El Traité du beau (en català, "Tractat sobre la bellesa") és un tractat escrit pel filòsof, escriptor i enciclopedista Denis Diderot en plena Il·lustració. Fou per primer cop publicat en francès el 1770. Les primeres idees sobre les arts i la bellesa es troben en l'apèndix de la seva traducció del "Essai sur le Mérite et la Vertu" de Milord, pel qual va ser influenciat profundament, i el 1750 preparant l'enciclopèdia concretament l'article "Beau" va decidir imprimir-ho a part.
Context Denis Diderot s'inscriu en el , l'anomenat "segle de les llums". Una època on hi hagué grans escriptors, anomenats també "filòsofs" que no només oferiren produccions literàries molt valuoses, sinó que també canviaren la trajectòria històrica viscuda fins ara i donaren gran poder al pensament i a la paraula escrita. La Revolució Francesa és el gran exemple de la difusió d'aquests nou pensaments i ideals basats en la raó. La França de Diderot va conèixer, més que cap altre país, el desenvolupament d'aquestes idees i la gran propaganda d'aquestes. Fou a París on Denis Diderot, autor de nombrosos pamflets filosòfics, va emprendre la tasca d'elaborar l'"Enciclopèdia" (1751 - 1772). Aquesta obra, en la que hi col·laboraren nombrosos autors i reconeguts filòsofs, fou concebuda com un compendi de tot el coneixement i a la vegada com una arma polèmica, ja que representava les posicions de la Il·lustració i atacava als seus oponents.
En les pàgines de l'"Enciclopedia" s'observa un esperit que coordina i unifica les parts, establint relacions entre els diferents termes, ordenats alfabèticament. Queda patent en aquesta la influència de la filosofia de Descartes, Locke i Newton.
Ell mateix ha escrit milers d'articles de la seva enciclopèdia que aquest assaig sobre el Bell, que és un dels enciclopedistes més notable la filosofia de les contribucions artístiques. Publicat a 1752 en el segon tom de l'Enciclopèdia, el filòsof de la Il·lustració tracta de resoldre l'enigma d'aquí la bellesa i el sublim. En la seva preocupació per l'universalisme, que no es refereix només a la bellesa artística i l'experiència estètica, sinó que tracta d'un concepte més general de la bellesa que s'ocupa de la història de l'experiència humana.
Parts Plantejaments Les coses que més es parlen entre homes són ordinàriament aquelles que menys es coneixen, com la naturalesa de la bellesa. Cercant l'origen es creen diferents dubtes, ja que la bellesa s'admira en la natura, s'exigeix en art, es recolza o refusa en tot moment però, no obstant això, si es pregunta als homes de gust quin és l'origen precís contesten formulant noves preguntes: "és absoluta o relativa? Existeix quelcom bell que sigui etern, immutable, regla i model de bellesa subalterna? O per contraposició succeeix el mateix que en les modes?" es veu de seguida com els sentiments difereixen i uns confessen ignorància, d'altres escepticisme, sense saber què contestar.
Com és possible saber que existeix la bellesa però sense saber que és, tot i estar vivint-la? El gust és aquesta capacitat de sentir que correspon a crítica o judici segons els mateixos coneixements. Per trobar solucions a les preguntes plantejades Diderot es basarà en un examen de les opinions de les autoritats en la matèria, la següent categoria exposa exemples d'alguns autors.DIDEROT, Denis. Tratado de lo bello. La Plata: Institut de Filosofia. Universitat Nacional de La Plata. Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació. Traducció i introducció d'Armando D. Delucchi i Jorge O. Demarchi, 1962, p. 1-60
Teories d'altres autors Denis Diderot refusa totes les teories anteriors per així aprendre diferents aspectes de cadascú i fer la seva pròpia:
Plató Plató, filòsof. Va escriure dos diàlegs sobre la bellesa: "Hípies major" (pertany al conjunt de "Primers diàlegs") i "Fedro" (pertany al conjunt de "Diàlegs mitjans posteriors"). Hípies major, tracta de confondre la vanitat d'un sofista, al llarg del diàleg l'aprenent intenta definir la bellesa en tres ocasions: la bellesa és una dona bella, la bellesa és or i la bellesa és el respecte; a aquestes tres preguntes s'oposen tres respostes: la bellesa és el que és apropiat, la bellesa és l'útil i la bellesa és el plaer de sentir. Però acaben formulant-se de nou en preguntes que no acaben de definir la bellesa com a tal, acaba més per mostrar el que la bellesa no és, que el que és.
