La història de la Vall d'Aosta concerneix els esdeveniments històrics relatius a la Vall d'Aosta, la més petita regió italiana. Moltes vegades, per qüestions organitzatives i administratives, Aosta es defineix com l'única província de la regió. En realitat, la província d'Aosta va ser abolida per decret legislatiu del set setembre de 1945. http://www.regione.vda.it/gestione/gestione_contenuti/allegato.asp?pk_allegato=129 La Vall d'Aosta és una de les quatre primeres regions autònomes instituïda en Itàlia el 1948.
Fronterera amb França i Suïssa, és caracteritzada pel seu particularisme lingüistic. La població parla una llengua gal·loromànica, definida francoprovençal, el patois valdostà. L'evolució històrica va donar lloc a l'establiment d'una regió oficialment bilingüe, on l'italià i el francès gaudeixen d'un estatut de llengües oficiales paritàries.
Orígens Arpitània ja fou habitada en el Neolític, i le restes de la IV Glaciació mostren que estava habitada per preindoeuropeus i ligurs. S'ha trobat tombes neolítiques, potser ligúriques, a Saint-Nicolas, Montjovet i Villeneuve. Els primers habitants coneguts del territori, però, són els salasses, població mixta celtoligur, que vivia a la vall del Duria Maior (Dora Baltea) i en els Alps de Sant Bernard, entre les poblacions de Taurini (Torí) i Libici, potser del segle X aC, amb capital a la vila de Cordelia, on adoraven Poeninus i es conserva un cromlech al Petit Saint Bernard i cinc monedes d'or del 500 aC. Segons Estrabó, foren exterminats i deportats en massa. Tot i així, en el segle I ja hi havia una població homogènia i amalgamada per oferir resistència als invasors romans.
Cap al 216 aC el romà Gai Terenci Varró hi envià una expedició per tal d'evitar atacs cartaginesos, però la conquesta l'iniciaria Appi Claudi el 62 aC.
Conquesta romana Entre el 62 i el 58 aC el romà Api Claudi inicià la conquesta de al vall, i hi funda la vila d'Eporedia. D'antuvi fou poc romanitzada, malgrat la fundació de nombrosos assentaments com Ad Quartum ab Augusta lapidem (avui Quart), Ad Decimum (avui Diémoz), Ad Quadragesimum (avui Carema, vila piemontesa), Ad Sextum (avui Chétoz) i Ad Nonum (avui Nus). El 25 aC, Aule Terenci Varró Murena fundaria Augusta Praetoria (Aosta), on hi construirien un arc de triomf i un teatre amb capacitat per a 4.000 espectadors, i passà forma part de la província Itàlica. S'hi establirà la XI Legió Itàlica i no sols conquerirà la vall principal, sinó també les secundàries, als Alpis Poenina (Grand Saint Bernard) i als Alpis Graia (Petit Saint Bernard), i atribuït a la tribu Sergia. miniatura|Torre del Castell de Quart El 285, en la nova divisió administrativa establida per Dioclecià, formarà part de la província Alpes Graiae et Paenniniae, dins la Diòcesi de la Gal·lia, fet que fou confirmat més tard per Constantí. Amb la cristianització, serà atribuïda a la diòcesi de Vercelli, sufragània de Milà, fins al , en què esdevindrà diòcesi. El 404 es construí un díptic per commemorar la victòria d'Honori contra el visigot Alaric I a Pollenza. El 443 Aosta, que ja és seu episcopal, formarà part de la regió de la Sapaudia (Savoia) i serà cedida al regne dels burgundis.
Domini franc i burgundi El 522 fou ocupada pel regne ostrogot de Teodoric el Gran, i després pels romans d'Orient de Justinià I, però el 534 serà incorporada al regne franc. Des del 575 els merovingis la incorporaren a la Borgonya i s'emprengué la llatinització del país, i com que s'hi va prendre el model de la Gàl·lia Transalpina, la llengua romanç que hi evolucionarà serà llengua d'oïl i no pas italià. El 630 foren atacats pels llombards d'Alboí, però no aconseguiren dominar el país i la cediren a Borgonya. El 774 foren destruïts els llombards i tornà a mans franques; també va patir atacs dels sarraïns establits a Narbona, que la dominaren durant 50 anys.
