Lassimilació cultural dels amerindis dels Estats Units fou l'esforç d'assimilació cultural fet pels Estats Units de cara a transformar la cultura ameríndia en cultura europeo-americana entre els anys 1790 a 1920.Frederick Hoxie, (1984). A Final Promise: The Campaign to Assimilate the Indians, 1880–1920. Lincoln: University of Nebraska Press. George Washington i Henry Knox foren els primers a proposar, en un context americà, la transformació cultural dels nadius americans. Van formular una política destinada a encoratjar el procés de "civilització". Amb l'augment de les onades d'immigració d'Europa, hi havia un creixent suport públic a l'educació per fomentar un conjunt estàndard de valors i pràctiques culturals considerades comunes per la majoria dels ciutadans. L'educació es considera com el mètode principal en el procés d'aculturació de les minories.
Les políriques d'americanització eren basades en la idea que quan els indígenes aprenguessin els valors i costums dels Estats Units (d'Amèrica) serien capaços de fusionar les tradicions tribals amb la cultura americana i unir-se pacíficament a la societat majoritària. Després del final de les Guerres índies, a finals del i XX, el govern va declarar il·legal la pràctica de cerimònies religioses tradicional. Va establir escoles internats ameríndies, a les que els nens estaven obligats a assistir-hi. En aquestes escoles es van veure obligats a parlar anglès, estudiar les assignatures, assistir a l'església, i deixar enrere les tradicions tribals.
La Dawes Act de 1887, que assigna terres tribals als individus, va ser vist com una manera de crear granges individuals per als nadius americans. Les adjudicacions de terres es van fer a canvi que els nadius americans es convertissin en ciutadans dels Estats Units i renunciessin a algunes formes d'autogovern i a les institucions de la tribu. Va donar lloc a la transferència d'un total estimat de 93 milions d'acres (380.000 km²) del control amerindi. La majoria fou venuda a individus. La Llei de ciutadania ameríndia de 1924 també formava part de la política d'americanització.
Europeus i nadius americans a Amèrica del Nord, 1601–1776 miniatura|Est d'Amèrica del Nord; la "línia de Proclamació" de 1763 és la frontera entre les àrea rosada i vermella. Els treballs en epidemiologia i arqueologia han establert els efectes de l'augment de la immigració de nens que acompanyaven les famílies a Amèrica del Nord en 1634-1640. Venien de les àrees on la verola era endèmica als Països Baixos, Anglaterra i França, i transmetien la malaltia a la població indígena. Tribus com els hurons/Wendat i altres al nord-est patiren particularment epidèmies després de 1634.Gary Warrick, "European Infectious Disease and Depopulation of the Wendat-Tionontate (Huron-Petun)", World Archaeology 35 (October 2003), 258–275.
Durant aquest període els poders europeus lluitaven per aconseguir el control cultural i econòmic d'Amèrica del Nord, igual que estaven fent a Europa. Alhora, els pobles indígenes van competir pel domini en les àrees del comerç de pells i d'àrees de caça. Espanyols, francesos i anglesos tractar d'involucrar les tribus natives nord-americanes com a forces auxiliars en els seus exèrcits d'Amèrica del Nord, compostos majoritàriament de milícies colonials en les primeres batalles. En molts casos, els guerrers indígenes van constituir la gran majoria de les forces de combat, cosa que aprofundiria algunes de les seves rivalitats. Per assegurar-se l'ajuda de les tribus, els europeus van oferir béns i signar tractats. Els tractats generalment van prometre que el poder europeu honraria terres i la independència tradicionals de la tribu. A més, els pobles indígenes van formar aliances per les seves pròpies raons, cercant mantenir aliats en el comerç de pells i armes, posicionant aliats europeus contra llurs enemics tradicionals entre altres tribus, etc. Moltes tribus natives americanes van prendre part en la Guerra del rei Guillem (1689–1697), la Guerra de la reina Anna (1702–1713) (Guerra de Successió Espanyola), Guerra de Dummer (c. 1721–1725), i la Guerra Franco-Índia (1754–1763) (Guerra dels Set Anys).
Com a potència dominant després de la Guerra dels Set Anys, Gran Bretanya va instituir la Proclamació Reial de 1763 per intentar protegir el territori dels pobles indígenes contra la invasió colonial de l'est de les muntanyes Apalatxes. El document defineix un límit per separar el territori natiu americà del de la comunitat europea. En part, això justificava la presa de control total per part dels anglesos de les terres al costat europeu, però l'anunci no va impedir efectivament que de manera individual colons ètnics europeus seguissin migrant cap a l'oest. Els britànics no tenien prou forces per patrullar la frontera i mantenir allunyats als colons. Els europeus i els governs europees van continuar usant la força militar, diplomàtica i econòmica per assegurar el control de més territoris dels nadius americans. Per a més informació, vegeu colonització europea d'Amèrica.
Des del punt de vista dels natius americans, el control europeu d'una àrea generalment significava un canvi radical en la seva forma de vida, amb la lliure circulació a través de territoris de caça escurçats o objectats pels europeus que tenien diferents concepcions de la propietat i els usos de la terra.