Fedre, tracta de suavitzar la lectura no com "Hípies major" sinó que fos com passar una bona estona amb un amic. És un judici sumari sobre la filosofia platònica, en comptes de donar una definició de bellesa es basa a explicar-nos les escenes que crea la bellesa com l'amor i el fet d'enamorar-se. Acaba per parlar menys de la bellesa i més de l'amor natural que es té per aquesta.
Sant Agustí Sant Agustí, sant, pare i doctor de l'església catòlica. Va escriure un llibre sobre la bellesa però es va perdre i només ens queden algunes idees disperses als seus escrits: "Confessions IV" (pertany a una sèrie de 13 llibres).
"Confessions IV", manifesta que la bellesa física és símbol de la bellesa divina, i va exaltar la bellesa moral sobre la sensible. Enfront de l'estètica subjectiva de Plotí va proposar una bellesa racional, material. Agustí se sentia contínuament atret per les formes de les coses que li envoltaven, veia al món una bellesa contínua en les formes, que era desitjable, atraient i que, després de la seva conversió, tindria una funció significativa. Feia una teologia estètica, reflectint en tots els seus llibres el seu concepte de bellesa, dins d'una estètica semàntica: la forma té un significat, els objectes naturals es converteixen en signes per a la nostra percepció. Per a Agustí la bellesa és «unitat», coherència de les parts entre si, harmonia del conjunt.
Originant els seus pensaments des de la naturalesa de la bellesa, sosté que un objecte dona plaer quan és bell i parla sobre aquesta bellesa. Segons ell, la bellesa ha de tenir unitat, aquesta unitat és la que construeix la forma i l'essència de la bellesa.
La tesi agustiniana es tracta de reduir tota la bellesa a la unitat o a la relació exacta de les parts d'un tot entre elles, cosa que construeix més aviat l'essència de la perfecció que de la bellesa.
Wolff Christian Wolff, jurista, matemàtic i filòsof. Va escriure el llibre: "Psychologia".DIDEROT, Denis. Tratado de lo bello. La Plata: Institut de Filosofia. Universitat Nacional de La Plata. Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació. Traducció i introducció d'Armando D. Delucchi i Jorge O. Demarchi, 1962, p. 65 - 66.
Aquesta obra expressa la diferència entre el que ens produeix plaer, la bellesa; i el que ens provoca desplaer: el que és lleig.
Afegeix que la bellesa consisteix en la perfecció, de manera que, per imperi d'aquesta perfecció, quelcom que es revesteixi d'ella ens produirà pròpiament plaer.
Distingeix dues classes de bellesa doncs: la vertadera (neix d'una perfecció real); i l'aparent (nascuda d'una perfecció aparent). Juntament amb Agustí, diuen que el que és bell és perfecte, amb la qual cosa es disposen a buscar la definició de perfecció: exposen que la bellesa d'un objecte estarà determinada per si provoca o no plaer, ja que hi ha objectes que són desitjables o que susciten desig, mentre que en d'altres la seva mera contemplació provoca plaer.
No parteixen de la naturalesa de la bellesa, sinó únicament de l'efecte que s'experimenta en la seva presència. Sostenia, a diferència de Diderot, Plató i Sant Agustí que cercaven desentranyar l'ésser de la bellesa anant més enllà de la seva simple objectivitat, que el plaer produït per un objecte depèn de la perfecció d'aquest mateix. Crousaz Jean-Pierre de Crousaz, filòsof i teòleg. Va escriure un tractat sobre la bellesa: Traité du beau.DIDEROT, Denis. Tratado de lo bello. La Plata: Institut de Filosofia. Universitat Nacional de La Plata. Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació. Traducció i introducció d'Armando D. Delucchi i Jorge O. Demarchi, 1962, p. 66.
