LAntàrtida és el quart continent més extens del món, encara que no és habitat com és gairebé íntegrament dins del Cercle Polar Antàrtic. Durant l'hivern dobla la seva mida per la gran quantitat de gel marí que es forma a la seva perifèria. El mot àrtic prové del grec ἀνταρκτικός (arktikos), que significa Ossa Polar, en referència a la constel·lació de l'Ossa Menor, a l'hemisferi nord, mentre que Antàrktikos significa oposat a l'Ossa Polar. El primer ús oficial del nom Antàrtida com a continent fou a la dècada de 1890 i s'atribueix al cartògraf escocès John George Bartholomew.
Malgrat que els mites i les especulacions sobre una Terra Australis es remunten a l'antiguitat, la primera observació confirmada del continent es va fer el 1820, a conseqüència de l'expedició russa de Mikhaïl Làzarev i de Fabian von Bellingshausen. El continent, però, va romandre oblidat al llarg del a causa del seu clima hostil, la manca de recursos i l'aïllament.
És al pol Sud geogràfic de nostre planeta, per sota dels 60º de latitud. Ocupa una àrea de 13,8 milions de km² i és coberta d'una gruixuda capa de gel acumulada. El gel cobreix el 98% de la superfície i té un gruix mitjà de 2,7 km, i un màxim de gairebé 4 km al centre del continent. Manté en el seu àmbit el 70% de l'aigua del planeta o, dit d'una altra manera, el 90% de tot el gel i és la reserva més important d'aigua dolça. Però en els últims anys, el canvi climàtic afecta aquesta regió generant el desglaç, per la qual cosa es preveu que pugi el nivell del mar en molts llocs del planeta.
Durant molts anys, el continent antàrtic s'ha convertit en la destinació final de molts aventurers i expedicionaris, donada la gran quantitat de recursos que acull. De fet, els primers exploradors que van anar a l'Antàrtida fa més de dos segles, quedar impressionats per la seva riquesa i biodiversitat.
Per la gruixuda capa de gel, és el més alt de tots els continents, amb una elevació mitjana d'uns 2.300 m. El punt més elevat del continent és el massís Vinson (5.140 m), el més baix sembla la fossa subglaciar de Bentley (a 2.499 m sota el nivell del mar), a l'oest de l'Antàrtida. Aquesta fossa està coberta per més de 3.000 metres de gel i neu.
La presència de vida a l'Antàrtida està fortament condicionada per la temperatura, fet que genera que siguin poques les espècies que puguin adaptar-se a unes condicions tan dures. Per aquesta raó, és en el medi marí on trobem una gran riquesa d'organismes. De fet, els mars que envolten l'Antàrtida amaguen l'ecosistema més productiu i, alhora més fràgil del planeta.
La riquesa depèn dels corrents d'aflorament que condicionen la cadena tròfica, i que tenen la seva base en el kril un organisme del plàncton. Altres organismes que formen part d'aquesta cadena són esponges de mar, equinoderms i mol·luscs, entre els invertebrats. Pel que als vertebrats es refereix, trobem peixos i aus com el petrell i el pingüí. Pel que fa als mamífers, hi ha espècies com les foques i cetacis. El grup dels cetacis engloba diverses espècies de les quals un gran nombre hi viuen. Aquestes no són residents permanents, ja que durant l'hivern migren cap a latituds més temperades per reproduir-se i alimentar-se, i tornen a estiu quan l'aliment és més abundant. En el grup dels cetacis hi ha rorquals, balenes, catxalots, orques i dofins.
Descobriment La història del descobriment de l'Antàrtida és diferent a la història del descobriment dels altres continents. És una història d'exploració, d'heroisme, honor i orgull nacional que va quedar reflectida en llibres de bitàcola i diaris de viatge.
