miniatura|Grècia és sovint referida com «el bressol de la civilització occidental», i l'antiga Atenes va ser considerada el seu centre. El Partenó d'Atenes és el símbol imperible de la cultura grega. La Cultura de Grècia ha evolucionat durant tota la seva història, amb els seus inicis en les civilitzacions minoica i micènica continuant amb la notabilíssima Grècia clàssica, el naixement de l'època hel·lenística i pel mig de la influència de l'Imperi Romà i la seva continuació medieval, l'Imperi Romà d'Orient, a la Grècia oriental. L'Imperi Otomà també va tenir una influència considerable en la cultura grega, però és la guerra d'independència grega la que revitalitza Grècia i propicia el naixement d'una identitat individual dintre de la seva polifacètica cultura al llarg de la seva història.
Art L'art i l'arquitectura de la Grècia antiga va tenir una gran influència en l'art occidental fins a l'actualitat.Peter Krentz, Ph.D., W. R. Grey Professor of History, Davidson College. "Greece, Ancient." World Book Advanced. World Book, 2012
L'art romà d'Orient i l'arquitectura romana d'Orient també van jugar un important paper als inicis del cristianisme i queda una significativa influència a les nacions cristianes ortodoxes d'Europa oriental i Euràsia. Fins ara, a causa dels estralls de la història, solament una petita varietat de l'art grec antic ha sobreviscut -sobretot escultura i arquitectura i arts menors, incloent-hi el disseny de monedes, ceràmica i el gravat de pedres precioses. Grècia també té, a partir de la revolució, un pes específic a la història de l'art contemporani.
Arquitectura miniatura|Un exemple clàssic d'arquitectura romana d'Orient a Tessalònica
miniatura|esquerra|Un exemple de barreja de arquitectura romana d'Orient i arquitectura neoclàssica. Les restes de l'arquitectura encara perviuen o estan ben documentades actualment.
Els antics grecs van desenvolupar dos estils primaris o ordres clàssics. El sobri i sòlid dòric i el refinat i decoratiu jònic. Cal assenyalar que l'estil jònic va evolucionar dins de l'estil corinti.
La forma rectangular dels antics temples grecs, envoltats de columnates suportades per un pediment triangular, construïda de pedra calcària o marbre, continua sent un estil popular fins avui. Encara que l'arc era familiar als polvoríns, no estava àmpliament estès el seu ús, per contrast amb les posteriors edificacions romanes. Les obres representatives que perviuen de l'arquitectura grega són el Partenó i l'Erectèon d'Atenes, i les estructures romanes basades en el model grec, amb el Panteó de Roma, el qual és atribuït a l'arquitecte grec Apol·lodor de Damasc.
L'arquitectura romana d'Orient va ser un mode de construcció comuna des de l'ascens del cristianisme a l'època de Constantí I el Gran fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient el 1453 a les mans dels turcs otomans. Són característics la planta de creu grega, el capitell d'estil romà d'Orient, una barreja de jònic i capitells corintis, i una cúpula central envoltada per diverses petites cúpules. Grècia va experimentar també el ressorgiment de l'arquitectura neobizantina després de la revolució grega i força insospitadament, també l'apogeu de l'arquitectura neoclàssica als anys següents a la Revolució; això va venir a posar-la en contacte i interacció amb la tradicional vil·la romana d'Orient per produir una forma específica a la Grècia contemporània.
Com d'altres capitals contemporànies, Atenes té part a l'arquitectura Moderna i postmoderna, més concretament les últimes construccions de Santiago Calatrava per als Olimpíades d'Atenes de 2004.
Pintura i escultura miniatura|El Auriga de Delfos, Museu Arqueològic de Delfos, una de les grans obres que es conserven de l'escultura grega, datada cap al 470 aC.
