miniatura|Escriptura maia en estuc al Museo de sitio a Palenque, Mèxic. Un exemple de text en una llengua mesoamericana escrit en un dels sistemes d'escriptura de Mesoamèrica Llengües mesoamericanes són les llengües indígenes de l'àrea cultural mesoamericana, que abasta el sud de Mèxic, tot Guatemala i Belize i part d'Hondures i El Salvador. La zona es caracteritza per una àmplia diversitat lingüística, ja que conté diversos centenars de llengües diferents i set grans famílies lingüístiques. Mesoamèrica és també una àrea d'alta difusió lingüística en la qual la interacció a llarg termini entre parlants de diferents idiomes a través de mil·lennis ha donat lloc a la convergència de certs trets lingüístics a través de famílies de llengües dispars. El sprachbund mesoamericà es coneix comunament com l'àrea lingüística mesoamericana.
Les llengües de Mesoamèrica també es trobaven entre les primeres a evolucionar tradicions independents d'escriptura. Els textos més antics daten d'aproximadament l'any 1000 aC mentre que la majoria dels textos en els escrits indígenes (com el maia) data del 600-900. Arran de l'arribada dels espanyols al , i continuant fins al , la majoria de les llengües mesoamericanes van ser escrites en alfabet llatí.
Les llengües de Mesoamèrica pertanyen a sis grans famílies: maia, otomang, Mixe-Zoque, totonaca, uto-asteca i llengües txibtxes (només a la frontera sud de la zona), així com un parell de famílies més petites i aïllades, el purépecha (tarasco), huave, llengües tequistlateques i misumalpa. Entre les famílies otomang i maia representen el nombre més gran de parlants, cadascuna amb més d'un milió de parlants. Moltes llengües mesoamericanes avui són llengües amenaçades o en perill d'extinció, però altres, incloent-hi les llengües maies, nàhuatl, mixteca i zapoteca, tenen centenars de milers de parlants i són viables.
Llengua vs. dialecte La distinció entre llengües i dialectes relacionats és notòriament vaga a Mesoamèrica. El patró sociocultural mesoamericà dominant a través de milers d'anys s'ha centrat al voltant de la vila o ciutat com a comunitat de més alt nivell en lloc de la nació, regne o nació. Això ha fet que a Mesoamérica cada comunitat vilatana o ciutat estat, anomenada en nàhuatl altepetl, hagi tingut el seu propi estàndard de llengua que, en el cas típic, ha evolucionat per separat dels idiomes estretament relacionats però geogràficament remots. Fins i tot les comunitats geogràficament properes estretament relacionades amb llengües mútuament intel·ligibles no necessàriament s'han vist ètnicament relacionades, o la seva llengua ha estat un factor d'unitat entre elles. La relativa endogàmia de la comunitat urbana també s'ha traduït en una gran diversificació lingüística entre les comunitats tot i la proximitat geogràfica i lingüística, i sovint provoca una baixa intel·ligibilitat entre varietats d'una mateixa llengua que es parla a les comunitats adjacents. L'excepció a aquesta regla és quan una "llengua franca" comuna ha evolucionat per facilitar la comunicació entre els diferents grups lingüístics. Aquest ha estat el cas del nàhuatl clàssic i del maia clàssic, que en diferents moments de la història han estat utilitzats com a llenguatge comú entre els diferents grups ètnics. Per complicar-ho encara més hi ha l'estil de vida seminòmada de molts pobles mesoamericans i els sistemes polítics que sovint han utilitzat la reubicació de comunitats senceres com una eina política. Són comuns els dialectes o variants "encadenades", on dues o tres ciutats adjacents en seqüència tenen una parla prou similar per entendre's força bé, però els que estan separats més àmpliament tenen problemes per entendre's l'un a l'altre, i no hi ha pauses clares que separin de manera natural la continuïtat en subregions coherents.Suárez, 1983 p13-20
Tots aquests factors junts han fet que sigui extremadament difícil distingir entre el que constitueix una llengua o un dialecte a Mesoamèrica. Les isoglosses lingüístiques sovint no coincideixen o no prou per a resultar útil quan es tracta de decidir, i els factors sociològics sovint ennuvolen encara més el panorama. La importància dels mesuraments d'intel·ligibilitat (que és en si mateix difícil de mesurar) depèn en gran manera dels propòsits dels analistes i els compromisos teòrics.Suaréz 1983 p16 En castellà la paraula “dialecto” sovint s'ha utilitzat de forma genèrica sobre les llengües indígenes per tal de descriure-les com a inherentment inferiors als idiomes europeus. En els últims anys això ha causat una aversió a la paraula "dialecte" entre els lingüistes de parla hispana i d'altres, i el terme "variant" s'ha aplicat sovint en lloc seu.SIL international description of the use of the word "dialecto" in popular speech
Moltes agrupacions lingüístiques mesoamericanes no han tingut noms diferents en ús comú per lluts diferents idiomes i alguns grups lingüístics coneguts per un sol nom mostren una variació prou significativa per a justificar la divisió en diversos idiomes que tenen baixa intel·ligibilitat mútua. Aquest és el cas dels grups lingüístics mixteca, zapoteca i nàhua, que contenen idiomes diferents però que es fa referència a un sol nom. De vegades un sol nom s'ha utilitzat per descriure grups lingüístics que no tenen relació, com és el cas dels termes "popoluca" o "txitximeca". Aquesta escassetat de noms d'idiomes ha significat que la convenció dins de la lingüística mesoamericana en escriure sobre una varietat lingüística específica és esmentar sempre el nom del grup lingüístic ampli, així com el nom de la comunitat, o la ubicació geogràfica en la qual es parla, per exemple nàhuatl de l'istme, zapoteca Zoogocho o chinantec Usila. Alguns grups lingüístics han estat nomenats de manera més adequada. Aquest és el cas dels idiomes maies, amb una diversitat interna sens dubte comparable a la trobada entre els dialectes del nàhuatl, però moltes de les varietats lingüístiques tenen noms diferents, com ara el K'Iché', tzotzil o huastec.Suárez 1983 p20