Els herois antàrtics no portaven armes, perquè a l'Antàrtida no hi havia natius per doblegar. Les extremades condicions geogràfiques i climàtiques del continent blanc van impedir que s'hi desenvolupés la vida humana i es van encarregar de mantindre'l aïllat fins a final del . L'Antàrtida és la major extensió de gel i neu del planeta amb les glaceres més grosses de la Terra. Formen grans plataformes de gel que suren sobre el mar i que bloquegen els accessos marítims, especialment als mars de Ross i de Weddell. El continent blanc veu duplicada cada hivern, quan les aigües antàrtiques es congelen. A més, l'Antàrtida és el continent més fred, el més sec i on el vent registra les velocitats més altes. No hi ha hagut guerres ni conflictes armats entre els qui van pretendre conquistar-la. Explorador, víctimes de les forces de la natura van ser els únics morts. La van invair amb vaixells, avions, banderes i instrumental científic i unes insaciables ganes de descobriment i glòria.També hi ha hagut un rerefons d'interessos econòmics que van portar gairebé fins a la desaparició de foques i balenes.Tots aquests fets van concloure amb la signatura del Tractat Antàrtic el 1959, les consideracions bàsiques del qual són el manteniment de la pau i la cooperació científica internacional.
Quan parlem del descobriment de l'Antàrtida no podem ignorar els cinc segles d'expedicions que el van precedir i que van servir per assentar les bases del coneixement marítim.
Plató (427 – 347 a. de C.), basat en les teories de Pitàgores sobre l'esfericitat dels planetes, ja afirmava que havia d'existir continents no descoberts a l'hemisferi sud per balancejar les terres conegudes de l'hemisferi nord, sense la qual cosa la terra es desestabilitzaria i acabaria capgirant-se.
Aristòtil (384 – 322 a. de C.), un dels estudiants de Plató, al seu Tractat sobre meteorologia dividia el món en cinc zones climàtiques simètriques: una faixa equatorial de climes tòrrids, dues faixes limítrofes de climes temperats, i els dos pols, amb climes freds i inhòspits i envoltats de gel, on els éssers humans no podrien sobreviure. Aristòtil va anomenar aquestes zones polars les antípodes (l'oposat als peus). Ptolemeu, astrònom d'Alexandria () va batejar aquesta presumpta massa continental amb el nom de Terra Australis Incognita, la «desconeguda terra del sud». Ptolemeu, a més, afirmava que no hi havia pas marítim entre Àfrica i Àsia. Teoria que van derrocar els lusitans el quan van iniciar l'exploració dels mars del sud en recerca de les rutes de les espècies. Això va animar altres navegants europeus, que creien que era possible arribar a l'Àsia oriental navegant cap a l'oest. Així Cristòfor Colom, representant els Reis Catòlics, va arribar per error a les costes d'Amèrica el 1492. Colom va creure que havia arribat al continent asiàtic i va morir sense saber que no havia culminat la seva gesta. En va prendre el relleu Fernando de Magallanes, qui el 1519 va salpar des de Sevilla amb rumb sud. Magallanes va navegar la costa patagona, fins a l'estret que portaria el seu nom, fins als 53°S i descobrí així el pas entre Amèrica i Àsia el 1520. Inspirat per les fogates dels indígenes a les costes, Magallanes va batejar aquesta regió com a “Terra del Foc”. Va trigar 38 dies a recórrer els 532 km de l'estret i a la seva arribada a l'oceà el va anomenar “Pacífic” a causa de la seva aparent tranquil·litat.
Va seguir el seu viatge cap a l'Oest sense saber si Terra del Foc era una illa o l'extrem d'un nou continent. En qualsevol cas, ja mai ho sabria perquè a la seva arribada a les Filipines, el 1522, va ser assassinat per uns indígenes. Va ser llavors quan Sebastián Elcano es va veure obligat a prendre el comandament de l'expedició. Finalment van arribar a Sevilla i Elcano es va convertir així en el primer navegant que feia una volta completa al món. En la seva segona expedició Elcano sobrepassà els 55°S, entre el Cap d'Horn i la Península antàrtica.
