El velòdrom de Tirador, dit també velòdrom del Tirador, és una pista de ciclisme en pista a l'aire lliure de Palma (Mallorca, Illes Balears, Espanya) activa entre 1903 i 1973. Va ser la pista ciclista de referència a Espanya durant sis dècades fins a la construcció del Velòdrom d'Anoeta (Sant Sebastià) el 1965. Des de 2015 és de titularitat municipal, el 2020 fou declarat Bé Catalogat per l'Ajuntament de Palma.
Tancat durant anys, va patir un procés d'abandonament i degradació progressiu. L'Ajuntament preveia enderrocar-lo per fer-hi una zona verda, però es va salvar de la desaparició in extremis gràcies a l'acció de diferents col·lectius que van lluitar-ne per la preservació, com l'Associació de Veïns des Fortí i la iniciativa ciutadana, especialment la de l'investigador Manuel García Gargallo, que en va defensar la preservació i va divulgar-ne el valor històric i patrimonial. Això va dur a retirar el projecte inicial per un altre que conservava la pista i que es durà a terme entre 2027 i 2028 per incorporar-lo a l'anomenat Bosc Urbà de Palma.
Ha estat una de les quatre pistes ciclistes de la ciutat, junt amb el Velòdrom de Son Espanyolet (1893–1911), el Velòdrom de Son Moix (1987) i el Velòdrom Illes Balears (abans Palma Arena) (2007).
Història Orígens i construcció Abans de la construcció del velòdrom, aquest lloc havia estat propietat del col·legi de paraires del ençà, i era el lloc on rentaven, estiraven i eixugaven les teles. Deu el nom al procés de tirar o estirar les teles (tirador 'lloc on hom tira').
La societat ciclista palmesana Veloç Sport Balear en va ser impulsar la construcció. En la dècada de 1890 el ciclisme en pista començava a refermar-se a l'illa i, amb això, varen aflorar diverses pistes d'escassa qualitat i breu durada. Així va néixer el primer velòdrom de la capital: Son Espanyolet, inaugurat el 1893. Com la resta de pistes, la construcció era tècnicament deficient. Va ser reinaugurat dues vegades més per suplir els defectes. El Veloç Sport Balear, un dels arrendataris de la pista, va pensar a construir un recinte nou de millor qualitat, a més de fer-ho en terrenys de la seva propietat per garantir-ne la perdurabilitat. Per això va adquirir uns terrenys (llavors extramurs) de la ciutat, propers al torrent de sa Riera que antigament travessava la ciutat.
Es va col·locar la primera pedra el 4 de desembre de 1898, però diverses circumstàncies (principalment falta de liquiditat) varen interrompre les obres en diverses ocasions i les varen prolongar durant gairebé cinc anys, fins que va ésser inaugurada el 10 d'agost de 1903. Després de la seva inauguració l'activitat a Son Espanyolet va cessar completament i poc després desaparegué.
Primers anys La seva inauguració el 10 d'agost de 1903 va ésser un esdeveniment a nivell estatal i ben aviat el velòdrom es va convertir en la pista de referència a Espanya: allà es va celebrar el Campionat d'Espanya de velocitat el 1904, prova que havia deixat de disputar-se el 1897 per manca d'una pista adequada. Al seu torn va propiciar el naixement del Campionat d'Espanya de mig fons el 1908, fins aleshores inexistent, ja que era la pista més adequada per a la disputa de proves de llarg recorregut. Malgrat això l'afició ciclista a Mallorca passava llavors per un període de crisi i l'aficionat només responia davant les grans proves, així que durant la resta de l'any al recinte es practicaven tota mena d'esports, especialment el futbol.
Anys d'esplendor Els primers anys de Tirador varen contribuir decisivament a la consolidació i desenvolupament de l'afició ciclista mallorquina i a l'aparició dels primers campions d'Espanya locals a partir de 1913. Des de llavors la pista espanyola va estar dominada per ciclistes mallorquins durant dècades, especialment en la modalitat de mig fons. D'aquesta primera època varen destacar Simó Febrer Guixer i Miquel Bover Salom. El 1920 el Veloç Sport Balear va planejar substituir la pista per un velòdrom cobert de més capacitat i funcionalitat per l'èxit de les proves disputades, semblant al Velòdrom d'Hivern de París (Vel d'hiv); però no es va concretar res i la pista va sobreviure.