Durant la divisió de l'Imperi carolingi, passà un temps a Lluís II d'Itàlia i a Carles el Calb. El 843, pel Tractat de Verdun, fou atribuïda al regne de Lotari, però el 888 passarà a formar part del patrimoni de Rodolf, rei de Borgonya. Finalment, el 904 formaria part de la Borgonya Transjurana, a la qual fou cedida com a feu comtal al bisbe local. El 923 fou escenari de batalles entre el rei d'Itàlia, Guiu de Spoleto, el seu fill Lambert, Rodolf de Borgonya, i el seu competidor, Berengari. Del 938 al 1000 patí algunes incursions sarraïnes que travessaven la Borgonya vers el Jura i el llac Leman. Per això s'hi construïren fortaleses com el castell de Mountmajeur.
El comtat i ducat de Savoia i les llibertats valldostanes Cap al 976 es formarà el comtat de Savoia (l'antiga Sapaudia), que s'imposarà en poder temporal sobre el bisbe d'Aosta. El comte Humbert I Blanca Mà (1032-1048), qui apareix en un text de permuta entre el bisbe d'Aosta i el prior Lantelm de Saint Orso, el 1032 esdevé comte d'Aosta i dividirà l'autoritat del bisbe; dominarà tot el territori de parla francoprovençal, inclosa la vall d'Aosta i els convents de Sant Bernard i Sant Anselm, com a premi a la seva fidelitat al rei germànic Rodolf III. El valldostà més cèlebre del moment fou sant Anselm (1033-1109), abat benedictí a Canterbury i autor dels estudis Monologion, Proslogion i Cur Deus homo?, on volia demostrar racionalment l'existència de déu.
El comte Tomàs I de Savoia va concedir als valldostans el 1191 una Charta de Franquesas Valdostanas, estatut autònom particular de la vall, amb drets i privilegis, que serà considerada com un acte d'infeudació a canvi de la submissió de la vall a la casa de Savoia. Serà governada per un Conseil des Commis i per una Assemblée des Trois États per a clergues, burgesos i ciutadans, massa considerada com a bé immoble sense cap estatut jurídic, que no serà establida, però, fins al . Quan el 1249-1250 s'apoderà de l'Imperi Germànic l'usurpador Guillem d'Holanda, i aquest concedí Aosta i Savoia al gibel·lí Eberard von Nydow, els valldostans es mostraren fidels a Amadeu IV de Savoia, qui va punir els rebels i el 1253 guarantí els drets comunals, confirmats per Amadeu V el 1296 i Aimon el 1337.
Mercè un decret de l'emperador Frederic II del 1238 es va reforçar l'autoritat dels Commis. La legislació serà compilada en un Coutumier, codificació tant civil com penal, i la seva organització es regia a les Congregations Generals, reunides cada set anys, les quals en el esdevingueren una mena d'Assemblea Constituent que donava autonomia al ducat, de manera que saberen defensar les franquícies comunals contra els atemptats d'Amadeu VIII de Savoia i els seus successors, així com més tard dels francesos i dels calvinistes de Ginebra.
Carles III de Savoia (1504-1553) va conservar Aosta com a feu particular, mentre que el 1553 els francesos atacaren el país i setjaren Ivrea; el seu lloctinent valldostà René de Challant va crear el 1536 el Conseil des Commis, institució permanent dels Tres Estats a Aosta i altres possessions. El seu successor Manuel Filibert de Savoia (1553-1580) va fer una política absolutista i intentà convertir l'acte de dedictio valldostana en un acte d'infeudació, tot i que reconeixia els privilegis del Ducat d'Aosta per tal de controlar el Conseil des États. Endemés, el Decret Oficial del 1561 va introduir l'ús oficial del francès a l'administració del ducat per a tots els actes jurídics, que fins aleshores es feien en llatí. La vall era poc poblada, i la vila d'Aosta tenia 3.000 habitants el 1573.