Els Estats Units i els natius americans, 1776-1860 miniatura|L'agent indi Benjamin Hawkins demonstrant mètodes europeus d'agricultura als creek (Muscogee) a la seva plantació georgiana situada al llarg del riu Flint, 1805 La lluita per l'imperi a Amèrica del Nord va fer que en els seus primers anys s'adoptés una política índia similar a la ideada per Gran Bretanya en l'època colonial.Fritz, Henry E. (1963). The Movement for Indian in 1860–1890. University of Pennsylvania Press. Es va adonar que les bones relacions amb les tribus limítrofes eren importants per raons polítiques i comercials, però igual que els britànics, es van reservar el dret d'abandonar aquestes bones relacions per absorbir la terra dels seus enemics i aliats per igual quan la frontera agrícola es va mudar a l'oest. Els Estats Units van continuar l'ús dels nadius americans com a aliats, fins i tot durant la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Guerra de 1812. Com que les relacions amb Anglaterra i Espanya es van normalitzar durant el , la necessitat d'aquestes relacions d'amistat es va acabar. Ja no calia "festejar" les tribus per evitar que els altres poders les usessin contra els Estats Units. Ara, en lloc d'un amortidor enfront d'altres enemics "civilitzats", les tribus es van convertir sovint en un obstacle a l'expansió dels Estats Units.
George Washington formulà una política d'encoratjar el procés de "civilització". Va elaborar un plan de sis punts per a la civilització que incloïa, Justícia imparcial cap als nadius americans Compra regulada de terres dels amerindis promoció del comerç promoció d'experiments per civilitzar o millorar la societat nativa americana Autoritat presidencial per fer regals Castigar aquells que violin els drets dels indígenes americans.
L'historiador Robert Remini va escriure que "una vegada que els indis van adoptar la pràctica de la propietat privada, les cases construïdes, l'agricultura, educaven als seus fills, i abraçaren el cristianisme, aquests nadius americans guanyarien l'acceptació dels americans blancs." Els Estats Units nomenaren agents com Benjamin Hawkins, qui va viure entre els nadius americans i els va ensenyar com viure com els blancs.
Deportació índia La Indian Removal Act de 1830 va caracteritzar la política del govern dels Estats Units de deportació índia, que advoca per la reubicació de les tribus indígenes que vivien a l'est del riu Mississipi a les terres a l'oest del riu. Tot i que no va autoritzar el desallotjament forçós de les tribus indígenes, va autoritzar al President a negociar tractats d'intercanvi de terres amb les tribus situades en terres dels Estats Units. La Llei de 1834 prohibeix als ciutadans dels Estats Units d'entrar a les terres tribals atorgades per aquests tractats sense permís, tot i que sovint s'ignorava.
El 27 de setembre de 1830 els choctaws van signar el tractat de Dancing Rabbit Creek i fou la primera tribu de nadius americans que fou traslladada de forma voluntària. L'acord representa una de les majors transferències de terra que va ser signat entre el Govern dels Estats Units i els nadius americans sense ser instigat per la guerra. Pel tractat els choctaw signaren marxar lluny de les seves terres tradicionals, obrint-los a la colonització estatunidenca en territori de Mississipi.
Si bé la Llei de Remoció dels Indis va promoure la reubicació voluntària de les tribus, sovint fou abusada pels funcionaris del govern. L'exemple més conegut és el tractat de New Echota. Va ser negociat i signat per una petita fracció de membres de la tribu Cherokee, no pels dirigents tribals, el 29 de desembre de 1835. Mentre que els líders tribals es van oposar a Washington, DC i el tractat va ser revisat en 1836, l'estat de Geòrgia va procedir a actuar contra la tribu cherokee. La tribu es va veure obligada a traslladar-se en 1838.Hoxie, Frederick (1984). A Final Promise: The Campaign to Assimilate the Indians, 1880–1920. Lincoln: University of Nebraska Press. S'estima que uns 4.000 cherokees van morir en la marxa, coneguda actualment com a camí de les Llàgrimes.
Oficina d'Afers Indis L'Oficina d'Afers Indis (Bureau of Indian Affairs des de 1947) fou establida l'11 de març de 1824 com una oficina del Departament de Guerra dels Estats Units, una indicació de l'estat de les relacions amb els indis. Esdevingué responsable de la negociació dels tractats i del compliment de les condicions, almenys per als nadius americans. El 1849 l'oficina va ser traslladada a la Departament de l'Interior dels Estats Units i moltes de les seves responsabilitats estaven relacionats amb la tinença i disposició de grans propietats de terra.
En 1854 el comissionat George W. Manypenny va demanar un nou codi de reglaments. Va assenyalar que no hi havia lloc a l'Oest, on els indis podien ser col·locats amb l'esperança raonable que poguessin escapar dels abusos dels colons blancs. També va advocar per la revisió de la Intercourse Law de 1834, ja que les seves disposicions s'havien dirigit als intrusos individuals en territori indi en comptes de les expedicions organitzades.
En 1858 el comissionat successor, Charles Mix, va assenyalar que el trasllat repetit de tribus els havia impedit adquirir gust per la civilització. En 1862 el Secretari de l'Interior Caleb B. Smith qüestionat la política de tractar les tribus com a nacions quasi-independents. Davant les dificultats del govern que considerava bons esforços per donar suport a un estatut separat per als nadius americans, en comptes d'això els funcionaris designats començaren a considerar una política d'americanització al seu lloc.
Americanització i assimilació (1857–1920) miniatura|esquerra|Retrat de Marsdin, home no nadiu, i un grup d'estudiants de la regió d'Alaska.