miniatura|L'any 1935 el carlisme feu seva la senyera tradicional dels exèrcits espanyols, la Creu de Borgonya, considerada bandera representativa de les forces armades de la Monarquia Hispànica. miniatura|Arbre genológic de pretenents carlins al tron d'Espanya. Llegenda: Reis d'Espanya (blau), pretendents carlins de la branca principal (groc), branca de pretendents de la casa de Borbó-Parma (vermell), pretendents carloctavistes (verd) El carlisme, també anomenat tradicionalisme, legitimisme o jaumisme (entre 1909 i 1931), va ser —i tot i que molt reduït, encara és— un moviment polític ultraconservador d'Espanya, que pretenia entronitzar una branca alternativa de la dinastia borbònica espanyola.
El carlisme va néixer el 1833 com un moviment tradicionalista en oposició al liberalisme. Els seus postulats ideològics es van resumir en el lema de Déu, pàtria, furs i rei.
El suport social del carlisme provenia tradicionalment de les zones rurals, puix que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de vida amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives desamortitzacions i als constants atacs per a privar-los dels drets comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, ja que defensava un catolicisme militant, atès que l'Església en aquella època no admetia la llibertat de culte ni la laïcitat de l'Estat. També s'oposava al centralisme, reivindicant la restauració dels furs bascos i navarresos, així com els de Catalunya i la corona d'Aragó, estenent el principi regionalista a tot Espanya.
La vitalitat del carlisme a Catalunya encara al primer terç del es mostra en elements com la reorganització política finisecular, el manteniment de nombrosos diaris (destacant-ne El Correo Catalán a Barcelona), la creació del Requetè o la participació de carlins en els Sindicats Lliures. Tot i que el carlisme no va tenir cap participació activa en el naixement del catalanisme polític, posteriorment s'hi va sumar esporàdicament i forçat per l'ambient, segons l'historiador Pere Anguera. El 1930 el partit jaumista català va elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, fet que, segons Anguera, es contradiu amb la radical oposició carlina a l'Estatut de 1932, que va fer que alguns antics tradicionalistes fundessin la Unió Democràtica de Catalunya.
Durant la dècada de 1930 fou decisiva la conspiració dels carlins amb els militars contra la Segona República que donà origen a la Guerra Civil espanyola. En la guerra més de 60.000 voluntaris van combatre en el Requetè repartits en 67 terços, entre els quals destacà el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format exclusivament per catalans fugits de la zona republicana.
Història El carlisme durant les guerres carlines miniatura|El General Tristany al front de les tropes carlines de Girona a la Tercera Guerra Carlina (quadre d'Augusto Ferrer-Dalmau).
El conflicte entre carlins i liberals originà nombroses insurreccions durant el , que en tres moments es generalitzaren fins al punt de constituir autèntiques guerres civils. El fenomen del carlisme va ser especialment fort a Navarra, al País Basc, al País Valencià (especialment a la zona del Maestrat) i a Catalunya, però va tenir incidència a tot Espanya.
Alguns militars carlins destacats van ser:
Tomás de Zumalacárregui, comandant en cap de les forces basco-navarreses durant la primera guerra (1833-1840). Josep Galceran, primera persona a Catalunya en alçar-se a favor de Carles V. Va ser un comandant reconegut durant la primera guerra (1833-1840) Ramon Cabrera i Grinyó, comandant en cap de les forces carlines al Maestrat durant la primera guerra i a Catalunya durant la segona guerra o Guerra dels Matiners (1846-1849). Rafael Tristany i Parera, cap de l'exèrcit carlí a Catalunya durant la tercera guerra (1872-1876). Francesc Savalls i Massot, general carlí de la tercera guerra (1872-1876).
El carlisme durant el regnat d'Isabel II Després de la desfeta de l'any 1839 amb el Conveni de Vergara, el carlisme, tot i haver quedat reduït a la clandestinitat, continuava aglutinant un bon sector dels espanyols. Els carlins creien haver perdut principalment per una traïció i Vicente Marrero afirma que les seves idees fins i tot eren majoritàries entre la població. Mostra d'això és el fet que durant alguns anys el diari La Esperanza, dirigit pel carlista Pedro de la Hoz, arribés a ser el diari amb més circulació de tota la premsa espanyola de l'època.
Els primers pensadors carlins, que van publicar els seus escrits a finals de la dècada de 1830 i principis de 1840, van ser Vicenç Pou, Magí Ferrer, Pedro de la Hoz, Atilano Melguizo i Félix Lazaro Garcia.
miniatura|esquerra|Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín (Carles VI) Per tal de reconciliar definitivament els espanyols, superar el plet dinàstic i unir tots els monàrquics, el partit balmista va defensar el matrimoni entre Isabel II i el comte de Montemolín (primogènit de Carles Maria Isidre, en qui el darrer abdicaria per a facilitar el projecte). En el seu diari El Pensamiento de la Nación, Jaume Balmes va defensar incessantment aquest matrimoni, i després de reunir-se a París amb el comte de Montemolín, aquest va publicar un manifest que va aparèixer a La Esperanza amb data del 23 de maig de 1845, redactat pel mateix Balmes, en el qual Carles Lluís es mostrava conciliador, tot afirmant que «la millor manera d'evitar la repetició de les revolucions no és obstinar-se a destruir tot el que han aixecat, ni a aixecar tot el que han destruït».
El projecte de Balmes fracassaria, d'una banda, per l'hostilitat de Narváez, Maria Cristina i el rei Lluís Felip de França, així com pels gustos personals d'Isabel, però també per la postura intransigent del comte de Montemolín, representada pel diari carlista La Esperanza, que es va oposar a la idea balmesiana que Carles Lluís fos simplement el rei consort i va postular la tesi d'una unió dinàstica com la dels Reis Catòlics, en igualtat de drets («tanto monta»). Menéndez Pelayo escriuria al respecte que l'empresa de Balmes no va fracassar per incompatibilitat de principis, sinó per incompatibilitat de persones.