Durant els segles XIV al XVII es va preservar de les ruïnes de la guerra per un tractat de neutralitat amb França. Es van fer algunes lleves, però només amb finalitat de vigilància militar, a Carema. El 1689 el valdenc Henri Arnaud (1641-1721) revoltà els valdesos del Piemont i els instal·là a la vall d'Aosta i a Savoia fins al 1710, amb suport d'una petita invasió francesa a la vall el 1691 i el 1708. La vall es mantindrà com a país poc poblat, i la ciutat d'Aosta passarà dels 3.100 habitants el 1734 a 5.000 el 1774 i a 5.300 el 1787. Tot i així, hi havia una alta taxa d'escolarització a la vall mercè la xarxa d'écoles de hameau (escoles de vila), que cresqueren molt durant els segles XVII i XVIII.
Per tal de solucionar els problemes del domini d'aigües, el 1736 l'Estat sard reconeixeria la validesa de les concessions de la propietat d'aigua a la vall a canvi del pagament de 720.000 ducats d'or. El 24 de setembre del 1770 una Patent Règia va suprimir el Coutumier, regulació del dret valldostà, i aboleix la Cour de Connaissances que regulava i jutjava en dret civil i penal, alhora que el Conseil des Commis es transforma en només un cos consultiu que serà abolit oficialment el 1793.
El 10 de setembre del 1792 França va declarar la guerra al rei de Sardenya i va envair tot el Piemont. Penetraren pel Col du Mont i pel Petit Saint Bernard. Destruïren La Thuile i Valgrisenche, però les milícies locals populars, animades pels capitans Chamonin i Darbelley, oferiren una forta resistència. Tot i així, els francesos ocuparen la vall el 1798-1799.
El maig del 1800 Napoleó I va incorporar la vall d'Aosta directament a França, tot formant el Departament de la Doire, amb seu jurídica a Ivrea, fins al 1814. Tant la seu episcopal, com els convents i els capitolis foren abolits. La caiguda de Napoleó no modificarà jurídicament l'estructura administrativa de la vall. El centralisme francès i més tard piemontès hi imposarà un cadastre obligatori, als alcaldes els imposaran regidors monàrquics i clericals, però mantindran l'ús quotidià de la llengua francesa i conservaran viu el record dels antics privilegis i llibertats. El 1841 es fundaria el primer diari valldostà, la Feuille d'Announces, en francès.
El 1848 el rei del Piemont abolirà definitivament les darreres institucions autònomes valldostanes, alhora que comença l'emigració de valldostans a causa de la manca de desenvolupament industrial i econòmic. La vila d'Aosta, que tenia 7.126 habitants el 1839 es mantindrà en 7.376 el 1881 i en 7.875 el 1901. El 1853 esclataria la Insurrection des Socques, breu i violenta expressió de fanatisme popular provocada per l'abandó social i econòmic de la vall; el comerç pel Saint Bernard s'havia reduït al mínim, ja que el govern piemontès encoratjava i dirigia el flux per les valls de Susa, Cuneo i el Sampione; l'empenta a la iniciativa industrial fou reduïda a les mines de Cogne i als molins paperers. Endemés, la població local estava molesta amb l'absentisme monàrquic a la vall, tot i que es mantingueren reialistes i fidels a la casa de Savoia.
Incorporació a Itàlia El 1860 la Vall d'Aosta, com a part del regne del Piemont, fou incorporada al nou Regne d'Itàlia, mentre que la resta de Savoia, amb Niça, era cedida a França. Fins aleshores, l'ús oficial del francès estava garantit a la cort de Torí, i ara passaran a ser minoria lingüística. Però la política centralitzadora de la burocràcia piemontesa no accepta les minories, i com que el francès és considerat com a "idioma estranger", els valldostans seran tinguts com a "element estrany" de la vida nacional, i intentaran dificultar l'assimilació al país dels piemontesos que hi viuen. Això produirà enfrontaments amb els funcionaris hostils enviats a la vall, i provocarà la marginació dels nadius.
L'ús del francès a la vall es mantindria incontestable fins al 1861. Des del 1861 s'inicià una campanya italiana contra l'ús del francès, fomentada amb l'actitud prepotent dels funcionaris italians. L'intent d'eliminació s'intentarà fer per etapes: a les escoles, on intentaren suprimir bruscament l'ensenyament a les escoles superiors el mateix 1860, però la reacció unànime dels valldostans va fer que el ministre retirés el projecte; als tribunals (des del 1881), a l'estat civil, i finalment a l'església. El 1885 l'ensenyament del francès serà reduït a totes les escoles valldostanes a la categoria de matèria facultativa a impartir fora de l'horari escolar.