El Patriarcat de Venècia (llatí: Patriarcha Venetiarum; italià: Patriarca di Venezia) és una seu metropolitana de l'Església Catòlica, que presideix la Regió eclesiàstica Triveneto. L'arquebisbe de Venècia és un dels pocs Patriarques de l'Església Catòlica (actualment només hi ha 5 seus que ostentin el títol de Patriarcal: les de Roma, Lisboa, les Índies Orientals i Jerusalem). Actualment, l'únic avantatge és purament formal, pel lloc d'honor del bisbe en les processons papals. En el cas de Venècia existeix un altre privilegi segons el qual, tot i no ser cardenal, pot fer servir el color vermell en les vestidures no litúrgiques. El birret vermell, però, està coronat per un plomall, com és costum amb els altres bisbes ordinaris.
La diòcesi de Venècia va ser creada al 774 com a sufragània del Patriarcat de Grado. No va ser fins al 1451"Translatio patriarchalis Ecclesiae Graden. ad civitatem Venetiarum, cum suppressione tituli eiusdem Ecclesiae Gradensis", in: Bullarum, diplomatum et privilegiorum sanctorum Romanorum pontificum Taurinensis editio, vol. 5 (Torí: Franco et Dalmazzo, 1860), p. 107–109. que, en consideració a la influència política de la ciutat, els bisbes van rebre el títol de Patriarca del papa.
Tradicionalment, el Patriarca de Venècia és creat cardenal en el consistori posterior al seu nomenament, tot i que el papa no està legalment obligat a fer-ho. Diversos prelats que han ostentat aquest càrrec han estat elegits Papa, tres dels quals durant el : Pius X (1903), Joan XXIII (1958) i Joan Pau I (1978).
Territori miniatura|esquerra|Mapa del Patriarcat de Venècia El territori s'estén per 871 km² de la província de Venècia, i comprèn els termes municipals de Mira, Venècia (sense la costa de Pellestrina), Quarto d'Altino, Cavallino-Treporti, Jesolo (sense Ca' Nani), Eraclea (amb Cittanova de San Donà di Piave), Caorle (sense San Giorgio di Livenza).
La ciutat de Venècia és seu patriarcal, on es troba la Catedral Basílica de Sant Marc. La Basílica de San Pere de Castello, catedral del bisbat de Castello, va ser la seu del patriarcat fins al 1807.
Parròquies miniatura|El Palau Patriarcal. El patriarcat comprèn 128 parròquies a la província de Venècia, sotsdividides en 12 diaconats: Diaconat de San Marco-Castello Diaconat de S.Polo-S. Croce-Dorsoduro Diaconat de Lido Diaconat de Cannaregio-Estuario Diaconat de Mestre Diaconat de Carpenedo Diaconat de Favaro-Altino Diaconat de la Castellana Diaconat de Marghera Diaconat de Gambarare Diaconat de Eraclea Diaconat de Jesolo Diaconat de Caorle
Entre 1818 i 1968 existí una "forania de Torcello", que comprenia els territoris de la suprimida Diòcesi de Torcello, és a dir, les parròquies de Torcello, Sant Magne Tres Palade, San Miguel del Quarto, Sant Joan Baptista de Jesolo, Santa Maria de Jesolo, Santa Maria Elisabetta de Cavallino, Santíssima Trinitat Cavallino, San Martino di Burano, Santa Caterina de Mazzorbo, Santa Maria i Donato de Murano i de Sant Pere de MuranoD'aquestes, es van suprimir les parròquies de Trepalade i Torcello; San Michele del Quartó és l'actual parròquia de Quarto d'Altino, mentre que Santa Maria di Jesolo està situada en el que avui és Eraclea. Va ser reemplaçat pel Vicariat dell'Estuario, amb seu a Burano, al seu torn integrat al vicariat de la rectoria de Cannaregio-Estuario.Informazioni dal sito del SIUSA
La província eclesiàstica miniatura|La Seu de Sant Pere, el tron episcopal més antic del Patriarcat, conservat a la basílica de Sant Pere de Castello. Es tracta probablement d'una antiga làpida funerària islàmica transportada des d'Antioquia pels mercaders venecians. El Patriarcat de Venècia té com a diòcesis sufragànies: Adria-Rovigo Belluno-Feltre Chioggia Concordia-Pordenone Pàdua Treviso Verona Vicenza Vittorio Veneto
Història Inicis Les illes venecianes inicialment pertanyien a la diòcesi d'Altino o a la de Pàdua, sota la jurisdicció del Patriarcat d'Aquileia, que es creia successor de Sant Marc. Durant la invasió dels llombards (568-572), diversos bisbes de les zones envaïdes fugiren sota la protecció de la flota romana d'Orient als aiguamolls orientals. El mateix arquebisbe es refugià a Grado, on se'l proclamà Patriarca durant el cisma dels Tres Capítols. En finalitzar la invasió, diverses de les antigues diòcesis continentals van ser restaurades pels llombards, mentre que els exiliats omplien les noves seus. En aquestes circumstàncies emergiren dos Patriarques: el Patriarcat d'Antiga Aquileia al continent i el Patriarcat de Grado.