Entre 1921 i 1925 va ser clausurat per sanció federativa, però en reobrir-se va recuperar el seu lideratge en el ciclisme en pista espanyol sense problemes. Successivament varen aparèixer pistes a Espanya que podien ser una alternativa, com el Velòdrom de Ciudad Lineal (Madrid), el velòdrom annex a l'Estadi de Torrero (Saragossa) o el velòdrom de Sants (Barcelona), que varen acollir diverses edicions del Campionat d'Espanya de ciclisme en pista en els anys 20 i 30; però per diversos motius totes varen ser de curta vida, la qual cosa deixava successivament la pista com a únic referent. En aquests anys els seus protagonistes més destacats varen ser Josep Nicolau, Rafel Pou i Bartomeu Flaquer, els dos primers varen morir per sengles caigudes en Tirador.
Durant la Guerra Civil espanyola va estar pràcticament inactiu, però no va patir danys materials. En acabar el conflicte bèl·lic va recuperar la seva activitat amb una força igual o major i, tret de períodes puntuals, durant els anys 40 i 50 la seva activitat ciclista va ser constant a tots els nivells. Durant aquests anys el concurs de ciclistes estrangers va ser escàs, primer per la Segona Guerra Mundial i després per l'aïllament diplomàtic del país. Aquests anys varen destacar amb llum pròpia els corredors Miquel Llompart i el mateix Bartomeu Flaquer. En aquells anys sorgiren noves pistes a Campos (1935), Tortosa (1943), Mataró (1948) i altres de durada molt més breu, que acolliren proves d'importància i campionats oficials amb asiduïtat, però sense arribar a desplaçar la pista palmesana com a referent principal.
La victòria del mallorquí Guillem Timoner en el Campionat del món de 1955 celebrat a Milà va suposar un reconeixement internacional per a la pista, que des de llavors va entrar en el circuit de grans pistes del món atrets pel campió local, assidu corredor en la pista. Això també va coincidir amb una generació de ciclistes mallorquins que varen assolir rellevància internacional i varen ajudar a consolidar el rang internacional de la pista com Pere Josep Gomila, Josep Escalas, Francesc Tortella o el campió del món de mig fons el 1965, Miquel Mas.
A partir dels anys 50 sorgiren projectes periòdicament per substituir el velòdrom per altres instal·lacions de més capacitat i funcionalitat, una vegada superats els pitjors anys de la postguerra i a causa del seu gradual envelliment. Malgrat això mai no es va concretar res i la pista va sobreviure. El moment de més risc va ser l'ambiciós projecte municipal planejat en els anys 60 pel batle Màxim Alomar per cobrir el torrent de sa Riera que travessa la ciutat i transcorria devora la pista, però que finalment fou descartat pel seu elevat cost.
Decadència i clausura La inauguració del Velòdrom d'Anoeta (Sant Sebastià) el 1965, amb la celebració del Campionat del món aquell mateix any va marcar l'inici del seu declivi. A partir de llavors, Tirador va deixar de ser la pista de referència a l'Estat i va entrar en un procés de decadència irreversible. Va deixar d'acollir proves de primer nivell a partir de 1968 (encara s'organitzarien campionats oficials fins 1972), el seu deteriorament creixent i la pèrdua generalitzada d'interès per les competicions en pista en detriment de les proves en ruta varen obligar al seu tancament definitiu el març de 1973. Els darrers projectes de rehabilitació, en col·laboració amb les federacions Espanyola o Balear no varen fructificar, i la construcció del Velòdrom Andreu Oliver a la localitat veïna d'Algaida l'any 1975 el va enterrar definitivament en l'oblit.