Per contrast amb altres formes il·lustrades, les pintures conservades de l'antiga Grècia són molt escasses. Els pintors grecs treballaven principalment en plafons de fusta, i les obres finals van ser admirades durant centenars d'anys després de la seva creació. Tanmateix, aquestes pintures van desaparèixer després del quan no van ser suficientment protegides. També les inferiors còpies romanes, per exemple les de Pompeia, les escasses mostres conservades trobades en les tombes dels reis de Macedònia a Vergina, a Lèucada també a l'antiga Macedònia, com les de Kazanlak a l'antiga Tràcia.
Les obres conservades de l'antiga escultura grega són més comuns, en particular les dels mestres escultors, com Fídies i Praxíteles. Aquests artistes i els seus seguidors van ser freqüentment emulats pels romans. Tanmateix, els cristians del i del van veure la destrucció dels ídols pagans com si fos un «acte de pietat». Moltes escultures antigues de marbre van ser cremades amb calç a l'edat mitjana, i van ser foses estàtues de bronze per obtenir el metall. Les estàtues de marbre que van escapar a la destrucció van ser oblidades, o en el cas dels bronzes, perduts en el mar. Algunes han estant recuperades fins i tot al com els famosos bronzes de Riace o el Déu del cap Artemísion. miniatura|esquerra|Exemple d'hagiografia ortodoxa grega.
A l'període romà d'Orient, la característica més destacada d'aquesta nova estètica va ser el seu «abstracte», o un caràcter antinaturalista. Si l'art clàssic es va caracteritzar per l'intent de crear representacions que imitaven la realitat ho més fidelment possible, l'art romà d'Orient sembla haver abandonat aquest intent a favor d'un enfocament més simbòlic, l'art religiós era el tema dominant, amb mosaics e iconas que adornaven els edificis religiosos. El terme «escola cretenca» descriu una important escola de pintura d'iconas, també conegut com a art post-romà d'Orient, que va florir mentre Creta estava sota la influència veneciana durant l'Edat mitjana tardana, arribant al seu punt culminant després de la caiguda de Constantinoble, convertint-se en la força central a la pintura grega durant els segles , i . Els artistes cretencs van desenvolupar un estil particular de pintura sota la influència tant de les tradicions orientals com occidentals. L'artista més famós de l'escola, El Greco (Domenikos Theotocopoulos), va ser el més reeixit dels nombrosos artistes que van tractar de construir la seva carrera en l'Europa Occidental. La pintura grega moderna, després de la independència i la creació de l'estat grec modern, va començar a desenvolupar-se a l'època del romanticisme i dels artistes grecs absorbit molts elements dels seus col·legues europeus, donant lloc a la culminació de l'estil distintiu d'art romàntic grec.
A començaments del , Demetrios Galanis, contemporani i amic de Picasso, va aconseguir un ampli reconeixement a França i va ser membre vitalici de l'Acadèmia Francesa, després de la lloança del crític André Malreaux com un artista capaç «de provocar fortes emocions com Giotto». Ja a ple Nikos Engonópulos va aconseguir reconeixement internacional amb les seves concepcions surrealistes en pintura i poesia, mentre que a la fi de la dècada de 1960, Fótios Kóndoglu, Dimitris Mytaras i Giannis Tsarukhis es van associar amb el realisme crític europeu.
Grècia ha continuat l'antiga tradició escultòrica a les èpoques moderna i postmoderna, amb col·laboradors com el filòsof Costas Axelos i el famós Constantine Andreou, receptor de la Legió d'Honor de França.
Música 120px|miniatura|Mikis Theodorakis, compositor popular, que ha tractat d'introduir el buzuki en la cultura dominant. Grècia té una tradició musical diversa i molt influent, amb la música antiga va influir a l'Imperi Romà, i els cants litúrgics romans d'Orient i la música secular va influir en el renaixement. La música grega moderna combina aquests elements, per aconseguir crear la mateixa interpretació grega d'una àmplia gamma de formes musicals.