Les illes de Venècia originàriament havien estat subjectes al bisbat de Pàdua. Al 774, el papa Adrià I i Joan IV, Patriarca de Grado, autoritzaren l'establiment d'una seu episcopal a l'illa d'Olivolo. La diòcesi d'Olivolo va ser establerta al 774-75 pel Duc de Malamocco, que la posà sota la seva protecció. La seva catedral va ser dedicada a Sant Pere. El bisbe d'Olivolo estava subordinat a Grado i tenia jurisdicció sobre les illes de Gemini, Rialto, Luprio i Dorsoduro, les principals illes de la ciutat de Venècia. El bisbat, pres del bisbat de Malamocco (Methamancus) formà un nou estat, el nucli de l'estat de Venècia.
El 828, el cos de Sant Marc Evangelista va ser tret de contraban d'Alexandria, Egipte, i portat a Venècia. Quan el vaixell arribà a l'illa d'Olivolo, el sant va fer senyals que mostrava que no volia ser deixat en custòdia del bisbe. En canvi, va ser portat a la capella del Dux, i es planejà crear un nou temple magnífic, la basílica de Sant Marc, digna d'una relíquia de tal importància.
El 1074, el bisbe d'Olivolo començà a ser anomenat bisbe de Castello. Enric Contarini va ser el primer a lluir aquest títol. El 1084 l'emperador Aleix I Comnè va reconèixer la independència de Venècia, alliberant-la de tributs, restriccions de comerç i aranzels; començant amb el Dux Enric Dandolo (1192-1205) l'època daurada de la República de Venècia. Sota el seu regnat l'exèrcit croat francès va ser emprat per portar Trieste i Zara sota el jou venecià, obtenint gran part de l'Imperi Llatí a la costa de l'Adriàtic, així com gran part del Peloponès i bases a la mar de Màrmara, la mar Negre i l'Egeu.
Les relacions entre el bisbe, el patriarca i el Dux eren complexes: els bisbes d'Olivolo, i posteriorment de Castello, eren tècnicament sufraganis del Patriarca de Grado; tot i que a la pràctica eren independents. A partir de mitjan els patriarques s'instal·laren la major part del temps a San Silvestro, mentre que el bisbe estava a San Pietro di Castello a l'est de la ciutat. Un paper important era el del primicerio de la basílica de Sant Marc, que representava al Dux i al govern de la ciutat. El primicerio era qui investia els bisbes, abats i patriarques.
El 1180, després d'una llarga disputa amb el patriarca d'Aquileia, el patriarca de Grado renuncià definitivament a tots els drets jurisdiccionals sobre la seu episcopal d'Istria i de Venèzia Giulia.
Quan, en el transcurs de l'edat mitjana, les nombroses viles de les illes de la Laguna acabaren per aglomerar-se gradualment donant una fisonomia més unitària a Venècia, resultà que, al mateix temps, hi havia quatre càrrecs eclesiàstics amb rang episcopal: el Patriarca de Grado, amb seu a l'església de San Silvestre el Bisbe de Castello, amb seu a l'església de Sant Pere de Castello el Primicer de la basílica de Sant Marc, primer canonge de la capella palatina del Dux i església d'estat de la República de Venècia el Patriarca llatí de Constantinoble, títol creat després que els croats conquerissin Constantinoble el 1204 i la reservaren als venecians, que la transformaren en ciutat després de la reconquesta romana d'Orient del 1246
A més, existien altres bisbats amb seu a la Llacuna: Torcello, Chioggia, Caorle, Equilio i Eraclea.