A més, la política del nou règim liberal girava al voltant de la influència francesa, quan manaven els moderats, i dels anglesos, quan ho feien els progressistes. Davant la necessitat de casar Isabel II, a França la Monarquia de juliol (amb la qual Carles Lluís, lleial als borbons destronats, no es va voler entendre) es va decidir per Francesc d'Assís de Borbó amb el pla que si el matrimoni no tenia successió, la dinastia d'Orleans ascendiria al tron espanyol. D'altra banda, com que Francesc d'Assís no hauria de tenir autoritat sobre la seva dona, Espanya quedaria sotmesa a la influència de Lluís Felip. Per la seva banda, Anglaterra recolzava la candidatura de Enric de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, d'idees progressistes, i els carlins, mancats d'aliats internacionals, es van quedar sols.
Després del fracàs del matrimoni amb Isabel, una part dels partidaris del comte de Montemolín van provocar una nova insurrecció, amb focus principal a Catalunya, coneguda com la Guerra dels Matiners, que va durar fins al 1849. Van tornar a aixecar-se partides carlines el 1855, després d'un nou fracàs d'acord amb la dinastia regnant, i l'any 1860 es va produir l'intent del general Ortega a Sant Carles de la Ràpita, en el qual va acabar pres el propi Carles Lluís, a qui van forçar a renunciar als seus drets dinàstics, renúncia de la qual posteriorment va dir des de l'estranger que no havia tingut cap validesa.
miniatura|Maria Teresa de Bragança, segona esposa de Carles Maria Isidre, coneguda com la princesa de Beira. Després de morir Carles Lluís el 1861, el seu germà Joan de Borbó i Bragança, en qui requeien els drets de la dinastia carlista, va reconèixer Isabel II com a reina d'Espanya, però la seva madrastra, Maria Teresa de Bragança, princesa de Beira, va protestar contra aquest fet i va publicar en 1863 la seva cèlebre «Carta als espanyols», en la qual proclamava el fill de Don Joan, Carles de Borbó i Àustria-Este, posteriorment conegut pels seus partidaris com Carles VII, com a legítim hereu dels drets de Carles Lluís. Únicament l'esposa de Don Joan, mare de Carles VII, es negava a donar suport a aquesta idea, però finalment va cedir davant els decidits propòsits del seu fill, qui va començar a rebre la visita dels personatges carlins més significats (Joaquín de Marichalar, Carles Algarra, Rafael Tristany, Regino Mergeliza, etc.), publicant poc després un manifest seu a La Esperanza. En una conferència amb Vicente de la Hoz es van estudiar els mitjans per reorganitzar el partit carlista.
El 1866 Don Carles va escriure al seu pare declarant-se a si mateix com a cap dels carlins i el 1868 va presidir a Londres un Consell amb les principals figures del carlisme per a rellançar el moviment, aprofitant la crisi del règim isabelí. En aquesta junta es va traçar un pla polític i administratiu, es va fixar la línia de conducta a seguir, es va preparar el manifest que el següent any dirigiria als espanyols, i va prendre el títol de duc de Madrid.
En el seu posterior exili a París, Isabel II va conèixer personalment Carles VII, a qui arribaria a reconèixer com a rei legítim d'Espanya.
El carlisme durant el Sexenni Democràtic miniatura|Jaume Balmes Tot i que el carlisme neix el 1833 per defensar l'absolutisme, posteriorment se'n desvinculà i va desenvolupar una política de defensa de la tradició medieval influenciada en el pensament de Jaume Balmes.
La Revolució de 1868 que destronà Isabel II i el posterior Sexenni Revolucionari van suposar un gran ressorgiment del carlisme, que per primer cop va participar en la política parlamentària. Per la seva defensa de la unitat catòlica i del sistema monàrquic tradicional, els anomenats neocatòlics —antics isabelins— s'integraren al partit carlí, que es va constituir amb el nom de Comunió Catòlico-Monàrquica. Amb aquest nom, nocedalins i carlins ja havien unificat els seus esforços durant la dècada de 1860, fins i tot abans de la revolució. La Junta Central catòlico-monàrquica fou presidida pel marquès de Villadarias. A la majoria de les províncies d'Espanya es van crear diaris carlins. En les eleccions generals espanyoles de 1871 arribaren a obtenir 51 diputats. En aquest context, el 1872 comença la Tercera Guerra Carlina que durarà fins a 1876.
El programa de Carles VII Durant el Sexenni Revolucionari el carlisme va esdevenir per primera vegada un moviment legal, augmentant les seves files amb antics isabelins procedents del partit moderat. Els catòlico-monàrquics o carlins van començar llavors a definir la seva doctrina, la qual durant el regnat d'Isabel II només havia estat exposada de manera indirecta pel diari madrileny La Esperanza, òrgan oficiós de la causa carlina.
L'any 1873 Leandro Herrero va afirmar en un llibret titulat El gobierno carlista: lo que es en teoría y práctica que el carlisme era sinònim de monarquia cristiana, i que el seu fonament essencial era el dret diví, a més de la legitimitat monàrquica. La monarquia era vista pels carlins com una institució paternalista, on el rei cristià hauria d'exercir com a pare bondadós del seu poble, però també hauria de manar i ser obeït. miniatura|esquerra|Leandro Herrero El pretendent Carles VII va reconèixer que, tot i que es proposava restaurar "l'Espanya antiga", l'Antic règim no podia tornar tal com havia estat abans, sinó que necessitava grans reformes.