La infanteria mecanitzada i la infanteria motoritzada són les dues branques resultants de la mecanització de la infanteria. Tant la primera com la segona combinen la capacitat bèl·lica de la infanteria amb l'alta mobilitat dels vehicles per tal de poder realitzar dispersions i concentracions ràpides, sovint donant suport als tancs.

miniatura|Una formació d'infanteria mecanitzada estatunidenca practica amb M3 Half-tracks a Fort Knox l'any 1942.

Actualment, la infanteria mecanitzada és la infanteria que es desplaça i combat a peu al costat de vehicles de combat d'infanteria (IFVs) o transports blindats de personal (APCs). La infanteria motoritzada, en canvi, és la infanteria que es desplaça amb camions i combat a peu.

Històricament, ambdós tipus d'infanteria, comparteixen gran part del desenvolupament i només a partir de la Segona Guerra Mundial es comencen a diferenciar clarament amb l'ús extensiu de transports blindats de personal.

Antiguitat Antigament ja s'havia combinat, amb més o menys èxit, la capacitat ofensiva de la infanteria amb la mobilitat d'altres mitjans.

Els primers antecedents són els carros de guerra, usats aproximadament des de l'any 3000 aC, que combinaven arquers o llancers amb la velocitat dels cavalls. Durant la conquesta romana de Britànnia, Juli Cèsar va anotar, la manera d'usar els carros dels bretons:

miniatura|Infanteria muntada britànica abeurant els seus cavalls durant la Segona Guerra Bòer l'any 1899.

Durant l'edat mitjana, en general, el feudalisme va fer caure en desús aquest tipus de tàctiques, en part a causa del seu rerefons democratitzador. En comptes d'una combinació de mitjans igualitària es van dividir els exèrcits en cavallers, nobles, i infants, vassalls.

Amb l'aparició i la generalització de les armes de foc es van crear, altre cop, unitats que lluitaven a peu però que feien ús de la bona mobilitat dels cavalls: els dragons. El dragó es podia moure ràpidament pel camp de batalla a cavall, però combatien com infanteria: feien petita guerra, reconeixement… Durant la Guerra de Successió Espanyola, la Gran Bretanya va fer-ne un ús especialment destacat. Posteriorment els dragons acabarien esdevenint una unitat de cavalleria més.

No va ser fins a la segona meitat del que la combinació d'infanteria i cavalls es va començar a fer servir àmpliament. El creixement de l'ús de la infanteria muntada es deu a dos motius: En primer lloc, el control europeu de gran part del món va implicar que els exèrcits havien de recórrer vastes distàncies per enfrontar-se a l'enemic, això requeria una millor mobilitat i per solucionar-ho es van fer servir muntures. El segon motiu fou la millora de les armes de foc, que dificultava el combat a cavall.

La infanteria muntada es va fer servir de forma important a les Guerres Bòer i també a la Guerra Civil Americana per part de tots els bàndols.

Primera Guerra Mundial miniatura|Soldats canadencs retornen del front de la Batalla del Somme a sobre un camió l'any 1916.

Amb l'esclat de la Gran Guerra la infanteria muntada, que fins aleshores s'havia normalitzat als camps de batalla, va perdre efectivitat. L'abundància de filferro punxant impedia que els cavalls es moguessin amb comoditat i les metralladores anorreaven ràpidament tant genets com muntures.

Simultàniament els vehicles de motor s'havien començat a desplegar als camps de batalla. Alguns de dissenyats específicament per superar els obstacles de la guerra de l'època, com el tanc, i d'altres simplement aprofitats per a finalitats bèl·liques com el camió o els cotxes. Aquests vehicles, oferien millor mobilitat i permetien desplegar la infanteria ràpidament. Semblava doncs que la modernització de la infanteria muntada passava pels mitjans mecànics.

