miniatura|Fases en el desenvolupament d'una start-upL'emprenedoria és el procés de dissenyar, llançar i administrar un nou negoci, que comença amb una petita empresa o empresa emergent, oferint al mercat un producte, servei o procés diferenciat. Ha estat definit com “La capacitat i voluntat de desenvolupar i administrar l'obertura d'un nou negoci, juntament amb els riscos que això implica, per tal de generar guanys”.
A causa dels grans riscos de llançar una empresa, una part significativa d'aquests negocis han de tancar a causa de "manca de finançament, males decisions de negoci, crisi econòmica o per manca de demanda al mercat", s'ha associat la figura de l'emprenedor amb aquell que iniciar una nova activitat empresarial. A la dècada 2000-2010, però, la definició d'"emprenedoria" es va ajustar per explicar com alguns individus (o equips) identifiquen oportunitats, les avaluen com a viables i decideixen explotar-les, i s'usen aquestes oportunitats per desenvolupar nous productes o serveis, obrir noves empreses o fins i tot indústries.
En el context de l'economia, el terme emprenedoria s'utilitza per referir-se a una entitat que té la capacitat de traduir invencions o tecnologies en productes i serveis. En aquest sentit, l'emprenedoria descriu activitats tant de les empreses establertes com de les noves empreses.
L'emprenedoria és duta a terme per les persones emprenedores; actualment s'entén que han de comptar amb un conjunt d'habilitats i destreses com són la creativitat, el lideratge, el treball en equip, la innovació, la presa de decisions.
Perspectives sobre l'emprenedoria Durant el , els governs dels estats nació han intentat fomentar l'emprenedoria i la cultura empresarial, amb l'esperança que això milloraria o estimularia el creixement econòmic i la competència. Després de l'acabament de l'economia de l'oferta (després de la dècada de 1980, quan es creia que la simple reducció d'impostos estimularia l'oferta), es va pensar que el foment de l'emprenedoria impulsaria l'economia.
Com a camp acadèmic, l'emprenedoria acull diferents escoles de pensament. S'ha estudiat en disciplines com la gestió, l'economia, la sociologia i la història econòmica. Hi ha qui considera que l'emprenedoria està assignada a «l’emprenedor». Des d'aquesta perspectiva, es tendeix a centrar-se en què fa un emprenedor i quins trets té. Això de vegades es coneix com l'enfocament funcionalista de l'emprenedoria. Altres es desvien de la perspectiva individualista per posar l'èmfasi en «el procés emprenedor» i submergir-se en la interacció entre l'agència i el context. Aquest enfocament de vegades es coneix com l'enfocament processual, o el gir o enfocament contextual de l'emprenedoria.
Elements L'emprenedoria inclou la creació o extracció de valor econòmic. És l'acte de ser emprenedor, o propietari o gestor d'una empresa que, per risc i iniciativa, intenta obtenir beneficis. L'empresariat actua com a gestor i supervisa el llançament i el creixement d'una empresa. L'emprenedoria és el procés pel qual un individu o un equip identifica una oportunitat de negoci i adquireix i desplega els recursos necessaris per a la seva explotació.
A principis del segle XIX, l'economista francès Jean-Baptiste Say va donar una àmplia definició de l'emprenedoria, dient que "desplaça els recursos econòmics d'una àrea de menys productivitat a una àrea de més productivitat i més rendiment". Els empresaris creen quelcom nou i únic: canvien o transmuten el valor.
Independentment de la mida de l'empresa, gran o petita, pot participar en activitats d'emprenedoria. Hi ha quatre criteris per ser emprenedor. En primer lloc, hi ha d'haver oportunitats o situacions per recombinar recursos per generar beneficis. En segon lloc, l'emprenedoria requereix diferències entre les persones, com ara un accés preferent a determinats individus o la capacitat de reconèixer informació sobre oportunitats. En tercer lloc, es necessari assumir un nivell de risc. En quart lloc, el procés emprenedor requereix l'organització de persones i recursos.Shane, S. A. (2003). A general theory of entrepreneurship: the individual-opportunity nexus. Northampton, Massachusetts: E. Elgar.
L'emprenedor és un factor i l'estudi de l'emprenedoria es remunta a l'obra de Richard Cantillon i Adam Smith a finals del i principis del XVIII. Tanmateix, l'emprenedoria es va ignorar en gran manera teòricament fins a finals del segle XIX i principis del XX i empíricament fins a un profund ressorgiment dels negocis i l'economia des de finals de la dècada de 1970.
Al , la comprensió de l'emprenedoria deu molt al treball de l'economista Joseph Schumpeter als anys 1930 i d'altres economistes austríacs com Carl Menger, Ludwig von Mises i Friedrich von Hayek. Segons Schumpeter, un emprenedor és una persona disposada i capaç de convertir una nova idea o invenció en una innovació reeixida. L'emprenedoria utilitza el que Schumpeter va anomenar "el vendaval de la destrucció creativa" (anglès: «the gale of creative destruction») per substituir totalment o parcial innovacions inferiors en els mercats i les indústries, creant simultàniament nous productes, inclosos nous models de negoci.
S'ha argumentat que la destrucció creativa és en gran part responsable del dinamisme de les indústries i del creixement econòmic a llarg termini. La suposició que l'emprenedoria condueix al creixement econòmic és una interpretació del residu en la teoria del creixement endogen i, com a tal, es debat en l'economia acadèmica. Una descripció alternativa proposada per Israel Kirzner suggereix que la majoria de les innovacions poden ser millores molt més incrementals com la substitució del paper per plàstic en la fabricació de palletes.
