fou una poetessa espanyola de la Generació del 27. L'arxiu personal d'Ernestina de Champourcín està a l'Arxiu General de la Universitat de Navarra i és d'accés lliure.
Biografia Ernestina Michels de Champourcín Morán de Loredo va néixer en una família catòlica i tradicionalista, que li va oferir una acurada educació (en la qual es reforça el coneixement i ús de diferents llengües) en un ambient familiar, culte i aristocràtic, amb els seus germans. http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/numero9/e_champ2.html
Son pare era un advocat d'idees monàrquiques, malgrat la seva inclinació liberal - conservadora, Antonio Michels de Champourcín; posseïa el títol de baró de Champourcín, la qual cosa remarcava que la família paterna provenia de la Provença. Per la seva banda, Ernestina Morán de Loredo Castellanos, com s'anomenava sa mare, va néixer a Montevideo, sent l'única filla d'un militar, asturià d'ascendència, amb qui viatjava sovint a Europa.
Al voltant dels 10 anys, es va traslladar, juntament amb la resta de la família, a Madrid, on va ser matriculada al Col·legi del Sagrat Cor, i va rebre preparació de professors particulars, examinant-se com a alumna lliure de batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros. El seu desig d'estudiar a la Universitat es va veure truncat degut en part a l'oposició del seu pare, tot i el suport de la seva mare, disposada a acompanyar-la a les classes, per complir amb la norma aleshores existent per a les dones menors d'edat.
El seu coneixement de francès i anglès, i la seva creativitat, la van portar a començar des de molt jove a escriure poesia en francès, que ella mateixa va destruir en plantejar-se seriosament una vocació literària. Més tard, utilitzaria aquests coneixements d'idiomes per treballar com a traductora per a l'editorial mexicana Fondo de Cultura Económica, durant aproximadament quinze anys (en els quals deixa de publicar poesia), tot i el desconeixement general de la seva faceta de traductora.
El seu amor a la lectura i l'ambient culte familiar la van posar en contacte amb els grans de la literatura universal des de molt petita, creixent amb els llibres de Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Musset, Vigny, Maurice Maeterlinck, Paul Verlaine i de grans místics castellans, com Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús. Més tard, va llegir Valle-Inclán, Rubén Darío, Concha Espina, Amado Nervo i, sobretot, Juan Ramón Jiménez. La figura de Juan Ramón Jiménez té una importància vital en el desenvolupament d'Ernestina com a poetessa, i de fet, sempre fou considerat per ella com el seu mestre.
Com la gran majoria de representants de la seva generació, els primers testimonis de la seva obra poètica són poemes solts publicats a partir del 1923 en diverses revistes de l'època, com ara Manantial, Cartagena Ilustrada o La libertat. El 1926, Maria de Maeztu i Concha Méndez van fundar el Lyceum Club Femenino, proposant amb això la unitat entre les dones, per tal que s'ajudessin en la lluita per intervenir en els problemes culturals i socials del seu temps. Aquest projecte va interessar Ernestina Champourcín, que s'hi va involucrar, encarregant-se de tot allò relatiu a la literatura.
En aquest mateix any Champourcín publica, a Madrid, la seva obra En silencio i li n'envia un exemplar a Juan Ramón esperant el judici i crítica del poeta a la seva primera obra. Malgrat no rebre cap contestació, el seu camí es va creuar amb el de l'admirat poeta i la seva dona -Zenobia Camprubí- a La Granja de Sant Ildefonso. A partir d'aquesta trobada casual va sorgir entre tots dos una amistat que la va portar a considerar-lo el seu mentor, i igual que els va passar, una mica més tard, als seus companys de generació. És així com va entrar en contacte amb alguns dels integrants de la Generació del 27: Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Vicente Aleixandre. I a més, gràcies el mentor coneix la poesia anglesa clàssica i moderna (Keats, Shelley, Blake, Yeats).
