miniatura|Cultures d'Oasiamèrica Oasiamèrica és el nom d'una gran àrea cultural de l'Amèrica del Nord precolombina. S'estén des del territori d'Utah, als Estats Units, fins al sud de Chihuahua, dins Mèxic, i des de la costa de Sonora al golf de Califòrnia fins a la vall del riu Bravo. Deu el seu nom a la seva posició intermèdia entre les altes cultures mesoamericanes i les cultures dels nòmades del desert, pròpies de la regió aridoamericana.
A diferència dels seus veïns del desert, els oasiamericans van ser agricultors. Però les condicions climàtiques no els permetien una agricultura gaire eficient i havien de recórrer a la caça i a la recol·lecció per complementar la seva subsistència. Van construir grans assentaments a Nou Mèxic i a la zona arqueològica de Casas Grandes, a Chihuahua. Tota aquesta zona tenia una gran importància per la presència de sistemes hidràulics d'irrigació. El seu apogeu va tenir lloc entre el 1205 i el 1261, però va ser abandonada cap al 1340.
Oasiamèrica és un terme derivat de la conjunció doasi i Amèrica. Es tracta d'un territori agrest, marcat per la presència de les muntanyes Rocoses i la Sierra Madre Occidental. A l'orient i al ponent d'aquestes enormes serralades s'estenen les grans planes àrides dels deserts de Sonora, Chihuahua i Arizona. En el moment de major expansió, Oasiamèrica cobria gran part de la superfície dels actuals estats mexicans de Chihuahua i Sonora, així com d'Arizona, Utah, Nou Mèxic, Colorado, Nevada i Califòrnia, als Estats Units.
No obstant el clima sec i l'aridesa del territori, Oasiamèrica està solcada per alguns corrents d'aigua com els rius Yaqui, Bravo, Colorado, Gila, i Casas Grandes. La presència d'aquests corrents (i d'algunes llacunes que es va empassar el desert al llarg dels anys), així com el seu clima comparativament més benigne que el de la regió aridoamericana oriental, van permetre el desenvolupament de tècniques agrícoles d'irrigació importades de Mesoamèrica.
La regió d'Oasiamèrica és rica en jaciments de turquesa, un dels materials sumptuaris més preuats i utilitzats per les altes cultures de Mesoamèrica. Això va permetre l'establiment de relacions d'intercanvi entre aquestes dues grans àrees culturals.
Característiques de les cultures oasiamericanes L'origen de l'àrea cultural oasiamericana té lloc uns dos mil anys després de la separació de Mesoamèrica i Aridoamèrica. Alguns dels pobles aridoamericans practicaven el cultiu com una activitat complementària a la seva economia de caça i recol·lecció. Aquests pobles, entre els quals es troben els pertanyents a la tradició del desert, van arribar a convertir-se en veritables agricultors. El procés de la introducció de l'agricultura a la zona desèrtica del nord de Mèxic i del sud dels Estats Units fou gradual i dilatat: cap a l'any 600 dC (període que coincideix amb l'època de l'ocàs de Teotihuacan), alguns grups havien adquirit recentment les tècniques agrícoles.
Se sap de la pràctica agrícola, almenys des de l'any 3500 aC, que és la data donada per a les restes de blat de moro fòssil trobades a Bat Cave, Arizona. Atès que les restes més antigues de blat de moro a Amèrica del Nord daten de l'any 5000 aC, sembla que la hipòtesi de la importació de l'agricultura des del sud és correcta. El que no és possible assentar encara és qui eren els portadors de la tecnologia agrícola i quin paper van tenir en el desenvolupament de les altes cultures oasiamericanes. miniatura|Un còdol de turquesa, un dels principals productes comercials dels Oasiamericans Es proposen almenys tres hipòtesis sobre el naixement de les cultures oasiamericanes. Una, de caràcter endogen, assenyala que es tracta d'un desenvolupament cultural independent que té les arrels en la més remota antiguitat. Des d'aquest punt de vista, afavorits per un millor clima (cosa realment relativa, atès que la diferència climàtica entre la zona oasiamericana i l'aridoamericana no és tan evident), els antics pobles del desert haurien pogut fer un descobriment de l'agricultura similar al que va ocórrer a Mesoamèrica.