Estratègicament, tot i que encara no es van crear unitats d'infanteria mecanitzada es van donar casos de brillants maniobres que combinaven vehicles i soldats: els taxis que es van usar per transportar ràpidament tropes a la Primera Batalla del Marne, els regiments Jäger alemanys transportats en camió que van encapçalar l'atac a Bèlgica l'agost de 1914 o la victòria de les potències centrals a les Portes de Ferro a Romania mitjançant una combinació de camions, cotxes blindats i infanteria.

miniatura|Fotografia d'un tanc Mark IX, considerat el primer transport blindat de personal.

Tècnicament sobretot es van aprofitar camions civils pel transport de tropes. Però també es va crear el Mark V*. Aquest tanc disposava d'un compartiment per transportar uns quants soldats i anava armat amb canons per donar-los suport un cop fossin desplegats a la trinxera enemiga. Posteriorment, el 1918, apareixeria el Mark IX, totalment orientat al transport, que podia carregar fins a 30 persones i que anava armat amb un parell de metralladores.

Tot i aquestes primeres passes, encara faltaven uns quants anys perquè es comencés a teoritzar i experimentar amb el concepte actual d'infanteria mecanitzada i motoritzada.

Període d'entreguerres Acabada la guerra, totes les potències van continuar treballant amb la manera d'implementar els tancs i vehicles als seus exèrcits de forma efectiva. A Alemanya la situació era més complicada, amb les restriccions del Tractat de Versalles només tenien un batalló d'artilleria mòbil (Kraftfahrabteilung) controlat pel Departament de Transport Motor de Tropes (Inspektion der Kraftfahrtruppen). A més a més, el tractat prohibia la tinença de tancs, aviació, submarins i armes químiques i limitava el nombre de soldats del total de les forces armades a 115.000 homes (100.000 per l'exèrcit de terra, Reichsheer, i 15.000 per la marina, Reichsmarine). Amb unes limitacions tan severes, a Alemanya es veia pràcticament com un deure patriòtic saltar-se les condicions. El 1922 es va signar el Tractat de Rapallo, amb el qual la Unió Soviètica va permetre que Alemanya desenvolupés armament i entrenés soldats al seu territori. Gràcies a aquest pacte, es van poder desenvolupar els Panzer I i Panzer II i es van poder formar els oficials que posteriorment dirigirien les forces mecanitzades alemanyes.

El primer esdeveniment significatiu pel desenvolupament dels transports blindats de personal després de la Gran Guerra va ser l'acord entre Adolphe Kégresse i Citroën per fabricar semi-erugues l'any 1923. Aquests vehicles posteriorment serien adquirits per l'Exèrcit Francès, per transportar els dragons portées, i acabarien influenciant els exèrcits estatunidenc i alemany, que acabarien usant-los en massa durant la Segona Guerra Mundial. En són exemple l'M3 Half-track dels EUA i l'SdKfz 251 alemany, que anaven blindats i armats. A part, els britànics van començar a dissenyar un tipus de vehicle diferent, amb tracció 100% eruga, amb un blindatge i armament lleugers, anomenat Bren Gun Carrier o Universal Carrier, que entraria en servei poc abans de la Segona Guerra Mundial.

La teoria sobre la infanteria mecanitzada i motoritzada anava més avançada. Estrategs com J. F. C. Fuller, B. H. Liddell Hart, Adna R. Chaffee Jr. o Heinz Wilhelm Guderian ja tenien la certesa que, mentre que els tancs i la infanteria per separat tenien fortes mancances, conjuntament les superaven. Els britànics van extreure aquestes conclusions dels exercicis de la Brigada Experimental (Experimental Brigade) l'any 1921/23 i es van acabar de desenvolupar amb la Força Experimental Mecanitzada (Experimental Mechanised Force) l'any 1927/28.

Aquests exercicis, seguits àvidament per tota la comunitat militar internacional, van posar de manifest diferents punts, tots ells encara vigents avui en dia: Les forces mecanitzades (tancs, transports i infanteria) han de compartir comandament per una efectivitat màxima. Per poder-se comunicar apropiadament amb els superiors, i entre ells, és necessària una xarxa de ràdio. La infanteria ha de seguir tant de prop com sigui possible els tancs, per això han de disposar de vehicles adaptats a aquesta tasca. En algunes situacions, creuar boscos, rius, zones urbanes... la infanteria és la que ha d'avançar. Mentre que en d'altres, planes, deserts… són els tancs els que han d'encapçalar l'ofensiva. Per la seva naturalesa ràpida, la infanteria mecanitzada/motoritzada, és la més adequada per dur a terme les maniobres anteriorment adjudicades a la infanteria muntada/cavalleria: maniobres de flanqueig, atacs a unitats aïllades...