A partir del 1927, Ernestina de Champourcín comença una etapa en la qual publica als diaris (especialment a Heraldo de Madrid i La Época) gairebé exclusivament crítica literària. En aquests articles publicats abans de la guerra civil tracta qüestions com la naturalesa de la poesia pura i l'estètica de la "poesia nova" que treballaven els joves del 27, grup del qual ella mateixa se sentia integrant en compartir la mateixa concepció de la poesia. Publica els seus primers llibres a Madrid –En silencio (1926), Ahora (1928), La voz en el viento (1931), Cántico inútil (1936)–, cosa que la fa ser coneguda en el món literari de la capital. Es pot descobrir una evolució en la seva obra des d'un Modernisme inicial a l'ombra de Juan Ramón Jiménez a una poesia més personal marcada per la temàtica amorosa embolcallada en una rica sensualitat. Potser per això, Gerardo Diego la va seleccionar per a la seva Antologia de la poesía española contemporánea, de 1934.
Al 1930, mentre realitza activitats al Lyceum Club Femení, igual que altres intel·lectuals de la República, coneix Juan José Domenchina, poeta i secretari personal de Manuel Azaña, amb qui contraurà matrimoni el 6 de novembre de 1936.
La Guerra Civil i l'exili Poc abans del cop d'estat Ernestina de Champourcín va publicar la que seria la seva única novel·la (ja que a part d'aquesta només va escriure fragments d'una novel·la inconclusa, Mientras allí se muere, en la qual narra les vivències experimentades en el seu treball d'infermera durant la guerra civil): La casa de enfrente. Els esdeveniments polítics que van succeir després de l'inici de la guerra civil, justifiquen que la seva difusió quedés eclipsada. No obstant això, aquesta obra representa una important fita en la literatura escrita per dones, ja que l'autora hi realitza, a través d'una narradora-protagonista, una fina anàlisi sobre la criança, educació i socialització de les nenes burgeses en les primeres dècades del . Aquesta obra permet considerar Ernestina de Champourcín moderadament feminista.
Durant la Guerra Civil, Juan Ramón i la seva dona, Zenobia Camprubí, preocupats pels nens orfes o abandonats, van fundar una mena de comitè denominat Junta de Protección de Menores. Ernestina de Champourcín s'hi va unir en qualitat d'infermera, però a causa de certs problemes amb alguns milicians va haver de deixar-ho i entrar com a auxiliar d'infermera a l'hospital regentat per Lola Azaña.
Una de les conseqüències del treball del seu marit com a secretari polític d'Azaña, va ser que el matrimoni no va tenir més remei que abandonar Madrid, iniciant un periple que els va portar a València, Barcelona i França, on van estar a Tolosa i París, fins que, finalment, el 1939, van ser convidats pel diplomàtic i escriptor mexicà Alfonso Reyes, que va ser fundador i director de la Casa d'Espanya a Mèxic, convertint aquest país en el lloc definitiu del seu exili.
Malgrat que en un primer moment Ernestina de Champourcín va escriure nombrosos versos per a revistes com Romance i Rueca, la seva activitat creativa es redueix davant les necessitats econòmiques que li van fer centrar l'activitat en la feina de traductora per al Fondo de Cultura Económica i d'intèrpret per a l'Associació de Personal Tècnic de Conferències Internacionals.
La seva estada a Mèxic és una de les seves etapes més fecundes, va publicar Presencia a oscuras (1952), Cárcel de los sentidos (1960) i El nombre que me diste (1960).
El seu mentor, Juan Ramón Jiménez, treballava com a agregat cultural a l'ambaixada espanyola als Estats Units, i altres components del grup del 27 es van exiliar també cap a Amèrica, com va ser el cas, entre d'altres, d'Emilio Prados i Luis Cernuda. Malgrat tot el canvi no va ser fàcil. El matrimoni no va tenir fills, i van suportar de forma molt diferent el trencament amb les seves arrels. Juan José Domenchina, el seu espòs, no es va adaptar a la seva nova vida com a exiliat, i va morir prematurament el 1959; ella, per la seva banda va arribar a tenir forts sentiments d'arrelament amb aquesta seva nova "pàtria". És en aquest moment quan la religiositat viscuda durant la seva infantesa s'aguditza i dona a la seva obra un misticisme desconegut fins al moment, demanant l'any 1952 ingressar a l'Opus Dei. És ara quan publica Hai-kais espirituales (1967), Cartas cerradas (1968) i Poemas del ser y del estar (1972).