Visió geogràfica miniatura|Àrees culturals de Mesoamèrica Mesoamèrica es pot dividir en subàrees lingüístiques més petites on la difusió lingüística ha estat especialment intensa, o on certes famílies s'han ampliat fins a esdevenir predominants. Un d'aquestes subàrees seria l'àrea maia que cobreix la Península de Yucatán, tota Guatemala i Belize i parts dels estats de Chiapas i estat de Tabasco, on les llengües maies han estat molt predominants. A Chiapas i a la costa del Pacífic de Guatemala els parlants de llengües mixe-zoques van ser inicialment dominants, però amb la difusió de les llengües maies van ser expulsades a la perifèria de les àrees o a bosses aïllades, i el mateix va passar el cas dels parlants xinca i lenca, que probablement també eren parlades a la zona en el període preclàssic. Una altra àrea lingüística és Oaxaca que està dominada pels parlants de llengües otomang; aquí els parlants mixe-zoque també van ser desplaçats a poc a poc pels parlants de llengües zapoteques, així com pels parlants dels idiomes huave i tequistlateca. Oaxaca és l'àrea de major diversitat lingüística de Mesoamérica i els seus 95.400 km² contenen almenys 100 variants lingüístiques mútuament inintel·ligibles.Suárez 1983 p16 La subàrea comunament anomenada Mèxic central, que cobreix valls i zones muntanyoses que envolten la Vall de Mèxic, originalment contenia parlants de llengües otomang (Oto-Pame) septentrionals, però, a partir de finals del clàssic aquests idiomes van ser desplaçats a poc a poc pel nàhuatl, que ara és la llengua indígena predominant a la zona.
Làrea occidental era habitada majoritàriament pels parlants de p'urhépecha i algunes parlants uto-asteca com huichols i nàhuatl. La zona septentrional ha estat habitada per parlants seminòmades de llengües uto-asteques (de llengües tepimanes, cora i huichol), així com pame (Otomang) i altres idiomes que s'han extingit. Làrea del Golf és tradicionalment la llar dels parlants de llengües totonaques a la zona nord i central i de mixe-zoque a la zona sud. No obstant això la zona nord del golf es va convertir en la llar dels parlants de huasteca en el període preclàssic, i la zona sud va caure sota la dominació nahua en el període postclàssic. L'àrea Centreamericana va ser originalment habitada pels parlants de llengües misumalpa, jicaque i llengües txibtxes que es va convertir en objecte de dominació i influència lingüística dels grups de parla maia en el període clàssic. Guerrero en realitat no constitueix la seva pròpia àrea lingüística, però s'ha vist influïda per les d'Oaxaca, zona occidental o central de Mèxic en diferents moments de la seva història.
Història lingüística La història lingüística de les llengües mesoamericanes es pot dividir en els períodes precolombí, colonial i modern.
Període precolombí La primera presència humana a Mesoamérica està documentada al voltant de 8000 aC, durant un període conegut com el paleoindi. Les dades lingüístiques, però, incloent-hi la reconstrucció del llenguatge derivat del mètode comparatiu, no arriben més enrere d'aproximadament 5000 anys (cap al final del període Arcaic). Al llarg de la història de Mesoamèrica un nombre indeterminat de llengües i famílies lingüístiques es van extingir i no van deixar evidència de la seva existència. El que se sap sobre la història precolombina de les llengües mesoamericanes és el que es pot suposar per proves lingüístiques, etnohistóriques i arqueològiques. Sovint les hipòtesis relatives a la prehistòria lingüística de Mesoamèrica es basen en molt poques proves.
Període arcaic (- 2000 aC) Es creu que tres grans famílies lingüístiques han tingut les seves llars comunes més recents dins de Mesoamèrica. Els terminis i els llocs en els quals els ancestres comuns d'aquestes famílies les parlaven, esmentats pels lingüistes com protollengües, han estat reconstruïdes per mètodes de la lingüística històrica. Les tres famílies més antigues conegudes de Mesoamèrica són les llengües mixe-zoque, les otomangs i les llengües maies. Es creu que el proto-otomang es va parlar parlat a la vall de Tehuacán entre 5000 i 3000 aC,Campbell (1997:159)
encara que només pot haver estat un centre de la cultura otomang, sent una altra possible llar otomang Oaxaca. El proto-maia es parlava a la sierra dels cuchumatanes de Guatemala al voltant de l'any 3000 abans de Crist.Campbell (1997), p.165. La primera proposta (Sapper 1912) que va identificar les terres altes de Chiapas-Guatemala com a "bressol" probable dels idiomes maies va ser publicada per l'antiquari i erudit alemany Karl Sapper, vegeu l'atribució de Fernández de Miranda (1968), pàg. 75. El proto-mixe-zoque es parlava a la costa del golf, a l'istme de Tehuantepec i a la costa del Pacífic de Guatemala al voltant de 2000 aC, en una àrea molt més gran que la seva extensió actual.Wichmann, 1995 Hom també pot suposar que les llengües totonaques, purépecha, huave i han estat presents a Mesoamèrica en aquest punt, tot i que es desconeix.
Period preclàssic (2000 aC - 200)