Un segon plantejament pressuposa que els portadors de la cultura mesoamericana haurien emigrat cap al nord. Així, Oasiamèrica seria una derivació dels seus veïns meridionals. En aquest sentit, el desenvolupament de les cultures oasiamericanes, com el de les del nord de Mesoamèrica, hauria estat relacionat amb grups que originalment habitaven a l'occident de Mèxic. L'evidència arqueològica apunta al fet que grups de filiació utonahua haurien portat l'agricultura a la regió oasiamericana. Tot i que les tècniques agrícoles haguessin estat importades del sud, els pobles oasiamericans van construir una civilització amb característiques particulars, que mantenia relacions amb els agricultors de Mesoamèrica.
Nombroses són les petjades de la relació entre les dues grans regions culturals d'Amèrica del Nord. Per exemple, la turquesa, que tant apreciaven els mesoamericans, provenia gairebé tota de la regió sud de Nou Mèxic i Arizona. Alhora, a Paquimé, lloc pertanyent a la cultura mogollon, s'han trobat estructures cerimonials relacionades amb la religió mesoamericana, com el joc de pilota, i una quantitat important d'esquelets d'Ara, que amb tota seguretat van ser portats des de les selves del sud-est de Mèxic.
Àrees culturals Al territori abastat per Oasiamèrica van créixer tres grans cultures: l'anasazi, la hohokam i la mogollon, que van conviure amb altres cultures veïnes, amb les quals compartien trets culturals: fremont, pataya i de Trincheras.
Anasazi
miniatura|Bol de ceràmica de Canyó del Chaco (Nou Mèxic). Pertany a la fase Pueblo III miniatura|Jaciment arqueològic de Canyó del Chaco, un dels principals llocs de la cultura anasazi. La cultura anasazi va florir a la regió coneguda com les Quatre Cantonades. És a dir, en la confluència dels estats d'Utah, Arizona, Nou Mèxic i Colorado, un territori poblat de boscos de Juniperus, que els antics pobladors van saber aprofitar, ja que els recursos vegetals obtinguts per la recol·lecció escassejaven la meitat de l'any, entre novembre i abril. L'anasazi és una de les societats més complexes que hagin vist la llum al territori oasiamericà, i se suposa que són els avantpassats dels actuals indis pueblo (zuñi i Pueblo de Taos).
L'anazasi és, sens dubte, la més estudiada de la cultures precolombines dels Estats Units. Les recerques arqueològiques han establert una seqüència de desenvolupament cultural des d'un temps anterior al primer segle aC, fins al 1540, quan els indis pueblo van ser finalment sotmesos a la Corona espanyola. Aquest llarg període comprèn les fases Cesteros (basketmakers) I, II i III, i Pueblo I, II, III, i IV. La fase Cesteros I, anterior a l'any 100 aC, marca la transició dels pobles anasazi entre la vida nòmada i el sedentarisme agrícola, basat en el conreu del blat de moro (introduït a la regió cap a l'any 750 aC). En la fase Cesteros II, els anazasi es van establir en coves i abrics rocosos, i en la fase Cesteros III (400-700 dC) van construir els primers assentaments urbans semisubterranis, de fins a quatre habitatges de planta circular.