Retorn de l'exili El 1972, Ernestina de Champourcín va tornar a Espanya. La tornada tampoc no va ser fàcil i va haver de viure un nou període d'adaptació al seu propi país, experiència que va fer sorgir en ella sentiments que reflectí en obres com Primer exilio (1978). Els sentiments de solitud i de vellesa i una invasió de records dels llocs on havia estat i les persones amb qui havia viscut van anar inundant cadascun dels seus posteriors poemaris: La pared transparente (1984), Huyeron todas las islas (1988), Los encuentros frustrados (1991), Del vacio y sus dones (1993) i Presencia del pasado (1996).
L'obra titulada La ardilla y la rosa (Juan Ramón en mi memoria) (1981) és una selecció comentada de la seva correspondència amb Zenobia Camprubí, publicada per l'editorial de la Fundació Zenobia-Juan Ramón Jiménez, i la va titular Los libros de Fausto. Zenobia, per la seva banda, va publicar un petit i revelador llibre titulat Vivir con Juan Ramón, que condensa pàgines del seu "Diario" del 1916 i el seu text "Juan Ramón y yo".
Va morir a Madrid el 27 de març del 1999.
Reconeixement Segons Emilio Lamo d'Espinosa, catedràtic de sociologia de la Universitat Complutense i nebot d'Ernestina de Champourcín, una de les raons del silenci sobre l'obra d'aquesta gran literata espanyola és a causa de la seva mística. Per a aquest autor, l'intimisme de la seva obra i el creixent pes de la poesia religiosa, va fer que no se li tingués en compte ni la seva gran tasca social ni el seu compromís en la causa republicana ni les seves activitats en pro del reconeixement dels drets de les dones a ser tractades igual que els seus companys homes. I així ho va fer constar en un homenatge que se li va fer a la poeta a la Residència d'Estudiants de Madrid, l'any 2005, any del centenari del naixement d'Ernestina de Champourcín.
Podria afirmar-se que de Champourcín ha patit la mala sort de les anomenades "terceres vies", en no acabar d'estar clarament ni en la dreta ni a l'esquerra, una mica com li passa, salvant les distàncies, al mateix Ortega y Gasset, rebutjat per uns per ateu i pels altres per elitista, acusat al mateix temps de ser de dretes i de ser d'esquerres.
També considera Emilio Lamo d'Espinosa que la posició d'Ernestina es deu fonamentalment al caràcter de la mateixa autora, a la seva independència de criteri total i rotunda, salvatge, gairebé asocial, i al temps de la seva voluntat de no ser tipificada, categoritzada, cosificada.
Malgrat poder considerar Ernestina de Champourcín com l'única dona que realment va estar en una situació d'igualtat amb la resta dels poetes avui anomenats del 27, el seu reconeixement a Espanya no es produeix fins al 1989, i, a partir d'aquest any, se li concedeix el Premi Euskadi de Literatura en castellà en la modalitat de Poesia (1989), el Premi Dona Progressista, la nominació al Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1992 i la Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Madrid el 1997.
Ernestina de Champourcín i el feminisme Podria qualificar-se Ernestina de Champourcín de feminista, entenent com a tal la persona que viu una constant preocupació perquè es reconegui el valor de la dona en el món cultural i intel·lectual. És per això que la seva tasca a favor del feminisme, entès d'aquesta manera ben concreta, va ser constant des de molt jove i fins al final de les seves forces.
Per a autors com José Angel Ascunce, Ernestina de Champourcín va lluitar en tot moment per la dignitat de la dona, i reflecteix aquesta opinió en el seu llibre Poesía a través del tiempo.