La qüestió de si la infanteria havia d'entrar als assalts a peu o a dins dels vehicles va generar, i encara ho fa, molt debat. Generalment, si la defensa és ferma, la infanteria sol atacar a peu per donar més potència de foc a l'atac. Però si la defensa dona senyals de feblesa es pot atacar amb els soldats carregats per acabar de desmoralitzar i trencar el front.

L'any 1936 va esclatar la Guerra Civil espanyola. Amb tancs moderns als dos bàndols, aquest conflicte va servir de laboratori de proves amb resultats globalment negatius. Mentre que els tancs van demostrar una gran efectivitat trencant el front i guanyant terreny, com que no hi havia cooperació amb la infanteria, quan arribaven a una posició forta enemiga es veien forçats a recular i perdien tot el que s'havia guanyat. Això passava especialment al bàndol republicà on les tropes tenien un entrenament molt pobre i no hi havia cap mètode per comunicar-se amb els tanquistes.

Des de Catalunya, la Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya (IGC) va dissenyar i fabricar el Tanc Sadurní. La versió de transport d'aquest vehicle, que podia dur fins a 6 soldats i una peça d'artilleria, hagués pogut corregir aquest problema, però la producció va ser completament insuficient.

Internacionalment, a la dècada dels 30, la situació era diversa. Mentre que els exèrcits del Regne Unit i dels Estats Units d'Amèrica havien comprovat les capacitats de les forces mecanitzades als seus exercicis, en l'àmbit econòmic estaven limitats i no van poder desenvolupar una força mecanitzada important fins poc abans de la Segona Guerra Mundial. França, que només veia els tancs com un suport a la infanteria, no va crear ni una sola divisió cuirassada i, per tant, cap divisió motoritzada/mecanitzada per donar-li suport, i això va provocar la seva derrota fulminant durant la Segona Guerra Mundial.

L'Exèrcit Roig, dirigit pel militar i teòric de la guerra Mikhaïl Tukhatxevski, va optar per una forta mecanització en la línia de les seves teories d'operacions combinades. En concret, Tukhatxevski volia formar unes forces de tancs i infanteria mecanitzada amb una alta mobilitat que penetressin les línies enemigues per destruir-ne la rereguarda. Aquestes forces mecanitzades que havien de trencar el front, segons les seves teories, s'havien de combinar amb atacs convencionals, bombardejos d'artilleria i aeris a punts clau i assalts paracaigudistes.

Aquesta doctrina moderna i avançada a la seva època no es va acabar posant mai en funcionament. Stalin en un primer moment el va bandejar del càrrec perquè no estava d'acord amb el seu plantejament, posteriorment va acceptar-ne les tesis i el va tornar a reclutar. Però per poder dur a terme les seves tàctiques mancaven ràdios per coordinar les forces, faltaven transports i formació tècnica dels soldats. Això no es va corregir mai, ja que Tukhatxevski fou executat durant la Gran Purga estalinista. El va substituir Dmitry Grigorevich Pavlov, que havent participat a la Guerra Civil Espanyola qüestionava la utilitat del tanc i va desfer les iniciatives en direcció a la mecanització de l'exèrcit. La Unió Soviètica pagaria un alt preu per aquest error durant la Segona Guerra Mundial i Pavlov seria executat per incompetència el 1941. Tot aquest seguit de despropòsits va provocar que l'URSS no arribés a disposar en cap moment d'una força mecanitzada efectiva fins després de la guerra.

miniatura|Un cotxe Mercedes i un SdKfz 231 encapçalen una columna mecanitzada alemanya de maniobres a Rússia el 1935.