La història de la música a Grècia comença novament, amb la Grècia antiga, en gran part estructurada sobre la lira i d'altres instruments de corda secundaris de l'època. Més enllà dels llegats estructurals de l'escala pitagòrica, i dels desenvolupaments matemàtics relacionats, serveix per definir la música clàssica occidental, relativament poc compresa sobre el precís caràcter de la música durant aquest període; va deixar una forta empremta en la cultura de Roma. El que ha estat deduït sobre el paper social i el caràcter de la música grega antiga, ve en gran part de la terrisseria i d'altres formes de l'art grec. La música la utilitzaven en funerals, noces, naixements i festivals religiosos.
Famosos músics grecs són la figura central de la música moderna europea del Iannis Xenakis, compositor, arquitecte i teòric. Maria Callas, Mikis Theodorakis, i Vangelis també amb contribucions al , al costat de Nikos Skalkottas, Demis Rusos, Nana Mouskouri, Rotting Christ, Élena Paparizu i Anna Vissi.
Dansa miniatura|esquerra|Ballarins de Creta Els antics grecs creien que la dansa va ser inventada pels Déus i, per tant, associada amb les cerimònies religioses. Creien que els déus van oferir aquest regal només a uns mortals escollits, els qui van ensenyar a ballar a la resta. Hi ha evidències als textos antics que indiquen que la dansa va ser tinguda en gran consideració, en particular per les seves qualitats educatives. El ball, juntament amb l'escriptura, la música i els exercicis físics, era fonamental per al sistema educatiu i molts autors clàssics exalcen les seves virtuts com a medi de cultivar el cos i l'ànima. Balls populars del període romà d'Orient són: El Syrtos, Géranos, Mantília, Saximos, Pyrichios, i Kordakas. Alguns d'aquests balls té els seus orígens a l'antiguitat i encara són representats.
El paper quotidià del ball o dansa popular està mantingut encara a Grècia, més que el seu funcionament com una peça de museu només conservada per actuacions i esdeveniments especials, és una vívida expressió de la vida quotidiana. Les ocasions per al ball són normalment les bodes, les celebracions familiars, i les paneyeria (nom del dia dels 'Sants Patrons'). El ball té el seu lloc en els costums cerimonials que encara es conserven als pobles grecs, com el ball de la núvia durant unes noces i el ball de l'aixovar de la núvia durant els preparatius del casament. Els carnestoltes i Pasqua ofereixen més oportunitats per a reunions familiars i balls. Les tavernes gregues proporcionen entreteniments en directe que sovint inclouen balls populars en el seu programa.
El Kalamatianos i el Tsamikos són considerats balls panhel·lènics i són ballats per tothom a les comunitats de la diàspora. Altres també han travessat les frontera i són coneguts més enllà d'on es van originar; això inclou el Karagouna de Tessàlia, el Pentozalis de Creta, el Zonaradikos de Tràcia, el Tik de la regió del Pont, i el Balos de les illes de l'Egea.
L'avantguardista coreògraf, director i ballarí Dimitris Papaioannou va ser responsable de la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'Estiu de 2004, amb una concepció que reflectia les influències clàssiques sobre les formes modernes i experimentals del ball grec.
Filosofia i ciència La filosofia és una recerca i reflexió sobre els grans problemes que apassionen la vida dels éssers humans: l'origen de l'home i dels cosmos, l'origen del coneixement, el sentit de la vida, la moral, la llibertat, ho sagrat, etc. Els grecs van ser els precursors de la investigaciócientífica, van utilitzar la raó, l'observació i l'experimentació per cercar explicacions als interrogants que els les plantejaven. Primer es va desenvolupar la filosofia, els filòsofs grecs van tractar de determinar que estaven fetes les coses. Als segles V i VI aC, amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, la filosofia es va fer antropocèntrica, és a dir, va posar a l'home en el centre de les seves recerques. Heròdot es va interessar per rastrejar en el passat les causes dels esdeveniments del seu temps. Se'l considera el pare de la història pel seu mètode de recerca].
Grècia clàssica, hel·lenística i romana d'Orient miniatura|Bust d'Aristòtil