gènere. Introduïen historietes en fotoseqüència, anomenades "monólogo en acción", "historietas fotográficas" o "fantasías femeninas", plenes d'humor i picardia. Esplugas treballa aquest gènere i les seves fotografies tenen una gran acceptació popular. En tenim un exemple en la revista La Vida Galante (1900). Moltes d'aquestes revistes van ser cremades per la censura franquista, tot i que se'n conserven algunes mostres. Esplugas també publica les seves fotos picaresques a La Saeta, Mundo Galante i El Gato Negro. La fotografia pròpiament eròtica segurament la publicava fora del país (París i Viena).
Fotògraf de la reialesa