El Traité du beau conclou que objectivament es tracta de la varietat temperada per la unitat, la regularitat, l'ordre i la proporció; definits com els cinc caràcters de la bellesa. Dit d'una altra manera, la clau, breument formulada, serà, en el seu intent de sistema, la diversitat reduïda a la unitat que al llarg d'aquest procés es desenvoluparan i implicaran alhora la regularitat, l'ordre i la proporció. Aquests elements agraden necessàriament a la nostra naturalesa humana (l'esperit subjectivament sent plaer per ells) i a més mereixen ser, objectivament, apreciats amb valor com a tals. En realitat, vol convertir l'existència d'aquests caràcters en el nexe definitiu entre el sentiment de plaer i la idea d'aprovació, perquè en el fons el que està restablint són els criteris del bell propis del classicisme. Ubica la bellesa ni en el que és agradable ni en el sentiment, sinó en el que aprova; perquè la bellesa no és pròpiament natural sinó de l'efecte que s'experimenta amb la seva presència.
Quan va intentar definir el concepte de la bellesa, no va captar que com més multiplicava els caràcters d'aquesta més els particularitzava. Volia tractar el concepte de bellesa en general però se'n va anar a les nocions particulars. Tot i així, va ajudar a fer que Baumgarten influenciat per Leibniz i el mateix Christian Wolff va concebre l'estètica per primera vegada. I això va ser possible per un altre invent coetani: el descobriment d'una facultat humana diferent del coneixement intel·lectual. Aquesta facultat psíquica autònoma, fins llavors no discriminada, és el sentiment.
HutchesonDIDEROT, Denis. Tratado de lo bello. La Plata: Institut de Filosofia. Universitat Nacional de La Plata. Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació. Traducció i introducció d'Armando D. Delucchi i Jorge O. Demarchi, 1962, p. 67-80. Francis Hutcheson, economista i filòsof. Va escriure diversos llibres dels quals destacarem: An inquiry into the original of our ideas of beauty and virtue (fet en dos tractats).
"An inquiry into the original of our ideas of beauty and virtue", l'autor exposa que no és necessari preguntar-se què és la bellesa, que n'hi ha suficient en saber on i com es troba. La bellesa la detectem pel "sentit intern de la bellesa", un instint que actuaria com un sisè sentit. Per justificar la realitat d'aquest sisè sentit Hutcheson exposa una sèrie de factors:
1. Per naturalesa intentem cercar el que ens plau i rebutgem el que ens desplau.
2. No hi ha cap objecte que pugui afectar la nostra ànima sense causar plaer o desplaer. Aquest fet provoca una percepció sensible, en la que s'originen els sentits.
3. Els sentits interns són determinacions nervioses amb les quals s'experimenta plaer o no quan considero certes formes o idees. Amb això procedeix a definir que el "sentit intern de la bellesa" és una facultat que discerneix el que és bell de la regularitat, l'ordre i l'harmonia.
4. És habitual que en els homes hi hagi un sentit natural i propi per a un determinat objecte, i que es posin d'acord per trobar la bellesa en la figura.
5. Els sentits interns de la bondat i la bellesa no es presenten en el nostre esperit ja des de l'inici, sinó que requereixen una reflexió de la ment, provinent de la instrucció i l'educació.
6. La sensació és una percepció produïda en la nostra ànima per la presència d'un objecte exterior i per la impressió que provoca en els nostres òrgans. Quan dues percepcions difereixen s'anomenen sentits diferents. Un exemple en serien la vista i l'oïda.
7. Els partidaris del sentit intern entenen per bellesa la idea que certs objectes alteren la nostra ànima, i els partidaris del sentit intern de la bellesa entenen que és la facultat que tenim per rebre aquesta idea.
Hutcheson explica que el sentit intern de la bellesa és també el plaer que es troba més enllà de les percepcions sensibles i conegudes, en aquella facultat que actua sobre nosaltres sense que sapiguem per què.