Des d'aleshores els seus propietaris, un Veloç Sport Balear en hores baixes, va dedicar els terrenys a altres usos. El 1999 es varen construir pistes de pàdel en l'espai central i un aparcament per als seus usuaris, per a la qual cosa es va mutilar la pista a l'altura d'un dels peralts per permetre l'accés dels vehicles. Poc després, un altre espai del velòdrom va ser habilitat com a dipòsit municipal de vehicles. Mentrestant, la pista va quedar abandonada i en un estat de degradació progressiva.
Expropiació i rehabilitació Des dels anys 90 l'Ajuntament de Palma planejava la construcció d'una extensa zona verda al torrent de sa Riera denominada sa Falca Verda. El disseny del parc, segons un disseny de Manuel Ribas i Piera aprovat el 2002, preveia la desaparició de la pista, tret des Xalet de Gaspar Bennàzar. El 2007 es va inaugurar la primera fase, l'anomenat Parc de la Riera, i varen continuar els tràmits d'expropiació per escometre la segona en els terrenys en què es trobava la pista.
Els recursos judicials presentats pels propietaris afectats i la tardança en la resolució varen fer que l'expropiació del velòdrom es demorés fins al juliol de 2015. No obstant això, la municipalitat no va poder actuar perquè la taxació definitiva dels terrenys i el pagament posterior encara estaven pendents de resolució judicial definitiva. Definitivament, la pista no fou municipal de ple dret fins al febrer de 2019.
Mentre, el projecte inicial de sa Falca Verda per a la zona havia estat descartat. Quan se produí l'expropiació el 2015 l'Ajuntament de Palma havia substituït el disseny inicial de Ribas i Piera per un altre que mantingués la històrica instal·lació integrada en la futura zona verda, conjuntament amb el solar annex de l'antic Canòdrom Balear. El nou disseny va anar a càrrec de l'estudi de l'arquitecta Isabel Bennasar i la zona verda fue batejada com a Bosc Urbà.
Degut a la manca de manteniment fins que l'expropiació de 2015 fou definitiva, les instal·lacions han sofert un accelerat procés de degradació fins a trobar-se en un estat d'abandó i brutor generalitzat, a més de la presència d'ocupes. Mentrestant, es tramitava el projecte de rehabilitació i la dotació de pressupost per a l'execució.
Finalment, el 22 de maig de 2025 fou presentat l'avantprojecte de rehabilitació de la pista per convertir-la en zona verda, segons disseny de les arquitectes Isabel Bennasar i Corina Dîndăreanu.
Descripció La pista El velòdrom té una corda de 333,33 metres i 6 metres d'ample, amb dos peralts massissos de ciment (encarats a llevant i ponent) i grades a cada costat de les rectes: principal (nord) i general (sud), amb capacitat per a aproximadament 2.000 espectadors. A causa del caràcter allargat dels terrenys adquirits pel Veloç Sport Balear, l'el·lipsi de la pista és més allargada del normal per adaptar-se al perímetre de la finca: les seves rectes tenen un recorregut major i els seus peralts són més tancats del normal, a més de més inclinats per compensar la seva accentuada curvatura. A conseqüència d'això l'espai central té una àrea aproximada de 110 per 33,3 metres.
La tribuna coberta (es Xalet) A principis de febrer de 1918 el Veloz Sport Balear va emprendre obres de millora de les instal·lacions. Aquestes passaven per arreglar la pista, refer els murs que la tancaven y renovar la tribuna coberta del peralt de Ponent, fins llavors provisional. L'arquitecte Gaspar Bennàzar, a la postre arquitecte municipal de la ciutat, fou qui va dissenyar la nova tribuna coberta en aquest peralt. A finals de març les obres estaven molt avançades, per la qual cosa començaria a funcionar a curt termini. La construcció, amb forma de templet rectangular, aviat fou coneguda com es Xalet. A més de servir de tribuna, també donava servei de cafeteria i terrassa per als socis en oferir una perspectiva privilegiada de les proves ciclistes que allà s'hi disputaven. En els anys 70, quan el velòdrom va cessar la seva activitat, l'edifici fou transformat: els arcs de la tribuna varen ser tapiats i l'edifici dividit en dos pisos, per traslladar-hi allà el local social del Veloz Sport Balear.