En el transcurs del van tenir lloc una sèrie de fets que reformarien profundament l'organització territorial de l'Església a la regió. El 1440 el papa Eugeni IV, d'origen venecià, fusionaria el Patriarcat de Grado amb el bisbat d'Eraclea.
Història del patriarcat El 1451, després de la mort de Domenico Michel, Patriarca de Grado, el papa Nicolau V suprimí el Patriarcat de Grado i el bisbat de Castello, incorporant-les al nou Patriarcat de Venècia mitjançant la butlla papal Regis aeterni,Testo della bolla in Cappelletti, op. cit., p. 257-260. nomenant-se el darrer bisbe de Castello, Lorenzo Giustiniani. Així, Venècia succeïa tota la jurisdicció metropolitana de la província eclesiàstica de Grado, incloent-hi les seus a Dalmàcia. La seu patriarcal seguia sent la basílica de San Pietro di Castello.
Malgrat el títol altisonant, el territori del patriarcat de Venècia era originalment molt modest i durant segles es va limitar a una ciutat i alguns enclavaments al continent: Gambarare, hereu de l'abadia Sant Hilari, i les restes del patriarcat de Grado, que comprenia Grado, Latisana i l'anomenat Compardo (sis parròquies situades a l'est de Conegliano). Tenia només tres sufragànies Chioggia i les decadents Torcello i Caorle.
El 1465 el bisbat de Cittanova, que el 1448 havia estat donat in commendam al Patriarcat, tornà a tenir un bisbe propi. El 1466 el territori del Patriarcat augmentà en afegir-s'hi la suprimida diòcesi d'Equilio (actualment Jesolo.)
L'elecció del Patriarca estava en mans del Senat de Venècia, la qual cosa comportava diferències entre la República i la Santa Seu. D'igual manera, els fidels de les parròquies escollien els seus titulars, mitjançant el dret de patronatge. Gerolamo Querini, O.P. (1519-54) va tenir diverses disputes amb el clergat, el govern i la Santa Seu. Per evitar aquestes disputes, el Senat decretà que, en el futur, només es podrien elegir futurs senadors. Entre els elegits després d'aquest decret sovint hi havia laics. Giovanni Trevisan, O.S.B. (1560) introduí les reformes tridentines, fundant el seminari, presidint sínodes i recollint les regulacions fetes pels seus predecessors (les Constitutiones et privilegia patriarchatus et cleri Venetiarum). El 1581 la visita apostòlica va ser enviada a Venècia; es publicà un libel exhortatori, en la qual la visita lloava molt el clergat venecià.
El 10 de gener de 1604, el Senat de Venècia prohibí la fundació d'hospitals gestionats per eclesiàstics, monestirs, esglésies o d'altres llocs de culte sense l'autorització prèvia de la Senyoria; el 26 de març de 1605 una nova llei prohibia la donació de béns immobles dels laics als eclesiàstics, que tot i ser només un 1% de la població, tenien gairebé la meitat dels béns immobles de la República; i limitava les competències del fur eclesiàstic, preveient que els tribunals civils jutgessin els eclesiàstics responsables de fets de gravetat particular. El 17 d'abril de 1606 el papa Pau V, mitjançant la butlla Superioribus mensibus, excomunicava el Senat i va llançar l'interdicte a la República de Venècia, mesura que no es va retirar fins al 21 abril de 1607. Aquests esdeveniments van endarrerir la confirmació del patriarca romà Francesco Vendramin, que havia estat nomenat el 1608, tres anys després del nomenament pel Senat de Venècia, i no va poder prendre possessió del seu càrrec fins a gener de 1609.
El 1751 el papa abolí el Patriarcat d'Aquileia en crear dos nous arquebisbes a Udine i Gorizia. Així, el Patriarca de Venècia esdevingué l'únic hereu al tron de Sant Marc al nord-est d'Itàlia.