L'inici del període Pueblo està marcat pel desenvolupament de la ceràmica. La seva característica principal és el predomini de peces de color blanc o vermell amb dissenys en color negre. Durant la fase Pueblo I (700-900 dC), els anazasi van desenvolupar els primers sistemes d'irrigació, i van substituir la casa semisubterrània de la fase anterior per cases construïdes amb paredat. La fase Pueblo II (900-1100 dC) està marcada per la construcció de grans obres d'arquitectura, entre les quals destaquen els habitatges multi-familiars de diversos pisos, construïts alguns als penya-segats. La següent fase, Pueblo III (1100-1300 dC) fou l'escenari de la màxima expansió de l'agricultura anasazi i de la construcció de grans xarxes de comunicació regional que finalment s'enfonsarien en la fase Pueblo IV, quan el sistema es contreu, els grans centres s'abandonen i molts dels habitants de la regió tornen a una economia basada en la recol·lecció i la cacera. miniatura|Una dona hopi arregla el pentinat d'una jove soltera de la seva tribu
Els motius de la decadència de la cultura anasazi són encara desconeguts. S'associa aquest fet amb la perllongada sequera que assolà la regió entre els anys 1276 i 1299. El període comprès entre aquestes dates i l'arribada dels espanyols a Arizona és profundament desconegut. Quan els invasors arribaren a les terres de la regió anasazi, aquesta estava poblada pels indis pueblo, que no conformaven una unitat ètnica: entre ells es troben els zuñi, sense parents propers; els Pueblo de Taos, parlants d'una llengua utoasteca; els tewes i tiwes eren kiowatano i els navajos, atapascans. L'arribada d'aquests últims és un misteri, l'única cosa que se'n sap és que procedien del Canadà, i que eren un grup de caçadors que acabà per assimilar-se a la cultura dels nadius oasiamericans.
La religió dels indis pueblo estava basada en el culte a les divinitats vegetals i de la fertilitat terrestre. Creien que les kachina, éssers sobrenaturals, havien sorgit a la superfície terrestre pel sipapu, o centre del món, en el moment de la creació dels éssers humans. El culte en les societats pueblo s'organitzava per corporacions secretes formades exclusivament per homes, que es reunien en les kiva. Els membres de les societats secretes podien representar les kachina a efectes del culte religiós. miniatura|El riu Gila fou de vital importància en el desenvolupament de la cultura hohokam
Hohokam
En comparació dels seus veïns del nord, anasazi, els pobles portadors de la cultura hohokam són desconeguts. Van ocupar els terrenys desèrtics d'Arizona i Sonora. El territori dels hohokam és solcat per dos grans corrents d'aigua, el Colorado i el Gila, que emmarquen l'àrea del cor del desert de Sonora. Es tracta d'un dels ecosistemes que imposen més difícils condicions a l'agricultura i a la vida humana, a causa de les altes temperatures i l'escassa pluviositat. Per això, els hohokam es van veure impel·lits a construir sistemes d'irrigació i a canalitzar els rius Salado i Gila en una xarxa de séquies que assoliren fins a 10 km de longitud i una profunditat de diversos metres, que impedia l'evaporació de l'aigua. Amb aquestes obres de rec, els pobles hohokam van poder obtenir fins a dues collites de blat de moro a l'any, que complementaven amb l'explotació de la pitahaya i les beines del mezquite. D'aquests recursos obtenien farina, mel, licors i fusta.
Els principals assentaments d'aquesta cultura eren al territori de l'actual estat d''Arizona als pobles de Snaketown, Casa Grande, Red Mountain i Pueblo de los Muertos. Una branca dels hohokam és coneguda com a cultura Trincheras, nom del seu lloc més representatiu al desert de Sonora, i que guarda pel que fa als primers algunes diferències. Els hohokam vivien en petits llogarets d'uns centenars de persones. El tipus d'habitatge era molt semblant al de la fase Cesteros III dels anazasi: semisubterrani, tot i que de planta allargada. La ceràmica hohokam es distingeix de la dels seus veïns anasazi i mogollon pel predomini del color negre amb decoració vermella. També els distingeixen altres artefactes, com els adorns de petxina (importada de les costes de Califòrnia i Sonora), treballats amb l'àcid produït per la fermentació de la pitahaya, les seves destrals i altres instruments d'indústria lítica.