En la cartografia espanyola de llavors ja s'inclouen les illes Malvines i un cercle polar antàrtic completament marítim. Tenint en compte que la tendència cartogràfica d'aleshores era incloure en els mapes només l'efectivament explorat, és probable que els espanyols haguessin solcat ja aquestes aigües. Cap a finals del 1577, el navegant anglès Francis Drake, a bord del Pelican, va partir des del port de Plymouth cap als mars del sud.
Després de creuar l'estret de Magallanes, la flota de Drake és empesa per un fort temporal unes cent milles al sud de Terra del Foc, i coneix així, per accident, el punt on es troben els oceans Atlàntic i Pacífic. Punt que avui dia rep el nom del Passatge de Drake.
Drake continua el seu viatge cap al Nord, saquejant els establiments espanyols que anava trobant per la costa del Pacífic. Finalment va arribar a Anglaterra el 1580, i es converteix així en el segon navegant a fer la volta al món. Felip II va reclamar a la corona britànica la retribució de les seves pertinences i el cap de Drake. No obstant això, la reina Elizabet respon nomenant Drake Cavaller de l'Imperi. I és que els britànics, en aquell moment, estaven més orientats cap a la pirateria que cap a les exploracions.
El 1615 el neerlandès Le Maire arriba fins a l'extrem sud de Sud-amèrica, al qual denomina Cap d'Hornos, en honor d'una de les naus de la flota, perduda en un temporal, i confirma definitivament que Terra del Foc no posseïa continuïtat territorial amb cap altra terra al sud.
Gabriel de Castella va ser el primer home a establir el primer contacte visual verificable amb el continent antàrtic. El següent segle aportaria el cronòmetre, que va brindar exactitud als càlculs longitudinals; la col àcida, que va servir com a defensa davant l'escorbut; i l'aixecament dels secrets sobre els descobriments geogràfics, pactat entre França, Espanya, Gran Bretanya i Portugal. No obstant això, durant bona part d'aquest segle, l'escenari marítim es va mudar al Carib, a causa dels intents britànics d'apoderar-se de les Antilles i la Florida, i els consegüents esforços de l'armada espanyola per sufocar aquests avanços.
Entre 1750 i 1770 s'inicia la colonització de la Patagonia, i les illes Malvines comencen a ser mirades amb atenció, com a port de refresc o com a punt de partida per a les explotacions pesqueres i foqueres que, a partir d'aquesta data, inicien el seu creixement.
Per la seva banda, entre 1738 i 1772, els francesos descobreixen les illes subantàrtiques de Bouvet, Crozet i Kerguelen, situades al quadrant africà.En 1771 James Cook parteix des d'Anglaterra amb dues naus, la HMS Resolution i l'HMS Adventure. Arriba al Cap de Bona Esperança i continua cap al sud-est. El gener de 1773 aconsegueix la marca de navegació més austral fins llavors, 67° 15′ S, i es converteix en el primer home a creuar el Cercle polar antàrtic. Si bé les costes antàrtiques li van ser esquives, Cook va manifestar la seva certesa de l'existència de terres més meridionals des d'on fluïen els blocs de gel que li impedien el seu pas cap al sud. També va observar que aquestes terres es trobarien només a partir de latituds poc compatibles amb l'existència de vida.
El gener de 1775 arribava a les illes que batejaria Geòrgies del Sud, illes que el 1756 el pilot espanyol Gregorio Jerez, al comandament de la nau León, va cridar «Sant Pere!» i que va registrar en la seva carta naútica. Malgrat el descobriment espanyol, la denominació de Cook preval fins avui. Cook descobriria també l'arxipèlag de les illes Sandwich del Sud. Així, a la fi del totes les illes subantàrtiques de l'Índic i l'Atlàntic estaven ja descobertes i cartografiades.