Oportunitats emprenedores L'explotació d'oportunitats emprenedores pot incloure:
Elaboració d'un pla de negoci Contractació de recursos humans Adquisició de recursos econòmics i materials Oferint lideratge Ser responsable tant de l'èxit com del fracàs de l'empresa Aversió al risc
L'economista Joseph Schumpeter (1883-1950) va veure el paper de l'emprenedor en l'economia com una "destrucció creativa", que va definir com el llançament d'innovacions que simultàniament destrueixen les antigues indústries i introduïen noves indústries i enfocaments. Per a Schumpeter, els canvis i «l'equilibri econòmic dinàmic provocats per l'empresari innovador eren la norma d'una economia sana». Tot i que l'emprenedoria sovint s'associa amb empreses noves, petites i amb ànim de lucre, el comportament emprenedor es pot observar en empreses petites, mitjanes i grans, empreses noves i establertes i en organitzacions amb ànim de lucre i sense ànim de lucre, inclosos els grups del sector del voluntariat, les organitzacions benèfiques i el govern, com amb l'emprenedoria social.
L'emprenedoria pot operar dins d'un ecosistema d'emprenedoria que sovint inclou:
Programes i serveis governamentals que fomenten l'emprenedoria i donen suport als emprenedors i les empreses emergents. Organitzacions no governamentals, com ara associacions de petites empreses i organitzacions que ofereixen assessorament i assessorament als emprenedors (per exemple, a través de centres d'emprenedoria o llocs web). Organitzacions de defensa de les petites empreses que pressionen els governs per augmentar el suport als programes d'emprenedoria i lleis i regulacions més favorables a les petites empreses. Recursos i instal·lacions per a l'emprenedoria (per exemple, vivers d'empreses i acceleradores de noves empreses). Programes d'educació i formació en emprenedoria que ofereixen escoles, col·legis i universitats. Finançament (p.ex. préstecs bancaris, finançament de capital de risc, inversió d'àngels i subvencions de fundacions públiques i privades).
A la dècada de 2000, l'ús del terme "emprenedoria" es va ampliar per incloure com i per què alguns individus (o equips) identifiquen oportunitats, les avaluen com a viables i després decideixen explotar-les. El terme també s'ha utilitzat per discutir com les persones poden utilitzar aquestes oportunitats per desenvolupar nous productes o serveis, llançar noves empreses o indústries i crear riquesa. El procés emprenedor és incert perquè les oportunitats només es poden identificar després d'haver estat explotades.
Els emprenedors mostren habilitats per trobar noves possibilitats i veure necessitats del mercat no satisfetes, i una tendència a assumir riscos que els fa més propensos a explotar oportunitats de negoci.
Història Ús històric miniatura|Emil Jellinek-Mercedes (1853–1918), aquí al volant del seu Phoenix Double-Phaeton El terme "emprenedor" (i en anglès s'empra actualment el terme d'origen francès "entrepreneur" com a préstec) va aparèixer per primera vegada al diccionari francès titulat compilat per Jacques des Bruslons i publicat el 1723. Especialment a la Gran Bretanya, el terme "aventurer" s'utilitzava sovint per designar el mateix significat. L'estudi de l'emprenedoria es remunta als treballs de finals del i principis del XVIII de l'economista irlandès-francès Richard Cantillon, que va ser fonamental per a l'Economia clàssica. Cantillon va definir el terme primer al seu Essai sur la Nature du Commerce en Général, un llibre que William Stanley Jevons considerava el "bressol de l'economia política". Cantillon va definir el terme com una persona que paga un preu determinat per un producte i el ven a un preu incert, "prenent decisions sobre l'obtenció i utilització dels recursos i, en conseqüència, admet el risc de l'empresa". Cantillon considerava que l'emprenedor és algú que assumeix riscos que deliberadament destina recursos per aprofitar les oportunitats per maximitzar el rendiment financer. Cantillon va destacar la voluntat de l'emprenedor d'assumir el risc i de fer front a la incertesa, per això va cridar l'atenció sobre la funció de l'emprenedor i va distingir entre la funció de l'emprenedor i el propietari que aportava els diners.• Landström, H. & SpringerLink 2005, Pioneers in entrepreneurship and small business research, Springer Science+Business Media, New York, N.Y.
Jean-Baptiste Say també va identificar els emprenedors com a motor del desenvolupament econòmic, posant l'èmfasi en el seu paper com un dels factors que aprupa la producció i destina els recursos de camps de menys a més productius. Tant Say com Cantillon pertanyien a l'escola de pensament francesa i es coneixien com els fisiòcrates.
Si es mira l'època dels gremis medievals a Alemanya, un artesà necessitava un permís especial per operar com a emprenedor, la petita prova d'habilitats competencials, que limitava la formació dels aprenents als artesans que tenien un certificat de mestre. Aquesta institució es va introduir l'any 1908 després d'un període de l'anomenada llibertat de comerç (introduïda el 1871) al Reich alemany. No obstant això, no calia prova de competència per iniciar una empresa. El 1935 i el 1953 es va reintroduir una prova de competència més àmplia, que obligava els artesans a obtenir un certificat de formació d'aprenent de mestre abans de poder establir una nova empresa.
A l'Imperi Aixanti, els emprenedors d'èxit que van acumular grans riqueses i els que es van distingir per fets heroics van rebre reconeixement social i polític en ser anomenats "Abirempon", que significa grans homes. Als segles XVIII i XIX dC, la denominació "Abirempon" s'havia formalitzat i polititzat per abraçar aquells que feien comerç del qual es beneficiava tot l'estat. L'estat va recompensar els emprenedors que aconseguien aquests èxits amb un mosquer fet de pels de cua d'elefant, coneguts amb el nom de "mena", que era la "insígnia heràldica".
Segle XX